A finals del segle XIX, tancats a un despatx de Berlín, les potències europees es repartien sobre un tauler de joc la seva capacitat d’influència econòmica, militar i política a l’Àfrica. També la regió del Kivu, parcialment part de l’actual República Democràtica del Congo, protagonista de nou a les portades de la premsa arreu del món pels conflictes al voltant de l’accés a la terra, l’energia i els minerals.

Les ribes a banda i banda del llac que dona nom a la regió, el Kivu, eren una extensió on un seguit d’organitzacions polítiques, socials i econòmiques compartien un espai sense les fronteres actuals executades a la força pels europeus. Una regió amb una gran diversitat de pobles i poders de llarga trajectòria. A l’est del llac, dins les fronteres de l’actual República Democràtica del Congo (RDC), hi convivien dos regnes, un sota el control del poble bahavu i l’altre sota els dominis del grup de pobles banyaruanda, aquests últims subdividits entre hutus, tutsis i batwa. A l’altra banda del llac es trobava el Regne de Ruanda, actual Ruanda; el Regne de Urundi, actual Burundi; i més al nord el poderós Regne de Buganda, centre neuràlgic de l’actual Uganda. 

El primer gran conflicte i violència que es visqué a la regió fou fa més de 150 anys i des d’un despatx prussià. Seguint l’actitud imperial, es va executar el desmembrament d’aquestes comunitats amb el braç executor de la colonització i la seva administració, que veieren com les seves formes d’organització quedaven totalment supeditades a un nou poder, violent i autoritari, que s’instal·laria no sense resistències a la regió. Desvincular aquest fet de les guerres actuals pel control de l’est del Kivu, amb tots els agents implicats, seria negar les continuïtats històriques de l’explotació i la fragmentació imposada, així com ignorar com el llegat colonial encara estructura les formes de dominació, exclusió i violència presents avui a la regió.

La crítica a la violència irracional i la història cíclica

Unes setmanes enrere la RDC va tornar a les pantalles d’arreu del món amb titulars on destacaven paraules com caos, persecucions, brutalitat, violacions, assassinats o execucions. Poques setmanes abans del 65è aniversari de la independència del país, les imatges mostraven l’avenç del grup armat M23 de manera imparable cap a grans zones urbanes de l’est, principalment a la ciutat de Goma prop de les ribes del llac Kivu. Les notícies més destacades se centraven en l’impacte i els efectes desastrosos i brutals cap a la població civil de la regió, abandonada per part de les forces armades estatals i a milers de quilòmetres del poder polítics de la capital. 

Titulars i paraules que condueixen el nostre pensament cap a un conflicte irracional i irreparable, sumat a una cobertura que de manera general ha reproduït la sensació de vulnerabilitat que viuen els habitants de la regió del Kivu. La violència indiscriminada de grups armats, la cobdícia material dels agents interns i externs associats als conflictes i la sensació de violències en cadena que circulen per la regió de manera cíclica. En definitiva, la visió catastròfica i de barbàrie absoluta sembla haver-se imposat.

Mabuyi Kabunda (1955-2022), historiador congolès establert a l’estat espanyol, escrivia al llibre Más allá de la cobdicia y la barbarie (Bellaterra Edicions, 2012) que sobre la RDC “moltes obres publicades al llarg de l’última dècada solen destacar per la seva falta d’objectivitat i d’anàlisi geopolítica, així com per atendre moltes vegades només en l’actualitat, a les passions del moment”. Una afirmació que denota la falta de voluntat d’explicar els conflictes i les violències en la qual els processos històrics tenen un pes crucial i que xoca de ple amb el concepte de les noves guerres. Un terme molt utilitzat i defensat tant des de l’acadèmia predominant i organitzacions supraestatals, que identifica els conflictes armats actuals amb una càrrega menor pel que fa a qüestions ideològiques o polítiques, desterrant també les derivades colonials. Les suposades noves guerres serien, segons la definició del terme, exercicis d’extrema violència en la qual els interessos són informals, poc clars i privatitzats per estructures militars quasi mafioses i criminals. Unes guerres sense una demanda, irracionals, la violència per la violència en la qual es barregen les disputes pel control dels recursos naturals que, en aquest cas, els permeten seguir amb les seves activitats criminals. 

És complicat sortir d’aquesta narrativa tan bèl·lica, desesperançadora i de substrat neoliberal que impera a l’hora d’endinsar-se en l’anàlisi de les diferents guerres i conflictes armats al Congo. Sovint, les ulleres que es posen aquells que en parlen ja venen determinades per la construcció de la imatge d’un conflicte cíclic i irresoluble, estimulant el debat només sobre els factors econòmics, assumint estereotips, exotismes i el suposat odi ètnic. S’obvia el pes de la història recent en la construcció d’escenaris de confrontació, sumat al fet que en cap moment s’ha propiciat una anàlisi que posi al centre d’aquests conflictes també les qüestions ideològiques i les lluites entre el capital i la vida, un element clau a identificar en regions tan absolutament cobdiciades pels diferents agents, interns i externs, que hi intervenen. En definitiva, cal una anàlisi que permeti girar la mirada i no parlar d’un conflicte que es repeteix sense solució, sinó de conflictes estructurals d’origen colonial que es mantenen en el temps i als quals no es vol donar solució.

Cal obrir una mirada al conflicte a l’est del Congo a partir de l’anàlisi d’un factor poc visibilitzat: la construcció de l’odi interètnic durant el colonialisme. Posant el focus en la construcció de l’odi racial, un aspecte fonamental a l’hora de comprendre la lluita pels controls dels recursos, de l’accés a la terra, de les quotes poder, de les xarxes clientelars estatals i de les ingerències regionals i internacionals. Un element que es repeteix en altres contextos de la regió com a Uganda, Ruanda o Burundi. Si ens posem aquestes ulleres i hi mirem a través d’un passat amb un pes en el nostre present, es poden entendre molt millor, i per tant construir solucions d’acord amb una pau crítica, que es contraposin al relat de la irracionalitat. No parlem de violències cícliques, ni de violències en circulació, sinó de violències que no s’han resolt i que determinen les accions en el present. Les trajectòries històriques, així com les memòries col·lectives que se’n generen, són el pes i el substrat en el qual s’arrelen els conflictes, armats o no, a l’est del país centreafricà. 

Podem dir que el marc teòric en conflictes armats com els de l’est del Congo, dins les cobertures periodístiques i les principals acadèmies, ha anat desvinculant-se d’allò que ja escrivia Marx al 18 Brumari que les persones fan la seva pròpia història, però sota circumstàncies creades, donades i determinades pel passat. Sense caure en determinismes, és important entendre que obviar aquestes trajectòries i aïllar-les simplifica l’explicació i comprensió dels conflictes, els quals es veuen arrelats a un passat colonial on la divisió ètnica va ser una arma més de sotmetiment de les classes populars en benefici de l’extractivisme i el capitalisme global.

L’odi, la pinça de control colonial

El Moviment 23 de Març, protagonista del retorn de les violències i de la cobertura mediàtica, és un grup armat actiu a l’est de la República Democràtica del Congo (RDC), especialment a la província del Kivu del Nord. Com indica el seu nom, neix a partir d’un acord de pau signat el 23 de març de 2009 entre el govern congolès i un altre grup armat anomenat Congrés Nacional per a la Defensa del Poble (CNDP). Alguns dels membres del CNDP es van rebel·lar contra l’acord de pau i, de manera resumida, reivindicaven que el govern no havia complert els compromisos de l’acord. Un d’ells, el d’integrar políticament i de forma equitativa a totes les ètnies de la regió. En aquest sentit, cal destacar que la major part dels integrants del grup armat són d’origen tutsi, un clar exemple del pes colonial en el present com es veurà més endavant.

Aquesta reivindicació del M23 — que denuncia l’exclusió política i ètnica a través de la violència extrema i sense diferenciar entre la població civil i militar — no es pot entendre sense mirar enrere. Les arrels d’aquestes fractures socials i polítiques s’enfonsen en la mateixa configuració colonial del Congo, que va trencar profundament els equilibris comunitaris existents i va sembrar les llavors d’un sistema estructuralment excloent.

Tornant a l’inici, el primer gran conflicte a la RDC fou el desmembrament que la colonització va significar per les comunitats ja preexistents. És aquí on entra en joc el rei de Bèlgica i tota la seva acció de caràcter genocida. Leopold II, la insígnia del despotisme colonial europeu, va instaurar un sistema d’explotació depredador de l’actual República Democràtica del Congo. El monarca, amb el suport del govern belga, i en pro de la missió civilitzadora i comercial d’expansió capitalista que s’havia atorgat, fou l’amo i senyor d’un territori que només responia a la seva autoritat. La forma d’executar les seves voluntats va ser l’ús de la violència extrema, fet pel qual avui en dia es pot afirmar que s’hi va perpetrar un genocidi. La colonització en pro de l’expansió del capitalisme extractivista necessitava accions que ràpidament aportessin el control de les persones i els recursos. És per això que només entre el 1885 i el 1908, quan l’actual RDC rebia el nom d’Estat Lliure del Congo, s’estima que van ser assassinades entre 10 i 15 milions de persones (Adam Hochschild, 1998). 

L’inici de la colonització dona el tret de sortida d’un període on les violències sobre la població s’estenen sense aturador, arribant a tots els racons de la regió, també al Kivu. Unes accions de caràcter extrem que es combinen amb el comportament clàssic del colonialisme europeu, que intenta buscar enfrontaments entre diferents pobles de la regió colonitzada per erigir-se en l’únic poder capaç de monopolitzar no només la violència, sinó també la pau. Un concepte clau que avui en dia encara es manté. El govern colonial va actuar construint unes suposades superioritats d’unes ètnies sobre les altres en tota la regió dels Grans Llacs. Es va fer exacerbant les suposades diferències racials i edificant odis ètnics, com entre els grups hutu i tutsi al Congo i Ruanda, o entre els baganda i els acholi a Uganda, per exemple. És indestriable, doncs, parlar de les memòries presents dins els conflictes actuals en la construcció de l’odi i l’ús mateix de la violència armada durant el passat colonial.

La formació d’unes estructures socials on la classificació es basava en l’origen ètnic de cada grup o individu es va desenvolupar al llarg del període colonial que va del 1908 al 1960. Una acció que ha portat a un present on els conflictes per l’accés a la terra i el dret a la ciutadania es mantenen. El grup armat M23 està conformat per una base de majoria tutsi, un poble dins el grup dels banyaruanda, que representa una minoria a l’est del país i que té una explicació de ser i existir a partir de la seva pròpia història, sota circumstàncies creades, donades i determinades pel passat.

En aquest sentit, no es tracta de justificar les violències, ni de conduir a l’anàlisi des de l’òptica del tribalisme ni del conegut com a determinisme ètnic, al contrari. L’objectiu és visibilitzar que les violències per l’accés a les terres, el dret a la ciutadania o els beneficis de les riqueses minerals i energètiques de l’est del Congo responen, en part, a la inclusió d’uns i exclusió d’uns altres a partir de la divisió ètnica colonial.

La invenció de l’ordre racial

El govern colonial a l’est del Congo va tardar uns anys a consolidar-se. La llunyania geogràfica i l’orografia del terreny el feien un espai desconnectat de la capital, Kinshasa. Però amb el tombant del segle XX, les expedicions militars s’hi van succeir. Les anomenades missions de pau, un terme encara usat, van ocupar el terreny progressivament a base de força militar. Algunes, com les del 1901 o del 1911 no sense resistències liderades per la població local, van acabar amb l’assassinat de gairebé 300 persones. D’aquesta manera, els governadors colonials van anar identificant i construint una estructura de poder al voltant del poble bahavu, el qual tenia un cap visible que rebia el nom de mwami. Al seu voltant, altres pobles com els batembo van quedar en un segon nivell de representativitat, i per tant es trobaven fora dels espais de poders colonials que beneficiaven a través d’una estructura clientelar ètnica a un poble respecte als altres. Més avall encara de l’escala d’accés al poder, però sobretot de les terres, van quedar aquells pobles amb origen a l’actual Ruanda, com els hutus i els tutsis. Fou la versió belga del que els britànics van anomenar Indirect Rule, una manera de construir l’administració colonial cedint posicions de poder a determinats pobles o ètnies identificades com a més capacitades pel control i l’administració del comerç, enfront de l’ús d’altres com a útils com a mà d’obra barata o per tasques militars. 

La construcció d’una classe d’acord amb el concepte artificial de raça començà amb la presència de les noves autoritats colonials, que van identificar un grup ètnic sobre el qual edificar l’estructura colonial. 

Així doncs, la base del pensament es fonamentava en la identificació de certs líders locals que donessin una imatge més amable de les estructures colonials. Una idea que reproduïa el discurs, belga en aquest cas, que deia que els africans eren infants que necessitaven ser tutelats, els quals es podien castigar o recompensar, però sobre els qui mai podien dipositar una confiança plena o tractar-los seriosament. Això va comportar l’expansió d’un sistema colonial on la base capitalista extractivista estatal es barrejava amb un paternalisme catòlic i els treballs forçats en règim de semiesclavitud. Dins aquesta construcció de l’altre, unes ètnies eren identificades com a més o menys propenses per ocupar les posicions de poder. És a dir, que les disputes entre ètnies, i posteriorment d’estats, pel control dels recursos ha estat construïda per les relacions de poder, que jerarquitzen, inclouen i exclouen segons el grup ètnic. 

Una escala de poders i accés que els colons van redibuixar anys després. Entre el 1937 i el 1955 l’organisme colonial conegut com la Missió d’Immigració dels Banyaruanda va portar fins a 85.000 persones provinents de Ruanda a la regió del Kivu, especialment a la zona de Goma. L’objectiu de l’administració colonial era augmentar els nivells de producció agrícola amb la importació de mà d’obra barata, però a la vegada va acabar creant uns desequilibris dins l’ordre social de base racista que havien construït. A partir d’aquell moment, els banyaruanda – hutus i tutsis – representaven gairebé el 40% de la població al nord del Kivu (Prunier, 2009) i reclamaven un accés a la terra i als recursos que es van transformar en repressions i persecucions d’extrema violència per part de les poblacions locals, inclús després de la independència, basades en la identificació construïda pels colons dels banyaruanda com a usurpadors de les possessions dels veritables congolesos. 

De fet, en el període previ al 1960 l’administració colonial va apropar-se ara a les poblacions d’origen banyarwanda, especialment als tutsis per davant dels hutus, per mediar entre els colons i els representants de les jerarquies locals. Un fet que va desembocar en noves tensions que van aflorar després de l’assassinat del polític nacionalista, panafricanista i antiimperialista Patrice Lumumba l’any 1961. En aquells anys, especialment els descendents dels immigrants procedents de Ruanda, van ser considerats estrangers o apàtrides, cosa que els privava de drets bàsics i els exposava a abusos i violència sistemàtica. 

Les empremtes de les violències colonials

Actualment, i segons Amnistia Internacional, centenars de milers de persones banyaruanda – hutus i tutsis – segueixen sense tenir reconeguts els seus drets com a ciutadans del Congo, esdevenint apàtrides. Una exclusió que té greus conseqüències humanitàries, com la impossibilitat de registrar naixements, accedir a serveis bàsics, votar, posseir terres o viatjar legalment. El grup M23, que com s’ha apuntat anteriorment és de majoria tutsi, té una evident relació amb aquests fets, als quals s’hi han de sumar les experiències dels diferents conflictes armats i guerres que ha viscut el país des de la seva independència fins al dia d’avui. Les violències que exerceixen, per molt extremes que siguin, responen a un patró d’origen colonial. 

Es fa evident que per entendre què passa avui a l’est del Congo cal mirar enrere i analitzar com la història colonial va construir desigualtats, odis i estructures de poder que encara pesen. No és un conflicte incomprensible ni etern, sinó el resultat d’un passat que ha deixat ferides obertes i ha construït violències. Les empremtes de l’edificació d’un odi interètnic per part de l’administració belga segueixen ben visibles avui en dia. Només si es reconeixen de manera ben visible aquestes arrels i s’escolten les veus de les comunitats que hi viuen, es podran imaginar camins reals cap a la pau. Una pau que no sigui només absència de guerra, sinó una oportunitat per reparar, transformar i construir futur. Com advertia Patrice Lumumba poc abans de ser assassinat: La història parlarà per nosaltres algun dia, però no serà la història que s’ensenya a Brussel·les, París o Washington, sinó la que s’escriurà a les ciutats i pobles alliberats d’Àfrica. Fer possible aquesta història, i també la forma en què l’expliquem, és, encara avui, una tasca pendent.