La segregació escolar i la reproducció de les desigualtats 

L’escola pot esdevenir un espai clau en la lluita contra les desigualtats socials i en el trencament de la reproducció de certs privilegis estructurals presents a la nostra societat. No obstant això, per avançar cap a un escenari de veritable transformació social, calen sistemes educatius justos i equitatius.

Un dels principals obstacles per assolir aquesta equitat és el fenomen de la segregació escolar, entesa com la distribució desigual de l’alumnat entre centres educatius segons característiques socioeconòmiques, culturals o acadèmiques (com ara l’origen migratori, el nivell socioeconòmic o el rendiment acadèmic). Els sistemes educatius amb alts nivells de segregació escolar tendeixen a conformar escenaris de forta homogeneïtzació social dins dels centres educatius: d’una banda, hi ha aquells centres que reben famílies amb un estatus social mitjà-elevat (escoles que tendeixen a ser percebudes com d’excel·lència instructiva i amb bon clima de convivència) i, d’altra banda, hi ha els centres que es componen de famílies d’estatus social baix, sovint amb un alt percentatge d’alumnat d’origen estranger (escoles que solen ser altament estigmatitzades).

La segregació escolar comporta impactes negatius múltiples. En primer lloc, afecta el rendiment acadèmic de l’alumnat més desavantatjat, la qual cosa reforça les situacions de desigualtats preexistents. La segregació escolar aboca a l’alumnat més vulnerable -sovint d’origen estranger- a patir situacions de doble (o múltiple) desavantatge, ja que a les condicions socioeconòmiques desfavorides i a les barreres culturals i lingüístiques que obstaculitzen la seva trajectòria educativa s’hi sumen les dificultats derivades d’escolaritzar-se en centres segregats. Això no només és preocupant perquè els exposa a una clara vulneració del dret a l’escolarització en igualtat d’oportunitats sinó que, a més, des del punt de vista acadèmic, la segregació escolar es vincula amb altres problemàtiques de l’equitat educativa, com ara el fracàs escolar o l’abandonament escolar prematur.

En segon lloc, la segregació limita la cohesió social i genera desigualtats en l’accés als recursos i a la qualitat educativa. A la pràctica, els sistemes educatius marcats per alts nivells de segregació conformen escenaris de “protecció” de la classe mitjana-alta davant la barreja social, i això, a més de generar escenaris d’empobriment en termes d’aprenentatge intercultural i d’interacció i coneixement mutu entre infants i famílies de diferents orígens i condicions socials, de facto, es tradueix en un assegurament d’una posició educativa privilegiada per aquesta classe mitjana-alta. D’aquesta manera, la segregació escolar planteja un problema d’interès públic ja que, dins del sector educatiu públic (que inclou centres públics i concertats finançats amb recursos públics), s’acaben configurant espais educatius exclusius i privilegiats per a determinats sectors socials, blindats a la diversitat i finançats pel conjunt de la ciutadania. Així, amb els diners de totes s’estan sostenint privilegis educatius que beneficien principalment les classes mitjanes i altes. 

Tot i l’existència de factors exògens que expliquen part d’aquest fenomen, la segregació escolar no és un procés natural ni inevitable. Al contrari, està profundament vinculat a relacions de poder, interessos i desigualtats. El paper que hi juguen les famílies, els centres i les administracions és clau i, de fet, la implementació de polítiques públiques per a la lluita contra la segregació escolar, en el cas de Catalunya, ha suposat un factor clau per a comprendre la reducció d’aquest fenomen. 

Les polítiques per a combatre la segregació escolar: el context català

Al llarg de les darreres dues dècades, les polítiques contra la segregació a Catalunya han passat d’un model basat en el non-decision making a ocupar un lloc central en l’agenda pública. L’Informe del Síndic de Greuges del 2008, que denunciava els alts nivells de segregació per origen migratori, va suposar el punt de partida d’un procés gradual de reconeixement institucional sobre la segregació escolar com a problema estructural del sistema educatiu català.

Aquest canvi de mirada va culminar l’any 2018 amb la signatura del Pacte contra la segregació escolar a Catalunya (PSEC), després d’haver sortit a la llum les colpidores dades dels informes del Síndic del juliol i del setembre de 2016 sobre la segregació. Així, el PSEC va marcar un punt d’inflexió en la política educativa del país i, a partir d’aquell moment s’han anat impulsant un ampli ventall de mesures orientades a promoure una escolarització més equilibrada. Així, seguint la línia de diverses ciutats i països europeus s’han desplegat iniciatives vinculades als sistemes d’admissió regulats, la introducció de quotes per a alumnat vulnerable, el finançament addicional per cobrir els costos d’escolarització d’aquest alumnat, o la promoció de models escolars innovadors com les magnet schools. 

D’entre totes aquestes iniciatives, una de les més rellevants ha estat l’aprovació del Decret d’Admissions (2021), el qual va permetre estendre el disseny d’una política que s’havia implementat a nivell municipal a la ciutat de Barcelona el curs 2019/20: el Pla de xoc contra la segregació i per a la inclusió i la igualtat d’oportunitats i èxit educatiu (PX). L’objectiu central d’aquest decret, en sintonia amb el del PX, era garantir una distribució més equilibrada de l’alumnat entre centres, limitar la concentració d’alumnat vulnerable en determinades escoles i millorar les estratègies d’inclusió per a la millora de la igualtat d’oportunitats d’aquest alumnat. Per a fer-ho, la política compta amb tres instruments principals: unes quotes d’accés per a l’alumnat vulnerable, un finançament addicional per als centres educatius que permeti cobrir els costos d’escolarització d’aquest alumnat i un sistema de detecció i informació centralitzat.

D’ençà l’aprovació d’aquest Decret, els nivells de segregació escolar al sistema educatiu català s’han reduït de forma considerable. Tot i això, les anàlisis dutes a terme fins al moment que avaluen aquest tipus de polítiques, assenyalen que els seus efectes apareixen de forma gradual i, per ara, continuen persistint desigualtats entre els sectors públic i concertat i alts nivells de concentració d’alumnat vulnerable en determinats centres.

A més, cal tenir present que les polítiques de dessegregació no són neutres ni abstractes: tenen un impacte directe sobre els centres educatius i sobre les vides dels infants i les famílies. Per això, per valorar realment el seu abast en termes d’equitat, no n’hi ha prou amb mesurar la redistribució de l’alumnat desavantatjat entre centres, sinó que es fa necessari incorporar una mirada qualitativa que posi el focus en com aquestes polítiques són viscudes i sentides per les famílies i alumnes afectats, quines tensions o contradiccions poden generar i com s’expressen els seus efectes sobre l’equitat real. 

Estigma i exclusió en un escenari de dessegregació

Tal com s’ha avançat, la implementació del PSEC ha contribuït a millorar la redistribució de l’alumnat vulnerable en el sistema educatiu i ha permès establir un marc normatiu sòlid per a la construcció d’un sistema més equitatiu. Ara bé, encara hi ha una certa distància entre els compromisos institucionals i el seu compliment efectiu. Tal com ha assenyalat el Síndic de Greuges en el seu darrer informe, no totes les actuacions previstes han estat plenament o correctament implementades. Existeixen mancances crítiques en la detecció precoç d’alumnat vulnerable, la zonificació escolar, la gestió dels ajuts i el suport als centres amb elevada complexitat. Això implica que, sovint, els infants més exposats a majors vulnerabilitats continuen patint barreres estructurals i simbòliques dins l’entorn educatiu i son privats d’experiències escolars en condicions d’equitat real.

En aquest sentit, les darreres investigacions dutes a terme en el marc del Projecte Desegpol ens han permès identificar una de les problemàtiques més preocupants en el context d’implementació d’aquestes polítiques de lluita contra la segregació: la persistència de pràctiques d’estigmatització i exclusió cap a la població més vulnerable. El que observem és que aquesta redistribució no sempre s’acompanya de processos d’inclusió efectius en el sí dels centres educatius. Els centres que han desenvolupat mecanismes sensibles d’informació, acollida i acompanyament tendeixen a propiciar experiències d’escolaritat més inclusives, mentre que els que no disposen d’aquests recursos o no reconeixen les necessitats específiques de les famílies beneficiàries poden esdevenir escenaris de (re)producció de la desigualtat i, fins i tot, de vertadera violència simbòlica. 

En conseqüència, sovint –i especialment quan les famílies accedeixen a centres amb una composició social mitjana-alta i/o de titularitat concertada– emergeixen vivències marcades per l’exclusió i l’estigmatització. Els relats de les mares que vam entrevistar posen de manifest com, un cop escolaritzats els fills en aquests centres, es troben amb barreres materials i simbòliques que els dificulten participar dels espais formals i informals de socialització, ja sigui per qüestions econòmiques o logístiques, ja sigui per la sensació de distància davant dels codis culturals i lingüístics de la institució escolar. Aquest desencaix sovint alimenta percepcions d’alteritat que, sumat a la manca de reconeixement que reben per part de l’escola, les exposa a fortes dinàmiques d’exclusió. 

A més, la seva situació de vulnerabilitat social, la baixa representativitat i el poc reconeixement rebut afavoreixen la (re)producció d’estigmes associats a la condició de beneficiàries. Les mares narren com, sobretot en contextos educatius més avantatjats, la seva condició d’“ajudades” esdevé especialment visible, i això genera una pressió per mostrar-se agraïdes. Sovint, l’agraïment actua com una norma emocional implícita (Hochschild, 1979) expressat per legitimar el seu accés i mereixement de l’ajuda rebuda. Aquest patró és especialment present entre les mares migrades, que tendeixen a esforçar-se per desmarcar-se de l’estereotip de “persones que s’aprofiten del sistema”, en un context ideològic fortament marcat pel qüestionament constant sobre la legitimitat dels col·lectius migrats per accedir a determinats drets socials. A més, en ocasions, els processos d’estigmatització es tradueixen en dinàmiques de senyalament explícit, com ara comentaris classistes, racistes o xenòfobs, que no només es recullen en el marc d’aquesta investigació, sinó que també apareixen de manera reiterada en espais com les xarxes socials, sobretot quan es parla dels ajuts econòmics.

La cobertura dels costos d’escolarització genera un gran alleujament per a totes les famílies que son receptores d’aquestes polítiques, però també activa la culpa per no poder contribuir o per sentir-se “una càrrega”. Les mares es responsabilitzen individualment de no poder garantir la plena inclusió dels seus fills (per exemple, quan no poden anar de colònies o reben els materials escolars tard o en mal estat), i assumeixen la seva situació de vulnerabilitat com un fracàs personal, reproduint patrons d’autoculpabilització derivats de les normes socials dominants sobre maternitat i responsabilitat familiar.

Així mateix, la manca d’informació o la informació esbiaixada que sovint reben aquestes mares genera situacions d’incertesa i, en alguns casos, pràctiques institucionals opaques que obstaculitzen l’accés real al seus drets. Les mares relaten situacions en què desconeixien la seva condició de beneficiàries o situacions en què assumeixen despeses escolars que haurien d’estar cobertes, malgrat no s’atreveixin a preguntar-ho explícitament. En aquest marc, el silenci de les famílies no pot ser interpretat com una manca de necessitat o interès, sinó com un reflex dels costos emocionals que comporta desafiar les normes socials de reciprocitat i els rols prescrits a les persones en condicions de pobresa i de beneficiàries.

Cap a un model educatiu dessegregat i basat en la justícia social

Assolir un sistema educatiu just i equitatiu exigeix assumir, com a premissa irrenunciable, la lluita contra la segregació escolar. Disposar d’un sistema on l’alumnat desavantatjat soecioeconòmicament es concentra en determinats centres implica, de facto, negar la igualtat d’oportunitats educatives d’aquell alumnat més vulnerable i consagrar la reproducció de les desigualtats socials. A les escoles es posen de manifest els primers indicadors de fragmentació social, i és també en aquest espai on l’educació ha de ser capaç de compensar els efectes de la pobresa i promoure itineraris plens per a tots els infants, independentment del seu origen o condició social.

Les polítiques contra la segregació que s’han implementat fins ara representen un pas important cap a aquest horitzó, però la redistribució de l’alumnat, si no va acompanyada de mesures estructurals d’acollida, reconeixement i representació d’aquests col·lectius més vulnerables, pot derivar en noves formes d’exclusió, estigmatització i segregació interna. Aquesta realitat evidencia que l’equitat educativa no pot entendre’s únicament com una qüestió de repartiment més equilibrat de l’alumnat, sinó com un procés que també ha de garantir la interacció plena i significativa de tots els infants i famílies als espais escolars.

En aquest sentit, es fa necessari impulsar i reforçar iniciatives com la creació de la Comissió d’estudi sobre convivència i atenció a la diversitat (Síndic de Greuges), en tant que la reducció de la segregació entre centres ha d’anar necessàriament acompanyada de mesures per garantir aquesta equitat. La creixent heterogeneïtat social dels centres ha de ser gestionada amb una mirada institucional més afinada, que tingui en compte les dificultats reals a les quals s’enfronten l’alumnat, les famílies i els professionals dels centres educatius i que sigui capaç d’evitar la (re)producció de dinàmiques excloents i d’estigmatització cap a la població beneficiària d’aquestes polítiques.

Per tot això, cal caminar cap a unes mesures de dessegregació amb una mirada més integral, que transcendeixi la dimensió (re)distributiva i incorporin elements de justícia social com el reconeixement i la representació (Fraser, 2000). La lluita contra la segregació escolar ha de considerar, també, la transformació de cultures escolars cap a la interacció significativa de la diversitat, amb una major sensibilitat cap a les cures, les emocions i les vivències de les famílies i l’alumnat. Només així podrem construir un sistema educatiu realment equitatiu, malgrat això suposi la renúncia d’aquells que fins ara n’havien sortit privilegiats. Un sistema equitatiu és aquell que és capaç de garantir la igualtat (d’accés, procés i resultats) i la justícia social. Un sistema equitatiu és aquell on la diversitat no només és present, sinó també valorada i protegida, és a dir, on totes les famílies i alumnes –sigui quin sigui el seu origen o capital cultural i econòmic– es reconeguin com a part legítima i activa de la institució escolar.