«Mai parlàvem d’homes ni de roba. Sempre es parlava de Marx, Lenin i la revolució, la vertadera conversa de les noies.»

Nina Simone.

La frase de Nina Simone sobre no parlar de moda, sinó de «Marx, Lenin i la revolució», ofereix una visió de la vida política quotidiana de Simone, més enllà de la seva història més coneguda com a activista dels drets civils i artista musical. Aquesta «conversa de noies» va tenir lloc amb la seva amiga i dramaturga Lorraine Hansberry, una conversa entre dues dones negres que, com diu Simone, no tractava d’homes o roba, sinó sobre el treball creatiu que estaven produint i com veien el seu paper en l’alliberament de la seva comunitat.

Referint-se a l’obra autobiogràfica de Hansberry, Young, Gifted and Black [Jove, amb talent i negra], Simone va escriure més tard una cançó amb el mateix títol en homenatge a la seva amiga i camarada, després que Hansberry es morís de càncer de pàncrees a la tràgica edat de 34 anys. Aquesta amistat i camaraderia demostren que les converses polítiques íntimes entre dones negres tenen el poder d’inspirar. S’esdevenen lluny de la mirada dels homes, lluny dels blancs; poden ser llocs per respirar en els quals recuperar energies abans de tornar a unir-se al moviment més ampli que tot sovint margina i esborra les idees polítiques de les dones negres.

Dir que Nina Simone ha estat «esborrada» seria absurd. És una de les músiques més cèlebres del segle XX. No és necessari escriure un altre article, biografia o anàlisi de les seves cançons polítiques. Però en l’aniversari de la seva mort podem analitzar com es conta la història de la vida política de Simone i qui la conta; el que decideixen incloure i el que, de fet, «esborren».

Tot sovint es parla de Nina Simone com a activista dels drets civils, i ho fou. Però el moviment pels drets civils englobava molts punts de vista polítics diferents sobre com devia ser l’alliberament. Alguns, com la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People), volien reformes liberals que van ser criticades per ser només beneficioses per a la classe mitjana afroamericana. Els nacionalistes negres buscaven la independència econòmica i un nou Estat negre separat de l’Amèrica blanca racista, encara que no estava clar com seria aquest nou Estat més enllà d’una versió negra del capitalisme. Per això mateix no tots els activistes dels drets civils feien referència a Marx o Lenin com a exemple de les converses que mantenien amb els seus amics.

Per a una dona de feroç intel·ligència, talent i esplendor, que sabia exactament com volia que se l’escoltés a través de la seva música i interpretació, podem considerar-ho com una declaració d’intencions més que no pas com un comentari fugisser. Nina Simone ens deia que era una comunista, una camarada, una revolucionària.

De vegades, les artistes negres, i especialment les músiques, que demostren alguna forma de política d’esquerres són «desradicalitzades» en versions més segures que fan que els oients blancs se sentin més còmodes, com cantava amb humor el músic de folk comunista blanc Phil Ochs al seu himne ‘Love Me I’m a Liberal’. Els blancs liberals poden anar a les manifestacions pels drets civils, canta Ochs, «però no parleu de revolució, això és anar massa lluny».

Simone volia anar lluny, però. Escrita en resposta a l’atemptat contra l’església baptista del carrer 16 el setembre del 1963 –un atac terrorista supremacista blanc en el qual van ser assassinats quatre joves negres d’entre 11 i 14 anys– Simone canta a ‘Mississippi Goddman’:

Intenten dir que és un complot comunista

Tot el que vull és igualtat

Per a la meva germana, el meu germà, per a la meva gent i per a mi.

Això podria interpretar-se com una resposta a l’anticomunisme de McCarthy, en el que qualsevol discurs sobre la igualtat es confonia amb el comunisme i el sentiment «antiamericà». Però quan es llegeix a la llum de la seva «conversa de noies» amb Hansberry i la política del seu cercle social, que incloïa a James Baldwin, Stokely Carmicheal i Langston Hughes –tots ells activistes compromesos amb el socialisme– aquestes lletres són una declaració política. Simone s’ubica a l’esquerra perquè la considera l’únic camí cap a la igualtat de veritat. Les reformes «lentes», que apaivaguen un Estat racista, no eren una opció.

També veiem reflexes d’una política internacionalista a ‘Backlash Blues’, la lletra del qual està presa d’un poema escrit per a Simone per Langston Hughes:

Però el món és gran

Gran, brillant i rodó

I està ple de gent com jo

que són negres, grocs, beige i marrons.

Aquest poema, un dels darrers que va escriure Hughes, reflexiona sobre el Vietnam i sobre l’enviament d’homes afroamericans a combatre en una guerra imperialista mentre eren tractats com a ciutadans de segona classe a «casa». Simone li diu a l’oient que ella i altres grups racialitzats, que són oprimits per les moltes encarnacions de «Mr. Backlash», són, de fet, la majoria al món, una declaració que reflecteix un moment polític en el qual organitzacions com el Partit dels Panteres Negres buscaven construir coalicions internacionals amb altres persones de tot el món que patien els efectes de l’imperialisme estatunidenc.

La història política de l’esquerra negra estatunidenca és important per a contextualitzar i comprendre l’obra de Simone, però vull tornar a la «conversa de noies» entre Simone i Hansberry.  Per a mi, com a dona negra, socialista, feminista i música, les polítiques d’aquestes converses privades i íntimes entre dones negres radicals apareixen a la música de Simone. Per exemple, a ‘Four Women’. La cançó, que amb freqüència es considera un himne feminista, descriu els rols i estereotips de classe i de gènere imposats a les dones negres: la «mami», la «mulata tràgica», la treballadora sexual i la dona negra emprenyada.

Per a mi, la cançó va més enllà d’una anàlisi simplista de l’esclavitud i de l’efecte del seu llegat a les dones negres d’avui. Més aviat m’imagino a Hansberry i a Simone parlant de les seves pròpies vides i de les vides d’altres dones negres fent servir una anàlisi marxista que abasti la raça, el gènere i la classe; parlant de com el racisme i el capitalisme van crear les vides de les dones de la cançó: Aunt Sarah, Saffronia, Sweet Thing i Peaches; les vides de les dones negres que es troben constantment havent de lluitar, sobreviure i resistir.

No pot fer-se justícia a la vida política de Nina Simone en un article tan breu. Va ser una artista que va portar el missatge de llibertat, igualtat, justícia i alliberament a tots els que van tenir el plaer d’escoltar la seva música. Però és important que no l’encasellem com una activista dels drets civils: fou una revolucionària, una dona que es va comprometre amb l’obra de Marx i Lenin, i que va portar aquesta praxi revolucionària a la seva música d’una manera que segueix ressonant en nosaltres avui dia.

Article publicat originalment a Jacobin

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Wikimedia Commons – Fotopersbureau de Boer