La Caixa ha deixat d’ingressar prop de 260.000 euros de més de seixanta habitatges llogats en règim d’habitatge de protecció oficial. Aquest conjunt de llogateres fa anys que organitza el seu malestar i estudiant els mecanismes que han acabat forçant al major propietari d’habitatges llogats de Catalunya a seure i negociar les condicions amb les quals es vol viure en aquests habitatges. Arribar a la conclusió de practicar la retenció de rendes és una aposta que en el cicle actual de lluites contra els abusos de la propietat immobiliària apareix com a incipient i, fins i tot, innovadora. Per altra banda, arran de les mobilitzacions per l’habitatge digne de la passada tardor i primavera, podem constatar la infiltració gradual en l’imaginari col·lectiu del concepte vaga de lloguer, així com la seva genealogia històrica.

En aquest sentit, el present article pretén analitzar aquest conflicte des de la potència creativa del seu plantejament, sense oblidar les herències de les lluites de la part de la societat que se sap explotada.

Habitatge Protegit amb data de caducitat

Per començar, cal situar l’origen del problema: la forma amb la qual s’ha materialitzat la promoció de l’habitatge públic a l’Estat espanyol. Abans que res, cal clarificar que quan es sol parlar d’“habitatge públic” als mitjans de comunicació moltes vegades no es vol dir habitatge de propietat pública, sinó a habitatge promocionat per l’administració pública, és a dir, habitatge sota certes condicions que exigeixen un preu assequible, però que no implica necessàriament un canvi de titularitat o una adquisició per part de l’administració. Així, quan es parla d’habitatge de protecció oficial, la majoria de vegades ens referim a habitatges amb certs requisits d’accés i una limitació de preus, però que no tenen per què ser també de titularitat pública. De fet, el que sol passar és que des de l’esfera pública se subvencionen entitats privades perquè construeixin promocions d’habitatge mitjançant mecanismes com la cessió de sòl públic o beneficis fiscals. Aquestes subvencions van condicionades a què aquest habitatge estigui protegit durant un temps determinat i, quan aquest temps s’acaba, solen tornar al mercat privat, ja que la propietat mai ha canviat de mans. Per dir-ho ras i curt: a mitjà-llarg termini aquest model d’“habitatge públic” el que suposa realment és una transferència directa de recursos públics al mercat privat. Un altre exemple de com el “lliure” mercat i el benefici privat té darrere un fort intervencionisme públic. 

Un dels principals actors que s’ha beneficiat d’aquest model ha sigut, precisament, La Caixa. Aquesta entitat ha participat de la construcció d’habitatge protegit amb una expectativa d’abundants beneficis un cop passats 10 anys, moment en el qual aquests habitatges poden passar al mercat privat. A més a més, segons un informe elaborat pel Sindicat de Llogateres de Catalunya, en una promoció tipus, l’amortització de la construcció s’aconsegueix passat aquest temps. 

Això vol dir, que, gràcies a l’accés a la construcció d’habitatge públic, La Caixa va arribar a tenir a la seva disposició 38 promocions que suposaven una cartera d’actius susceptibles a ser explotats en el mercat lliure. La forma com la Caixa va anar preparant el terreny per a maximitzar la rendibilitat dels seus actius va ser començar a expulsar a les persones que llogaven els seus habitatges a mesura que se’ls acabaven els contractes protegits, mostrant la seva la voluntat d’executar una operació de venda en paquet. Negoci rodó, substancialment arrodonit per les administracions públiques. 
Amb tot, l’expectativa de negoci de La Caixa no s’ha limitat a una espera especulativa a 10 anys vista. Una sèrie de clàusules i rebuts van anar augmentant la pressió del lloguer a les persones que viuen en aquests habitatges de protecció oficial. Així doncs, la gestió d’aquests contractes replica les pràctiques de qualsevol fons voltor amb la seva cartera d’actius immobiliaris: cobrament d’assegurances obligatòries, fiances, honoraris, entre d’altres. En molts casos, aquests sobrecostos carregats per les llogateres anaven  acompanyats d’una gran deficiència en costos de manteniment. Amb perplexitat (o no) observem com s’ha repercutit a les llogateres l’IBI, quan els municipis bonifiquen el 50% d’aquest impost a la propietat degut al caràcter protegit dels seus habitatges. O que s’hagués arribat a carregar el cost de la contractació d’un servei de seguretat per retirar pancartes de les famílies en protesta. 

Resposta a l’explotació

Una pancarta en un balcó és el senyal per fer visible que existeix un conflicte en aquest habitatge. Fer-ho de manera coordinada amb la resta de persones que viuen en un mateix bloc és una mostra de confiança d’una comunitat disposada a plantar cara a una gran propietat. Aquesta confiança l’han anat guanyant cada cop més llogateres de La Caixa arran de quatre anys d’assemblees de bloc, portes a portes, rodes de premsa i manifestacions.

La resposta de La Caixa sempre ha sigut el silenci, la coacció i el no mostrar cap tipus feblesa, com per exemple no suspenent demandes judicials a persones que se’ls acaba el contracte. Com s’ha vist, però, que aquest conflicte s’ha determinat per la capacitat de mantenir les posicions i la tàctica de minar les de l’adversari. 

Un cas ben clar el podem trobar amb el blindatge de l’espai mediàtic per part dels tentacles de La Caixa. No ha existit un seguiment detallat del pols del conflicte i, en part, és conseqüència de la pressió que ha realitzat l’entitat financera perquè no es publiqui massa cosa al respecte. Si bé es podria pensar que això ha estat un avantatge per part de l’entitat d’Isidre Fainé,  també és símptoma de la seva incapacitat per contraposar públicament el seu relat, ja que saben que en l’actual context les seves pràctiques són indefensables.  

Així doncs, les formes per a reivindicar l’habitatge públic i doblegar les expectatives de guany de La Caixa s’han aconseguit amb moviments d’acció sindical, complementats amb la pressió legal i institucional, contingentment autònoma del debat mediàtic. Aquesta lluita ens permet analitzar la solidesa de l’organització de base de les llogateres en la seva determinació a emancipar-se de les regles del joc imposades fins ara per la seva propietat. 

Quina és la situació, doncs, avui dia? El 26 de novembre, el Govern va anunciar el darrer paquet de traspàs de 1.100 pisos que, sumats als anteriors, fan un total de 1.700 habitatges de protecció oficial blindats per sempre com a parc públic, adquirint-los a un preu molt més baix que les expectatives de guany inicial que tenia la Caixa. El conflicte continuarà uns  mesos més, previsiblement fins que el traspàs de tots els habitatges es faci efectiu. En aquest sentit, l’assemblea extraordinària de vaguistes del dia 29 de novembre va ratificar la continuïtat de la vaga pel mes de desembre a la que se sumaran 50 noves famílies. Així com la mobilització “Encerclem la Caixa” per al 17 de desembre. Més enllà de la impressió d’aquestes xifres, el que cal reivindicar aquí és el gest d’insubordinació d’una seixantena d’habitatges que han trencat les regles del joc fins ara vigents. En paral·lel, cal celebrar la pressió que s’ha fet des de l’àmbit local, on les seccions sindicals van aconseguir que setze municipis aprovessin mocions de suport a les reivindicacions de les llogateres i reconeixent una qüestió de pur sentit comú que no s’han cansat de repetir les vaguistes: no té sentit sentir al govern del PSC enarborar la bandera de la construcció de 50.000 habitatges públics nous si al mateix temps, prop de 43.000 habitatges poden perdre aquesta qualificació en els pròxims anys.

El mateix podem dir de la demanda judicial col·lectiva que, avui dia, reclama més de 350.000 euros per cobrar indegudament l’IBI a les llogateres, xifra que pot augmentar en funció del nombre de famílies que s’hi vagin adherint. La demanda, doncs, és una eina més que ens mostra fins a quin punt aquesta vaga és una esmena tant als Plans Estatals d’Habitatge passats com a les condicions amb les quals s’ha d’organitzar la gestió de l’habitatge protegit en el futur. 

Per tots aquests motius, estem davant d’una victòria rotunda i històrica. Per a arribar fins aquí, la confiança vers el suport mutu que s’ha anat teixint dins la lluita llogatera i la solidaritat de les lluites externes han permès imaginar fins a quin punt poden ser escalables els conflictes que estan per venir.

El sentit de la vaga

Una vaga és una suspensió unilateral de la quotidianitat i l’ordre establerts per a reconfigurar-los segons les necessitats i desitjos de qui la convoca. Si la concretem en la suspensió de la transferència de renda a la propietat, la vaga de lloguers es pot manifestar amb certes particularitats que la diferencien de les vagues laborals, però és necessari no perdre el punt de vista polític que tenen totes les vagues. Les vagues no són només un mitjà per resoldre una situació concreta (un increment salarial, una readmissió, una baixada de lloguer), sinó una manifestació de la potència organitzativa que ens permet avançar cap a un canvi profund de les condicions materials del nostre dia a dia.

En qualsevol vaga, el que es qüestiona són els límits establerts d’explotació per part de la propietat privada, sigui dels mitjans de producció o dels mitjans d’extracció de rendes. La forma i els objectius per qüestionar aquests límits estaran determinats en funció del context històric i la lluita concreta on es desenvolupin, però la base del conflicte i la potència que el motiva tenen la seva arrel en la forma jurídica de la propietat. Què estan fent les veïnes de La Caixa sinó qüestionar el lliure exercici de mercadejar amb els actius que legalment s’han adquirit amb la col·laboració de les administracions públiques?

En aquest sentit, si mirem la vaga contra la Caixa des de la seva casuística més concreta, aquesta es desplega amb uns objectius molt clars: acabar amb les pràctiques abusives i garantir la renovació de contractes protegits. S’acaba aquí el sentit de la vaga? Ni de bon tros. Aconseguir aquests dos objectius implica reivindicar també que s’aturin les desqualificacions d’habitatge protegit, qüestionant les bases jurídiques del model d’HPO. I el que representa el major sentit polític d’aquesta lluita: demandar que les condicions d’accés i gestió d’aquests habitatges siguin determinades per les necessitats i desitjos de les persones que hi viuen. 

Això ens porta reflexionar al voltant del reconeixement que guanyem totes en aquesta lluita com a organització llogatera. No ens referim únicament a un reconeixement legal, sinó al reconeixement indirecte, tàcit i inevitable com a organització. La propietat pot negar la constitució del comitè de vaga llogatera, però no el fet que no s’estigui ingressant la renda. Poden negar taula de negociació i mantenir les demandes judicials contra veïnes a les quals se’ls extingia el contracte, però no el fet que materialment vegin com el preu dels seus actius disminueixi substancialment. 

No s’ha d’esperar mai a la legitimació de la part que ens oprimeix, sinó crear les condicions de possibilitat d’actuar anticipant-nos a la cristal·lització de formes de dret que poden arribar en un futur. I de la mateixa manera que la vaga no és un fi en si mateix, la conquesta de drets tampoc ho és. Els drets no es posseeixen, es practiquen; estiguin o no constituïts en un marc legal concret. 

Arribats aquí, ens agradaria aterrar aquestes reflexions en exemples de lluites passades que ens projecten futurs que creiem realitzables. En primer lloc, parlem de la caixa de resistència. Mai serà reiteratiu recordar aquest mecanisme de suport i solidaritat davant la desmemòria que suposa viure dins del realisme capitalista. Ara bé, no cal apel·lar a la nostàlgia històrica de les Trade Unions angleses de la primera revolució industrial per rescatar la idea de les caixes de resistència sindicals.  Podem recuperar l’exitosa vaga a Novaltia, que es va acabar el març de 2023 després de 3 anys i 8 mesos amb un increment salarial del 26%. Com va ser possible aguantar un conflicte així? Materialment, gràcies a una caixa de resistència que es forneix gràcies a unes altes taxes d’afiliació que caracteritzen l’organització treballadora a Euskadi. Emocionalment i políticament, gràcies a una cultura que confia en la conflictivitat laboral com a garantia de millora de les seves condicions. 

Així doncs, hi ha dos aspectes clau en la vaga contra la Caixa que són determinants per al futur de les llogateres (siguin de la Caixa o no): la confiança en la caixa de resistència i la naturalització del conflicte com a vies per a manifestar els requisits de les seves condicions d’existència. Ens trobem, doncs, en un punt d’inflexió del darrer cicle de lluites del moviment per l’habitatge, on l’experiència acumulada ens permet articular moviments ofensius en massa. Per arribar fins aquí, però, han sigut necessàries accions com aturar desnonaments davant de comitives judicials i forces policials, com la desobediència de milers de llogateres des de l’inici de la campanya Ens Quedem i com la politització de les recuperacions d’habitatges buits al llarg de tot el territori. Aquesta experiència ha sigut fonamental per habituar-nos, com a llogateres, al conflicte i a les seves potencialitats.

Sense les experiències de lluites de classe compartides al llarg d’anys i anys, no es podrien entendre vagues com, per exemple, les de les conques mineres asturianes en ple franquisme; les anomenades “huelgas del maíz” o del “no sé”. Davant d’un context repressiu front l’organització obrera, arribar a la mina i trobar-se blat de moro a terra era un senyal que animava a anar a la vaga, en al·lusió a la domesticació que suposava seguir treballant. Als interrogatoris de les forces de l’ordre, la resposta era unànime: no ho sé. Tot i que ens situem en un context diferent, cal posar en valor aquest tipus de codis compartits en el si de la classe, ja que són un indicador del grau d’infiltració del coneixement i de confiança de les que disposem per tal de mantenir i guanyar el pols vers els nostres adversaris. 

Pel que fa a la caixa de resistència, més enllà de l’instrument d’acumulació de recursos materials per sostenir un conflicte amb els seus dos vessants defensius i ofensives (pancartes, cartells, demandes judicials, apel·lacions), ha de recuperar la centralitat necessària per convertir-se en la manifestació de la solidaritat de classe. Fer arribar aquest recurs és una responsabilitat de totes les llogateres que volen millorar les seves condicions actuals. De la mateixa manera que la primera renovació de contracte després de fer un Ens Quedem, ha estat una victòria per al conjunt de les llogateres, guanyar una vaga amb els termes que caracteritzen la vaga contra la Caixa, té unes implicacions polítiques per a totes.

Com s’ha apuntat més amunt, més enllà d’un dret a vaga que potencialment pot ser reconegut, ens interessa reivindicar el que ja està passant: la gestió comuna de les rendes retingudes en un fons que permet a les mateixes llogateres mesurar-se davant de la propietat i que aquesta no rebrà fins que s’arribi a un acord. Per altra banda, la caixa de resistència garanteix una acció sindical escalable, però sobretot té una importància intangible amb un valor incalculable en qualsevol conflicte: saber-se amb el suport de persones que creuen en la teva lluita i t’ho fan saber. 

Cap a l’emancipació llogatera

Al llarg d’aquest article s’han exposat alguns elements de la lluita existent davant de la Caixa que obren condicions de possibilitat en relació amb l’accés i gestió de l’habitatge, però també dels usos urbans de l’espai i les formes en com s’ha construït. És més, actualment constatem que no es pot entendre el capitalisme contemporani sense analitzar els modes d’extracció de rendes en el mercat immobiliari. 

És en aquest context en què ha d’emergir l’emancipació llogatera com a concepte a posar en pràctica per les mateixes llogateres. En aquest sentit, imaginar i construir l’emancipació llogatera ens ha de permetre pensar formes de superació de l’actual relació que tenim amb les nostres llars. Les que patim en aquesta relació, sabem que el lloguer implica un agreujament de l’explotació que vivim al treball, precaritzant, encara més, els nostres salaris i, a la vegada, fent-los més imprescindibles. Aquest doble disciplinament limita la nostra experiència així com la projecció de les nostres capacitats i desitjos. 

Davant d’això, creiem que la vaga de les llogateres de la Caixa ens dibuixa un possible futur: el de la gestió democràtica de l’habitatge, en la qual, les mateixes llogateres són les que defineixen quina és la relació que s’ha d’establir perquè un habitatge cobreixi les necessitats de les persones que hi viuen. Materialitzar aquesta gestió democràtica implica, conseqüentment, qüestionar la renda. En altres paraules: si el lloguer ha de ser una transacció que garanteixi les necessitats bàsiques, aquest hauria de tenir en compte, exclusivament, els costos de construcció i manteniment de l’habitatge (reparacions, millores, etc.)? Tindria sentit, en aquest cas, parlar encara de “renda” o de “lloguer” com a tals?

Si responem a aquesta pregunta entenem millor què paguem quan paguem el lloguer i quina és la magnitud d’aquesta fracció que no deixa de generar valor i augmentar a mesura que passen els anys de vida d’un immoble. Com s’ha apuntat més amunt, els edificis de La Caixa s’han amortitzat gràcies a les llogateres passats 10 anys. El que es continua pagant després de cobrir els costos de la construcció és el que podem anomenar renda pura, i no és res més que la manifestació d’un peatge a la propietat quantificat en una esfera absolutament desenganxada de la producció i reproducció de la realitat material on està inserit.

Així doncs, abolir la renda obre una altra la pregunta al voltant de l’organització del treball necessari per reproduir l’existència humana sense explotació rendista. Recordem que la lluita de les llogateres de la Caixa està qüestionant el volum d’habitatge protegit que cal construir segons les administracions públiques. Potser si tenim en compte la necessària transició ecosocial, conclourem que cal pensar com produir l’habitatge necessari amb les condicions materials i els límits ecològics del planeta que tenim. Per tant, l’abolició de la renda no ens força a pensar únicament en la gestió dels habitatges sinó a dimensionar col·lectivament i democràticament els usos del sòl.

Pensar en l’emancipació llogatera, doncs, ens invita a pensar les formes que hauria de tenir la nostra societat futura, on l’accés al sòl i l’habitatge són fonament i no límit de la nostra llibertat. Les vaguistes de La Caixa ens ensenyen que això no és cap somni o, encara millor, que si és un somni, realitzar-lo no té res d’impossible.