“Si hi ha un atac a Kobanê, la resistència de Kobanê es repetirà.” — Mazlum Abdi, comandant en cap de les SDF, 12 de desembre de 2024.
“Així com vam derrotar ISIS a Kobanê, també derrotarem Turquia.” — Rohilat Efrîn, membre del comando general de les YPJ, 14 de desembre de 2024.

La ciutat de Kobanê es va fer coneguda internacionalment i es va convertir en un símbol de resistència i lluita contra Estat Islàmic (EI). El 26 de gener de 2015 les forces d’EI es van rendir i es van retirar de la ciutat. Aquest any es commemora el desè aniversari de l’alliberament de Kobanê, una fita que va donar a conèixer un projecte polític basat en l’alliberament de la dona i en el sistema comunal i multicultural a la regió de Rojava, una zona de Síria amb majoria kurda. Aquest projecte, amb el temps, es va transformar en l’Administració Autònoma Democràtica al nord i l’est de Síria (DAANES), a mesura que s’anaven alliberant més territoris de les mans d’EI.

El 8 de desembre, Bashar Al Assad fuigia de Damasc i s’exiliava a Moscou. El sistema militar i polític del règim es va desintegrar sense pràcticament oferir resistència a l’avanç de les milícies fonamentalistes liderades per Hayat Tahrir al-Sham (HTS). Des del 27 de novembre, quan va començar  la seva ofensiva, el règim es va ensorrar en només onze dies, amb una facilitat inaudita. Els experts apunten diversos factors clau per explicar aquesta caiguda fulgurant: el bloqueig i les sancions internacionals, la ingerència estrangera, la falta de recursos, la inflació, la corrupció, la repressió (ara evidenciada amb l’obertura de les presons del règim), i un país devastat per tretze anys de guerra.

El futur de l’Autonomia kurda és incert. Tot i que ja ha superat moments crítics, com la invasió turca a les regions d’Afrin o de Serekaniye, o els intents d’aproximació entre Turquia i el règim sirià abans de la seva caiguda, el nou panorama polític a Síria planteja molts interrogants. La situació actual genera una gran preocupació, ja que Turquia mai no acceptarà que les YPG/YPJ/SDF i la proposta de Confederalisme Democràtic, que vincula al PKK, es consolidin a l’altra banda de la seva frontera. Així,  Kobanê esdevé novament l’escenari d’una lluita per la supervivència d’aquest projecte democràtic.

Hayat Tahrir al-Sham i el SNA recolzat per Turquia

Hayat Tahrir al-Sham (HTS) és una organització militar i política de caràcter autoritari que forma part del moviment salafista sunnita. Encara avui és catalogada com a organització terrorista pel Consell de Seguretat de l’ONU, els Estats Units, Rússia i Turquia. Es va formar el gener de 2017 amb la fusió de diversos grups insurgents: Jabhat Fatah al-Sham, Harakat Nour al-Din al-Zinki, Liwa al-Haq, Jaysh al-Sunna, i Jabhat Ansar al-Din. El seu líder, Abu Muhammad al-Jawlani, és actualment el nou president del govern interí de Síria.

El 2012, al-Jawlani, va ser enviat a Síria per Abu Bakr al-Baghdadi, llavors líder de l’Estat Islàmic a l’Iraq (ISI) i vinculat a Al-Qaida, per organitzar la branca siriana de l’ISI. Al-Jawlani va crear Jabhat al-Nusra, que, el març del 2015, juntament amb altres grups insurgents, va prendre el control d’Idlib, convertint aquesta ciutat en el bastió dels romanents de la rebel·lió armada contra el règim sirià.

Al-Nusra va canviar el seu nom per Jabhat Fatah al Sham per marcar la seva separació d’Al-Qaida. Mentrestant, l’Estat Islàmic (EI), que ja havia trencat vincles amb Al-Qaida, vivia el seu moment de màxima expansió territorial a l’Iraq i Síria. Al-Jawlani es va distanciar del seu antic superior, al-Baghdadi, per una diferència fonamental: al-Nusra, ara Jabhat Fatah al Sham, rebutjava el caràcter transnacional de la jihad i plantejava la creació d’un estat islàmic centrat exclusivament en el territori nacional de Síria.

El mateix 2017, poc després de la formació de l’HTS, es va establir el Govern de Salvació Sirià a Idlib. Això va transformar l’organització, inicialment militar, en una estructura política destinada a gestionar i administrar la zona. Segons Aaron Y. Zelin, membre sènior del Washington Institute for Near East Policy, l’HTS podria ser considerat una nova forma de jihadisme que ell anomena “jihadisme polític”.

Tot i aquesta evolució, informes d’organitzacions de drets humans com la Syrian Network for Human Rights (SNHR), el Syrian Observatory For Human Rights (SOHR) i fonts internes des del mateix Idlib, denuncien el caràcter autoritari del règim: detencions arbitràries, desaparicions de periodistes i detractors, tortures i execucions sumàries en presons secretes, supressió de la dissidència, discriminació religiosa i violència de gènere.

Segons Kyle Orton, analista independent en l’Orient Mitjà, l’HTS ha fet esforços per presentar una cara més tolerant cap a les minories a les zones sota el seu control, com la cristiana a Idlib. No obstant això, afirma a The New Arab que “sigui quin sigui l’estatus formal de les relacions de l’HTS amb Al-Qaida, l’organització prové d’aquesta ideologia jihadista, i hi ha motius per a l’escepticisme”.

Un primer moment de gran alegria va apoderar-se de tota Síria amb la caiguda del règim. També a la DAANES, la gent va sortir al carrer per celebrar la caiguda del dictador. Els kurds i molts àrabs que hi viuen, víctimes de la repressió del règim, van celebrar-ho a les principals ciutats de l’Autonomia, com a Qamishlo, Kobane o a les de majoria àrab, com Raqqa i Heseke. A Qamishlo i Heseke, les estàtues d’Assad van ser arrencades dels seus pedestals a les zones controlades pel règim. Les institucions i els edificis governamentals van ser ocupats pel DAANES el mateix dia.

Però aquesta alegria es va transformar ràpidament en preocupació, especialment a les zones on resideixen minories kurdes, alauís i cristianes. Segons fonts a peu de terreny, a la DAANES “hi ha una gran por entre la població kurda, una gran inquietud per qui és al-Jawlani, però també la sensació que el suport al govern de Damasc es desinflarà, ja que no és clar que pugui ser viable”. També s’assenyala que “la cobertura de la premsa internacional dista molt de la realitat que es viu a Síria en aquest moment”.

Mohammed A. Salih, membre sènior no resident del Foreign Policy Research Institute i expert en afers kurds i regionals  a The New Arab, explica que “els kurds han tingut una mala experiència amb la gent d’HTS des de l’època de Jabhat al-Nusra. Els kurds no poden confiar ni en l’HTS ni en el SNA. Ho tenen molt clar per la naturalesa ideològica d’aquests grups i els seus antecedents pel que fa al tracte tant cap a ells com cap a les poblacions no sunnites, no àrabs i no turcomanes de Síria”. Aquesta desconfiança prové de la base ideològica extremista d’aquests grups. “Els kurds volen tractar amb un partit de l’oposició que estigui disposat a tenir en compte les seves demandes de drets culturals i polítics com a comunitat diferent a Síria. I tot i que la majoria dels kurds sirians són musulmans, són fermament laics en la seva manera de viure i esperen que això sigui respectat”.

Per Orton, ”en teoria, la visió islamista del món de l’HTS suposa una amenaça menor per als kurds que no tenen vincles amb el YPG, ja que els kurds són musulmans”. “Els cristians i, sobretot els alauites, són els que més han de témer del govern de HTS, novament en teoria”.

De fet, s’han obert converses entre la DAANES i el nou govern de facto a Damasc. El portaveu de les YPG, Nûrî Mehmûd, les va anunciar el 28 de desembre i el 30 de desembre, al Jawlani va mantenir una reunió preliminar amb delegats SDF a Damasc.

Des del 12 de desembre, la DAANES ha decidit adoptar la nova bandera del país, utilitzada prèviament per l’oposició, i hissar-la a totes les institucions del territori sota el seu control: “Amb motiu de la victòria de la voluntat del poble sirià i de l’enderrocament del règim repressiu, el Consell dels Pobles Democràtics ha decidit hissar la bandera de la independència sobre totes les institucions de l’Administració Autònoma Democràtica al nord i l’est de Síria [DAANES], reafirmant la unitat i la identitat nacional de Síria”, van piular a la xarxa X.

Tots els moviments indiquen una intenció de negociar entre l’Autonomia i l’HTS i el seu nou govern interí a Damasc. Una situació molt diferent és la que es viu amb les milícies recolzades per Turquia del SNA.

Els analistes consideren que el SNA recolzat per Turquia, representa una amenaça més significativa que l’HTS per l’Autonomia i els kurds. “El que veiem és una veritable campanya de canvi demogràfic contra els kurds a les zones a l’oest de l’Eufrates, especialment aquelles sota el control del SNA. El SNA representa la facció més antikurda entre els grups d’oposició anti-Assad”, va dir Salih a The New Arab.

Actualment, la SNA és una amalgama de diferents faccions armades fonamentalistes, sovint enfrontades entre elles en el passat, i utilitzades com a proxies per part de Turquia, principalment contra les YPG, YPJ i les SDF. Turquia va utilizar aquestes milícies per envair el 2018 el cantó nord-oest de Síria, Afrin, i per ocupar Serekaniye el 2020.

Salih afegeix que “hi ha poca disciplina a les files del SNA, i els seus combatents tenen una perspectiva etnosectària molt més amarga”. “Les possibilitats que el SNA realitzi atacs indiscriminats contra la població kurda són molt més altes, i fins i tot sense atacs selectius, els mètodes de govern del SNA són molt més depredadors i caòtics”.

Un altre perill és que les restes de l’Estat Islàmic (EI) que encara existeixen al territori aprofitin la situació per reorganitzar-se, amb un augment recent dels atacs. Els EUA mantenen una coalició amb les SDF contra l’EI des de fa una dècada.

La DAANES en una guerra per la supervivència

El 29 de novembre, Hayat Tahrir al-Sham (HTS) i les faccions fonamentalistes armades recolzades per Turquia, del SNA, van prendre la ciutat d’Alep, la segona ciutat més important de Síria. A Alep hi ha dos barris de majoria kurda, Sheikh Maqsoud i Ashrafiyeh. Quan Alep va caure, el SNA van veure l’oportunitat de conquerir la ciutat de Tel Rifaat I els pobles del voltant, que estaven sota el control de les SDF, al mateix temps que HTS llançava la seva ofensiva.

Orton, al The New Arab, opina que “els kurds de Tel Rifaat i de tota la regió de Shahba estan en perill de retribucions per part dels grups del SNA, la missió dels quals, a instàncies de Turquia, sembla ser lluitar contra els kurds”. Afegeix: “Ja s’està produint un desplaçament massiu de kurds d’aquestes zones”. Segons fonts sobre el terreny més de 200.000 refugiats han arribat fugint, principalment de la zona de Shehba i del camp d’Alep, cap a la DAANES. “En realitat, és més probable que es materialitzi un desastre humanitari com a resultat de l’afluència de desenes de milers de persones desplaçades a les zones controlades per SDF a l’Eufrates occidental, que ja estan molt limitades en termes de recursos i capacitats de govern”, afegeixen.

El 30 de novembre, les milícies recolzades per Turquia de les SNA van començar l’operació “Fajr al-Hurriya”. La coneguda com a Fajr al-Hurriya Operations Room, formada per les milícies de la Divisió Sultan Murad, la Brigada de Suleiman Shah i el Liberation and Construction Movement (un altre conglomerat de diferentes faccions fonamentalistes armades), va iniciar una ofensiva a Minbij, aconseguint el control diferents pobles a la zona rural d’Alep, fins a arribar a la ciutat. Allí van trobar la resistència del Consell Militar de Minbij, que forma part de les SDF, i, amb el suport decisiu dels atacs de l’aviació turca, van prendre Minbij.  Segons fonts consultades “les SDF sabien que Tel Rifaat era un territori no defensable, igual que Minbij, i aquesta zona estava realment fora de la idea de defensa de les SDF”.

Els EUA i Turquia van negociar un alto el foc temporal de quatre dies, que portaria a la retirada total de les SDF de la ciutat de Manbij, un acord que Turquia mai va respectar. Fonts locals expliquen que Turquia va arribar a atacar amb drons Minbij, les àrees al voltant, i fins i tot Raqqa, situada més enllà de la zona de seguretat de 30 km exigida per Turquia.

La DAANES era atacada a diferents fronts. Les SDF havien pres el control de les zones del règim a Deir ez-Zor el 6 de desembre. Omar Abu Layla, un activista de la plataforma de mitjans Deir Ezzor 24, va dir a Reuters que les forces del govern sirià i els combatents iraquians recolzats per l’Iran s’havien retirat de Deir el-Zour abans que les SDF entressin.

El Consell Militar de Deir ez-Zor, que formava part de la coalició de les SDF en aquesta província, va desertar de les seves files. Els disturbis dels locals van empènyer a les SDF a retirar-se de la ciutat. Com a conseqüència, l’11 de desembre, HTS va anunciar l’alliberament de la ciutat. Segons una publicació a Telegram de la Direcció d’Operacions Militars de Hayat Tahrir Al-Sham (HTS), el comandant Hassan Abdul Ghani va declarar que “els nostres combatents continuen avançant als districtes i assentaments de la província de Deir ez-Zor després de prendre el control del centre de la ciutat, així com del camp occidental i oriental”. Les SDF es van retirar a la part superior de l’Eufrates, i es va crear el nou govern interí liderat per HTS a la ciutat.

12 de desembre el SNA, recolzat per Turquia, va trencar l’alto el foc. Segons una font dins del grup, el SNA va informar  les SDF que tornaven “a un estat de combat contra nosaltres”, que les negociacions havien “fallat” i que s’estaven observant “importants acumulacions militars”, a les zones a l’est i a l’oest de la ciutat kurda de Kobane. El desacord es va centrar en l’estatus de Kobane. Les SDF van proposar l’establiment d’una zona desmilitaritzada a Kobane i la zona propera de Suleyman Shah, però això va ser rebutjat.

El comandant de les SDF, Mazloum Abdi, va publicar la proposta a la xarxa X el 17 de desembre, on va reiterar el compromís de les SDF amb un alto el foc i va dir que estaven disposats a realitzar el “redesplegament de les forces de seguretat sota la supervisió i presència dels EUA”. Va afegir que la mesura era un esforç per “abordar les preocupacions de seguretat de Turquia i garantir l’estabilitat permanent a la regió”.

Els enfrontaments es van intensificar el 25 de desembre, a mesura que el SNA i les SDF lluitaven pel control de territoris estratègics a la província d’Alep. Es van bombardejar zones de la ciutat i del camp de Kobane. El 26 de desembre van esclatar ferotges batalles prop de la presa de Tishrin, al camp de Manbij, que continuen fins a l’actualitat amb el suport de bombardejos de l’aviació turca.

La zona de la presa de Tishrin, situada a l’est d’Alep, és un punt estratègic i ha estat important durant tota la guerra a Síria. Es considera la segona presa més important del riu Eufrates. És una infraestructura crucial en la generació d’energia hidroelèctrica i es troba a uns 115 quilòmetres de la ciutat d’Alep, a 30 quilòmetres de la ciutat de Manbij i a 80 quilòmetres de la frontera amb Turquia.  Està sota el control de les SDF des del 2016, quan van expulsar als militants del grup Estat Islàmic (EI) després de la coneguda com a Ofensiva de la presa de Tishrin.

Després dels primers avanços territorials de les SNA recolzades per Turquia, les SDF han començat una contraofensiva a la zona de Tishrin i el camp d’Alep i, en data de l’escriptura d’aquest article, encara controlen la presa estratègica. Civils arribats de Kobane, Heseke, Tabqa, Raqqa i altres ciutats estan mantenint una vigília a la mateixa presa per protestar pels atacs turcs i de les seves milícies de les SNA des del 8 de gener. Turquia va bombardejar amb drons la caravana civil aquell mateix dia, matant tres persones i ferint-ne quinze, però no va aturar la protesta. El gerent de la presa ha advertit repetidament que qualsevol dany a la seva estructura posaria en perill la vida de milions de persones, inclosos els iraquians. La DAANES, en un comunicat, va advertir que qualsevol atac a la presa “amenaça una catàstrofe que s’estén des de Raqqa fins a l’Iraq. La intervenció urgent és necessària per protegir vides i infraestructures”.

Turquia i les seves milícies del SNA volen prendre el control d’aquesta presa, ja que es considera la porta d’entrada a les anomenades regions “a l’est de l’Eufrates”. La caiguda de la presa obriria el camí cap a la regió de Kobane, Segons Rami Abdel Rahman, cap de The Syrian Observatory For Human Rights, les SNA i Turquia pretenen prendre les ciutats de Kobane i Tabqa, abans de passar a Raqqa. En aquest punt geogràfic es pot jugar la supervivència del projecte polític de la DAANES.

Els Estats Units i el petroli

Els EUA mantenen una coalició amb les SDF contra l’EI des de fa una dècada. Han mantingut una presència d’uns 900 soldats, tot i que ara sembla que en són 2000 en realitat, a les regions riques en petroli. Els recursos petroliers de Síria es concentren principalment en dues regions: el nord-est, a Haseke, i l’est al llarg del riu Eufrates fins a la frontera amb l’Iraq, prop de Deir Ez-Zor, amb petits camps al sud de Raqqa, majoritàriament controlades per la DAANES. “Aquests jaciments de petroli al nord-est van formar part de la xarxa a través de la qual Estat Islàmic va obtenir uns ingressos diaris d’un milió i mig de dòlars” explica el periodista i escriptor Kenneth R. Rosen en un article publicat al Daily Beast.

El 2019, Donald Trump va anunciar que les tropes nord-americanes es retirarien de Síria alhora que Erdogan amenaçava d’envair l’Autonomia. Finalment, va declarar que les tropes romandrien a Síria per “agafar el petroli”, el que va provocar crítiques internacionals i van plantejar preguntes sobre la legalitat en relació amb el dret internacional de les accions dels EUA. El Pentàgon va rectificar les declaracions de l’aleshores president, i va justificar la presència militar en els jaciments petroliers per evitar que caiguessin en mans de les restes d’Estat Islàmic. “La campanya de desinformació que les forces nord-americanes estan “robant petroli” al nord-est de Síria és ridícula. Com a part de la missió #defeatdaesh, el #SDF (amb suport de les forces nord-americanes), assegura una infraestructura petroliera crítica al nord-est de Síria per negar l’accés d’EI a recursos i ingressos crítics” va piular a X el portaveu de l’OIR el 16 de setembre de 2021.

El Ministeri del Petroli de Síria va emetre un comunicat el 9 d’agost de 2022 acusant les forces nord-americanes: “les forces d’ocupació nord-americanes i els seus mercenaris, roben fins a 66.000 barrils cada dia dels camps ocupats a la regió oriental”. El 19 de juliol d’aquell mateix any, el president rus, Vladímir Putin, va declarar en una roda de premsa que “Les tropes dels EUA haurien d’abandonar aquesta zona. Aquest és el primer punt. I haurien de deixar de saquejar l’estat sirià, el poble sirià, prenent el seu petroli il·legalment”. Posteriorment, el portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors de la Xina, Wang Wenbin, el 22 de setembre va afegir, “Demanem als Estats Units que respectin la sobirania i la integritat territorial de Síria, aixequin unilateralment les sancions i acabin amb el robatori dels recursos nacionals de Síria”.

Abans de la guerra, Síria produïa 390.000 barrils de petroli al dia, que representaven una cinquena part del seu PIB i la meitat de les seves exportacions. La producció actual, des del 2023, és només de 40.000 barrils diaris. Els EUA controlen el 90% del petroli sirià.

Segons Rosen, “els Estats Units havien ideat un pla senzill, encara que moralment i legalment dubtós: ajudar els socis kurds a beneficiar-se del petroli local mantenint-lo fora de les mans del règim d’Assad o de les milícies islamistes, i després ajudant a refinar-lo i vendre’l”, “una cosa és clara, ningú a Síria va creure que els nord-americans tinguessin una estratègia cohesionada a llarg termini. La incertesa “va crear un joc d’ambigüitat entre totes les parts”, va dir un funcionari nord-americà informat sobre qüestions al país. Les SDF tampoc podien confiar en els EUA després que Trump donés llum verda a la invasió de Turquia.

Sigui com sigui, les fonts consultades a la zona es decanten per aquesta versió: “el que els interessava realment als EUA era que el petroli no arribés a les mans del règim, ja que per quantitat i qualitat no és rendible fora de la zona. La intenció era afeblir-lo econòmicament”.  El que queda clar és que va contribuir a la crisi econòmica amb una greu escassedat de combustible que afectava la vida civil, el transport i els serveis essencials a Síria, inclús dintre de la mateixa Autonomia, que no compta amb refineries i les seves infraestructures són obsoletes i objectius dels bombardejos de Turquia.”

Moment actual

En l’actualitat, la DAANES es manté unida en la defensa de l’autonomia entre kurds, àrabs i altres minories. A nivell econòmic, la inflació ha disminuït, fet que ha augmentat la capacitat adquisitiva de la població. Els salaris dels funcionaris, que eren d’1,5 milions de lires sirianes (equivalents a 50-80 $) i ara se situen en uns 300 $, podrien contribuir a estabilitzar la situació interna, segons les nostres fonts.

Pel que fa a altres zones de Síria les tensions ja han començat a sorgir per diverses raons. Per una banda, els problemes interns. Les nostres fonts expliquen que l’HTS va arribar a Damasc dos dies després de la presa de la ciutat el 8 de desembre. El Front Operacional del Sud (SOR), format per forces reconciliades des de 2018 (com la 8a Brigada, una de les branques militars més grans a la Governació de Daara amb 1,200 militants), ja estava allí, i el que va fer va ser imposar el govern d’Idlib. Aquest govern provisional, el Govern de Salvació, es va traslladar a Damasc sense incorporar altres faccions, com la dels drusos o el govern en l’exili a Turquia. Això explicaria les imatges que es van difondre de la caòtica primera sessió del nou govern a Damasc, amb baralles i ferits.

Al Jawlani ha intentat millorar aquesta imatge, fotografiant-se amb Abu Bakir de la Divisió Hamza i Abu Amsha de la Brigada de Suleiman Shah el 16 de desembre, cridant les milícies a integrar-se sota el comandament únic del Ministeri de Defensa. El 6 de gener, el ministre de Defensa del govern interí, Murhif Abu Qasra, va presidir una reunió per integrar els grups armats a l’exèrcit sirià. El govern interí també ha començat a atorgar la nacionalitat siriana i a promoure milicians estrangers membres de l’HTS dintre de l’exèrcit, fet que generat descontentament entre altres faccions.

D’altra banda, han començat a aparèixer imatges d’abusos, detencions i execucions per part de militants de l’HTS i altres faccions. Les minories cristianes havien estat respectades, per exemple, a Alep, però, dues esglésies i un patriarcat van ser atacats el 18 de desembre a Hama, al centre de Síria. Centenars de manifestants van sortir al carrer a les zones cristianes de Damasc el 24 de desembre. Les protestes van esclatar arran d’un vídeo que mostrava combatents encaputxats incendiant un arbre de Nadal a la ciutat de majoria cristiana de Suqaylabiyah, prop de Hama. Els combatents eren, segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans, membres d’Ansar al-Tawhid, tot i que segons la Syriac Press, eren milicians d’HTS.

Altres protestes van tenir lloc el 25 de desembre a Tartus, Latàkia, Hama i Homs, després que es fes viral un vídeo de l’atac del 5 de desembre a un santuari alauita a Alep, que acull la tomba de Hussein bin Himden al-Hasibi, considerat un líder històric dels àrabs alauites. En un vídeo suposadament realitzat pels jihadistes, cinc civils responsables del manteniment del santuari van ser assassinats i el santuari, incendiat. El 26 de desembre, les protestes contra la detenció d’un oficial, vinculat a una de les presons del règim, i l’execució de diversos membres de les Forces de Seguretat d’Assad, van deixar 17 morts a la ciutat de Tartus.

Les operacions d’arrest continuen arreu del territori sota el pretext d’atrapar partidaris del règim anterior. Un exemple d’això va ser el 6 de gener a la a Homs on, segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans, 640 persones van ser detingudes a la ciutat i pobles de l’est. Prop de 150 persones continuen detingudes, incloses alguns que s’havien identificat i “reconciliat” acollint-se a la campanya de reconciliació de l’Administració d’Operacions Militars que el govern interí ha engegat per membres que havien format part del règim anterior. L’Observatori Sirià dels Drets Humans ha obtingut imatges de vídeo que mostren membres de les Forces Generals de Seguretat arrestant civils a Homs i al camp i prenent-los d’una manera inhumana, “semblant a les pràctiques de les forces de l’antic règim”, segons les seves pròpies paraules.

Segons fonts sobre el terreny, un dels problemes principals és que “és un govern imposat. Estem en una situació que pot variar en el temps”. La incertesa sobre la durabilitat d’al Jawlani i el suport de Turquia o d’altres potències estrangeres per al seu projecte són qüestions clau. L’HTS ha rebut suport de Turquia, països del Golf, Israel i els EUA, així com d’altres grups rebels anti-Assad. Tanmateix, Turquia els havia pressionat prèviament per dissoldre l’HTS i unir-los a una coalició d’oposició més gran sota el seu control. “Sense almenys una llum verda o una llum groga per part de Turquia, no crec que HTS s’hagués arriscat a una guerra total contra Assad” diu Fawaz A.Gerges del London School of Economics.

En aquest context, l’HTS ha començat a mantenir reunions internacionals amb representants dels EUA, Alemanya, Aràbia Saudí, Líban i altres països. La nostra font continua: “Turquia no vol repetir els problemes de direcció militar del 2019 amb les SNA que controla, així que mantindrà la pressió contra les SDF via HTS i el SNA abans de l’arribada de Trump. Hi hauria la intenció d’allargar la situació durant el mes de gener fins a l’arribada de la nova administració americana”.

En aquest sentit, el 6 de gener Erdogan va amenaçar amb noves operacions militars a Síria en contra de les SDF i amb declaracions que deien que no acceptaria la divisió de Síria, una clara referència a la DAANES. El 8 de gener, Antony Blinken, secretari d’Estat dels EUA, en una roda de premsa amb el ministre d’exteriors francès, Jean-Noël Barrot, va declarar que Washington treballa per evitar un “conflicte” al nord-est de Síria i per respondre a les “preocupacions legítimes” de Turquia sobre les YPG. Mazloum Abdi, el cap de la comandància de les SDF, en declaracions escrites a APF el 9 de gener, va contestar: “estem d’acord en el fet que estem a favor de la unitat i la integritat del territori sirià i rebutgem qualsevol projecte de divisió que amenaci la unitat del país”. Ilham Ahmed, copresidenta d’Afers Exteriors de la DAANES va declarar que “de fet, els Estats Units i França podrien assegurar tota la frontera. Estem preparats perquè aquesta coalició militar assumeixi aquesta responsabilitat”. La resposta de Turquia ha sigut un total rebuig a la proposta de desplegar tropes franceses sota coordinació dels EUA per establir una zona de seguretat.

La realització d’una reunió preliminar de les SDF a Damasc amb Al Jawlani, és un fet significatiu. Això suggereix que l’autoritat interina no comparteix obertament les polítiques estratègiques anti-SDF del SNA recolzat per Turquia. La proposta de la DANNES es basa en el federalisme i busquen garanties per a la regió autònoma. No obstant això, el ministre de Defensa interí, Murhif Abu Qasra, s’oposa a la solució federal. “Si bé el concepte de federalisme és atractiu, els kurds sirians semblen entendre que el primer pas crucial és aconseguir una representació sòlida i legítima de la seva regió a Damasc, una cosa que els kurds iraquians van aconseguir a Bagdad poc després de la caiguda de Saddam”, va dir Ceng Sagnic, cap d’anàlisi de la consultora geopolítica TAM-C Solutions,”però el fet que l’SDF controli una gran part de Síria i tingui el suport dels EUA podria ajudar a convèncer Damasc d’entrar en negociacions sobre el futur estatus dels kurds a Síria”.

No obstant això, els kurds de Síria han estat abandonats diverses vegades pels EUA, i tot sembla indicar que Erdogan espera que això torni a passar amb l’administració de Donald Trump. Trump, en la seva primera legislatura ja va dir “perquè m’he de preocupar pels kurds?”. Potser Turquia obtindrà llum verda per envair la DAANES, com ja va passar amb la invasió d’Afrin i la de Serekaniye. Pot ser que els kurds ja hagin deixat de ser importants pels interessos occidentals. Això podria significar la destrucció del projecte polític de la DAANES, un model progressista i liderat per dones que demostra que el Pròxim Orient es pot governar d’una altra manera. Si no es fa res, Kobane podria convertir-se en un símbol més de les nostres derrotes.