La pandèmia actual ha derivat en tres emergències diferents: una emergència sanitària, una emergència econòmica i una emergència política. La primera, en realitat, és mediambiental i alhora sanitària i és evident que no es pot resoldre només amb les mesures adoptades per contenir la propagació del virus. De fet, sembla clar que la COVID19 és la segona part del SARS i això implica que l’escenari «Spillover» esdevé una possibilitat concreta i preocupant. La transmissió entre animals i humans (potser en aquest cas, de ratpenat a serp, de serp a un home), és part de l’enorme problema d’una contigüitat creixent amb les altres espècies, conseqüència directa de la dramàtica erosió dels espais no antropitzats o escassament antropitzats; per tant, l’emergència sanitària ens obliga —encara més que les catàstrofes climàtiques—, a reconsiderar la centralitat de l’espècie Sapiens implícita en el concepte d’antropocè, tan de moda avui en dia. La natura és enormement més forta que nosaltres i continuarem tenint-ne constància durant molt de temps: medi ambient, salut (més aviat supervivència) i política apareixen avui clarament entrellaçats i no és possible distingir, si no és mitjançant convencions o artificis, els diversos nivells. Quatre-cents anys després del Leviatan de Hobbes, la política podria tornar a la seva funció elemental: protegir els ciutadans de l’amenaça de mort violenta (o simplement prematura, com en aquest cas).

La segona emergència, l’econòmica, ataca directament les condicions de vida de la majoria i les de reproducció del capital, és a dir els seus marges de benefici. La inevitable decisió política de contenir el nombre de morts —que uneix democràcies liberals i règims totalitaris—, ha alterat radicalment i de forma sobtada les perspectives econòmiques, provocant un possible descens de dos dígits del producte interior de la majoria de països. Sortir-ne no serà fàcil. Val a dir que, com succeeix des de fa temps, el capital té les idees força clares. Per exemple, el smart working i el tele-treball representen una oportunitat extraordinària per millorar l’eficiència de la producció i augmentar el control sobre l’activitat dels treballadors. És fins i tot  possible que,  ja a curt termini, aquest reforç de la dominació —amb l’acceleració de processos ja engegats des de fa dècades— acabi garantint nous marges de benefici al capital. Els subjectes que amb el capital mantenen múltiples relacions d’exclusió i/o explotació, malgrat que hi hagi hagut conflictes i episodis de resistència en les últimes dècades, no arriben per la seva banda a preocupar-lo. Quan poden, denuncien, en el millor dels casos indiquen camins, però no incideixen. S’ha trencat la dinàmica que va marcar el segle XX, i que es basava, per una banda, en el creixement del moviment obrer com a força organitzada, i per l’altra, en un suport generalitzat al consum (una resposta al comunisme i una resposta a la millora tècnica de la producció) amb la mediació de l’estat (del benestar). El panorama socioeconòmic i les relacions de força entre capital «real» i capital financer són radicalment diferents de les que van permetre obrir el parèntesi dels gloriosos trenta: i hores d’ara sembla difícil un retorn al keynesianisme clàssic, encara que alguns l’invoquin.

La tercera emergència —la política— afecta directament la UE. Aquesta va representar històricament l’intent de cancel·lar la distància entre mercat i vida (vegeu les anomenades «reformes estructurals» imposades a molts dels seus estats membres), entre equilibri pressupostari (Maastricht) i regulació de la competència (protecció del consumidor i de la propietat intel·lectual) tot perseguint uns objectius força clars des del principi, però que esdevindrien evidents per a la majoria a partir de la crisi grega de 2015: és a dir, d’acord amb els desitjos dels seus arquitectes alemanys, l’absorció total i irreversible de la política per part de l’economia. Un enfocament típicament ordoliberal, pel qual la funció de la política s’ha de limitar a la reproducció incessant d’estructures reguladores que s’aproximin al model de competència perfecta: horitzó dibuixat per l’absoluta coincidència entre societat i mercat.

No només això. La inspiració fonamental de la UE (i abans, de la CEE) es nodreix de l’horror que suscita a Alemanya una forma  política que en aquell país havia produït, durant el segle XX, una versió especialment truculenta (el nazisme, primer, i l’estalinisme a la República Democràtica Alemanya, després); i també de l’optimisme una mica babau que va seguir la caiguda del Mur, i que s’estendria com a sentit comú entre totes les classes socials europees. Aquesta arquitectura  programàticament no política de la UE es va manifestar de manera exemplar amb la gestió de la crisi del 2008 i, en particular, dos anys després quan va caldre intervenir per evitar el default de Grècia. Deixant de banda els danys col·laterals en la vida dels grecs, en aquest cas hi va haver una correspondència perfecta entre la configuració original de la UE —una zona de lliure comerç garantida per la moneda única i les consegüents limitacions financeres imposades als estats membres— i el tipus de problema amb què s’havia d’enfrontar.

El capital i la vida tornen a ser, en el capgirament de l’ordre neoliberal, els termes d’una contradicció ineludible.

La crisi oberta pel coronavirus ofereix un model exactament invertit respecte al seu precedent «grec». De fet, mentre aquí la crisi mostrava un caràcter immediatament financer que deixava en un segon pla els costos humans i socials inevitables de la «correcció», amb la COVID19 la situació es capgira: el problema financer, aquest cop, es presenta com l’efecte d’una causa exògena que ataca directament allò que Agnes Heller considerava els dos valors fonamentals de la modernitat occidental: la vida i la llibertat.

Això explica la desorientació, si més no verbal, dels líders de la UE que, davant d’un fet radicalment nou, primer van intentar tornar a proposar l’esquema «grec», després van corregir el tret, tot deixant als Països Baixos, Alemanya, Àustria, etc. la tasca de rebutjar qualsevol proposta de «mutualització» del deute, per dir-ho sintèticament: «podeu trencar el sostre de dèficit, però després torneu a baixar», per acabar confiant finalment a Draghi un missatge equívoc, plenament emmarcat en el debat tecno-europeu (que, no ho hauríem d’oblidar mai, va ser pensat per ser totalment impermeable a la «democràcia»). Que quedi clar: és poc probable que consignes com «Coronabon» o «Eurobon» tinguin una plasmació concreta immediata (com estem veient). És ingenu pensar que el coronavirus actua com un inesperat motor constituent d’una nova unitat europea. En canvi, és probable l’aparició d’un escenari en què la «sobirania» (l’idiota útil de torn, en les seves diverses manifestacions) podria obtenir una relaxació dels paràmetres fiscals de cada estat membre, tot reforçant el pressupòsit  de la construcció europea actual, la sobirania intocable dels seus estats membres.

La retòrica que presideix des de fa temps el debat públic, i segons la qual els actors del psicodrama continental serien els «europeistes» d’una banda i  els «populistes» de l’altra (ahir Tsipras, avui els «sobiranistes»), de fet no té en compte que aquest suposat conflicte es desplega en un espai institucional estrictament intergovernamental; que la UE funciona com una cambra de compensació gegantina, regida per normes que, per molt vinculants que siguin, no deixen de perseguir l’objectiu principal de promoure la negociació entre subjectes sobirans; i que, finalment, la UE té a veure amb el buidatge de la sobirania clàssica dels estats, però en el sentit en què va ser concebuda (i implementada), com a guardià impolític de la subordinació de la política als imperatius de l’economia neoliberal, un vigilant monstruós que mai abans havia aparegut al món.

Ara, en una situació en què allò que és «polític» es presenta en estat pur (protecció de la vida i la llibertat), l’Estat, només parcialment engabiat en el marc de mediació de les institucions europees, intenta recuperar terreny, aprofitant els enormes espais de maniobra que li ofereix la constitució supranacional. Per tant, un pensament lúcid hauria d’enviar la batracomiomàquia europeistes-sobiranistes al calaix de mals endreços i fer visible la dimensió del conflicte real, per una banda el que hi ha entre sobiranistes de primera divisió (Alemanya i els estats satèl·lits) i sobiranistes de segona divisió (repartits pel continent), que tenen com a únic objectiu real conquistar un lloc més còmode a la taula; i per l’altra, la qüestió realment decisiva, i encara només potencial, entre el capital en la seva forma més recent i les poblacions afectades, primer per l’empobriment i la precarietat i ara per la malaltia. En resum: el coronavirus no té gaire en comú amb l’esperit de Ventotene, i no és tan subversiu com, de la «dreta» a l’«esquerra», ens voldrien fer creure.

L’enorme cost de la catàstrofe econòmica l’han d’afrontar aquells que s’han beneficiat de la descomposició dels sistemes de benestar, de la globalització financera, de la deslocalització, de l’empobriment dràstic del treball

El risc elevadíssim que correm a Europa és evident: mentre els Estats sembla que ho tenen difícil per abordar tots sols les conseqüències de la crisi mundial que s’obre camí i la demanda de protecció cada cop més gran de les societats, les institucions europees avancen de manera incerta i lenta, presoneres del seu paradigma fundacional. D’aquesta manera sembla que, la creixent intolerància cap a l’administració a-democràtica de la UE estigui a punt d’esclatar i que només la dreta radical i neofeixista pugui aprofitar-se’n: algú ha sentit veus d’oposició real a Hongria envers el cop d’estat d’Orban?

Tanmateix, l’emergència erosiona des de dins l’equilibri aparentment inatacable de l’ordre europeu. La mera necessitat de contenir el dany sanitari, de no deixar morir massa gent, d’alleujar d’alguna manera el patiment dels ciutadans-electors-consumidors, introdueix una contradicció en el dispositiu hegemònic. Aquesta contradicció s’ha d’estirar fins a la seva ruptura: el pacte d’estabilitat, ara només suspès, ha de formar part del passat, d’un món que s’està eclipsant ràpidament, desbordat per la pandèmia. I l’enorme cost de la catàstrofe econòmica l’han d’afrontar aquells que s’han beneficiat, des dels anys vuitanta, de la descomposició dels sistemes de benestar, de la globalització financera, de la deslocalització, de l’empobriment dràstic del treball.

Per tant, ha de ser el capital que ha aprofitat l’ordoliberalisme i la financiarització del comerç qui pagui els danys de la crisi, i no les treballadores i treballadors debilitades per dècades de precarització. Han de ser els grans patrimonis i els grans beneficiaris, tant a Itàlia com a altres països, protegits fins ara per estats incapaços d’afirmar el principi d’universalitat, qui hauran de finançar els serveis públics i les transferències necessàries. Precisament en la resposta a la pregunta: «qui pagarà el deute?» es troba l’únic factor realment discriminant entre una esquerra que no tingui por de ser-ho i les altres forces polítiques, sobiranistes o euro-liberals.

El capital i la vida tornen a ser, en el capgirament de l’ordre neoliberal, els termes d’una contradicció ineludible. Però només una força d’abast continental semblaria poder gestionar-la.

Article originalment publicat a Operaviva Magazine

Traducció de Rolando D’Alessandro

Foto de portada: Pxfuel.com