En català, existeix un mot per descriure el treball d’una terra per a generar el grau d’humitat idoni perquè hi creixi la vida: fer saó. La saó és, també, l’ocasió o temps en què passa una cosa. En el context actual, on encara ressonen els ecos de la crisi financera de 2008, advertim que el capitalisme no ha sigut capaç de rellançar un altre cicle d’acumulació sòlid com ho ha fet en el passat. La inflació, l’estancament dels salaris i la reducció de llocs de treball augmenten els nivells de despossessió de la nostra classe, mentre la lògica expansiva i depredadora del mercat comença a topar amb els límits físics del planeta i ens aboca a una crisi climàtica i de recursos, pèrdua de biodiversitat, contaminació… El preu dels combustibles fòssils es dispara i el model agroalimentari del qual depenen les nostres vides n’és completament esclau. Continuem patint les velles opressions a través de relacions de violència, discriminació laboral, pressió estètica, lgbtifòbia, mentre el feminisme esdevé un camp de batalla per a l’extrema dreta i les masculinitats dominants. A escala mundial, observem un trencament de l’escenari unipolar, amb els Estats Units i Occident al capdavant, que es reconfigura com a multipolar, amb el BRICS, l’aliança entre el Brasil, Rússia, la Xina, Sud-Àfrica i altres països de la perifèria colonial, posant en escac aquesta hegemonia. També veiem com l’extrema dreta entra a les institucions dels Estats-Nació per a governar sota formes cada cop més autoritàries, mentre la socialdemocràcia va adoptant cada vegada més obertament els marcs d’aquesta. El poder pels recursos naturals se situa com la pugna principal de la geopolítica i la guerra, tal i com estem veient a Ucraïna i a l’Orient Mitjà, com l’as a la màniga d’un bloc en declivi.

L’enèsima -i definitiva- crisi del capital ens aboca, doncs, a un horitzó d’incertesa, on els voltors de la por pugnen per instrumentalitzar la desesperança i la frustració,  però també és un camp obert a la potencialitat de canalitzar aquest malestar cap a una pulsió revolucionària. Més enllà de retòriques grandiloquents, sabem que el substrat d’aquesta terra nostra no es troba, ara com ara, en el punt idoni per a fer néixer i créixer un procés de ruptura amb el sistema de dominació des del cor de la bèstia.

Cal doncs, cultivar les condicions de vida i de lluita necessàries per caminar cap a un procés revolucionari dels Països Catalans a arreu. Fer possible i escalable la construcció d’un nou món sobre les cendres de la dominació. Aquesta és i ha de ser la tasca fonamental de tota organització política estratègica. Fer possibles les condicions per a una revolució que ens porti a la vida lliure. Construir una societat  autoorganitzada a partir de relacions lliures de dominació i explotació, basada en la planificació democràtica per a garantir els recursos que sostenen la vida, reintegrada en la natura. Bastir una alternativa on es garanteixi la participació democràtica sota el principi de subsidiarietat, on pugui coexistir la diversitat social, on els mitjans de producció es planifiquin tenint en compte els recursos disponibles i les necessitats a cobrir, tant pròpies com dels altres territoris. On la humanitat es reconegui com a part de la natura i vetlli per la biodiversitat i el medi ambient, extraient-ne els recursos estrictament necessaris. On es fomentin el suport mutu i la cooperació i s’abraci la diversitat de formes d’estar i ser al món. On les relacions socials estiguin regides pels valors socialistes de llibertat, justícia, solidaritat, i la crítica sigui un mitjà central per a reafirmar aquesta ètica.

Un camí que ha de ser compartit

El camí de fer saó passa per treballar des del moviment popular, promovent des de cada front de lluita la mirada estratègica i la claredat en els principis polítics. Per fer florir els seus lideratges i assegurar formes de militar compromeses i sostenibles, sumant forces i ampliant la consciència i la lluita de classes. Implica treballar des de la diversitat de la base sense perdre de vista que és indispensable apuntar a la totalitat del sistema de dominació. Construir un moviment revolucionari fort, amb els principis, la infraestructura i l’organització necessàries per a fer possible, viable i perdurable el salt qualitatiu que anhelem tant.

Fer possibles les condicions d’una revolució als Països Catalans ens porta a apostar per avantguardes compartides, a caminar al costat de les organitzacions que configuren el paisatge polític al nostre territori. Amb agraïment i respecte per les passes de totes les que ens han precedit i amb voluntat de continuar treballant juntes per construir la vida lliure. Un horitzó, el del socialisme, que és una utopia i una realitat, que ens permet avançar i alhora és la nostra història i el nostre present, on trobem diferents formes i expressions de resistència, de bellesa i de generositat. 

La ideologia de la vida lliure contra la ideologia de la dominació

Parlar d’ideologia és demanar-nos com, i des d’on, mirem la realitat, com l’expliquem. També com vivim i com volem viure, preguntes fonamentals per articular una proposta política. Tanmateix, la cerca d’aquestes respostes, prou complexes, ens ha de permetre ampliar les preguntes. Amb la finalitat d’enfortir-nos. Amb la finalitat d’organitzar-nos. Amb la finalitat d’habitar i existir el moment històric i dotar de sentit aquesta nostra existència. De ressignificar el sentit de la vida que ens ha imposat la ideologia dominant, a favor d’un procés revolucionari.  És el procés de convertir la nostra veritat, la de les revolucionàries, les oprimides del món que volem alliberar-nos, en un sentit comú per a la societat.

Com a organitzacions polítiques és urgent que sapiguem analitzar correctament què és la dominació, d’on ve, però sobretot com s’estructura avui i què podem fer nosaltres per fer-hi front. Identificar les diferents formes d’expressió del sistema de dominació al llarg de la història i quina és la forma que prenen en l’actualitat. Sabem que la modernitat capitalista no podria funcionar sense l’Estat burgès, sense les dinàmiques patriarcals, colonials i de domini sobre la natura, sense aquestes expressions preexistents de la dominació que avui donen forma i color a les relacions socials capitalistes.

 Lluny d’entendre el sistema com un conjunt d’estructures paral·leles que conviuen en un mateix moment històric, analitzem la matriu capitalista que avui les subsumeix i reorganitza a escala planetària. No podem entendre la crisi de reproducció social sense atendre a les formes d’explotació i violència que viuen les dones migrades que sostenen la cadena global de cures, ni tampoc analitzar l’acumulació de capital oblidant les lògiques salvatges d’ocupació, espoli i extractivisme de la terra a les perifèries del centre imperialista occidental. Si ho analitzem com un mateix fenomen no podem sinó desenvolupar una proposta política  per fer-hi front en tota la seva complexitat.

Sense fer una lectura unilineal ni etapista de la història, entenem el sistema de dominació com una totalitat dinàmica, amb uns fonaments estructurals que es repeteixen amb el pas del temps, però en cap cas com un fenomen evolutiu que segueix una marxa constant i va superant fases fins a arribar a un final determinat. L’anàlisi de la dominació com a sistema no ens serveix com un marc rígid per intentar definir les seves diverses formes històriques des dels mateixos paràmetres i comparar-les entre si, però ens ajuda a entendre les seves arrels profundes i la necessitat de conèixer totes les seves arestes i racons per poder destruir-lo.

La crisi de deslegitimació del sistema de dominació que acompanya aquests temps tan incerts ens porta a una buidor existencial, falta de sentit a la vida i problemes de salut mental. La desconnexió de la raó amb les emocions, la individualització del malestar i la hipermedicalització són algunes de les seves conseqüències. La falta de pertinença al col·lectiu, la societat entesa com una suma d’individus ens han portat a una despolitització i falta de compromís generalitzat. Deleguem les nostres vides a l’Estat i l’extrema dreta va guanyant la batalla ideològica.

I davant de tot això, quina ha estat la resposta de les forces democràtiques? Als Països Catalans recordem el 15M, amb les tendències anti-polítiques, la dinàmica movimentista i horitzontalista. L’1 d’octubre, amb la falta de capacitat d’organització autònoma i d’autogovern que va caure en la delegació dels partits. L’onada del feminisme, moviment de masses, però sota el risc de ser absorbit per l’Estat. La lluita ecologista amb les aportacions d’una anàlisi encertada, però una estratègia desorientada. Serà fonamental estar atentes allà on s’expressa la lluita de classes per a canalitzar nous fronts de lluita, com ara el sindicalisme d’habitatge. Tot apunta que les grans respostes organitzades amb un caràcter massiu vindran de la perifèria colonial. Caldrà d’estar preparades per a passar a l’ofensiva sota un paraigua comú internacionalista.

Acumular forces cap a una revolució urgent

La revolució no només és possible, és l’única garantia de l’existència d’un futur. Però, hem de mirar la realitat als ulls: ens queda un camí molt llarg. El context actual als Països Catalans i a l’Estat espanyol és de reagrupament, de reestructuració de la classe, de revisió de vells ideals, de traçar-ne de nous… I per encarar-ho és imprescindible enretirar les lloses que ens pesen. Començant per la dificultat de superar els conflictes polítics i personals al si dels moviments revolucionaris. En un món on la fragmentació de la societat és una preocupació creixent en ulls d’aquelles que mirem l’horitzó cercant un futur més digne, des de les organitzacions no podem reproduir-la. El nostre compromís és aportar unitat en l’enorme diversitat de la lluita contra la dominació. En aquest estadi d’acumulació de forces cal que les diferents tradicions polítiques revolucionàries siguem capaces de generar diàleg i punts de trobada per anar construint aquest moviment. 

Ens cal no només construir un ara i aquí, sinó també un nosaltres comú. Li devem a la nostra classe, conscients de la urgència de la revolució. Sabem que això no és fàcil, que ens cal compromís, humilitat, disciplina i sinceritat. Que ens sobra l’egoisme, la rancúnia i la competició que el sistema de dominació ha sembrat en nosaltres. Ens trobem en un moment històric en el qual el sistema de dominació està perdent la capacitat de donar sentit a les nostres vides i a la vida en general. I hem d’estar a l’alçada de l’oportunitat que se’ns presenta, perquè entre totes les incerteses que vivim, també hi ha la de no saber si es repetirà.

És responsabilitat de tota revolucionària interpretar encertadament el temps històric, parar atenció a aquells moments que són rellevants, i sobretot, començar a construir des d’aquest mateix instant les condicions que faran d’aquest moment un esdeveniment històric en potència. Començar a treballar el substrat que permetrà veure sorgir la vida lliure. Tornem a omplir els carrers i els territoris, d’una nova i vella il·lusió, reinventant l’ànim, la fe i l’entusiasme. Fem saó.