A aquest article no li calen gaires introduccions, tothom sap que el passat 14 de març es va declarar a l’Estat espanyol l’estat d’alarma en virtut d’un Reial Decret de l’executiu espanyol que va ser posteriorment convalidat al Congrés els Diputats de forma gairebé unànime i força acrítica. La necessitat evident i compartida de posar en marxa mesures estrictes de confinament per contenir la propagació del coronavirus, sobretot per evitar el col·lapse del sistema sanitari i poder salvar vides va aplanar el camí a aquest instrument de dubtosa utilitat i, sobretot, molt qüestionable aplicació. Són molts els estats del món que han emprat instruments similars, més o menys estrictes, i ha estat una mesura generalitzada a la Unió Europea.

La pandèmia, però sobretot la seva interpretació política i mediàtica, han consolidat la figura de l’estat d’alarma com a única opció possible per controlar la propagació d’un virus, com si la publicació de normes als butlletins oficials actuessin com a retrovirals davant d’una societat irresponsable i indisciplinada. Passat ja un mes des de la proclamació de l’estat d’alarma, proliferen les veus crítiques amb les mesures adoptades en tots els àmbits (sanitari, laboral, econòmic, repressiu, etc.) si bé aquestes encara no s’han traduït en una crítica integral ni en una contraproposta de caràcter programàtica. No obstant, diverses iniciatives actuen com a element contestatari a aspectes parcials de la gestió de la crisi de la Covid-19 i un bon exemple d’això és la proposta de Pla de Xoc Social que centenars d’organitzacions i col·lectius reclamen des de fa setmanes amb un programa de mesures concretes. No obstant, la crítica a l’estat d’alarma com a concepte, com a instrument de l’estat, i a la seva aplicació ha estat recentment articulada amb claredat per part del Partit Comunista Portuguès (PCP), que el 16 d’abril es va oposar a la segona pròrroga de l’estat d’alarma a l’Assemblea de la República amb una síntesi argumental clara i encertada que, mutatis mutandi, es extrapolable a la situació de l’Estat espanyol i a molts altres estats europeus i d’arreu del món.

El govern espanyol ha aprofitat la declaració de l’estat d’alarma per dur a terme accions no només de dubtosa necessitat i que han intentat aniquilar tota oposició

A l’Estat espanyol els estats d’alarma, excepció i setge estan previstos a l’article 116 de la Constitució, que remet a una llei orgànica la seva concreció i les limitacions corresponents, norma que va ser aprovada l’1 de juny de 1981 (LO 4/81) i que ha restat inalterada fins avui. A la vista del seu redactat, semblaria evident que l’estat d’alarma era l’instrument idoni ja que compta com a supòsit per a la seva adopció les crisis sanitàries i esmenta expressament les epidèmies (art.4). A més a més, la llei permet que en cas de declaració de l’estat d’alarma es puguin establir limitacions de circulació o permanència de persones i vehicles, practicar requises temporals i prestacions personals obligatòries, intervenir transitòriament indústries, fàbriques, tallers, explotacions, etc, limitar o racionar l’ús de serveis o el consum d’articles de primera necessitat i impartir les ordres necessàries per garantir l’abastiment dels mercats de productes de primera necessitat.

No obstant, el cert és que el govern espanyol ha aprofitat la declaració de l’estat d’alarma per dur a terme accions no només de dubtosa necessitat sinó que sobretot han intentat aniquilar tota oposició, resistència o contrapoder, ja sigui institucional o popular. Malgrat que l’estat d’alarma no faculta en absolut al govern espanyol a la suspensió dels drets fonamentals, la concreció de l’estat d’alarma que ha fet en el Reial Decret de 14 de març i en les successives pròrrogues, modificacions i normes addicionals o complementàries sí que ho han fet, si bé la via dels fets consumats ha estat també un instrument molt emprat pels governs. Quines són, doncs, algunes de les principals crítiques per oposar-se a l’estat d’alarma decretat pel govern espanyol?

1. L’estat d’alarma ha estat la coartada per assegurar els interessos del capital i tornar a carregar la crisi sobre les esquenes dels treballadors.

De totes les facultats que concedeix al govern la declaració de l’estat d’alarma n’hi ha dues, a grans blocs, que eren les necessàries. D’una banda, les limitacions i restriccions a la llibertat de circulació per tal de tenir un mecanisme coercitiu que permetés acordar i garantir un confinament que frenés la propagació del virus. De l’altra, la possibilitat d’intervenir sobre la sacrosanta propietat privada ja fos garantint els subministraments de productes sanitaris i farmacèutics, la intervenció de la sanitat privada o adoptar mesures per garantir l’abastiment dels productes de primera necessitat.

No obstant, el govern espanyol ha fet ús i abús de la legislació per la via del decret i el reial decret, aprofitant la declaració de l’estat d’alarma per imposar mesures de caràcter econòmic que han servit per carregar el pes, el cost, de la crisi, sobra l’esquena dels treballadors i, en el millor dels casos, de l’estat. Només alguns exemples:

• S’ha posat en safata la modalitat de l’ERTO que permet a les empreses no assumir no un sol euro del cost dels treballadors, carregant integrament aquest pes sobre el sistema de la seguretat social. A això cal afegir que persones i llars que ja tenien problemes per arribar a final de mes, han vist reduïts els seus ingressos en un 30% ja que l’ERTO només cobreix un 70% del salari.

• El col·lectiu de falsos autònoms o d’autònoms sense treballadors, majoritàriament precaris i exemple clar d’autoexplotació en un mercat despietat, han quedat absolutament desprotegits davant de la tallada dràstica i sobtada d’ingressos. De les ajudes en parlem després.

• L’economia submergida, la gent que treballa en negre o en activitats il·legals o alegals, ha quedat absolutament fora de tota mesura d’atenció pública, alhora que han vist reduïts a zero els seus ingressos (treballadores de la llar sense contracte, prostitutes, immigrants «sense papers» que no poden accedir a contracte, etc.).

• Durant dues setmanes, amb l’aprovació del «permís retribuït recuperable», es va obligar als treballadors a quedar-se a casa amb l’obligació de recuperar les hores no treballades –una sort de vacances forcades sense dret a gaudir-les-, i tot això en un estat on cada setmana es treballen sense cobrar ni cotitzar 2,5 milions d’hores extres.

• Els acomiadaments proliferen malgrat el govern menteixi dient que els ha prohibit, al mateix temps que un mercat laboral enormement precaritzat i amb una altíssima temporalitat i estacionalitat permet a les empreses no renovar contractes temporals o finalitzar-los (obra i serveix, fix-discontinus, etc.).

En paral·lel, les mesures adoptades pel govern espanyol anunciades com «la major mobilització de recursos» de la història (que la retòrica grandiloqüent no falti mai), s’ha configurat en realitat en un paquet de mesures ridícules que amb prou feines ajuda a les persones en situació més vulnerable i, en canvi, en un nou mecanisme de rescat bancari i d’endeutament de la classe treballadora. Vegem també només alguns exemples:

• L’expressió «mobilització de recursos» amaga una obvietat: és fals que el govern espanyol destini 200.000 milions d’euros a mesures econòmiques per fer front a la situació econòmica derivada de la pandèmia. El motiu és senzill: ni els té, ni disposa de mecanismes d’endeutament suficient per tenir-los. Ras i curt.

• D’aquesta xifra espectacular que va inundar la premsa de titulars, entre 100 i 150 mil milions corresponen a la línia d’avals de d’Institut de Crèdit Oficial (ICO). És a dir, que l’estat no injecta ni un sol euro, sinó que insta als bancs a concedir crèdits a les empreses –fot-li endeutament, una altra vegada-, i ofereix avalar-ne fins a un 80%, de manera que en cas d’impagament serà l’estat qui pagarà el deute. La banca guanya, passi el què passi. Per si fos poc, ja és públic i notori que els bancs aprofiten aquesta mesura per refinançar deutes dels seus propis clients, de manera que així tenen l’aval de l’estat per crèdits anteriors i, per tant, la injecció de liquiditat a les empreses és nul·la o ridícula. Són faves comptades: el govern del PSOE i Unidas Podemos ha posar en marxa un nou rescat encobert a la banca. A això cal recordar que la condició de crèdits és un sucós negoci per a una banca que no ha retornar el rescat de 65.000 milions d’euros públics i que, per si no fos poc, obliga a la contractació d’assegurances de vida i altres serveis propis, multiplicant així els seus beneficis.

• El govern no ha adoptat cap mesura de rescat social real en matèria d’habitatge. La prohibició d’executar desnonaments durant sis mesos no és altra cosa que una puntada de peu endavant a la pandèmia social que vindrà, mentre no s’ha adoptat cap mesura efectiva per a la suspensió del pagament de lloguers, de subministraments o de quotes hipotecàries. Ans al contrari, els mecanismes per facilitar l’endeutament de les llars no és res més que un rescat als bancs, propietaris i rendistes per garantir que ells segueixen cobrant mentre les famílies s’endeuten.

• Per si tot plegat no fos prou, el govern espanyol no ha posat en marxa cap proposta de mesura fiscal que permeti gravar a les grans fortunes, als desorbitats dividends que reparteixen les grans empreses entre els seus accionistes o per obligar, d’una vegada per totes, que les grans empreses paguin l’impost de societat que els correspon liquidant els mecanismes legals d’enginyeria per a l’elusió fiscal i el frau ja estructural.

2. El govern espanyol ha anul·lat l’oposició institucional i ha liquidat la descentralització

El govern espanyol va tenir clar des del primer dia que per tal de controlar un programa neoliberal front a la crisi, en un clar exemple de doctrina del shock i capitalisme del desastre, necessitava controlar i sotmetre al conjunt d’administracions públiques de l’estat. L’executiu de Sánchez compta amb una minoria parlamentària a qui havia de posar contra les cordes: estat d’alarma o caos. Alhora, la incorporació d’Unidas li ha permès neutralitzar l’oposició d’esquerres al congrés convertint el què podia haver estat el seu malson en un fidel seguidor i principal activista i legitimador públic de la nova ofensiva neoliberal impulsada pel PSOE. Així doncs, havia de desactivar la possibilitat que la gestió de a pandèmia per part d’altres administracions, especialment les autonòmiques, posés en entredit les seves mesures. Objectiu assolit a mitges, i no exempt de polèmiques i espectacles lamentables amb avions desapareguts, mascaretes retirades o tests per detectar el virus que no servien per a res.

La posada en escena ha estat propi d’un estat d’excepció o de setge, i això ni és casual ni és innocu.

En aquest sentit, la primera decisió de l’executiu espanyol va ser intervenir al conjunt de les administracions i liquidar totes les seves competències en relació a la crisi de la Covid-19 en tots els seus aspectes: decisions en matèria de salut, mesures de confinament, actuacions policials, informació de dades, contractes, etc. De fet, el desgavell ha estat majúscul i la decisió, adoptada a cavall entre la necessitat de neutralitzar als governs autonòmics i una pulsió centralista inherent al PSOE, ha esdevingut aparentment ineficaç. Arribar a aquesta conclusió, però, seria un error, atès que l’objectiu no era millorar la coordinació sanitària o les comptes internacionals necessàries, sinó assegurar-se la darrera paraula en les decisions que poguessin comprometre públicament tant la nefasta gestió de la crisi com, sobretot, les prioritats del govern central en les mesures adoptades: el capital per sobre la vida. L’Ibex-35 mana, el govern obeeix.

3. L’estat d’alarma s’ha traduït en un comandament militaritzat que ha suspès els drets fonamentals.

Des del primer dia el govern espanyol va recórrer a la retòrica militar i bel·licista per comunicar l’evolució de la pandèmia i les seves mesures amb més presència d’uniformes blaus i verds que no pas bates blanques a les rodes de premsa. Sobre l’ús del llenguatge bèl·lic se n’ha escrit molt, no ho faré ara, sinó que pretenc posar el focus sobre un element força més perillós d’aquesta sort de comandament militaritzat que ha articulat el govern aprofitant, però sobretot extralimitant-se, en la declaració de l’estat d’alarma. Com s’explicava a l’inici, el govern espanyol va declarar l’estat d’alarma, però la posada en escena ha estat propi d’un estat d’excepció o de setge, i això ni és casual ni és innocu.  Més enllà del ridícul de veure un militar en roda de premsa explicant la detenció d’una persona per furtar taronges, el cert és que el govern espanyol ha aprofitat la declaració de l’estat d’alarma per treure l’exèrcit al carrer amb funcions de policia, generalitzar la repressió en un clima de tota impunitat i manca de control policial i suspendre, de dret o de fet, l’exercici de drets fonamentals.

Com dèiem al principi, l’estat d’alarma no faculta al govern a la suspensió de drets fonamentals, quelcom que sí que preveuen els estat d’excepció i de setge (dret de vaga, inviolabilitat de les comunicacions, dret de manifestació i reunió, llibertat d’expressió i informació, etc.), però la realitat pràctica és força diferent. A més a més, cal destacar que l’estratègia comunicativa del govern, que combina el to bèl·lic per legitimar els excessos de l’estat contra un enemic comú invisible amb un constant recurs de l’amenaça repressiva, ha posat en escac els drets fonamentals i, sobretot, uns valors mínimament democràtics a l’estat espanyol. En paraules del diputat del Partit Comunista de Portugal a l’Assemblea de la República, Joao Oliveira:

«La successiva renovació de l’estat d’emergència, independentment de les condicions i resultats de la seva execució anterior, instal·la la idea democràticament perillosa de la irrellevància de la suspensió o restricció de drets, llibertats i garanties.»

En aquest sentit, hi ha diversos elements d’extrema preocupació que no estan sent objecte de resposta política ni popular, o si més no, en proporció a la gravetat dels mateixos. Aquí també, només uns exemples:

• La declaració de l’estat d’alarma no ha establert cap règim sancionador per l’incompliment de les mesures del confinament, sinó que remet a la Llei de 1981 sobre els estats d’alarma, excepció i setge, que al seu temps remet a la «legislació vigent». Com han alertat diversos juristes i ha reconegut l’advocacia de l’estat, això deixa en mans de la Llei de Seguretat Ciutadana –la famosa llei mordassa- les sancions per a qui se salti el confinament. Com evidentment la llei no està pensada per aquest supòsit, les multes formen part d’un mer aparell propagandístic per atemorir a la població que no pas d’un efectiu règim sancionador que respecti els principis de legalitat i tipicitat.

• La manca de base legal del règim sancionador per fer complir el confinament ha deixat al lliure arbitri dels cossos policials i dels seus agents interpretar en quins casos sortir al carrer o desplaçar-se està justificat i quan no, quan es pot fer sol o acompanyat, etc. La manca de concreció normativa ha deixat en mans de policies locals, autonòmiques, estatals i fins i tot de patrulles militars la interpretació i aplicació de la llei, multiplicant els abusos policials arreu de l’estat amb incomptables casos documentats (i molts més no documentats, segur), que evidentment al ministre Marlaska no li consten (com tampoc li constaven les tortures al detinguts quan era jutge de l’Audiència Nacional).

• El Reial Decret de l’estat d’alarma ha habilitat expressament el caràcter d’agents de l’autoritat als membres de les forces armades (disposició addicional cinquena), el què implica com apuntàvem que l’exèrcit ha esdevingut un cos policial ad hoc en aquesta crisi.

• El govern espanyol, amb la legitimació constant de bona part dels opinadors afins no només al PSOE sinó també a Unidas Podemos, pretén aprofitar l’ofensiva de l’extrema dreta i la caverna mediàtica de difusió de notícies falses per imposar mecanismes de censura que, a imatge i semblança del delicte d’odi o de sedició, tothom sap contra qui acabarien actuant. En aquest sentit, és alarmant que segons dades del Centre d’Investigacions Sociològiques, gairebé un 67% dels enquestats sigui favorable als mecanismes de censura proposats pel govern espanyol i el seu entorn, però encara ho resulta més si veiem els percentatges en funció del record de vot: PSOE (76,1%), Compromís (69,6%), En Comú Podem (73,1%), Unides Podem (66,2%) i ERC (62,7%); a les antípodes se situen els votants de la CUP amb un 28,6%.

Concloent, doncs, és evident que la declaració de l’estat d’alarma a l’estat espanyol no ha estat més que una coartada per assegurar l’aplicació d’un programa econòmic neoliberal a l’hora d’afrontar la crisi sanitària provocada per la Covid-19, i per aprofundir en el procés de recentralització competencial i en la involució democràtica i restricció de drets fonamentals. Aquest ha estat i és el programa del règim del 78 des del seu naixement, des dels pactes de la Moncloa, passant per la monarquia, la LOAPA, el terrorisme d’estat, la tercera cambra del Tribunal Constitucional fins a la ignomínia del judici del procés al Tribunal Suprem. Neoliberalisme i supressió de drets socials, civils i polítics que han quedat orfes de tota oposició, i que requereixen d’una urgent reconstrucció política de l’esquerra que, des de l’oposició a la perpetuació de l’estat d’alarma, si s’escau desobeint-lo, sigui capaç d’articular un programa que, més enllà d’un pla de xoc social necessari i urgent, obri la porta a una destitució del règim i la construcció d’una alternativa social, econòmica i política a una normalitat que mata.