Després de gairebé 4 anys de guerra a Ucraïna, i del fracàs occidental a l’hora de conduir una guerra per delegació contra el gegant rus, no només els furors bel·licistes no s’han apaivagat al subcontinent europeu, sinó que agafen nova empenta. Entre l’apatia, el desconcert i l’aplaudiment als ardors dels nous senyors de la guerra (passant per alguna denúncia protocol·lària per allò del passat antimilitarista), l’esquerra liberal-progressista s’empassa tots els salts qualitatius que ens condueixen de dret cap a la remilitarizació i una potencial guerra devastadora, únic horitzó lògic dels augments en despesa militar que s’anuncien.

Per molt que s’empari en la retòrica de l’autonomia estratègica europea, sobretot després de les repetides humiliacions de l’administració Trump, un tal rearmament només pot obeir a la voluntat manifesta, per part de l’elit política i l’oligarquia capitalista europea, d’aprofundir en el conflicte i d’acceptar les exigències del president dels Estats Unit en matèria de major despesa militar i de major responsabilització en el flanc rus. Més enllà de retòriques formals i de les reaccions que desperten les bajanades histriòniques i extremament perilloses del líder del mal anomenat «món lliure», les elits europees han lligat el seu destí al dels EUA i es sotmeten totalment a una estratègia geopolítica gairebé suïcida i que té com a objectiu fonamental el manteniment de l’hegemonia de l’imperialisme nord-americà. Lluny d’obeir a croades civilitzatòries, aquest aparent desig d’autodestrucció només es pot entendre si tenim en compte aquesta estratègia i les contradiccions que genera en la mateixa classe capitalista occidental.

D’altra banda, l’estratègia imperialista de l’administració Trump ha reactivat la Doctrina Monroe i ha posat altre cop al centre la voluntat de dominació del continent americà, de Groenlàndia a la Terra de Foc, per part dels EUA. En la recentment publicada Estratègia de Seguretat Nacional s’afirma de forma inequívoca: «volem un hemisferi lliure d’incursions estrangeres hostils i de possessió estrangera d’actius clau, que garanteixi les cadenes de subministrament crítiques; i volem assegurar el nostre accés continu a llocs estratègics clau. En altres paraules, afirmarem i aplicarem un «corol·lari Trump» a la Doctrina Monroe.» La intervenció per col·locar governs d’extrema dreta al continent, que sintonitzen totalment amb aquesta estratègia, l’agressió militar contra Veneçuela i la programació del saqueig descarat dels seus recursos minerals i petrolífers és només el principi. Caldrà veure també com s’articulen les resistències polítiques i populars a aquesta estratègia, ja que en darrera instància en dependrà l’èxit o el fracàs.

La reactivació de la Doctrina Monroe (que, de fet, mai s’ha desactivat en els seus 2 segles d’existència) és una palanca important per assegurar el domini mundial de l’imperi ianqui per unes quantes dècades més, ja que en cas d’aconseguir els seus propòsits podria drenar els recursos ingents del continent cap al cor de l’imperi i al mateix temps amputar l’estratègia xinesa d’interconnexió comercial a través de la seva Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda; lluny de respondre a un cert replegament regional cap al «pati del darrere», l’Estratègia de Seguretat Nacional no s’oblida del control dels recursos clau i de les cadenes de valor globals, així com de mantenir a ratlla l’emergència i la creixent influència comercial i política de la República Popular de la Xina.

Cal no oblidar una de les altres potes de l’imperialisme americà: el control de l’Orient Mitjà. El cicle d’oposició internacional generada pel genocidi del poble palestí a mans d’Israel, peó de l’imperialisme ianqui a la regió, s’ha intentat tancar amb la imposició d’un mal anomenat pla de pau que en realitat equival a la legitimació de l’estatus d’Israel i a la normalització del genocidi quotidià que segueix patint el poble palestí. Les operacions militars contra el Líban, el canvi de règim a Síria i l’amenaça que plana sobre l’Iran asseguren un marc de devastació i fragmentació idonis per la construcció del Gran Israel i pel predomini d’unes petromonarquies reaccionàries que, malgrat jugar amb diferents cartes, són fidels servidores de l’imperi. A través del control de la regió, els Estats Units –que a curt termini no necessiten les reserves de petroli de l’Orient Mitjà, ja que ara mateix són autosuficients– podrien assegurar-se el control de la producció i del preu del petroli i, potser més important, que el sistema de pagament del cru en petrodòlars segueixi vigent en els anys a venir. Cal recordar, per exemple, que l’Iran fa les seves transaccions en renminbi, la moneda xinesa, esquivant part de les sancions occidentals però establint un precedent que no agrada gens als EUA.

El gir geopolític de l’administració Trump escandalitza perquè verbalitza obertament i sense cap tipus d’escrúpol la vinculació entre la dominació política imperialista i la subjugació econòmica dels territoris susceptibles d’esdevenir àrea d’influència o objecte de predació. Trump empra un llenguatge rude, més proper al de caps mafiosos i unes xarxes socials dominades pels exabruptes i els discursos feixistes que als codis formals de la diplomàcia tradicional; passa totalment de la legalitat internacional per situar-se directament en la lògica de la força bruta i l’extorsió militar. 

Quan decideix prescindir de tota façana legalista (no ja del dret internacional; també del discurs de l’ordre basat en regles) per forçar una recomposició de l’hegemonia nord-americana al món, l’ànsia imperialista de Trump ens mostra a ull nu allò que hi ha darrera les relacions internacionals. Els Estats Units, superpotència en declivi, ja no pot mantenir la seva hegemonia a partir del soft power i de relacions diplomàtiques més o menys educades: li cal l’ús de la força militar i l’amenaça explícita d’utilitzar-la per infondre terror i poder sotmetre entitats a priori sobiranes al seu domini. És clar que, ben mirat, l’historial d’intervencions i guerres que ha protagonitzat l’imperialisme ianqui ens hauria de deixar clar que la guerra i la potència militar sempre han estat el pilar de la diplomàcia nord-americana. Potser molts ho havien oblidat…

L’imperialisme col·lectiu occidental i les seves contradiccions.

En certa manera, quan es qüestiona que les tensions i conflictes internacionals actuals obeeixin a la lògica de l’imperialisme (o es desdibuixa el concepte aplicant-lo a tort i a dret), es sobreentén que l’imperialisme com a procés històric concret hauria finalitzat amb les onades de descolonització del segle passat. Efectivament, l’imperialisme com a fase històrica en què competeixen diferents potències imperialistes pel control del planeta, el que va analitzar Lenin de forma magistral, conduí històricament a un carreró sense sortida; només que aquest carreró sense sortida no va derivar en el col·lapse del sistema capitalista sinó en una reconfiguració del mateix.

Després de la Segona Guerra Mundial, les elits i les forces tradicionals de l’imperialisme conflueixen, al voltant de la nova hegemonia dels EUA, en un gran bloc imperialista que imposa el seu domini a la perifèria del sistema-món capitalista i a la classe treballadora mundial. Cal no oblidar que en aquells moments l’expansió del socialisme i els processos de descolonització constituïen una amenaça real per a la classe capitalista dels països imperialistes, fet que contribuí a llimar unes diferències històriques que havien conduït a dues guerres mundials. En poques paraules, l’oligopoli d’imperialismes lluitant per conquerir pams de terreny que podien ser útils per a les respectives classes capitalistes nacionals dona lloc a un monopoli imperialista que representa els interessos d’una classe capitalista global hibridada, però que segueix tanmateix ancorada en la territorialitat i depenent en darrera instància del poder coercitiu dels estats-nació.

La nova forma d’imperialisme liderat pels EUA no està exempta de contradiccions i crisis i, per tant, lluny de respondre a l’anhelat final liberal de la història, es defineix per equilibris inestables. Tant és així que els conflictes d’interessos sorgeixen dins de les mateixes elits capitalistes i entre els estats-nació de les àrees centrals del sistema-món capitalista, que continuen sent el seu escut i punta de llança. Un cas recent que il·lustra aquesta volatilitat i inestabilitat el trobem en les discrepàncies i tensions evidents que aixeca el gir d’estratègia geopolítica de l’administració Trump entre els seus propis aliats occidentals.

És especialment interessant veure com la UE ha quedat totalment en evidència, actuant com a vassall i servidor fidel dels Estats Units, acceptant una implicació cada cop major en una guerra per delegació contra Rússia que mai podrà guanyar, la militarització i rearmament de l’espai europeu (amb els costos ingents que suposa) i la desconnexió de l’energia barata i els recursos minerals del gegant eurasiàtic. En contrapartida, els EUA imposen un acord aranzelari i comercial vergonyós als seus socis europeus, plantegen l’annexió de Groenlàndia com un fet consumat i s’entreveu que cercaran una solució a la crisi ucraïnesa excloent la UE de la mesa de negociacions (i del repartiment del botí).

Mentre juga amb crear expectatives entorn d’una resolució del conflicte que acontenti la contrapart russa, satisfent sobretot les seves demandes territorials, l’administració Trump segueix atiant el conflicte per altres mitjans (multiplicant sancions econòmiques directes o indirectes contra Rússia, proporcionant intel·ligència militar i armes que paguen els «socis» europeus, iniciant una ofensiva per situar les repúbliques ex-soviètiques del Caucas i Àsia Central dins de la seva òrbita…). Això sí, s’ha assegurat el reemborsament de la ingent inversió realitzada fins ara pels Estats Units, que podrà espoliar la riquesa mineral (terres rares, liti i altres matèries primeres essencials per al desenvolupament de les noves tecnologies, l’electrificació i la indústria militar) d’una Ucraïna que haurà vist reduït el seu territori i que passarà a estar definitivament sota el paraigües neocolonial nord-americà; tampoc cal excloure que les empreses americanes es beneficiïn també de l’explotació de recursos de la part del país que quedi sota control rus via acords comercials (l’oligarquia russa i el seu cap tenen pocs escrúpols en aquest sentit…). Però això dependrà de què la balança s’acabi decantant cap a la distensió i no cap a la guerra…

Probablement els mediocres líders de la UE esperaven que la seva classe capitalista formés part del festí, en correspondència amb la seva lleialtat incondicional… però no s’adonen que no compten per a res en l’àmbit internacional i que les seves velles glòries imperials són cosa del passat. En tot aquest conflicte han sacrificat els seus propis interessos econòmics per l’imperi, han gastat milers de milions per alimentar la guerra i per rearmar-se (amb armes de fabricació americana majoritàriament), suposadament per fer front a la imminència d’una invasió russa del subcontinent europeu (quan tal possibilitat és totalment irreal), a canvi de menyspreu, a canvi de res. Totalment descol·locades, les elits polítiques europees segueixen sent presoneres del discurs moralista i civilitzatori que s’havien arribat a creure (allò de la democràcia contra l’autocràcia), gesticulen, parlen d’inversions fabuloses en rearmar el continent (sobretot amb armes americanes), d’enviar un contingent de pau a Ucraïna (fet que suposaria una guerra directa amb Rússia) i pretenen seguir alimentant una guerra que en realitat convé sobretot als Estats Units.

A part de ser totalment irresponsable i criminal, l’actitud bel·licista de Macron, Starmer, Von der Leyen, Kallas i companyia assenyala aparentment a una ruptura amb l’estratègia de l’administració Trump. Potser hi ha qui creu encara en allò de l’autonomia estratègica europea i certament l’esquerra liberal-progressista europea s’ha menjat en bloc, sense oferir gairebé la més mínima discrepància, els augments dels pressupostos de defensa en nom de la lluita contra l’autocràcia imperialista russa (i potser també amb alguna referència retòrica a la necessitat de fer front a Trump). En un acte d’hipocresia criminal que pocs han remarcat, l’Europa de l’austericidi passa de pantalla i aposta per la rauxa de la guerra: ara ja no importa que es superi el sagrat límit de dèficit, sempre i quan sigui per avançar cap a l’autodestrucció. 

Tanmateix, si fem una anàlisi més seriosa dels fets, una anàlisi que vagi més enllà de les gesticulacions i els tambors de guerra, arribarem a la conclusió que aquesta aparent divergència amb l’imperialisme explícit pregonat per Trump no significa per a res un divorci. Encara més, la remilitarització que l’Europa dels mercaders vol imposar no xoca per a res amb els designis de Trump: significarà que Europa pagarà els costos d’una guerra a la qual es va veure arrossegada i, en cas de no obtenir una derrota sense pal·liatius, de la reconstrucció d’una Ucraïna devastada, com vol el president americà; significarà que els països de l’OTAN acabaran incrementant la seva despesa militar al voltant del 5% seu PIB, com vol Trump; també significarà un negoci sucós per a la indústria armamentística americana (que representa el 64% del total d’armes importades a Europa). Significarà, vista la dependència orgànica dels països de l’OTAN respecte a la tecnologia de guerra americana, que la relació amb l’establishment militar americà no es veurà alterada en el més mínim. Malauradament, ara mateix gairebé ningú està plantejant obertament i clara la necessitat de posar punt i final a aquesta relació i de la liquidació de l’OTAN; tampoc l’esquerra en gairebé tot el seu espectre ideològic, que ha acabat per acceptar l’existència de l’OTAN com una mena de fatalitat caiguda del cel.

Trump vol subordinació sense pagar per la protecció d’una Europa que no compta per a res en la seva estratègia d’imperialisme desacomplexat. La decrèpita Europa li servirà en safata i l’alliberarà de les seves obligacions de senyor feudal perquè es pugui concentrar en el front xinès: actuarà contra l’imperi del mal rus en nom de l’imperi ianqui, mentre aquest darrer saquejarà Ucraïna i recuperarà la inversió realitzada i, tal vegada, jugarà la carta de la distensió amb Rússia per intentar-la allunyar de la Xina, amb qui forma una parella de ball que inquieta. Mentre reforça els vincles amb el complex militar-industrial americà i intenta cercar la complicitat dels falcons de l’establishment demòcrata i republicà (suposadament més centrats que el boig que ocupa la Casa Blanca), els mediocres dirigents europeus afirmaran que en realitat estan actuant contra les derives irresponsables i imprevisibles de Trump i el seu entorn, entomant si cal l’annexió de Groenlàndia com si res. És clar que tot això només passarà si Europa és capaç de pagar la festa de la destrucció nihilista i de mobilitzar els ardors guerrers, sense generar contradiccions insalvables i sense que la classe treballadora hi oposi la guerra de classes i la solidaritat internacionalista.

Antagonismes a l’ordre imperial

Si bé l’imperialisme col·lectiu occidental d’hegemonia nord-americana, després de l’ensorrament provocat de l’URSS i el bloc socialista, aparentment havia aconseguit la capacitat de governar el món, això no vol dir que aquesta hagi estat mai una situació permanent i irreversible: les contradiccions i les resistències a aquesta dominació han sorgint contínuament i l’imperialisme sempre ha intentat neutralitzar-les o esclafar-les de forma cruenta. Avui, lluny d’associar-se amb l’internacionalisme proletari, aquestes resistències a l’imperialisme s’expressen sobretot en una varietat de tendències sobiranistes per part de certs estats-nació de l’anomenat Sud Global i en les estratègies contra-hegemòniques construïdes per la Xina (en aliança amb Rússia). En la mesura que aquestes resistències busquen contrarestar l’hegemonia de l’imperialisme occidental, poden ser considerades antiimperialistes en principi, tot i que això no vol dir, ni molt menys, que siguin socialment emancipadores o que atemptin contra els interessos de les pròpies oligarquies.

La tasca de l’esquerra (especialment de l’esquerra occidental), si vol tornar a ser referent en la lluita contra l’imperialisme, hauria de ser discernir quines són les potencialitats i les limitacions d’aquestes resistències, com es relacionen amb la lluita de classes, com expressen els equilibris de poder internacional i de quines maneres poden soscavar l’imperialisme occidental, en lloc de jutjar-les, com acostuma a fer una certa esquerra liberal i progressista, simplement com una altra forma d’imperialisme o subimperialisme mentre alhora s’esborra l’etiqueta imperialista de l’hegemonia exercida pels Estats Units i els seus vassalls. En definitiva, cal més anàlisi en clau de materialisme històric i menys fer el joc al discurs civilitzatori de l’imperialisme col·lectiu occidental.

El que sovint no es vol veure és que les dimensions que pren el conflicte s’inscriuen en un marc més ampli d’hegemonies i contra-hegemonies dinàmiques que no es poden aïllar del funcionament de l’economia-món capitalista. En poques paraules, la pretensió del bloc occidental –no exempta de contradiccions internes– és sotmetre la totalitat de la terra a benefici de les classes capitalistes pròpies, emprant per a aquesta finalitat qualsevol mitjà al seu abast; l’objectiu de països com Rússia i Xina és resistir a tals pretensions imperials a partir dels mitjans al seu abast (que són força menors). Rússia prioritza la seva seguretat com a entitat estatal (evidentment, posada en risc per l’extensió de l’OTAN i les maniobres occidentals per controlar i situar en la seva òrbita els països que l’envolten) i la recuperació de la seva centralitat regional, articulant la seva estratègia a partir d’un discurs nacionalista gran-rus. Aquesta estratègia només es pot associar a una forma d’imperialisme, però, si ens remetem a una definició estrictament política-territorial del concepte i prescindim de la posició que ocupa Rússia en l’economia-món capitalista: la seva principal palanca és el seu potent exèrcit i les armes de destrucció massiva que posseeix, no pas la seva capacitat econòmica. Per la seva banda, la Xina pretén establir una contra-hegemonia a partir de la cooperació amb els països de l’anomenat Sud Global i la posada en joc d’inversions en infraestructures que faciliten aquesta cooperació i responen als seus interessos comercials, actuant aparentment com ho faria qualsevol potència capitalista Occidental.

Tanmateix, no hauríem de perdre de vista que aquesta és una lluita fonamentalment desigual. Cal ser escèptics respecte a certes tesis que veuen en aquestes resistències quelcom de necessàriament emancipador i que assumeixen que l’èxit de la construcció d’un nou ordre mundial multipolar, basat en la cooperació, el respecte per la sobirania i la igualtat de condicions, és a la cantonada. Només cal veure la llista de països que integren el club dels BRICS+ (Brasil, Rússia, l’Índia, Xina, Sud-Àfrica, Egipte, Etiòpia, Indonèsia, Iran, Emirats Àrabs Units) –suposadament la manifestació actual més reeixida d’una aspiració contra-hegemònica a la multipolaritat– per adonar-se que aquest grup simplement comparteix un interès comú en fer barrera a les pretensions hegemòniques occidentals i en protegir la pròpia sobirania; ni els països que l’integren tenen una posició econòmica similar ni la majoria dels seus governs actuals albiren un projecte mínimament emancipador per a les seves classes populars (quelcom que sí que era més característic del precedent anticolonial i modernitzador de la Conferència de Bandung i el Moviment de Països No-Alineats, per exemple). Caldrà veure en el futur si la iniciativa va més enllà de ser un lobby i es concreta en una articulació econòmica i comercial alternativa que pugui contrapesar o fins i tot soscavar l’hegemonia occidental: de moment, només ha començat a fer els primers passos en aquest sentit.

Malauradament, encara som molt lluny de les quatre condicions que Samir Amin considerava indispensables per tal de construir un món multipolar: 1) El trencament d’Europa amb el seu passat i present imperialistes, renunciant així a l’atlantisme; 2) L’abandonament del capitalisme nacional per part de la Xina i el seu retorn al camí del socialisme; 3) La constitució d’un front comú dels pobles del Sud, juntament amb la substitució de la burgesia compradora dominant per blocs nacionals, populars i democràtics; 4) La conciliació del respecte a la sobirania nacional (entesa com a sobirania popular) i el respecte a tots els drets individuals i col·lectius, polítics i socials.

Qüestió d’hegemonia, de fins i de mitjans

Darrerament circula, en ambients liberals i progressistes, la tesi segons la qual està emergint una nova realitat geopolítica fonamentada en el repartiment del món en diferents esferes d’influència controlades pels Estats Units, la Xina i Rússia. L’absurditat d’aquesta tesi només és superada pel remei que es sol proposar: una Europa forta que es rearmaria (militarment i políticament) per fer prevaldre els valors de civilització que suposadament sempre ha encarnant. A part d’ignorar alegrement el criminal paper històric i present de les potències europees en les estructures de dominació imperialistes, aquesta tesi es construeix sobre la negació de la realitat: Europa segueix sent un gran mercat de consum, però el pes específic del seu teixit productiu en el capitalisme actual és minvant (especialment si tenim en compte el recent declivi de la indústria alemanya, accelerat amb el tancament de l’aixeta del gas rus…) i depèn absolutament de cadenes de valor globals i de l’explotació del treball del proletariat de la semi-perifèria i la perifèria capitalista.

En primer lloc, si tenim en compte la posició que ocupen dins l’economia-món capitalista, Rússia és un país fonamentalment exportador de matèries primeres, amb un pes marginal en els sectors més competitius. La seva pretensió de potència central en el continent eurasiàtic no està relacionada amb el control i succió de cadenes de valor cap a la metròpoli, sinó amb els objectius de garantir la seva seguretat com a entitat estatal i d’assegurar els interessos de l’oligarquia nacional exportadora. Si Rússia vol superar la seva dependència de les exportacions de matèries primeres i combustibles fòssils, la seva estratègia econòmica a llarg termini rau en el desenvolupament auto-centrat: té prou recursos per iniciar aquest camí, sempre que es mantingui a ratlla la ingerència occidental i els seus apetits depredadors. És totalment absurd, però, sostenir que un país com Rússia pugui aspirar a subsumir la totalitat del subcontinent europeu a la seva influència directa o indirecta, ni des del punt de vista estrictament militar ni des del punt de vista de la seva posició en el sistema-món capitalista. Tampoc ha mostrat mai el més mínim interès per fer-ho.

En segon lloc, i pel que fa a la Xina, per molt que tingui unes xifres macroeconòmiques espectaculars que la situen com a potència econòmica mundial emergent que amenaça l’hegemonia nord-americana, no s’ha d’oblidar que el seu desenvolupament econòmic s’ha basat en la deslocalització de la producció d’empreses occidentals en el seu territori per explotar-hi mà d’obra barata. La Xina ha pogut aprofitar l’obertura als mercats internacionals i la mateixa naturalesa predatòria de les inversions internacionals per transformar en profunditat el seu sistema productiu, però només ho ha pogut fer perquè l’estat xinès ha planificat i controlat aquesta obertura en benefici propi, aprofitant la transferència tecnològica per desenvolupar sectors punters que en alguns casos arriben a trencar el monopoli occidental o bé amenacen de fer-ho. La seva estratègia internacional és interessant perquè soscava el control occidental del comerç i les cadenes de valor, però està sotmesa a múltiples amenaces (especialment si van caient socis comercials com Veneçuela i l’Iran), depèn massa de les relacions comercials amb els països occidentals i no és gens segur que pugui reeixir. A més, ha d’afrontar fortes contradiccions internes derivades del seu propi desenvolupament accelerat, entre les quals l’emergència d’una certa classe mitjana que pot acabar esdevenint desafecta a la línia marcada pel PCX. Que actuï a la manera capitalista en les relacions amb altres països no vol dir però que la seva posició sigui equiparable a la dels països centrals de l’economia capitalista, ni que la seva pretensió a mig-llarg termini sigui substituir-los. Hi ha una frase feta que pot ser força vàlida per entendre la barreja de por i ressentiment que causa l’emergència de la Xina en les potències imperialistes: pensa el lladre que tothom roba. 

El que sembla evident és que cap de les mesures coercitives amb què compta el bloc imperialista occidental és a l’abast d’aquests suposats imperialismes alternatius que constitueixen la Xina i Rússia: la facultat de poder sancionar i imposar bloquejos econòmics que posen els països desobedients de genolls, el fet de tenir les principals institucions internacionals al servei dels seus interessos, el poder gairebé absolut que atorga la utilització del dòlar com a moneda de reserva i d’intercanvi a nivell internacional, la possibilitat d’emprar l’amenaça de retirada d’inversions internacionals i tot el que això suposa… i l’enorme capacitat d’intervenció militar en qualsevol punt del planeta.

Quan es nega que l’imperialisme existeixi o se’l neutralitza aplicant la categoria a països aliens no es té mai en compte aquesta realitat. És evident que els mitjans de coacció amb què compta el bloc imperialista occidental per defensar els interessos de la seva classe capitalista són incommensurables pel fet d’ocupar la posició que ocupen els seus països en l’economia-món capitalista, encara que això tampoc vol dir que estigui en posició d’envair i controlar països de tals magnituds d’extensió i població. No ho està i és per això que utilitza mitjans alternatius al conflicte directe per desestabilitzar-los i, idealment, destruir-los com a entitats sobiranes. Fins ara aquestes temptatives han resultat del tot infructuoses quan es tracta de països de la magnitud de la Xina o Rússia, però cal tenir en compte quins efectes ha tingut en un seguit de països díscols de menor pes específic com Veneçuela, Iran, Síria o Cuba.

A més, com ens torna a recordar el que ha succeït recentment a Veneçuela, cal no oblidar que sempre queda la via militar, en cas que l’hegemonia del bloc occidental s’arribi a posar realment en qüestió. Els progressistes que creuen en lluites del bé democràtic contra el mal autoritari haurien de tenir present la quantitat de bases militars de què disposen els Estats Units arreu del món: un total de 902, 62 de les quals a Corea del Sud, 11 a les Filipines i 98 al Japó (que com és ben sabut i no per casualitat són països que envolten la Xina), 171 a Alemanya, 45 a Itàlia i 25 als països de l’Est d’Europa (que com és ben sabut són ben a prop Rússia). Tampoc haurien d’oblidar que segons dades de l’any 2022, el 74,3% de la despesa militar mundial corresponia al bloc hegemònic occidental (amb un 53,6% dels Estats Units), davant del 10,2% de la Xina i un ínfim 3% de Rússia. Amb l’actual febre militarista aquests percentatges augmentaran de ben segur. Per molt que les capacitats militars d’un país no estiguin ben bé en correlació amb la seva despesa, les dades parlen per si soles.  

Perpetuació de l’imperi, apocalipsi post-capitalista o futur socialista?

Per finalitzar, cal matisar certs esquemes econòmicament deterministes –segons els quals l’evolució de l’economia capitalista marca uns horitzons polítics necessaris– i també certs patrons cíclics –segons els quals els imperis tindrien una fase d’expansió, de contracció i de necessari col·lapse. Si bé és cert que l’hegemonia imperialista nord-americana està en una situació crítica de declivi, sobretot si ens fixem en les grans tendències macroeconòmiques, els desequilibris comercials i l’endeutament estratosfèric de l’economia (37 bilions de dòlars l’any 2024, un 122,5% del PIB nord-americà, equivalent al de la Xina, Regne Unit, Alemanya, l’Índia i el Japó junts), cal no subestimar el calat de la nova estratègia imperialista ianqui a la qual ens enfrontem, fonamentada en un poder de coerció i en una capacitat militar de destrucció sense parangó en la història.

Si té èxit, aquesta estratègia pot allargar l’hegemonia nord-americana per dècades. En primer lloc avortaria l’intent de construir una extensa xarxa comercial centrada en la Xina –amputant o destruint la Iniciativa del Cinturó i les Rutes de la Seda–; en segon lloc posaria l’explotació i comercialització de la major part del petroli mundial sota control dels EUA –si a la submissió de Veneçuela, on la situació política encara resta incerta, hi sumem el possible establiment d’un règim titella a l’Iran–, fet que li permetria administrar a conveniència un recurs crític sense el qual el capitalisme no pot funcionar, passant a controlar per tant el futur; en tercer lloc protegiria l’hegemonia gairebé absoluta del dòlar en el sistema de pagaments internacionals, sense la qual l’economia del país probablement col·lapsaria; en quart lloc s’asseguraria poder seguir succionant les principals cadenes globals de creació de valor sense que els països del Sud Global poguessin oposar-hi condicions. 

Giovanni Arrighi dictaminava, a finals del segle passat, la decadència típicament cíclica de l’hegemonia americana i l’ascens irresistible d’Àsia (en aquells moments només s’entreveia que la Xina podia ser-ne la potència realment emergent), de manera que per primera vegada s’endevinava que una potència no occidental podia ocupar una posició dominant en els processos sistèmics d’acumulació de capital. Tanmateix, la resistència de l’occident col·lectiu a perdre la seva hegemonia, segons Arrighi, podia evitar aquest desenllaç, aturant paradoxalment el curs de la història capitalista: «en aquest cas, la història capitalista també arribaria a la seva fi, però per tornar permanentment al caos sistèmic del qual va emergir fa sis-cents anys i que s’ha reproduït a una escala cada cop més gran amb cada transició.»

Naturalment, aquest escenari terrible no és un horitzó necessari, només un dels futurs possibles, com també ho és el de l’estabilització de la dominació imperialista de l’occident col·lectiu durant unes dècades més o el de l’emergència d’un bloc contra-hegemònic liderat per la Xina si l’estratègia trumpista fracassa i, amb el seu fracàs, s’accelera el declivi del bloc imperialista occidental. El desenllaç dependrà, és clar, de les contradiccions generades pel propi sistema de dominació imperialista d’hegemonia nord-americana i de les resistències que puguin aparèixer per oposar-se als seus designis. En aquest escrit hem fet referència a resistències contra-hegemòniques que han intentat bastir determinats estats-nació; en darrera instància, però, seran determinants les resistències provinents de l’articulació de l’antiimperialisme amb la lluita de la classe treballadora, també al mateix Occident, i dels pobles oprimits de la terra: només des d’aquesta articulació ens és permès albirar un futur post-capitalista en clau socialista.