La recuperació i traducció dels textos d’aquest article rau en la convicció que la radicalitat dels plantejaments de l’SPK – basats en una comprensió materialista i dialèctica de la malaltia – poden ser útils per pensar una intervenció política socialista que ataqui el capital des del si de les institucions sanitàries. En el pròleg escrit per Sartre, s’exposen les tesis del col·lectiu de forma més estesa i els riscos que comporten. Tot seguit, allunyant-se de la dicotomia bernsteiniana entre reforma i revolució, els Tres punts de partida en la pràctica de l’SPK mostren la necessitat d’intervenció en l’àmbit sanitari amb les seves limitacions i la necessitat de supeditar aquesta a una estratègia que apunti directament a la lògica de les relacions de producció capitalistes. La praxi política de l’SPK va ser capaç de desvetllar els elements emancipadors continguts en determinats sectors públics sense caure en una defensa acrítica de les institucions, al servei de la reproducció del capital. Després de l’auge i la visibilitat del malestar mental provocat per la pandèmia, un discurs capitalitzat per les forces liberals, l’SPK representa una aproximació alternativa no individualitzadora que prepara el terreny per l’acció, per poder pensar i construir l’emancipació en tots els àmbits de la nostra vida.

Pròleg a “Fer de la malaltia una arma” de l’SPK (Sozialistisches Patientenkollektiv, Col·lectiu Socialista de Pacients)

Jean-Paul Sartre, 17 d’abril del 1972

ESTIMATS CAMARADES!

He llegit el vostre llibre amb gran interès. En ell he trobat no només l’única possibilitat de radicalitzar l’antipsiquiatria, sinó, a més, una pràctica coherent que apunta a abolir (aufzuheben) els pretesos “mètodes terapèutics” per a malalties mentals.

Allò que Marx anomenà alienació, un fenomen generalitzat en la societat capitalista, sembla que vosaltres [l’SPK] -parlant a grans trets- l’anomeneu malaltia. Em sembla encertat. L’any 1845, Engels escriu a “La situació de la classe obrera a Anglaterra”: “[la industrialització ha creat un món en el qual] només una raça deshumanitzada, reduïda a un nivell bestial, tant des del punt de vista intel·lectual com des del punt de vista moral, físicament mòrbida, pot sentir-se com a casa”.

Mentre les violències atomitzants degraden sistemàticament una classe d’éssers humans en subhumans -externament i interna- hom pot comprendre que el conjunt d’éssers humans dels quals en parla Engels han estat afectats per aquesta “malaltia” que pot ser entesa tant com un gran mal que és infligit a tots els  assalariats,  com una rebel·lió de la vida envers aquest dany que tendeix a reduir-los a la condició d’objectes. Des de 1845, les coses han canviat profundament, però l’alienació persisteix avui en dia i persistirà tant com el mateix sistema capitalista, perquè aquesta és, tal com apunteu, “prerequisit i resultat” de la producció econòmica. La malaltia és, tal com la definiu, l’única forma de vida en el capitalisme. És ben cert que el psiquiatre, que és un treballador assalariat, és un home tan malalt com tots els altres. Tanmateix, només a ell la classe dominant l’ofereix el poder de “curar” o internar. El “remei” en el nostre sistema mai no implica abolir (Abschaffung) la malaltia; es tracta de la capacitat de continuar produint mentre segueixes malalt. En la nostra societat existeixen, per una banda, els  curats i sans (dues categories de malalts que s’ignoren i compleixen les normes de producció) i, per altra banda, els “malalts” reconeguts, aquells als que una estranya rebel·lió suprimeix la seva capacitat de produir per un salari i són portats al psiquiatre. Aquest policia comença per posar-los fora de la llei en negar-los els drets més elementals. Naturalment, és còmplice de les forces atomitzants: visualitza els casos individuals aïlladament, com si les pertorbacions psiconeurològiques fossin defectes propis de certes subjectivitats, uns destins particulars. Reunint tots els malalts que semblen similars en la seva singularitat, estudia les diverses conductes -que no són res més que efectes- i les vincula entre elles constituint així entitats nosològiques que tracta com a malalties i posteriorment les sotmet a una classificació. El malalt és atomitzat com a malalt i reclòs en una categoria particular (esquizofrènia, paranoia, etc.) en la qual es troben altres malalts que no poden establir cap tipus de vincle social amb ell perquè tots són considerats exemplars idèntics d’una mateixa psiconeurosi. Vosaltres, en canvi, us heu proposat a anar més enllà de la varietat dels efectes per apuntar al fet fonamental i col·lectiu: la malaltia “mental” està indissolublement lligada al sistema capitalista que transforma la força de treball en mercaderia, i conseqüentment, els treballadors assalariats en coses (Verdinglichung). Us sembla que l’aïllament dels malalts no fa més que perseguir l’atomització que comença a escala de les relacions de producció i que, en la mesura que els pacients, en la seva rebel·lió, reclamen obscurament una altra societat, convé que romanguin junts, i que interaccionin entre ells. En resum, que constitueixin un col·lectiu socialista.

Donat que el psiquiatre també és un malalt, rebutgeu considerar al malalt i al metge com dos individus orgànicament separats: aquesta distinció, realment, ha provocat sempre l’efecte de fer del “psiquiatre” l’únic significant i del malalt aïllat i situat més enllà de la llei, l’únic significat i, per tant, el pur objecte. Vosaltres, contràriament, considereu la relació pacient/metge com una relació dialèctica que trobem en cadascun de nosaltres, i que segons la conjuntura i un cop reunits els malalts, es manifestarà un o un altre dels terme en la mesura en què els pacients insistiran més en els elements reaccionaris de la malaltia o en el cas en què insisteixin en prendre major consciència de la seva rebel·lió i de les seves necessitats verdaderes negades o desfigurades per la societat. Donat que la malaltia més enllà dels seus diversos efectes és una contradicció comuna -i ja que cada individu és un significant/significat- es fa necessari ajuntar els malalts perquè expulsin conjuntament els elements reaccionaris de la malaltia (per exemple, la ideologia burgesa) i afirmin els elements progressistes (l’exigència d’una altra societat en què la fi suprema sigui l’home i no el benefici). S’entén, evidentment, que aquests col·lectius no persegueixin la curació, donat que la malaltia manifesta de qualsevol home és produïda pel capitalisme, i la “curació” “psiquiàtrica” no és més que una reinserció dels malalts en la nostra societat. Per això, el que han de fer aquests col·lectius és empènyer la malaltia fins la seva realització, és a dir, vers el moment en què, mitjançant la presa de consciència comuna, esdevindrà una força revolucionària.

Allò que em sembla meravellós de l’SPK és que els pacients sense metge individual -és a dir, sense el pol individuat de la relació de significació- estableixen relacions humanes i s’ajuden entre ells en un procés de presa de consciència de la seva situació mirant-se als ulls, és a dir, com a subjectes significants-significats, mentre que en la forma moderna de la psiquiatria, la psicoanàlisi, el malalt no mira ningú i el metge se situa darrera seu per apuntar paraules i agrupar-les com li sembli. Aquesta distribució espacial de la relació pacient/metge situa el primer en la posició de pur objecte, i al segon en la situació de significant absolut que desxifra el discurs de la malaltia mitjançant una hermenèutica de la qual només ell pretén conèixer el secret.

Estic content de comprendre el progrés real que implica l’SPK. Coneixent, a més, les vostres investigacions entenc també que aquestes us exposen a la repressió per part de la societat capitalista, i que segur fan perdre el control contra vosaltres als representants de la “cultura”, als polítics i  als policies. Us caldrà lluitar per tots els mitjans, ja que els dirigents de la nostra societat pretenen impedir-vos prosseguir amb els vostres treballs pràctics. Acusant-vos gratuïtament fins i tot de conspirar. No serà per aquests empresonaments imbècils que us jutjarem sinó pels resultats que haureu obtingut.

Tesis i principis de l’SPK (Sozialistiches Patientenkollektive – Col·lectiu Socialista de Pacients)

1. La malaltia és condició prèvia i resultat de les relacions de producció capitalistes.

• Com a condició prèvia de les relacions de producció capitalistes, la malaltia és la força productiva pel capitalisme.

• Com a resultat de les relacions de producció capitalistes, la malaltia, en la seva forma desplegada com a protesta de vida contra el capital, és la força productiva revolucionaria pels éssers humans.

• La malaltia és l’única forma en què la “vida” en el capitalisme és possible.

• Malaltia i capitalisme són idèntics: la malaltia es multiplica i s’intensifica en la mesura en què s’acumula capital mort (capital fix), un procés que va acompanyat de la destrucció del treball humà, l’anomenada destrucció del capital.

• Les relacions capitalistes de producció impliquen la transformació del treball viu en matèria morta (mercaderies, capital). La malaltia és l’expressió d’aquests processos cada cop més estesos.

• En tant que atur camuflat, i mitjançant les retencions salarials en concepte de càrregues socials, la malaltia és l’amortidor de les crisis del capitalisme tardà.  

• En la seva forma no desplegada, és a dir, en la seva cara inhibidora, la malaltia és la presó interior de cadascú.

• Si la malaltia se sostreu de la seva gestió, explotació i custòdia en les institucions sanitàries per manifestar-se en forma de resistència col·lectiva dels pacients, l’Estat haurà d’intervenir per substituir la manca de pressió interior per presons exteriors “reals”.

1. El sistema sanitari només pot gestionar la malaltia privant els pacients de qualsevol dret.

1. La salut és una quimera feixista-biologista que en els caps dels idiotitzadors i idiotitzats del món no té una altra funció que emmascarar que la malaltia està condicionada socialment i té una funció social.

Tres punts de partida en la pràctica de l’SPK

1. Partim del fet que en aquesta societat tots els pacients tenen dret a la vida, és a dir, un dret a tractament:

1. Perquè la “seva” malaltia està condicionada socialment.
2. Perquè l’autoritat del tractament i les funcions mèdiques estan socialment institucionalitzades.
3. Perquè cadascú, independentment de si és treballador, mestressa de casa o estudiant, ja ha pagat, inclús abans d’utilitzar-los, els establiments del sistema sanitari mitjançant les retencions en concepte de càrregues socials que suposen un 35% o més del seu salari net i que li són retinguts per la força.

1. Del dret a tractament fonamentat a I, també resulta obligatòriament la necessitat de control per part dels pacients:

1. Dels establiments d’atenció sanitària: poder d’administració dels pacients als hospitals públics.
2. De la formació i pràctica mèdica a) mitjançant la definició de la ciència a partir de les necessitats dels malalts, és a dir, de la població en la seva condició de proletariat determinada per la malaltia. Aplicació del principi d’universitat popular com a motor de socialització del mitjà de producció anomenat ciència; b) mitjançant el poder d’administració i la possibilitat de treball així com el control del pressupost universitari per a pacients a la universitat; c) mitjançant la posada en pràctica del dret dels pacients a determinar per si mateixos si volen ser tractats i com.
3. Del tipus de recaptació i de l’ús de les càrregues socials, així com dels pressupostos de la seguretat social i de les mútues de malaltia.

1. En la relació metge-pacient, en situació terapèutica, el pacient experimenta de forma focalitzada el seu paper de simple objecte privat de drets front a i dins les relacions socials, de les quals la relació metge-pacient només és una d’elles. Aquesta situació, aquesta relació, és, per tant, el punt de partida per –

basant-se en les necessitats pròpies – crear consciència sobre les condicions socials l’objecte de les quals és el pacient. D’aquesta consciència orientada a les necessitats s’hauran de deduir les màximes d’acció necessàries: emancipació – cooperació – solidaritat – identitat política.

10 principis en la pràctica de l’SPK

1. Les necessitats dels pacients són el punt de partida.

• Tant en els procediments d’autocontrol mutu entre pacients com en l’agitació personal i grupal, les necessitats són reconegudes en el seu caràcter doble com a productes i com a forces productives.

• En l’agitació personal i grupal es treballa amb qualsevol material “ofert” per part dels pacients.

• Mitjançant l’agitació personal i grupal les condicions objectives exteriors d’existència, tant de cada pacient com del col·lectiu de pacients en conjunt, es tradueixen en la pràctica col·lectiva.

• Les necessitats individuals i grupals només poden ser treballades en el context de l’agitació personal, l’agitació grupal i els grups d’estudi científic (permetent treballar una teoria a la vegada útil i necessària).

• Els grups d’estudi concentren les necessitats dels pacients (prenent així una forma objectivada) i es generalitzen a necessitats col·lectives, com a unitat de necessitat i lluita política (identitat política).

• La forma i el contingut dels grups d’estudi són determinats per les necessitats dels pacients. La dialèctica Hegeliana i la Crítica de l’Economia Política de Marx han demostrat ser els mètodes més decisius i estimulants.

• En el procés d’agitació personal, d’agitació grupal i dels grups d’estudi  se socialitzen els coneixements i capacitats apresos de cada pacient, particularment els coneixements i capacitats dels portadors de funcions mèdiques. Així es desmunta el desnivell cultural causat per les diferències en educació i la formació.

• Els productes de l’SPK són: emancipació – cooperació – solidaritat – identitat política.

1. La meta i les etapes del nostre treball són: la incorporació (Aufhebung) i el desenvolupament òptim de cada membre del col·lectiu; la creació d’altres col·lectius en altres llocs i la socialització dels mètodes de l’SPK per a organitzacions i grups ja existents (expansionisme multifocal) i la fusió (Aufhebung) de tots els col·lectius en la universitat de la revolució socialista.