La primera pedra dels macroprojectes energètics i turístics que volen implementar avui dia al Camp de Tarragona va ser col·locada fa molts anys. No són fruit de decisions arbitràries, ni el què, ni el com, ni l’on. Per entendre d’on surten pot ser útil posar el punt de mira en el desenvolupament del territori dels últims seixanta anys. 

A finals dels cinquanta, la Llei d’Estabilització Econòmica del franquisme va impulsar un model econòmic i productiu d’industrialització extractivista basat en especialitzacions capitalistes territorials, encara visible i present avui dia. Amb l’objectiu de modernitzar l’economia i atraure inversions estrangeres es va promoure l’extracció intensiva de recursos per a obtenir-ne beneficis econòmics sense tenir en compte l’impacte ambiental i social. Aquesta dinàmica no només afecta la població que hi viu i hi treballa, que són explotats per obtenir més valor del seu treball, sinó que també implica un saqueig dels recursos naturals, que es veuen com a simples matèries primeres per a la producció.

Així doncs, segons la disponibilitat de recursos i les característiques socials, geogràfiques i històriques de cada regió s’hi instal·la l’especialització productiva que permet generar-hi més beneficis econòmics.

Les zones rurals de muntanya s’han especialitzat en turisme esportiu i d’oci, amb la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern com el seu màxim exponent; el litoral i les Illes Balears en turisme de sol i platja; les grans planes d’interior, com la de Vic i de Lleida, en agroindústria i macrogranges; grans parcs d’energies renovables, especialment solars i eòliques, a l’interior de la Plana de Lleida, les Terres de l’Ebre i Castelló; i les indústries d’automoció, química i logística a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a l’Horta de València. Aquests són només alguns dels exemples més clars d’especialització de sectors productius als Països Catalans.

El model productiu i econòmic del Camp

El Camp de Tarragona no n’és una excepció i, de fet, ha esdevingut en les darreres dècades un dels nuclis de l’economia extractiva als Països Catalans. A diferència d’altres territoris monoproductius, compta amb una diversitat d’especialitzacions productives. La implementació de l’economia extractiva al Camp durant aquests últims seixanta anys ha transitat per diverses etapes, com ho ha fet el capitalisme global, sempre amb l’objectiu d’augmentar els beneficis econòmics a curt termini a costa de l’explotació dels recursos locals.

Durant el període del desarrollismo franquista, el territori va patir una gran reconversió econòmica amb la instal·lació de la indústria química a Tarragona, el complex petroquímic més gran del sud d’Europa i el més contaminant de Catalunya¹. Una de les principals conseqüències va ser l’abandó massiu de les terres agrícoles i ramaderes. Moltes van ser directament expropiades, i la resta de la pagesia es va veure obligada a vendre-les davant d’un futur poc esperançador. La implementació de les plantes nuclears a Vandellòs i Ascó va acabar de consolidar la zona com a principal productora energètica. Les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre produeixen el 61% de la potència elèctrica instal·lada i només en consumeixen un 13%. Mentre gran part de l’energia produïda es distribueix arreu del país, el territori assumeix el risc ecològic i els residus radioactius. 

Als anys noranta, el turisme de sol i platja es referma a la Costa Daurada, que viu de primera mà la urbanització descontrolada i la destrucció del litoral per fer-hi hotels, càmpings i segones residències. L’acompanyen la construcció i promoció de projectes emblemàtics al territori, com Port Aventura, que va marcar un abans i un després en la transformació de Salou com a destinació turística de referència per a l’oci i el lleure europeu.

Amb la crisi del 2008 veiem una reconfiguració del mode de producció capitalista a escala global, una transformació amb el propòsit de reimpulsar l’economia mundial davant la incapacitat del capital per continuar obtenint beneficis com fins llavors. La situació s’agreuja, el sector energètic aposta per una transició energètica a base de macroparcs eòlics i solars a les zones interiors del Camp. S’instal·la la Zona d’Activitats Logístiques al Port de Tarragona i hi ha una forta inversió en logística a l’Alt Camp. El sector químic posa sobre la taula propostes de reconversió com l’hidrogen verd i de descarbonització com la fàbrica de bateries Lotte. El turisme s’obre al públic internacional amb l’ampliació del moll de creuers a Tarragona i el macrocomplex d’oci, turisme i joc del Hard Rock. La gran majoria d’aquestes inversions s’executen en connivència amb l’Estat espanyol i gràcies a subvencions públiques, que amb l’excusa de la transició energètica i la creació dels llocs de feina perpetua aquest model destructor del territori i qui l’habita.

Aquesta diversificació d’especialitats productives al Camp, lluny de suposar una estabilitat econòmica major o de crear més riquesa, el que provoca és que rebem les externalitats negatives de diferents sectors productius i econòmics, i patim un espoli de recursos molt més ampli; per aquest motiu, ens considerem una zona de sacrifici². Es consideren zona de sacrifici aquells territoris que experimenten un extractivisme intens, fet que suposa l’espoli dels seus recursos i genera un impacte negatiu tant ambiental com social.

La lògica extractiva és clara. Primer es capten els recursos de la manera més barata possible per tal de poder-ne obtenir els màxims beneficis: mà d’obra, recursos naturals, inversions i subvencions públiques. Se sol desplaçar, així, les activitats tradicionals i arrelades com l’agricultura i la pesca a favor d’altres més lucratives. Els beneficis d’aquestes operacions van a parar en gran part a multinacionals i capital global, mentre que el territori hem d’assumir les externalitats negatives.

Per ells els beneficis, per nosaltres la destrucció: despossessió, dependència, desequilibri, desplaçament i dificultats per viure

La implementació del model econòmic del mercat global, el capitalisme, provoca un conflicte per la vida. Marca com ha de ser l’economia al territori per satisfer els seus interessos, negant-nos la sobirania per decidir què i com produïm segons les nostres necessitats per viure.

Els principals sectors productius al Camp – la indústria química, energètica i turística – són liderats majoritàriament per grans empreses privades multinacionals. La seva presència té efectes profunds en les dinàmiques econòmiques i socials del territori. En explotar els recursos per a la seva activitat sota interessos de la cadena de subministraments global, no només en redueixen la disponibilitat, sinó que també desposseeixen la població d’aquests recursos, regulant-ne l’accés i els usos. Això limita les activitats tradicionals que solien basar-se en un ús sostenible i comunitari dels recursos; n’és un clar exemple l’aigua.

El seu pes en l’economia territorial és enorme, i també ho és en el mercat laboral. Així es crea una situació en què els habitants del territori ens veiem forçats a acceptar les condicions laborals precàries i els salaris baixos que imposen, ja que la nostra subsistència depèn de les oportunitats laborals que ens ofereixen, en som dependents. El sector de l’hostaleria i la restauració són els més mal pagats, un cambrer ha de treballar 14h diàries per cobrar el salari mitjà a Catalunya³. A més, per mitjà de la Responsabilitat Social Corporativa les empreses inverteixen una gran quantitat de diners en projectes socials locals, en infraestructures esportives o en cultura. D’aquesta manera faciliten que el seu entorn tolerem les conseqüències de la seva existència. A poc a poc, les comunitats locals esdevenim més vulnerables i condicionants d’un sistema econòmic que no prioritza el nostre benestar i ens atrapa en un cicle de dependència i empobriment.

En aquest context s’aguditza la desigualtat territorial i el desequilibri en el desenvolupament entre centres productius i les perifèries, entre les zones urbanitzades i industrialitzades i les rurals, inclús dins de la mateixa comarca. Les primeres acaparen una concentració d’inversions i serveis, sovint disposen de uns de serveis temporals sobredimensionats que suposen una gran despesa pública, com la sanitat, el transport o els cossos de seguretat. Moltes de les grans inversions en infraestructures públiques es fan per donar suport al desenvolupament de l’activitat privada, com l’aeroport de Reus, l’ampliació del Port de Tarragona o l’actual xarxa de transport públic del Camp. En canvi, les segones, a causa de l’empobriment i a la despossessió dels recursos, es veuen abocades al despoblament i al moviment de la població cap a les primeres.

L’impacte de tot això: dels aires més contaminats del país, altes taxes de problemes de salut respiratoris, sequera, destrucció del sòl agrícola, feines precàries, dificultats per accedir a un habitatge digne, i destrucció del teixit econòmic i de les comunitats locals. Aquestes conseqüències no només evidencien els efectes negatius de les activitats industrials i turístiques sobre el medi ambient, sinó que també posen de manifest el desplaçament de les pràctiques tradicionals vinculades al territori, com l’agricultura, que permeten la reproducció de la vida, i ara depenen del mercat global.

I això es reflecteix en la incapacitat de la població local per accedir a una vida digna malgrat la seva participació en els sectors productius. Constatem que els guanys que obtenen les multinacionals no són revertits de cap manera sobre la qualitat de vida de la gent que viu al territori, ans al contrari. Aquests projectes no aborden les necessitats fonamentals de la població, que veu que tot i que aquestes empreses lideren els seus sectors, les seves economies domèstiques no paren de minvar; els beneficis no es redistribueixen. S’evidencia, així, una creixent tensió per la dificultat de viure al territori, un conflicte entre el capital i la vida.

Analitzant canviarem la història

Sovint diem que el Camp som l’abocador del país. És fàcil entendre’ns després de veure com hem arribat aquí i sentir repetidament discursos que reforcen aquesta autopercepció. Cada dia veiem amb els nostres propis ulls com grans empreses ens trinxen la terra, ens contaminen l’aire i l’aigua i ens fan fora de casa nostra. I això no s’atura mai, els atacs contra el territori no paren d’augmentar. Un territori que per ells no val res, no és més que un simple tros de terra erm, buit i desaprofitat mentre no en treguin benefici. I per nosaltres, en canvi, ho és tot; és la casa on vivim, el camp que ens dona menjar, l’entorn on hem crescut, el lloc on van raure els nostres avis i àvies, l’herència de tot allò que s’hi ha viscut.

Ens diuen que vivim del turisme, que sense la indústria química no som res. I no és cert. Aquesta anàlisi que hem fet ens ha de permetre entendre d’on ve i per què s’ha assentat aquesta idea de necessitat i de dependència. La complexitat i la multiplicitat d’especialitats productives ens dificulta sovint la capacitat de reconèixer els problemes i proposar solucions. Però ens ha de permetre, també, comprendre d’on neixen les desenes lluites en defensa del territori al Camp, gràcies a les quals avui podem plantejar la possibilitat de canviar el relat i dir que són aquestes grans empreses transnacionals qui ens necessiten a nosaltres per existir. Que estiguin explotant els nostres recursos implica, de per si, l’existència d’aquests recursos, i un objectiu clar: recuperar-los. 

Recuperem-los per una transició econòmica, ecològica i social que respecti la vida. Construïm sobiranies per tenir les regnes per decidir què produïm, on, i quan. Planifiquem per establir com ho fem en resposta a les necessitats reals de la gent que vivim al territori. Relocalitzem la fabricació de tot allò que ens cal a prop dels llocs on ho consumim. Reconvertim tot allò que ja existeix per adaptar-ho al que realment necessitem. Prioritzem els béns essencials per sostenir la vida. Democratitzem els mecanismes per aconseguir-ho. Respectem els límits ecològics del planeta. Fugim de les dinàmiques capitalistes que exigeix el sistema econòmic global. Defensem la terra, perquè és nostra i ens pertany, i llaurem el sòl del futur pel qual volem lluitar.

1. https://www.elcritic.cat/dades/de-martorell-a-tarragona-on-son-les-empreses-mes-contaminanthttps://www.elcritic.cat/dades/de-martorell-a-tarragona-on-son-les-empreses-mes-contaminant ↩︎
2. https://www.pikaramagazine.com/2025/01/entre-la-repsol-i-el-hard-rock-el-camp-de-tarragona- ↩︎
3. https://naciodigital.cat/societat/un-cambrer-hauria-de-treballar-14-hores-al-dia-per-cobrar-un ↩︎