Pensar el delulu com a símptoma, la crítica al capitalisme com a punt de partida

A l’hora d’abordar el fenomen delulu, se’ns presenta una bifurcació: entendre’l o bé com a alternativa a la realitat o bé com a símptoma d’aquesta. La primera via, la d’abordar-lo com una alternativa, “the solulu”, implicaria assumir la possibilitat d’una fuga individual del sistema i els seus imperatius, que el “delulu”, la postulació d’aquesta actitud subjectiva davant la realitat, ens permetria abstreure’ns d’ella i els seus mandats. Res més lluny de la prepotència amb la qual el capitalisme avançat esborra tot marge a la deserció personal (que no passi pel gest de treure’s la vida). Així, descartada la via de pensar el delulu com a alternativa, només ens queda pensar-ho com a un símptoma de la realitat social.  

Abordar-ho des d’aquí ens situa inevitablement en el suat debat sobre la salut mental, el malestar i la força amb la qual la realitat històrica concreta es presentar com a immutable i absoluta; el realisme capitalista. Aquesta és una temàtica recurrent que ha omplert papers, comunicacions i congressos acadèmics, llibres, minuts infinits en podcasts i fins i tot una carta en el joc partidista; entre discursos parlamentaris i programes electorals fins arribar al tràgic final de la distància “entre persona i personatge”. Així se’ns fa obligatori que abans d’entrar a pensar el delulu des d’aquí, cal situar una consideració prèvia sobre els límits recurrents en l’abordatge d’aquesta temàtica i assenyalar per on pot passar la seva superació. Evidentment, i abans que res, cal valorar positivament com en els darrers anys s’ha situat al centre del debat públic una dimensió fins al moment invisibilitzada. Hi trobem anàlisis ben filades, idees suggerents o conceptualitzacions que aborden l’actualitat. Però en totes aquestes aportacions, sempre topem amb una mateixa zona fosca al final, un interrogant que quan no es deixa directament obert, es respon de formes molt poc satisfactòries. El “i aleshores què?” sempre queda a l’aire i una sensació agredolça segueix a la lectura. L’exercici que es pretén crític queda massa vegades amputat a mera literatura acadèmica en la mesura que no mobilitza ni transforma. La qüestió de la pràctica política queda més enllà del límit de la reflexió o en els millors dels casos es resposta de manera completament insatisfactòria.

A conseqüència d’això,  podríem dir –de forma una mica polèmica– que les crítiques al “realisme capitalista” acaben claudicant a la pròpia realitat que critiquen, en tant que no són capaces d’identificar i desencadenar les forces que puguin subvertir aquesta mateixa realitat que, malgrat volen atacar, només descriuen. Aquesta limitació generalitzada, arrela en primer lloc en una debilitat de la crítica. Veiem-ho.

La crítica al capitalisme com a punt de partida

Tota reflexió sobre el patiment i el malestar en les societats del capitalisme avançat, a més de filar a nivell simptomàtic com això es dona, ha de partir d’una atenció plena al fonament històrico-social que articula aquestes societats, ha d’estar armada amb una crítica plena al capitalisme com a punt de partida. No ens podem satisfer amb una crítica que redueixi el nostre present i la seva relació amb el capital a l’actual fenomenologia neoliberal, a descriure les simptomatologies presents i pretendre extreure anàlisis de la seva simple suma positiva. Sinó que hem d’entendre el paper que juga el capital i el seu moviment cec com a fonament històric que marca el nostre temps.

Aquest fonament social que marca el nostre present no és altre que la lògica social capitalista que en la seva incessant reproducció ampliada plega a les seves necessitats el conjunt de la vida social. Marcant als individus que s’hi troben inscrits sota el signe de l’heteronomia i la dependència. Una reproducció ampliada del capital que descansa sobre la despossessió majoritària de l’accés immediat als mitjans necessaris per a la subsistència, i la constitució del mercat com a la mediació social fonamental, obligant als individus desposseïts (proletaris) a sotmetre’s al comandament i l’explotació d’un altre (el capitalista, la personificació del capital) per tal de poder sostenir la seva pròpia vida, una heteronomia i dependència que es fa carn en l’explotació i el domini.

En aquest nivell més general ja podem constatar com la forma d’ordenació social capitalista de les nostres societats conté misèria, imposició i arbitrarietat per a qui s’hi troba inscrit. Aquesta realitat pren cos i es concreta en les formes actuals que pren l’explotació i el domini capitalistes en la present fase de declivi i llarga crisi: precarietat, temporalitat, intensificació de la competència, augment de l’exèrcit de reserva i de cada cop majors capes de població sobrants, feines inútils, etc. És obviant –en major o menor mesura segons el cas– aquesta dimensió general on descansen les formes actuals de treball i organització social determinades per la lògica capitalista (i, per tant, de les formes on neix el patiment social), que es dona una de les principals debilitats de les aproximacions teòriques a la qüestió de la salut mental.

Perquè si el problema són les formes concretes que l’explotació i el domini capitalistes prenen en l’etapa neoliberal (o més aviat avui podríem dir en el declivi de l’etapa neoliberal) queda la porta a un nou capitalisme de rostre més humà i verd. Davant del règim de precarietat, temporalitat i exclusió algú podria oposar-hi la tornada a un suposat model assalariat estable però tenint en compte condicions per a la conciliació (com la vergonyosa reducció de la jornada laboral de Yolanda Díaz), o si el problema fossin només les formes paternalistes de management i coaching amb que es disfressen treballs completament innecessaris a nivell social, sempre quedaria la porta a una explotació capitalista que sí que produís béns útils, en què es donessin un nivells de redistribució millors i l’estat capitalista via els serveis públics oferís una gran atenció psicològica als afectats per diferents problemàtiques, per tal de que l’endemà tornessin al seu lloc de treball, socialment molt necessari i on tota la societat el reconeixeria. O qualsevol altre reedició perversa del reformisme que sempre s’acaba escolant per qualsevol escletxa.

En canvi, armar-nos amb la critica plena al capitalisme com a punt de partida, ens ha de permetre entendre les arrels profundes del malestar i la prepotència en com se’ns apareix aquest estat de coses, i partir de la consciència d’un imperatiu  per a la política revolucionària ja anunciada per Sacristán (2025, p. 118)  i és que  “no hi ha humanitat nova de debò, mentre hi hagi mercaderia”, i que per tant, per acabar amb el patiment social que llaga la humanitat sota la força cega del capital només hi ha una via que és la d’acabar d’arrel amb aquesta pròpia forma d’ordenació social i les seves categories.

Una crítica que s’ha d’estendre i concretar

En aquest punt, el més avispat dels intel·lectuals, més o menys anticomunistes, assenyalaria contra això plantejant el fantasma del determinisme i el mecanicisme que malauradament han caracteritzat certes interpretacions marxistes, però que també i en gran part han sigut tones de propaganda.

Res més lluny de la realitat de l’anàlisi desenvolupada. Partint de l’anàlisi de les determinacions més generals de la forma d’organització social, no és pretén explicar només amb aquestes ni de forma immediata (és a dir no mediada) la realitat concreta del nostre present, sinó que el que pretenem fer és no quedar-nos presos de les formes fenomèniques en què se’ns presenten aquestes. Perquè com ja hem dit, les hem d’entendre des d’aquest marc general sota el risc de sinó, caure en la seva naturalització, amputant no només la critica sinó generant una hipoteca pel que realment ens interessa, el moment de la pràctica revolucionària, de la transformació política de les condicions històriques. La crítica al capitalisme com a punt de partida esmentada és així postulada com una condició necessària, però no suficient per a la tasca de restituir un abordatge revolucionari de l’objecte que tenim entre mans.

Algunes de les claus (segur que entre moltes altres) que hauria d’integrar una anàlisi del nostre present i els factors que expliquen les formes d’experiència i patiment social que l’acompanyen són diversos. Per un costat, la llarga crisi capitalista nascuda de la incapacitat de mantenir els nivells de beneficis del capitalisme de post-guerra en el seu ascens gloriós, així com la conseqüent descomposició dels estats del benestar i el pacte social que als països del centre imperialista havien marcat les formes de vida. Per l’altre, l’expansió d’un nou proletariat informal als països del centre imperialista que està directament exclòs de la participació estable en el treball assalariat com a forma d’integració en el capitalisme, i la intensificació de l’imperatiu de competència que pesa sobre els individus que han de fer tot el possible, mobilitzant el conjunt de la seva vida social, per a mostrar-se com a candidats òptims per a ser explotats fugint de l’espasa de Dàmocles de l’exclusió. Una espasa de Dàmocles que permet alhora als capitalistes augmentar la seva taxa de guany precaritzant encara més el procés de treball i reduint el salari, a causa de que els treballadors es troben en una posició de cada cop major debilitat estructural.

També en un pla més macro, atendre a una realitat política cada cop més crisificada que de només intentar-la entendre aclapara quan no condemna a l’ansietat. Una conjuntura marcada per la pugna entre diferents capitals internacional, l’escalada bèl·lica i la competència desfermada entre aquests per sectors i territoris on obrir nous processos d’acumulació o fer rendibles els ja existents. També la mateixa lògica del capital i la dimensió destructiva de les forces productives està duent el planeta al límit de la seva capacitat biofísica. Les guerres, els desastres naturals i les pandèmies es situen cada cop com a fenòmens més recurrents i normalitzats, apareixent la catàstrofe com un dels futurs més fàcilment imaginables. L’acceleració del caràcter autoritari del segon mandat de Trump és la mostra més extrema d’una reacció generalitzada que travessa el conjunt de la vida social portant-la cap a una paradigma on l’individualisme, la desconfiança mútua, el combat de l’últim contra el penúltim i tots els ferments culturals necessaris per a un nou moviment feixista de masses ho envaeixen tot. I un tristament llarg etcètera.

Però no és objecte d’aquest article poder fer una anàlisi  de conjuntura detallada i sistemàtica, simplement que servís l’anunciació indagatòria d’aquests punts per a qualsevol que vulgui recollir el guant i per de forma preventiva anticipar una aclariment a l’acusació de marxisme barroer i vulgar.

La crítica: punt de partida per a la pràctica

La crítica al capitalisme, en el seu pla més general o abstracte, igual que no és suficient per a la comprensió estricta dels fenòmens i símptomes que se’ns apareixen i que experimentem, tampoc ens dona un full de ruta concret per a la pràctica política, però si que ens marca alguns punts cardinals des d’on orientar-la. Un punt clar que ja hem anticipat és que hem de confrontar els fenòmens del capitalisme des de la consciència del seu status en tant que fenòmens i des de consciència de la necessitat de superar el capitalisme com a forma d’ordenació social general. Però encara podem rastrejar en el pla més general i en la rica herència del marxisme revolucionari alguns elements més que ens permetin marcar les posicions des d’on confrontar el realisme capitalista i el malestar social arrelat en el sistema. Hem vist com el moviment del capital en la seva reproducció ampliada descansa sobre la despossessió d’una majoria de la població i la seva explotació i domini, aquesta població que és el proletariat és una població que la seva substància, la seva determinació substancial, l’element que la caracteritza com a subjecte que no és altre cosa que la negació de l’autonomia vital que experimenta per la imposició sobre seu de la formació social capitalista i les seves formes. Una negació a priori que se li imposa i que el dota d’una especificitat dins el sistema capitalista, la de ser la única classe que pot universalitzar la seva condició.

Una classe que és en última instància el revers negatiu de l’ordre capitalista, la massa humana sobre la que descansa el motor del capital. Així identifiquem la possibilitat de negació del capitalisme en l’acció del proletariat negant la seva determinació estructural que el fa ser proletari. Una acció passa necessàriament per l’associació com a forma d’organització social oposada a la competència i les categories capitalistes on els treballadors deslliurant-se de la seva determinació imposada sobre la seva vida per un a priori històric com és el capitalisme posin el conjunt de la riquesa social existent i les capacitats productives de la humanitat sota el control democràtic i lliure del conjunt majoritari de la població.

Aquesta és la única condició que pot realitzar l’emancipació plena d’una “humanitat nova” on “no hi hagi mercaderia” que plantejàvem ja com a imperatiu necessari a tenir present per a pensar com erradicar tot el malestar social prescindible que descansi sobre la forma d’ordenació social capitalista. Evidentment això desenvolupat ràpidament ara, no suposa res més que una continuació d’assumir la necessitat de la crítica plena al capitalisme com a punt de partida i es constitueix com un dels elements que ens llega l’obra de Marx i l’herència del marxisme revolucionari a tothom qui es plantegi avui i aquí per la revolució; única via per trencar amb el realisme capitalista i les formes de vida que l’acompanyen.

Però la crítica també té uns límits, no és suficient en aquest sentit general per tenir clar com, quan i on treballar per aportar a la obertura d’un procés polític que pugui evitar l’aparentment inevitable camí de la humanitat i el planeta cap a la barbàrie social i la catàstrofe. El camp de la pràctica tot i que il·luminat o cartografiat per alguns elements com la identificació del proletariat com al subjecte capaç de negar el capital, segueix sent incert i segueix requerint de la pràctica com a moment de veritat on rastrejar i localitzar els punts on, tot i malgrat estar situats dins la inmanència asfixiant del capitalisme, poden bategar els moments de ruptura.  Una ruptura que no és deserció sinó articulació del proletariat en subjecte polític revolucionari exponencialment.

I el delulu?

Després d’aquesta volta, podem dir dues coses. En primer lloc, que el delul ens ha servit d’excusa, com a fenomen d’actualitat, per a tornar abordar uns límits que hem trobat de forma recurrentment en tot abordatge sobre el present capitalista, el malestar i l’experiència vinculat a aquest. I en segon lloc, que és que aquesta part (que era originalment una ponència) només té un caràcter indagatori i superficial per assenyalar per on podria passar la recuperació d’una reflexió veritablement crítica amb el nostre temps que no es limités a la seva constatació.
El delulu, recordem que ja l’hem descartat d’entrada com a alternativa a la realitat, se’ns apareix així com un dels tants símptomes que provoca l’experiència en l’ordre social capitalista i la seva naturalesa violenta. Serà útil, en la mesura en que l’exercici del deliri pugui obrir o assenyalar que “el rei va nu” i que el nostre present és completament històric i polític i que, per tant, pot ser canviat de cap a peus. És des d’aquí d’on analitzar els símptomes de la realitat i la seva potència d’esdevenir o no moments de ruptura, moments on acumular les forces necessàries per a la transformació.. Transformació que no pot ser altre que transformació revolucionaria.