“Allà on la vida aixeca murs, la intel·ligència obre una sortida“

Marcel Proust

Re-flexió inicial

El passat dimarts, 18 de novembre va tenir lloc, a la sala Jane Addams de la Facultat de Filosofia a la UB, en el marc del festival Barcelona Pensa, un debat entre Adrià Porta, Ricard Munné i Xavier Bosch, sobre una nova filosofia de moda avui dia entre els joves a Tik Tok: “Delulu is the new solulu”. 

Potser perquè es tracta d’un país massa petit, o potser degut a una lògica capitalista, a vegades semblaria que al circuit cultural català sempre acaben parlant les mateixes persones, que acaben discutint sobre els mateixos vells temes com en una cambra d’eco. Per contra, en aquest cas es va intentar ampliar el focus i donar joc a pensadors joves per a reflexionar sobre temàtiques noves. L’etimologia de re-flexio significa, literalment, plegar-se sobre un mateix. Però, en la societat del scroll –on es posa al mateix nivell indistintament un vídeo d’uns gatets, el genocidi a Gaza, una recepta de cuina i el càncer del teu tiet–, el que falta, justament, és aquest plec que només dona la re-flexió (filosòfica). No es tracta de desinstal·lar-se periòdicament les aplicacions del mòbil quan un s’adona (amb sorpresa i estupor) que passa més de 4 hores diàries enganxat a la pantalla –la qual cosa només comportaria una fugida del món, que és cada vegada més virtual–, sinó de plegar-se sobre el que es consumeix acríticament, generant una reflexió crítica respecte de l’algoritme, que pugui conduir potser cap a un altre lloc. 

Llavors, un populista, un comunista i un independentista (no direm qui és més què, perquè tots tres ho som una mica tot) entrem en un bar… per enfrontar-nos a una de les últimes filosofies de moda entre els joves a TikTok: “delulu is the new solulu”. 

Psicosi capitalista i realisme polític

La qüestió és la següent: ets pobre? Les teves condicions laborals són una merda? Estàs deprimit perquè ja no tens esperança en el futur? Doncs no et preocupis! “Delirar és la solució”. Simplement, fingeix que no és així, i fantasieja amb un món alternatiu! 

A primera vista, “delulu is the new solulu” només semblaria l’última versió del “pensament positiu”, en les seves derivades de mentalizing o manifesting, que malauradament ja fa massa anys que dura. El que es coneix com a lucky girl syndrome diu que “tu crees la teva pròpia realitat”, i que t’hauries de “vestir com la feina que vols aconseguir”. No obstant això, semblaria que “delulu is the new solulu” aniria fins i tot un pas més enllà en la lògica solipsista de la Modernitat del “si tu vols, pots”. “Hi ha infinites realitats, crea la que més t’agradi!” –diu un delulu. 

El primer que un hauria de fer –crec jo– davant d’aquest fenomen aparentment nou  és recordar la crítica de Hegel a l’escepticisme modern. Hegel va expressar la superioritat de l’escepticisme antic per sobre del modern, perquè Pirró o Sext Empíric realment dubtaven de tot –tan de la realitat externa com de la interna–, mentre que el “dubte radical” d’un escèptic modern com Descartes no era tan radical com un podria pensar a primeria a vista, ja que hi havia una cosa de la qual no podia dubtar: i aquesta era el subjecte. De la mateixa manera, el deliri nega la realitat externa però no nega que és l’individu el que en cada cas l’està negant; el que ja ens fa pensar, de bon principi, que es tracta d’una forma de consciència falsa, per burgesa i lligada d’una manera o altra amb el capitalisme tardà. 

Però, per un altre costat, també ens hauríem d’adonar de que, si avui es fantasieja tant, és perquè és la pròpia realitat la que s’ha tornat delirant: doncs cada vegada hi ha menys relació entre el preu que un paga pel lloguer i el seu salari. Per Lacan, la fantasia (o la ideologia) és el que sutura el gap entre la realitat i el desig, i per aquest buit és per on es pot colar el deliri. 

Recentment, el poeta Gabriel Ventura ha escrit un delicióques assaig pels nous Quaderns Anagrama, El millor dels móns impossibles (2025), sobre una nova “realitat” molt similar: la del reality-shifting. Com els delulus, els shifters són joves que fantasiegen amb universos alternatius (com Hogwarts, per posar un exemple) per escapar de la dura realitat de la precarietat que els espera després a casa. Aquesta situació es va agreujar amb la pandèmia, on tots vam viure una regressió a aquell moment de l’adolescència en el que vivíem en el nostre món, i tancàvem la porta de l’habitació amb pestell. I s’ha agreujat encara més amb l’exacerbat ús de les pantalles, perquè com assenyala Ventura, avui tot passa escoptofílicament per l’ull: “a l’era de la simulació, un influencer, una cantant famosa, i el personatge d’una sèrie es troben en el mateix pla ontològic”. Per un altre costat, pel sociòleg Sadin, això està relacionat amb el comerç online, que ens ha convertit a tots en una espècie de Rei Sol que ho tindria tot a l’abast a la distància de només un click. Com apunta correctament Ventura: “¿qui no vol fer realitat els seus somnis, quan porta un mes tancat a casa i no pot sortir? I més enllà del context del confinament: qui no aspira a evadir-se de les cruels tiranies de la vida postindustrial, dels salaris baixos i els lloguers impossibles, de la injustícia ecològica i aquesta eterna sensació d’apocalipsi? Parafrasejant a Jameson, ‘és més fàcil imaginar un univers paral·lel que la fi del capitalisme’”. 

La gran virtut del llibre, al meu parer, és que fa un gran esforç per no jutjar als shifters des d’una posició de superioritat moral (tan habitual a l’esquerra), sinó que, per exemple, al segon capítol utilitza la “teoria del multivers” de la física quàntica (no com una mera metàfora, com se sol fer) per tal de dotar de substància al fenomen, i fer pensar ni que sigui per un moment al lector que el reality-shifting podria tenir el seu “moment de veritat”. Però, com tot en aquesta vida, això també té, alhora, el seu “moment de falsedat”, i que es pot trobar fins i tot en els propis termes de la superposició quàntica i el principi de decoherència: “aquests mons coexisteixen encara que són inaccessibles entre si, és a dir, no hi ha interacció ni comunicació entre ells”. El cost a pagar per complir les fantasies és, doncs, desconnectar-se dels altres en una fugida cap endavant solipsista. Ventura ressenya magistralment els diferents mètodes que els nous shifters utilitzen (tal com van fer Baudelaire i Rimbaud en el seu moment), per a fugir del món: el mètode del corb, el del mirall, l’ascensor, el coixí, el tren, el cor, l’escala, el piano o el d’Alícia. Així com les diferents tècniques que apliquen per fer-lo realitat: una peculiar mescla del “somni lúcid” surrealista, la “tulpamancia” budista, o el recurs retòric del “teatre de la memòria”. Així doncs, una de les maneres en la que es pot llegir aquest article és com un homenatge i continuació del magnífic llibre de Ventura, complementant la seva conclusió política de tan sols una pàgina al final (i massa optimista), que encara es pot desenvolupar més. 

Almenys jo solc començar sempre parlant des d’una experiència (política) personal, per anar potser després a un altre lloc, segurament més abstracte i general. Si el lector milita a algun lloc: no li ha passat que, en els darrers anys, es troba discutint en determinat moment amb algun company que, no es que defensi una posició política més o menys encertada, sinó que sembla simplement una mica delirant? Per això, en el que segueix m’agradaria utilitzar aquí el fenomen delulu o el reality-shifting com una excusa per parlar d’un cas més general: que passa també quan alguns partits comunistes creuen que la revolució avui dia és imminent, per no voler acceptar la realitat de què el seu poble ara mateix està cansat. O quan l’independentisme fantasiejava amb un Consell de la República digital, per no acceptar la derrota de l’1 d’Octubre. O quan l’espanyolisme va delirar directament amb Tabarnia. O, fins i tot a nivell més teòric de l’anticapitalisme, quan l’acceleracionisme de Nick Land s’ha tornat boig, i s’ha mudat a la Xina, on assegura interpretar la Càbala i mantenir contacte directe amb Satanàs des del futur.

Crec que aquest és un fenomen fonamentalment nou. Si el que dominava durant el “cicle de protestes de 2008-2011” era un sentiment d’indignació, i simplement es tractava de deixar-se anar una mica a les places i expandir els moviments socials tant com fos possible; en el “moment populista de 2014-2016”, en canvi, la força al carrer ja hi era, i només es tractava de canalitzar-la mitjançant l’estratègia més intel·ligent possible. Per un altre costat, després va venir inevitablement el “període de derrota de 2017-2020” on dominava el cansament i el ressentiment, i allà es tractava sobretot d’insuflar entusiasme mitjançant “arengues militars per elevar la moral de les masses”, com si ens haguéssim convertit una espècie de “coach d’esquerres”. A on vull anar a parar amb tot això és a què, des de ja fa uns 5 anys, més o menys des de 2020, i en una situació que es va agreujar amb la pandèmia, la conjuntura ha canviat, els rols militants també: i sovint alguns ens troben simplement defensant la “realitat” davant del que podrien semblar “deliris” per part d’alguns companys.

El que vull dir amb tot això és que, més enllà d’aquesta nova moda entre els joves a Tik Tok –“delulu is the new solulu”–, s’ha de veure, més aviat, com un símptoma de que els temps estan canviant, deixant enrere un cert realisme que abans regia la política en favor del deliri i la fantasia. Per començar a utilitzar termes psicoanalítics, si l’escenari on s’ha mogut històricament la política havia sigut el de la neurosi –marcat pel drama entre la Llei i la seva transgressió– crec que ara ens estem movent cap a una nova fase, més psicòtica, en la qual simplement es passa a delirar o fantasiejar allò que es desitja. Per no començar sense haver definit abans els termes de la discussió, la manera més ràpida de saber si una persona és psicòtica o neuròtica és escriure en un paper la paraula “hamburguesa”: la primera simplement se’l menjarà, mentre que la segona fa una distinció entre la paraula i la cosa. 

Aquesta primera distinció psicoanalítica, tan elemental, ens hauria de permetre separar, ja de bon principi, un fenomen com “delulu is the new solulu” de les “teories de la conspiració” amb les quals se’l sol confondre. En el seu llibre, Ventura parla fins i tot del cas límit i extrem del permashifting, que analitza correctament com un cas d’“esquizofrènia induïda per Tik Tok”. Però en altres moments l’ubica “entre la histèria i la depressió”, o el situa en el mateix pla que el terraplanisme, els chemtrails, el pizzagate o, fins i tot, l’assalt al Capitoli. No obstant això, les “teories de la conspiració” estan tan allunyades del deliri de grandesa com la paranoia de l’erotomania. No són el mateix, i és important distingir-les amb un ull d’analític i com amb un bisturí (no perquè sí o per un desig purament teòric), sinó perquè impliquen clíniques (i polítiques) diferents. De fet, una altra manera en la qual es pot llegir aquest article és com un intent de complementar el llibre de Ventura amb una perspectiva psicoanalítica, la qual tot i moure’s magistralment entre les humanitats i la física quàntica, li manca. 

Els dos principis psíquics 

En el que segueix, m’agradaria proposar que la millor manera d’entendre aquesta nova època política que estem travessant és mitjançant un article de Freud de 1911, “Formulacions sobre els dos principis del fet psíquic”. De nou, almenys un d’aquests principis ja és insinuat en el llibre de Ventura quan diu que “la avatarització de la identitat promoguda pel reality-shifting es una conseqüència directa de la persecució frenètica del principi de plaer”, però en el que segueix m’agradaria desenvolupar encara més aquesta intuïció. En el seu article, Freud comença acceptant el Faktum (igual que nosaltres ara estàvem fent a nivell polític), però que ell aplica a la teràpia del divan, a la consulta: “tota neurosi té la conseqüència d’allunyar el pacient de la vida real, apartant-lo de la realitat”. Diu el pare de la psicoanàlisi que això es deu a un “trauma”. Però avui dia s’abusa d’aquest terme i tothom té “traumes”. És important assenyalar, per tant, ja de bon començament, que un “trauma” no és sinònim amb qualsevol cosa dolenta que a un li pugui passar a la vida. A un li poden robar, apunyalar o violar sense que això necessàriament suposi cap trauma, si s’imaginava que aquesta era una possibilitat perfectament fefaent dins del seu univers simbòlic. No: un “trauma” és simplement allò que no resulta simbolitzable (encara) dins d’un determinat ordre simbòlic, com quan l’“home dels llops” va descobrir per exemple als seus pares practicant un coitus a tergo quan era petit. 

Així, com el propi títol de l’article de Freud indica, ell distingeix entre dos principis psíquics. Per un costat hi hauria el “principi de plaer”, que ell identifica com a primari. En un dels últims apunts a mà sense publicar que Freud va escriure abans de morir, s’intentava ficar al cap d’un nen petit abans del tall del llenguatge, i veia que, pròpiament parlant, no es podia dir que el nen tingués el pit, ja que encara no hi havia distinció entre un jo i un altre: “jo sóc el pit” –deia que potser seria la formulació més adient. En aquesta unitat imaginària amb la mare, el nen simplement fantasieja amb l’objecte de desig quan aquest no hi és. Per això els nens tenen una gran imaginació, i aquí es troba la gènesi de la psicosi, on un es pot quedar aturat si no s’introdueix la llei i la castració que inevitablement impliquen el llenguatge. No per casualitat, en aquesta fase domina l’autoerotisme, la masturbació i el narcisisme, com quan veiem que el nen es xupa el dit. 

Però, per un altre costat, tots ens quedaríem tancats en el nostre món d’imaginació si no s’introduís, lentament i no sense molts esforços, el “principi de realitat”. El “principi de realitat” ha d’integrar, fonamentalment, i a poc a poc, l’absència de la mare. Això no succeeix sense molts esforços: Freud posa en un determinat moment l’exemple del seu net Ernst, que jugava amb una espècie de io-io, dient Fort (“allà”) quan el llançava lluny, i Da (“aquí”), quan el recuperava, com una forma primitiva de recuperar el control sobre la repetitiva presència/absència de la mare. Una gran psicoanalista, Melanie Klein, deia que per un nen és tan intolerable la idea d’“absència” que més aviat distingia entre el “pit bo”, quan hi era present, i el “pit dolent”, quan no hi era. Per últim, m’agradaria reivindicar aquí un altre dels primers psicoanalistes injustament oblidat i infravalorat, Sándor Ferenczi, qui, en la seva psicogènesi dels “Estadis de desenvolupament del principi de realitat”, va descobrir l’origen de l’idealisme en el “període d’omnipotència mitjançant paraules màgiques”. Això passa perquè, “quan el nen realment formula els seus desitjos en paraules, els qui l’envolten s’afanyen a realitzar-los. El nen llavors pensa que realment manté les seves capacitats màgiques”, i que la paraula fa efectivament a la cosa. El nen diu “mamà”, “aigua”, “menjar” i la cosa-en-si se li apareix sense que ell hagi mogut un sol múscul.

Tota aquesta xapa no l’he fotut perquè sí, sinó perquè crec que els “dos principis de l’esdevenir psíquic” de Freud es corresponen perfectament amb la distinció que fan els delulus i shifters avui dia entre “current reality” (CR) i “desired reality” (DR). Però el més important amb el que ens hem de quedar ara mateix és que, amb la introducció del “principi de realitat” el nen aprèn a esperar. Què és, doncs, el “principi de realitat”? Bàsicament un ajornament. Diu Freud: “l’ajornament, necessari ara, de la descàrrega motora (de l’acció) va ser encomanada al procés de pensament, sorgit de la consciència”. En això s’assembla, per posar un exemple, a la teoria del plaer d’Epicur. La gràcia d’Epicur és que era materialista i ateu i, per tant, encara no associava el plaer amb el pecat, com farien després els cristians. Ell deia, per exemple, que li agradava molt el formatge i el vi però que justament per això en menjava només una mica cada dia, no per “auto-sacrifici”, sinó per poder-ne prendre més a llarg termini. Hi ha, doncs, plaers a curt i a llarg termini. 

Ex cursus sobre el suposat auge de la religió 

D’aquesta manera, de passada i com qui no vol la cosa, Freud i Ferenczi van acabar descobrint també la gènesi de tota religió. Doncs la gènesi de qualsevol religió té a veure (com tot en aquesta vida) amb una particular combinació del “principi de plaer” i del “principi de realitat”. Què és doncs la religió, a nivell més bàsic? La renúncia a un plaer en el present per obtenir la seva satisfacció en un “més-enllà”. Així, ja que ara acaba de sortir el nou disc Lux de Rosalia, permeteu-me que doni només una pista sobre el suposat auge de l’espiritualitat avui dia. Per què hi ha un repunt de la religió actualment? Doncs és molt fàcil: perquè no hi ha política. Com que ens falten grans epopeies col·lectives, que són la manera moderna d’aconseguir la transcendència, s’intenta arribar a ella privadament i projectant-la en un “més-enllà” que mai no arriba. Per contra, en el seu escrit, Freud va posar l’educació i l’art com a exemples més “sans” de la lenta acceptació del “principi de realitat”. Però a mi aquí només m’agradaria afegir un darrer cas a aquesta llista: la política. 

Realisme capitalista vs. realisme polític

Avui es parla molt de la “cancel·lació del futur” gràcies al llibre sobre el Realisme capitalista, de Mark Fisher: 

Quan mirem Children of Men, inevitablement ens ve al cap una frase tan atribuïda a Fredric Jameson com a Slavoj Zizek: és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme. Aquesta màxima resumeix a la perfecció el que vull dir amb el realisme capitalista, la impressió tan estesa que no només el capitalisme és l’únic sistema polític i econòmic viable, sinó que ha esdevingut impossible ni tan sols imaginar-se una alternativa coherent. Abans les pel·lícules i novel·les distòpiques eren exercissis d’imaginació d’aquesta mena, en el sentit que els desastres que descrivien eren pretextos narratius per al sorgiment d’altres formes de vida. Això no és que ocorre a Children of Men: el món que projecta sembla més aviat una extrapolació o exacerbació del nostre que una alternativa. En el món de la pel·lícula, com en el nostre, l’autoritarisme i el capital no són, de cap manera, incompatibles: els camps de concentració i les cadenes de cafeteries conviuen amb naturalitat

Ara bé, si el problema és el realisme, la solució ha de ser la imaginació. I per això s’omplen museus, i s’escriuen molts llibres, dient que el que ens falta és imaginació política. Però una mica polèmicament en contra de Mark Fisher, a mi m’agradaria plantejar aquí que potser no hi ha una falta d’imaginació –com la nova tendència “delulu is the new solulu” exposa, associada amb el “principi de plaer”–, sinó també una falta d’acceptació de la realitat. Si això fos així, al realisme capitalista se li hauria de contraposar un nou realisme polític. Un realisme polític que no fos la Realpolitik d’un buròcrata oportunista gris, doncs on aquesta falla és en no reconèixer que la realitat que s’ha d’acceptar no és una realitat objectiva, sinó la realitat de la lluita. 

El fragment 53 d’Heràclit, on diu que “la guerra (pólemos) és pare de totes les coses”, significa que la realitat de qualsevol cosa en el seu fonament, l’ésser de l’ens en la seva totalitat (si ens posem metafísics) és la lluita entre interpretacions diferents. Per això un calb rus deia que “política és caminar entre precipicis”, i ara podem especificar de quins dos precipicis es tractava: el del “principi de plaer”, per un costat, i el de “realitat”, per un altre. Massa “plaer”, i s’acaba fantasiejant i delirant; massa “realitat”, i un acaba convertit en un funcionari gris. Per això potser podríem generalitzar la lògica política sota la fórmula: tanta imaginació com sigui possible, tanta acceptació de la realitat com sigui necessària. Aquest funambulisme és, en última instància, impossible. I per això es converteix sempre en una qüestió de càlcul i de percepció. Freud deia que només hi ha tres tasques impossibles en aquest món: educar, psicoanalitzar i governar. La política és l’art de fer possible l’impossible (o de fer impossible el possible), i per tant implica sempre una certa combinació entre el “principi de plaer” i el de “realitat”. Per això deia, un altre cop, un geni rus: “és precís somiar, però a condició de creure en els nostres somnis. D’examinar amb atenció la vida real, de confrontar la nostra observació amb els nostres somnis, i de realitzar escrupolosament la nostra fantasia”. 
O per això, deia el més assossegat Max Weber, que la política és l’art de “perforar lentament una dura roca”. Una vegada Lenin va anar a veure un espectacle d’avantguarda per part d’uns dadaistes, i va sortir d’allà ben trasbalsat exclamant: “aquests són més radicals que jo!”. D’on ell va extreure la fórmula de què s’havia de ser tan radical com la realitat mateixa –ni més ni menys. Per això no s’ha de delirar ni fantasiejar, i “delulu is NOT the new solulu”. S’ha de crear art, i la política és un art, només que l’argila amb la qual es treballa és la naturalesa humana.