Breu història de l’irracionalisme

Si analitzem el fenomen “delulu”, una de les primeres característiques que veiem és que es tracta d’una defensa explícita i desvergonyida de l’irracionalisme. Qualsevol persona il·lustrada podria refugiar-se en aquesta simple etiqueta, pensant que és suficient per descriure el fenomen o, pitjor, per allunyar-ne qualsevol persona mínimament racional. La realitat, però, sempre és una mica més complexa, i si no ens hi volem acostar al to alliçonador del moralista, haurem de reconèixer que el fenomen “delulu” és una estratègia per protegir-se d’un món que ens resulta estrany. Un món on impera la raó del realisme capitalista, que no només no ens aporta un sentit sinó que ens genera malestar. Fugir d’aquest món és una necessitat, un objectiu, un afecte, que moltes de nosaltres haurem sentit, tot i que haguem escollit una estratègia diferent de la “delulu”. Per tant, en aquesta part discutirem sobre una estratègia més o menys encertada, no sobre l’objectiu, que reconeixem com a legítim.

L’irracionalisme no és una novetat en la història del pensament humà. Tot i que en el nostre llenguatge quotidià l’adjectiu “irracional” s’utilitza per designar una cosa que no té sentit, que és absurda, l’irracionalisme en la història de la filosofia sí que ha tingut molt de sentit: s’ha fet servir per criticar una racionalitat imperant que, o bé estava intentant anar massa lluny, o era incapaç d’aconseguir determinats objectius o servia per justificar atrocitats. Si fem una mica de recorregut, trobarem diferents episodis d’irracionalisme en la història de la filosofia.

El cinisme

La filosofia cínica neix com una crítica a les convencions socials establertes i a la racionalitat imperant. Aquesta racionalitat imperant era la del logos clàssic de l’antiga Grècia i, en el moment de transformacions que va ser l’imperi d’Alexandre Magne, es trobava en decadència. Altres respostes a aquesta racionalitat en decadència van ser la dels estoics, que van adoptar una estratègia ultraracionalista. Però els cínics van trobar en la crítica dels valors i les convencions socials l’estil de vida que els portava a una absència de torbació o ataraxia. Trencar aquestes convencions socials reconnectava els cínics amb un estil de vida més veritable i més lligat a la naturalesa humana (cal tenir present que cínic ve de kinos, que vol dir “gos” en grec, ja que els cínics aspiraven a un estil de vida similar). És amb aquesta lògica que els cínics, tan homes com dones, transgredien el tabú sexual mantenint relacions en espais públics, o qüestionaven el poder polític, amb el ja conegut episodi de Diògenes de Sinope dient-li a una de les persones més poderoses del moment, Alexandre Magne, que s’apartés perquè li tapava el sol.

El debat entre fe i raó a l’Edat Mitjana

Amb l’ensorrament de l’Imperi Romà d’Occident i l’adveniment de l’Edat Mitjana, s’ensorra també el projecte de racionalitat grecollatí, segon el qual, a grans trets, el logos ens és accessible i útil als éssers humans per a entendre i intervenir en el món. Davant de l’ensorrament d’aquest projecte, el cristianisme veu un món que, en molts sentits, no ens és entrament comprensible o governable mitjançant la raó. Per tant, per a relacionar-nos amb ell, necessitem reconèixer el paper que tenen la fe i l’esperança, que a diferència de la raó, saben interactuar millor amb la incertesa. Quins àmbits del coneixement poden caure sota el paraigües de la racionalitat grecollatina i quins cauen sota el paraigües de la fe serà la clau del debat filosòfic durant tota l’Edat Mitjana.

L’irracionalisme modern: Schopenhauer i Nietzsche

L’irracionalisme modern s’enfronta contra un nou projecte racionalista, que és el de la nova ciència físico-matemàtica i el de la Il·lustració. Juntament amb el moviment literari del romanticisme, Schopenhauer i Nietzsche volen mostrar que les pretensions de la raó han estat massa ambicioses i si bé han aconseguit grans avenços, com desenvolupar la física fins a aconseguir un nivell de predicció admirable, això no vol dir que aquest esquema racionalista es pugui aplicar a tots els àmbits del coneixement i de la vida. I no només no es pot aplicar perquè fer-ho sigui fals, sinó perquè fer-ho desvirtua la potència que té la vida, limita la seva capacitat creadora de valors i, en definitiva, ha estat una estratègia dels dèbils per imposar la seva moral negadora als forts.

La crítica a la raó il·lustrada de Marx i Freud

Marx i Freud no es poden considerar pròpiament irracionalistes perquè les seves pretensions són, en molts sentits, elaborar una ciència positiva. Tot i això, per a complir els seus objectius es veuen obligats a fer una crítica a la raó il·lustrada que els va fer merèixer, juntament amb Nietzsche, el sobrenom de “mestres de la sospita”. Marx sospita de la sinceritat dels discursos polítics, fent brollar a la superfície que quan un burgès parla de llibertat o d’igualtat no ho està fent amb un llenguatge racional i neutre, sinó que els seus conceptes de llibertat i d’igualtat responen a uns interessos de classe determinats. Per altra banda, Freud sospita de la facultat racional que pràcticament tota la modernitat filosòfica pressuposava a l’individu, plantejant que els motius reals que ens porten a actuar d’una manera o altra es troben més aviat en un subconscient irracional que no en la consciència racional.

Irracionalisme delulu contra la racionalitat capitalista

Després d’aquesta breu història de l’irracionalisme, hem vist que cada proposta intentava ser un remei a les insuficiències o excessos d’un racionalisme imperant. L’irracionalisme del fenomen delulu també compleix aquest esquema: el racionalisme imperant de què pretén ser remei és la racionalitat capitalista. Una racionalitat capitalista que ens diu que, si ho pensem racionalment i ens deixem estar d’utopies, en les versions més optimistes vivim en “el millor dels mons possibles”, i en les més pessimistes, simplement “no hi ha alternativa”. Una raó que ens diu que si seguim tots els passos establerts (estudiar, treure’ns una carrera, treballar, tenir fills, etc.) aconseguirem la felicitat i un sentit a la vida. Aquest discurs, al marge de si ho és o no, s’ha presentat com un evidència ultraracional front a projectes polítics o estils de vida que titllava d’irracionals.

Davant d’això, no és casualitat que el fenomen delulu sorgeixi a Corea del Sud, un país amb les jornades laborals més llargues, de 52 hores setmanals, i que per tant més necessitat té de fugir de la racionalitat capitalista imperant. El problema és que és una fugida patològica, una reacció instintiva però que no senta les bases per a canviar la situació. I aquesta sortida patològica em recorda a un exemple de la història de la filosofia que podríem catalogar com el primer delulu de la història: Emanuel Swedenborg. El suec Swedenborg va començar sent un il·lustrat i científic, però un dia, de cop i volta, va començar a tenir visions, veia esperits i esdeveniments que estaven passant a milers de quilòmetres de distància. Swedenborg va esdevenir un racionalista insatisfet amb la ciència, ja que es va adonar que la ciència no respon a determinades preocupacions i que la raó no arriba a tot arreu. És un d’aquests personatges que passa a la història de la filosofia no per mèrit propi sinó per haver estat criticat per algú altre, en aquest cas Kant. El filòsof de Köninsberg va veure en Swedenborg que la raó humana es fa unes preguntes que necessàriament s’ha de fer però que no pot respondre, i que ens cal delimitar quins són els seus àmbits. 

Així doncs, en comptes de reaccionar de manera patològica com va fer Swedenborg o com fan els delulus, hem de reaccionar de manera crítica. Kant va fer una Crítica de la Raó Pura, nosaltres hem de fer una crítica de la raó realista capitalista. Una crítica que sàpiga delimitar quins aspectes del nostre món són explicables amb la raó i per a quins necessitem esperança. I amb aquesta delimitació, que sàpiga integrar els dos aspectes. Tant un plantejament purament racional com un de purament irracional ens porten al deliri. Només un projecte polític, que tingui fonament racional però que també sàpiga relacionar-se amb l’incert i generar esperança, ens pot salvar del deliri col·lectiu.