Article publicat al número 9 de Catarsi “Evil Cat: En les cendres l’alba”

Fins fa ben poc els catalans ens vantàvem de tenir un projecte nacional progressista, democràtic i republicà que, contra allò que pregonava el lerrouxisme tant de dretes com d’esquerres, feia impossible el sorgiment d’una versió reaccionària del catalanisme i l’independentisme. Però això s’ha acabat.

Crec que, per a respondre a la pregunta que ens ocupa, hem d’abordar altres preguntes relacionades, com per exemple: quines són les condicions de possibilitat de l’extrema dreta catalanista/independentista? Per què ha sorgit ara? Quina és la seva essència? De quines pors o malestars s’aprofita? Aquestes preguntes no només no són absurdes sinó que són urgents, ja que són el pas previ abans de preguntar-nos allò vertaderament important: què podem fer per combatre-la?

Amb aquest article pretenc respondre aquestes preguntes amb una tesi que sigui políticament operativa i que, per tant, ens ajudi a respondre a aquesta darrera pregunta sobre com combatre l’extrema dreta catalanista/independentista. La meva tesi és que la catalanitat ha estat majoritàriament un projecte democràtic i republicà, però després de la derrota del Procés Sobiranista ha quedat orfe de projecte. Així doncs, la catalanitat ha passat de ser un projecte en propositiu, enfocat a conquerir drets i llibertats, a ser un projecte a la defensiva, enfocat a preservar una llengua i uns determinats trets culturals. I en aquest context de defensa d’un caràcter nacional, l’extrema dreta troba el seu adob perfecte per proliferar.  Per argumentar aquesta tesi, estructuraré l’article en tres apartats: 

1. Un primer apartat, en què faré un breu esbós de l’origen d’aquest projecte de catalanitat republicana i un repàs dels seus intents de democratització de l’Estat Espanyol.
2. Un segon apartat, en què faré una anàlisi de com es va manifestar aquesta catalanitat republicana durant el Procés Sobiranista.
3. Un tercer apartat, en què explicaré la derrota de la catalanitat republicana després del Procés Sobiranista i l’ascens d’una nova catalanitat defensiva, de la qual s’alimenta l’extrema dreta.

La catalanitat republicana: origen i recorregut

La catalanitat no és quelcom essencialment burgès i reaccionari, com ha pretès un discurs lerrouxista del qual han participat diferents agents de dretes i d’esquerres, passant per sectors de la FAI, el Ciudadanos en perill d’extinció o l’herència soleturista que encara queda als comuns. Però la catalanitat tampoc és, per definició, un tret diferencial republicà, democràtic i progressista front a una Espanya centralista, autoritària i retrògrada, com ha pretès un discurs independentista del qual també han participat diferents agents del Procés Sobiranista, de dreta a esquerra. 

La definició del fet nacional que prendrem en aquest article accepta que les nacionalitats són fets diferencials, sí, però no són fenòmens naturals ni Volksgeist o caràcters nacionals aïllats sense possibilitats de comunicació com pretenia el nacionalisme romàntic. Les nacionalitats es formen en la interacció de grups humans, pobles i classes socials amb el seu entorn i entre elles al llarg de la història, i com a tals poden estar més o menys arrelades, però en cap cas són eternes ni immutables, ni patrimoni exclusiu d’un grup o classe social concret. Hi ha hegemonies dominants, és clar, però poden variar segons la correlació de forces dels diferents grups i classes en cada moment històric.

Així doncs, si observem que en la catalanitat ha predominat un cert element democratitzador, ja fos en la seva versió burgesa conservadora o en la seva versió popular republicana, no és perquè els catalans siguem demòcrates per naturalesa, sinó per la relació que hem tingut amb un Estat Espanyol centralista que ha estat incapaç d’integrar satisfactòriament el fet diferencial català. Sí que és cert que el sistema representatiu que els catalans portaven practicant durant més de 400 anys, des de les corts de 1283, figurava entre els més avançats i democràtics d’Europa, i que podria haver tingut una evolució similar a la de l’anglès o l’holandès amb l’adveniment del capitalisme, tal com comenta Josep Fontana. Haver-nos assemblat potencialment a Anglaterra o Holanda no ens fa millor poble que l’espanyol o qualsevol altre. Simplement explica unes tradicions i cultures polítiques, unes formes d’entendre el món, diferents de les castellanes. Així doncs, aquest predomini de l’element democratitzador en el catalanisme podríem dir que s’ha forjat precisament perquè l’Estat Espanyol ha impedit, per tots els mitjans, el desenvolupament d’aquestes tradicions, cultures i formes d’entendre el món i d’organitzar-se políticament. 

Per tant, ser català es pot entendre de tantes formes com formes hi ha d’imaginar què ha de ser Catalunya: una província, un estat federal, un estat independent, liberal, socialista, etc. Però en el context d’un estat que no permet el lliure desenvolupament d’aquestes formes d’imaginar la catalanitat, l’element democratitzador sembla un pilar bastant important de la catalanitat. Així, podríem dir que la relació entre catalanitat i democratització esdevé propera ben bé a mode d’efecte Pigmalió o profecia autocomplerta de l’Estat Espanyol, que de tant voler eliminar el fet diferencial català pel seu element democràtic no ha fet altra cosa que soldar-lo i potenciar-lo.

Així doncs, quan diem que la catalanitat ha estat vinculada a un anhel democràtic ens referim als intents de fer de la hispanitat i de l’estat quelcom més plural, que acceptés i inclogués les diferències regionals. Això es traduïa en termes polítics en la demanda per majors quotes d’autogovern per a Catalunya, un millor sistema representatiu i la descentralització política de l’estat, és a dir, un projecte federal i republicà. Però l’anhel democràtic del catalanisme no es limitava a aquest tipus de demandes de caràcter, si es vol, més “formal”. Aquestes demandes eren el programa de màxims de les organitzacions de caràcter més burgès, ja fossin els magnats de la burgesia catalana o elements petitburgesos de tradició més federalista i republicana. Però si ens fixem en la classe obrera, l’anhel democràtic anava molt més enllà. Front a un poder que els semblava llunyà, aliè i antagònic, havien anat desenvolupant les seves pròpies estratègies de participació política al marge de les institucions. Exemples d’això serien les primeres societats d’ajuda mútua entre obrers, els ateneus, les cooperatives, els sindicats, la Revolució del 36, les associacions de veïns de finals del franquisme i els CDR, entre molts altres. Gràcies a aquest dinamisme de la classe obrera catalana, l’anhel democratitzador del catalanisme no només ha tingut un significat de democràcia formal, sinó que ha tingut un matís més universalista, inclusiu i de conquesta de drets i llibertats socials, com el sufragi universal, el dret d’associació política, l’antimilitarisme, el control democràtic i popular de la producció, l’antifeixisme, el feminisme, etc. 

Evidentment, aquests valors no són exclusius de la catalanitat, ni tota la catalanitat els ha defensat. Com dèiem més amunt, existeixen correlacions de forces que poden variar, però sí que podem dir que els valors democràtics han estat predominants en la catalanitat durant molt de temps. El paper de la Lliga Regionalista és il·lustratiu en aquest sentit: en els moments en què es va veure obligada a escollir trinxera en el conflicte democràtic entre l’Estat Espanyol i Catalunya, com en la dictadura de Primo de Rivera o en la Guerra Civil i el franquisme, va sacrificar una catalanitat massa associada a valors progressistes per refugiar els seus interessos de classe sota la protecció de l’estat.

Per tant, veiem que catalanitat i democratització tenen una estreta relació no per cap motiu metafísic que els associï, com pretenia el bisbe Torras i Bages amb el catolicisme, sinó per la relació històrica que ha tingut amb l’Estat Espanyol. Però aquest element democratitzador només s’ha manifestat en format independentista recentment. Fins l’aparició de l’independentisme modern a finals dels anys seixanta del segle XX, o ben bé fins el seu esclat massiu amb el Procés Sobiranista, l’element democratitzador del catalanisme s’ha manifestat com un anhel de democratitzar l’Estat Espanyol. En paraules de Fontana:

El que ha d’estar clar, però, és que el projecte català no s’havia plantejat en termes de separació. Els llaços que s’havien establert amb Castella o Andalusia per la via de les relacions i del intercanvis eren prou forts com per aspirar a conservar-los dins d’una monarquia composta per l’estil del que seria l’Imperi Austrohongarès. Els catalans eren ben conscients, a més, que l’èxit que poguessin assolir en les seves demandes de llibertat era una condició per a la democratització del conjunt dels regnes de la monarquia, que és el que explica que sostinguessin, durant la guerra [de 1714], que la seva lluita era, també, per la llibertat de tots els espanyols. La seva derrota, en efecte, va significar que les possibilitats d’evolució política de la Corona de Castella s’ajornessin almenys un segle.

Així, aquesta voluntat democratitzadora del catalanisme crec que es pot dividir en tres etapes, diferenciades per les estratègies de democratització de l’Estat Espanyol que han predominat. Amb el pas d’una etapa a una altra no vull dir que sigui una evolució lineal, ni tan sols que s’abandoni l’anterior.

En una primera etapa, que s’estendria fins la Primera República, l’estratègia que van utilitzar els polítics catalans era la participació en partits d’àmbit estatal. L’exponent més cèlebre d’aquesta estratègia és Pi i Margall, que, essent president de la Primera República, va portar aquesta estratègia fins les seves màximes possibilitats.

La segona etapa s’estén des de la restauració borbònica de 1874 fins el franquisme. Després dels aprenentatges del sexenni democràtic i de la Primera República, el catalanisme fa un canvi d’estratègia i decideix que la millor forma de democratitzar l’Estat Espanyol no és en partits d’àmbit estatal, sinó fent partits i organitzacions d’àmbit regional, i que els avenços que faci Catalunya a nivell regional serviran d’exemple per a la resta de l’Estat. Valentí Almirall i Prat de la Riba en serien exemples, però dins d’aquesta estratègia també podem ubicar una CNT a Catalunya que es veia com l’avantguarda de la revolució a tot l’estat. 

La tercera etapa aniria des del franquisme fins al present. En aquesta etapa, certs sectors del catalanisme analitzen que, després dels intents frustrats de democratització i encaix federal de Catalunya amb l’Estat Espanyol durant la Segona República, i del sorgiment del franquisme com a expressió més transparent i pura de la naturalesa de l’espanyolisme, l’única forma de democratitzar l’Estat és destruint-lo, desmembrant-lo. L’única forma de trobar una solució democràtica per Catalunya, els Països Catalans i el conjunt de l’Estat és un replantejament radical de l’Estat Espanyol. El fet que aquesta estratègia sigui independentista sí que la situa en una posició més autocentrada en prioritzar la democratització de Catalunya i deixar de banda la de la resta de l’Estat, però no deixa de néixer d’una voluntat democratitzadora més àmplia, i això també es veu en la preocupació constant que ha tingut per col·laborar amb altres lluites d’alliberament nacional d’arreu de l’Estat.

La catalanitat republicana durant el Procés Sobiranista

El projecte de catalanitat republicana arriba a l’anomenada transició amb molts anhels. Després de quaranta anys de franquisme en què havia estat durament perseguida, tan en el seu component més estrictament cultural com en el més polític (si és que es poden separar), la transició es presentava com una oportunitat de democratització de l’Estat Espanyol i d’encaix harmònic de Catalunya. I aquest anhel, amb l’autonomisme pujolista, es creu satisfet. Cada cop hi ha més competències autonòmiques i sembla que l’encaix de Catalunya amb l’Estat es consolidarà amb la reforma de l’estatut. Tot això, en un context de bonança econòmica, va generar moltes esperances, essent la concreció catalana de “la fi de la història” que s’estava cuinant a occident, un present perpetu on tothom seria “classe mitjana” i desapareixerien els problemes que havien colpejat la generació anterior que havia patit la guerra. Aquestes esperances van arrelar i germinar durant més de tres dècades, amb la continuïtat autonomista del tripartit. 

I com més alt pugen les esperances, més grossa és la caiguda. La sentència del 2010 del Tribunal Constitucional contra la reforma de l’Estatut, que interpel·lava directament el projecte català per la democratització de l’Estat, va implicar que la consciència independentista i/o democràtica s’estengués a grans capes de la població del Principat, així com de la resta de territoris catalans i d’altres territoris de l’Estat en el context del 15M. La reforma de l’estatut era la culminació històrica dels intents d’encaix democràtic de Catalunya amb l’Estat, així com la continuació perfecta de la pau i la democràcia autonòmica que havia portat la transició. 

I, amb la seva caiguda, es va ensorrar el que m’agrada anomenar “la Santa Trinitat” del sentit comú hegemònic que ha dominat en bona part de la catalanitat republicana des de la transició fins ben entrat el Procés Sobiranista. Una Santa Trinitat amb les tres hipòstasis següents:

1. El pare: l’esperança en la transició com a sistema democràtic que deixava enrere el franquisme i que permetria tant la democratització de l’Estat com l’encaix democràtic de Catalunya.
2. L’Esperit Sant: l’esperança en la consolidació de la democràcia a Europa.
3. El fill: l’esperança en els líders polítics catalans i en la seva convicció en el projecte democratitzador.

Amb la sentència del TC contra la reforma de l’estatut va caure el pare d’aquesta Santa Trinitat. Si un tribunal judicial havia atemptat contra l’expressió més pura de la democràcia, com és un referèndum, era perquè estava encara conformat per jutges franquistes. Així, la democratització de l’Estat en la transició només havia estat un oasi i, en realitat, havíem estat caminant pel mateix llarg desert del franquisme. La gran il·lusió que s’havia anat forjant durant anys d’autonomisme va caure i la tercera estratègia de democratització que hem comentat a l’apartat anterior, l’estratègia independentista, es va estendre a grans capes de la catalanitat republicana, que concebia que l’única forma d’assolir una democràcia veritable era trencant amb l’Estat Espanyol. Aquesta idea es va anar consolidant durant set anys de mobilitzacions massives, des del 2010 fins al 2017.

Però encara es confiava en l’Esperit Sant de la Santa Trinitat: Catalunya, nou estat d’una Europa que encara es veia com a bressol de la democràcia i que, com a tal, no podria ignorar el conflicte democràtic en un dels seus països principals. Però aquesta esperança en la democràcia europea no només ignorava els mitjans que anava a desplegar l’Estat, sinó que també ignorava que això seria perfectament acceptat per les forces del vell continent. La decepció, per tant, ja no és simplement amb un Estat antidemocràtic aïllat, sinó que, entre el 2017 i el 2019, va caient el mite de l’Europa democràtica, i, amb ell, la idea que la democràcia liberal és un sistema acabat i perfecte, el final de la història. O, com a mínim, que és un sistema que la UE, únic lloc on se suposa que existia, realment no practica i, per tant, és un sistema orfe i per acabar.

La poca esperança que queda, per tant, només es pot dipositar en aquells que han dirigit, fins al moment, tot aquest procés de democratització: els líders del Procés. Uns líders que van prometre el cel i tenien un poble disposat a assaltar-lo, però que per motius que no puc analitzar en aquest article, no van portar el Procés fins les seves últimes conseqüències. Això no vol dir que “la traïció dels líders” sigui l’única causa de la no culminació del Procés, però sí que va generar una frustració i un sentiment d’engany en el moviment independentista que encara arrosseguem avui en dia. 

Amb això, cau definitivament la Santa Trinitat que havia motivat la catalanitat republicana a mobilitzar-se com no ho feia des de la transició, però tots els esforços han estat en va. No s’ha aconseguit cap dels objectius del projecte republicà català, i tots els esforços desplegats, totes les il·lusions que els motivaven, no han servit per a res.

La catalanitat defensiva o “catalanitat fràgil”

Amb això, el projecte democratitzador i republicà de la catalanitat ha quedat orfe. Ara mateix no hi ha cap espai polític que li hagi sabut trobar una direcció, uns objectius, un full de ruta. La catalanitat ha deixat de ser un programa, una proposta, un projecte polític en propositiu, i s’ha quedat merament en el seu aspecte cultural.

Així doncs, aquest element democratitzador de l’Estat o de Catalunya, que ha predominat en el catalanisme a mode de projecte republicà ben bé des dels seus inicis, sembla que ha passat a segon pla, o fins i tot s’ha esvaït. Ara l’objectiu ja no és conquerir drets i llibertats perquè no hi ha esperança en què això sigui possible. Ara l’objectiu és defensar allò que ja tenim, que no ens ho treguin, la lluita per les engrunes, per la supervivència d’uns trets culturals i nacionals que, sense un projecte polític propositiu, ofensiu, perillen davant d’un Estat que porta més de tres-cents anys intentant esborrar-los. Per això plantejo que ara estem en un moment de catalanitat defensiva o catalanitat “fràgil”. 

Si ens hi fixem, durant el Procés Sobiranista els aspectes més purament nacionals o culturals de la catalanitat ocupaven un rol molt perifèric i secundari. Segurament, l’exemple més paradigmàtic és la qüestió de la llengua. Hi havia una despreocupació important, potser excessiva, davant d’aquesta qüestió. Però era natural, perquè no era necessari preocupar-se’n. La catalanitat era un projecte tan estrictament democratitzador i republicà que no calia parlar català ni compartir els trets culturals catalans per defensar-lo i sentir-se’n part, tothom qui defensés els valors democràtics i republicans inherents a aquesta catalanitat estava convidat a formar-ne part. Què passa ara? Que aquests valors han estat derrotats, no en el plànol de les idees sinó en el real: no els hem aconseguit dur a la pràctica perquè el Procés Sobiranista ha acabat amb una derrota de l’independentisme. Per tant, l’única cosa a què es pot aferrar la catalanitat és a allò cultural. Sense un full de ruta, sense una nova proposta concreta de programa polític republicà per al catalanisme, sembla que l’única forma de ser independentista és defensant la llengua i cultura catalanes. Per això, de cop i volta la preocupació per la llengua ha agafat tanta centralitat. I no és negatiu que hagi augmentat la preocupació per la llengua, però hem de ser conscients que es tracta d’una posició defensiva, perquè no hi ha un programa en propositiu. 

Aquesta catalanitat defensiva ara mateix és indefugible, i afecta a totes les forces polítiques, de dreta esquerra. No és patrimoni exclusiu de l’extrema dreta, ni l’ha generat ella. D’entrada, pot ser una claudicació puntual i a curt termini, a l’espera que es plantegi un nou programa ofensiu de conquesta de drets i llibertats. Però és el terreny perfecte per a l’extrema dreta, el seu adob més fèrtil. I, si creix massa, pot fer que aquesta claudicació puntual es perllongui més en el temps, dificultant el plantejament d’un nou projecte de catalanitat republicana. 

Ara mateix es fa molt difícil defensar un projecte independentista si no s’és nascut a Catalunya, amb pares també nascuts a Catalunya i fins i tot els avis, i amb una família que tingui la cultura catalana com a marc de referència principal, ja que l’independentisme es limita a defensar uns trets culturals. Aquest projecte és molt poc atractiu per a persones que no tinguin aquest perfil, ja que, d’entrada, no tenen perquè tenir cap interès en defensar una cultura catalana que tampoc fa massa per a incloure’ls. 

Hi ha qui defensa, des d’un plantejament maltusià, que això comporta un problema demogràfic, un problema per al relleu generacional del moviment independentista i de la catalanitat en general, ja que les nacions occidentals fa temps que tenen taxes de natalitat baixes. Però aquest plantejament pressuposa que existeix una catalanitat “pura”, sense contacte amb altres pobles, sense mestissatge. Això contrasta amb un catalanisme popular que, si ha perdurat històricament en una Catalunya amb una revolució industrial força primerenca i unes taxes de natalitat des de fa molt temps per sota de l’índex de repoblament, és perquè, com hem vist al primer apartat, sempre ha tingut un projecte polític en propositiu, que facilitava l’adhesió dels nouvinguts.

Però amb la catalanitat limitada als seus trets culturals, el seu retrocés demogràfic sembla evident, i la por a l’extinció dels catalans emergeix inevitablement. I es tracta d’una por legítima, ja que, de moment, ningú està sent capaç de proposar una solució satisfactòria. Però d’aquesta por, legímita, a la teoria de la substitució racial, hi ha una línia per desgràcia massa fina, que l’extrema dreta està pugnant per traspassar. Davant de les pors legítimes de desaparició de la llengua i de la cultura catalanes, l’extrema dreta proposa solucions que podem catalogar de grotesques i sense sentit, però humilment hem d’acceptar que les solucions del projecte republicà, fins al moment, tampoc han donat els seus fruits. Álvaro García Linera i Íñigo Errejón, al seu llibre Qué Horizonte, critiquen que l’esquerra, tot sovint, es presenta com a desvetlladora de la veritat i superior moralment front a les mentides de la dreta i l’extrema dreta. Però aquesta postura, diuen, és poc operativa políticament, ja que infantilitza el poble i el culpa a ell per creure’s uns projectes polítics que poden semblar-nos moralment deplorables, però que, millor o pitjor, funcionen en el seu dia a dia, i donen un marc de significat per a les vides de molta gent. Humilment, l’esquerra hem de fer valdre el nostre projecte no només com a moralment millor, si no com a més efectiu. I hem de ser autocrítics perquè, fins ara, el projecte de catalanitat republicana no ha estat efectiu: no hem aconseguit els objectius.

Per tant, cal reactualitzar els valors democràtics de la catalanitat republicana, cal analitzar per què no va ser efectiu aquest projecte i per què va patir una derrota, cal tornar a plantejar un programa polític per a la catalanitat, obert a tothom qui vulgui defensar els seus valors, fent de la catalanitat un projecte que valgui la pena de ser defensat no només pels seus trets culturals, sinó, sobretot, perquè és la defensa d’uns valors i és un programa de conquesta de drets i llibertats. Cal sortir del paradigma defensiu i passar a l’ofensiva. No és aquest l’espai per a desenvolupar la nova estratègia que necessita el catalanisme revolucionari, ja que això és quelcom que han de fer les diferents organitzacions polítiques compromeses amb aquest projecte. Però una idea que em sembla interessant, i que tampoc és meva sinó que ja es troba en circulació i pràctica, és la de plantejar un programa de conquesta de drets i llibertats que interpel·li el moviment popular en el seu conjunt i que plantegi algun tipus de tensió nacional i democràtica entre els Països Catalans o algun dels seus territoris i el poder central, de tal forma que el catalanisme i el moviment popular, que com deia Jaume Compte “motius anecdòtics els feien separar” tinguin una trinxera comuna contra l’Estat Espanyol. Això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer, però és la millor forma, si no l’única, de combatre l’extrema dreta, tant catalana com d’arreu.