Aquest és un article creat en el marc de la campanya ‘Teaching life, saving lives’ (Ensenyar vida, salvar vides), que KULT, Festival Esperanzah! i Pallasos en Rebeldía, entre altres entitats culturals, impulsen a favor de la població refugiada palestina al Líban. Aportacions econòmiques aquí: goteo.cc/teachinglife

Des del 7 d’octubre de 2023, Gaza viu un genocidi sense precedents. Els principis bàsics del dret internacional i els convenis de guerra no hi tenen cabuda, i han set completament ignorats. L’escalada de violència entre la resistència palestina amb un fort lideratge per part de Hamàs i l’Estat d’Israel recolzat de forma incondicional pels Estats Units i la Unió Europea, i ara ja amb la intervenció d’altres actors regionals com Hezbollah, no només han sacsejat Gaza i Cisjordània, sinó que ha  escalat el conflicte també a escenaris com el Líban, Síria, el Iemen i l’Iran, creant una crisi que afecta a tota la regió.

L’atac del 7 d’octubre

La Franja de Gaza és un territori de poc més de 360 km², que històricament ha anat acollint milers i milers de refugiats palestins. Des de l’any 2006, coincidint amb la victòria electoral de Hamàs, es troba bloquejat per l’Estat d’Israel, augmentant extremament la pobresa. La supervivència de la seva població depèn de l’entrada d’ajuda humanitària controlada per Israel, o del contraban mitjançant els túnels construïts per la resistència palestina.

Ara fa més d’un any, el 7 d’octubre de 2023, Hamàs juntament amb altres milícies palestines islàmiques, nacionalistes i d’esquerres, van atacar Israel des de Gaza. En els últims anys la resistència palestina de Gaza s’havia caracteritzat per les mobilitzacions dins del seu territori, el llançament de coets casolans cap a territori israelià que majorment eren interceptats, i alguna petita emboscada a tropes militars israelianes. L’Estat d’Israel, a part del bloqueig, havia protagonitzat diferents campanyes de bombardejos i intervencions militars, com l’operació Plom Fos de 2008 o l’operació Marge Protector de 2014 amb el resultat de milers de palestins massacrats. I l’any 2018 es van dur a terme les anomenades Marxes del retorn, on desenes de milers de palestines de Gaza van desplaçar-se de forma pacífica fins a les fronteres, per reclamar el dret al retorn dels refugiats a les seves terres d’origen i exigir la fi del bloqueig. La resposta de l’exèrcit israelià fou obrir foc amb franc-tiradors provocant la mort de més d’un centenar de persones.

De forma paral·lela, la diplomàcia israeliana, conjuntament amb la diplomàcia dels Estats Units, seguia persuadint els estats àrabs per tal de normalitzar les relacions amb Israel, a través de l’Acord d’Abraham entre Israel i els Emirats Àrabs Units de 2020, i que el setembre de 2023 Netanyahu informava que també s’havia estès a l’Aràbia Saudita.

La resistència palestina es trobava que una part important de la seva població li reclamava més contundència davant les agressions i l’ocupació militar israeliana, i que la normalització de les relacions entre Israel i els estats àrabs podria provocar un afebliment de la pressió a Israel, que deixaria sols als palestins a l’hora de reivindicar el seu dret a l’autodeterminació.

I de cop, l’atac del 7 d’octubre de la resistència palestina  per terra, mar i aire, va provocar la mort de 1.139 persones en territori israelià i el segrest de 250 més. Aquest atac va suposar un cop dur per a la seguretat israeliana, coneguda per la seva sofisticada infraestructura de seguretat, que es va veure humiliada per la capacitat de Hamàs de trencar les seves defenses. I a la vegada va cridar l’atenció sobre els estats àrabs i la comunitat internacional pel que fa a què la qüestió palestina no estava resolta.

En resposta, el mateix 7 d’octubre, el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu va declarar que Israel es trobava en estat de guerra. Els bombardejos israelians sobre la Franja de Gaza van deixar més de 100 morts en poques hores. Des d’aleshores, Israel ha mantingut que el seu objectiu principal és eliminar Hamàs. Tanmateix, el nombre de víctimes civils han anat creixent dia rere dia deixant dades alarmants. S’està parlant de més de 40.000 assassinats, i per culpa de la dificultat d’identificar cadàvers entre les runes, també es contempla el possible augment de la xifra fins als 100.000. I han fet evident que l’objectiu no era Hamàs ni l’alliberament dels ostatges sinó la neteja ètnica de la Franja de Gaza.

Hezbollah s’uneix

Hezbollah és un moviment politicomilitar que neix als anys ‘80 del segle XX en el context de la invasió israeliana del Líban. Des d’aleshores ha protagonitzat diferents enfrontaments amb l’exèrcit israelià. La seva resposta davant les massacres a Gaza no va trigar a arribar. Va començar a llançar coets de forma autocontiguda cap al nord d’Israel, amb l’objectiu de forçar un alto el foc a Gaza. Els atacs de Hezbollah van obligar Israel a desplaçar colons dels territoris fronterers, i l’exèrcit israelià va obrir un nou front al nord, bombardejant diferents regions del Líban, incloent-hi Beirut, la capital, inclús amb bombes de fòsfor blanc (prohibides per convencions internacionals en zones poblades). I iniciant una nova invasió terrestre repel·lida en part per les milícies de Hezbollah, i que l’ha portat a atacar posicions de les forces militars de les Nacions Unides.

Aquesta escalada ha provocat desplaçaments massius al sud del Líban. Segons dades de l’OCHA, al 14 de novembre de 2023, més de 46.000 persones, majoritàriament dones i nens, havien estat desplaçats. A mesura que la guerra continua, també ho fa la devastació per la població libanesa.

Un conflicte regional: Iemen, Síria, Iran i més enllà

El conflicte no s’ha limitat a Gaza i el Líban. Per una banda, a Cisjordània les ràtzies de l’exèrcit israelià en pobles i camps de refugiats han augmentat, així com l’atac de colons israelians protegits per l’exèrcit, provocant la mort de centenars de palestins. I per l’altra, en l’àmbit exterior,  el 19 de novembre de 2023, les milícies Houthis des del Iemen, com a resposta als atacs indiscriminats a Gaza, van segrestar un vaixell israelià i van iniciar atacs a vaixells de càrrega al Mar Roig. Les respostes militars de països occidentals com el Regne Unit i els Estats Units no han aconseguit frenar els atacs. Els Houthis han continuat amb els seus atacs, i Israel també ha donat resposta a aquests atacant el port de Hodeida aquest estiu al·legant que és a través d’aquest port que es produeix l’entrada d’armes que l’Iran envia als Houthis.

Israel ha portat els seus atacs també a Síria intensificant els seus bombardejos contra objectius de l’Iran i libanesos en territori sirià amb més de 200 atacs en un any. Malgrat que el país ha condemnat els atacs, aquest no ha donat resposta en forma de represàlia. Hem de tenir en compte que Síria encara es troba molt malmesa pels efectes de la guerra i que segueix tenint conflictes amb milícies actives dins del seu territori amb suports i presència internacional.

Aquesta extensió dels atacs israelians ha generat temors de guerra regional. L’atac d’Israel a l’ambaixada iraniana a Damasc va conduir a una resposta avisada per part de l’Iran, que des d’aleshores ha evitat escalar el conflicte cap a una guerra regional. Malgrat això, el punt més vulnerable per l’extensió de la guerra, ha estat des del principi el Líban.

El paper de l’Iran i Estats Units

Tant l’Iran com els Estats Units tenen un paper important en els esdeveniments a l’Orient Mitjà, sigui de forma directa o indirecta.

L’Iran és conegut per ser qui finança grups com Hamàs, Hezbollah i els Houthis, així com per la seva influència en grups i milícies iraquians, esdevenint l’estat epicentre de l’anomenat “eix de la resistència”, que busca confrontar la influència imperialista dels Estats Units a la regió i liderar l’oposició a l’expansionisme israelià. Tanmateix, Iran ha demostrat no voler tenir una implicació directa en la confrontació militar amb Israel. Limitant-se de moment a finançar i armar milícies aliades  per defensar els seus interessos. Si bé és cert que des de l’inici del conflicte l’Iran ha llançat dos atacs en territori israelià com a resposta a les agressions israelianes, aquests no han causat els danys que es podien esperar, volent en tot moment donar una resposta controlada. Malgrat que l’últim atac va ser molt més impactant que el primer, i el va fer sense avís previ a diferència de com es va portar a terme a l’abril, el país dels aiatol·làs ha volgut evitar l’escalada del conflicte.

L’Iran actualment està més centrat en altres prioritats, com el seu programa nuclear, i el major interès que tindria és restablir i normalitzar les relacions comercials internacionals sense el jou de les sancions i bloquejos liderats pels Estats Units i la Unió Europea. Tot i la seva potència militar, i la seva capacitat per poder entrar a la guerra, i havent demostrat amb els últims atacs el que pot arribar a fer, aquest segueix interessat en la seva agenda, i ara una guerra regional aturaria el seu programa nuclear i permetria als estats enemics tenir un pretext per enfortir bloquejos i sancions, per no parlar de la participació en una possible intervenció militar directa. De fet, el país va ser clar en afirmar que té interessos tant a l’est com a l’oest, és a dir, a l’est per la seva agenda nuclear, i a l’oest, per la guerra que les proxys estan lliurant contra un enemic que l’Iran ja ha mencionat diverses vegades que vol eliminar del mapa.

Per la seva banda, els Estats Units són el màxim aliat d’Israel. Des de l’inici de la guerra a Gaza, i malgrat que s’ha evidenciat que no es tracta d’una guerra, sinó d’un genocidi, els Estats Units han continuat proporcionant ajuda econòmica i militar a Israel. Tot i que Washington ha parlat de línies vermelles, i ha advertit que creuar-les podia suposar un canvi d’actitud per part del govern americà, Netanyahu ha evidenciat que realment aquestes no existeixen, i que realment té llum verda per seguir massacrant la població palestina i libanesa. A més del seu paper en l’ajuda militar i econòmica, els Estats Units han estat un actor clau en els intents de medicació per un alto el foc i segueixen advocant per una solució diplomàtica per acabar amb el conflicte. Tanmateix, aquest mateix país ha vetat totes les resolucions de les Nacions Unides desfavorables a Israel, mantenint així un doble rol complicat de conciliar.

Hem de tenir present, també, que enmig de la campanya electoral, el Partit Demòcrata, qui té la presidència, pel que fa a vots és el més perjudicat en la seva complicitat en el genocidi. En aquest sentit, en les declaracions d’intencions, Trump i el Partit Republicà es poden permetre tenir un discurs més clar cap al suport total a la causa sionista. Però pel que fa a fets, l’administració del Partit Demòcrata també es troba vinculada tant al lobby pròpiament sionista, com a altres lobbies interessats en el suport a Israel, com l’armamentístic. Recordem que l’administració Obama mentre a nivell diplomàtic feia discursos recolzant la solució dels dos estats, en el seu últim any de legislatura va anunciar el paquet d’ajuda militar-econòmica més important cap a Israel. Per tant, és molt probable que després de les eleccions als EUA de principis de novembre, un cop establerta la nova administració, el suport militar a Israel segueixi intacte. Si guanyen els republicans seguiran amb les mostres del seu suport explícit cap a Israel, i si guanyen els demòcrates ja no tindran la pressió immediata electoral de part del seu electorat pro-palestí per seguir recolzant a Israel.

Un altre element a tenir en compte pel que fa a la política dels Estats Units són les tensions i els equilibris regionals i internacionals. Hem de tenir en compte l’aparició i la consolidació dels anomenats BRICS, un grup d’estats que econòmicament s’han anat consolidant i que reclamen la seva potestat d’intervenció política. En aquest sentit, per exemple, la intervenció de la Xina ja ha sigut un element important en la finalització de la guerra entre l’Aràbia Saudita i el Iemen. I la intervenció de Rússia en la guerra de Síria també ha sigut cabdal. Això provoca que els diferents estats de la regió no vegin el panorama internacional com a únicament dominat pels interessos dels Estats Units. Cal recordar que el bloqueig a l’Iraq de Saddam Hussein des de la guerra del Golf i la invasió d’aquest estat el 2003 també fou un clar avís per a navegants pels estats de la regió en relació amb la seva confrontació amb Israel, i per tant amb els Estats Units.

En aquest sentit, no és gens casual que avui dia, exceptuant l’especificitat de la guerra d’Ucraïna, després d’Israel els estats que reben més ajuda militar dels Estats Units siguin Egipte i Jordània, dos estats àrabs fronterers amb Palestina.

Tot i que els governs i monarquies dels estats àrabs (en general) en les últimes dècades han optat per buscar una normalització de les relacions amb Israel a través de les pressions dels Estats Units, tenen una població molt identificada amb la causa palestina, i amb aquesta pressió i amb una disminució de la influència econòmica i militar dels Estats Units a nivell internacional, podrien modificar la seva política.

En el mateix context, el debilitament de la posició internacional dels Estats Units, i de retruc de la Unió Europea, amb la creixent pugna amb potències com la Xina i Rússia i la possibilitat de canvis d’aliances amb potències regionals com Turquia, Aràbia Saudita, Brasil, Sud-àfrica, l’Índia, el Pakistan… podria dur-nos a una escalada global dels conflictes: Israel-Palestina-Liban-Iran; Rússia-Ucraïna; Xina-Taiwan-Corees; Àfrica subsahariana… on els tambors d’una tercera guerra mundial malauradament són ben reals.

Iran i Estats Units, interessos contraposats al Líban

Tant Iran com els Estats Units tenen interessos oposats al Líban. El context libanès és particularment delicat, ja que després de les eleccions presidencials de 2022, el Parlament libanès no ha estat capaç d’elegir un president. Malgrat els intents interns i externs per arribar a un acord, els diferents partits polítics no han aconseguit consensuar un candidat. D’acord amb la Constitució libanesa, el president ha de ser maronita, i és aquí en la representació del país, on entren en joc els interessos contraposats de l’Iran i Estats Units.

L’Iran exerceix la seva influència a través de Hezbollah, que és un actor polític i militar amb molta força dins del país. El fet que l’Iran sigui qui finança Hezbollah, fa que l’Iran pugui ser un actor important en la política libanesa i també mantenir els seus interessos regionals. Cal dir que malgrat que l’Iran no s’ha implicat de forma activa i continuada en el conflicte actual, les confrontacions que fa més d’un any que tenen lloc al sud del Líban – i que recentment s’han intensificat – també reflecteixen les tensions entre Iran i Israel, amb el Líban com a escenari.

En contraposició, els Estats Units volen evitar costi el que costi que l’Iran augmenti la seva influència sobre el Líban, per això pressionen perquè el país pugui elegir un president que mantingui l’equilibri polític, que ajudi a pal·liar la crisi que afecta el país, i redueixi la influència de Hezbollah.

Així doncs, ambdós països busquen influir en el futur polític del Líban, sent conscients que l’elecció d’un president afí als interessos d’un costat o de l’altre pot alterar l’equilibri de poder a la regió.

Intents per aconseguir un alto el foc

Malgrat els intents de mediació, incloent-hi un alto el foc temporal des del 24 de novembre a l’1 de desembre de 2023, les negociacions entre Hamàs i Israel no han arribat a un acord definitiu. Durant aquest període, Hamàs va alliberar 50 ostatges, mentre que Israel va deixar en llibertat 150 presos palestins. El govern de Netanyahu ha boicotejat l’acord de forma continuada, primer perquè del conflicte en depèn el seu futur polític i segon perquè l’objectiu de l’operació sobre Gaza és la neteja ètnica del conjunt de la Franja.

A Gaza, els hospitals, escoles, camps de refugiats, mesquites i esglésies han estat objectius habituals dels atacs israelians. La situació humanitària a la franja empitjora cada dia, mentre el nombre de víctimes civils augmenta, i sembla que novament hi ha intenció d’un càstig col·lectiu negant l’entrada d’ajuda humanitària. La relatora especial de les Nacions Unides i la Cort Internacional de Justícia han vist evidències clares de genocidi. A Cisjordània, la violència dels colons israelians i les operacions militars han intensificat la repressió sobre la població palestina, així com les detencions administratives. La confiscació de terres i la construcció de colònies s’ha multiplicat. Les mesures de persecució i segregació del règim d’apartheid que viu la població palestina s’han intensificat.

Netanyahu es troba envoltat de pressions internes i externes que influeixen en la seva gestió del conflicte actual. Per una banda, les famílies dels ostatges exigeixen una solució negociada per posar fi a la guerra i garantir el retorn dels seus. Aquesta pressió xoca amb l’ala més radical del seu govern, que aposta per continuar el conflicte amb l’objectiu d’eliminar Hamàs i ara també Hezbollah, i portar a terme el seu pla colonial, que avui dia ja ha estat manifestat públicament fins i tot pel ministre de seguretat Nacional, Itamar Ben-Gavir, al·legant que poden colonitzar Gaza o poden optar per un pla més ètic i correcte, que seria encoratjar l’emigració.  A més d’aquestes pressions polítiques i socials, Netanyahu també ha d’afrontar els seus problemes legals personals. Els casos de corrupció i estafa en què està implicat el col·loquen en una situació delicada, i amb la investigació en marxa, hi ha una elevada probabilitat que el procés judicial acabi amb una condemna que el podria portar a la presó. Aquesta amenaça personal sembla jugar un paper rellevant en les seves decisions polítiques, ja que la prolongació del conflicte podria servir com a estratègia per mantenir-se al poder.

El Líban sota les bombes

El gener de 2024, Israel va atacar per primera vegada els suburbis de Beirut, matant un líder de Hamàs. En aquell moment semblava que, malgrat les tensions, la guerra no arribaria a la capital, tot i això, l’estiu ha deixat clar que només era qüestió de temps.

Beirut va viure per primera vegada una onada de pànic aquest setembre, quan una explosió simultània de busques i, l’endemà de walkie-talkies utilitzats per Hezbollah causava la mort de 29 persones i en deixava més de 3.200 ferides. Aquests fets van ser precedits per bombardejos diaris als suburbis de la ciutat, mentre al sud del país, a Baalbek i a la vall de Bekaa, els atacs augmentaven en intensitat.

L’assassinat de Hassan Nashrallah, líder de Hezbollah, els atacs sense precedents als suburbis de Beirut, així com l’inici d’una invasió terrestre al sud han fet més que evident que s’ha superat el punt de no retorn. Tot i que el govern Libanès insisteix en la necessitat de pau i en la implementació de la resolució 1701 de l’ONU, que va posar fi a la guerra de 2006, la falta d’un acord de pau ha mantingut els dos països en estat de guerra fins avui, i ara aquesta ha tornat a esclatar sense que sembli possible una treva.

Tant Hezbollah com Israel han seguit atacant a un costat i a l’altre de la frontera. Malgrat que Netanyahu ha declarat que la guerra no és contra el poble libanès, sinó contra Hezbollah, els bombardejos han afectat greument la població civil. El nombre de desplaçats ha superat ja el milió, els morts s’eleven a més de  2.000 persones des de l’inici de la guerra i els ferits superen ja els 11.000.

A més, els atacs d’Israel no han anat dirigits exclusivament sobre objectius militars, sinó que també han afectat edificis residencials, mesquites, hospitals i mercats. Aquesta dinàmica és inquietantment similar a la que es viu a Gaza, on, inicialment, el discurs del govern israelià també afirmava que no s’estava iniciant una guerra contra la població civil, i malgrat això avui hem pogut veure imatges de gent cremada viva, d’escoles destruïdes, de nens assassinats, famílies desplaçades una vegada darrere l’altra. Els interessos sobre el Líban són una constant per part de la dreta israeliana que des dels anys vuitanta ha volgut ocupar i colonitzar el sud del país. Els atacs i l’operació al Líban són un pas més cap a una guerra d’expansió. Netanyahu ha declarat que Israel viu una segona guerra d’independència, i per tant una nova guerra d’ocupació i neteja ètnica contra la població palestina, i ara també libanesa. 

Els refugiats palestins al Líban

El Líban acull segons les Nacions Unides 564.072 persones refugiades palestines i té 12 campaments de refugiats palestins, on bona part de la població viu amuntegada en situacions d’infrahabitatge i amb una deficiència d’espai i serveis públics. Les persones refugiades palestines no tenen els drets bàsics reconeguts dins del Líban, l’educació primària i secundària va a càrrec de la UNRWA, que dona també serveis de salut en centres d’atenció primària, i amb una cobertura mínima als hospitals privats del Líban, recursos moltes vegades insuficients per cobrir les necessitats d’una població molt depauperada. Els campaments de refugiats palestins han sigut històricament objectius per part dels atacs d’Israel, ja en l’ocupació de 1978 els campaments del sud van ser atacats i destruïts i la seva població novament desplaçada. El 1982 el campament de Beirut de Sabra i Shatila va ser objectiu d’una matança perpetuada pels sectors de la dreta feixista libanesa amb el suport d’Israel. 

Avui novament en les operacions d’Israel contra el Líban, els campaments de refugiats palestins han estat atacats indiscriminadament. La neteja ètnica i el genocidi que s’està cometent a Gaza hi ha el risc que s’estengui també al Líban. 

El paper de la Comunitat Internacional

Gaza ha posat en evidència la paràlisi de la comunitat internacional. Tot i les condemnes i les expressions de consternació, no s’han pres mesures efectives per frenar la violència ni per sancionar Israel pel genocidi que està cometent.

Mentrestant, Estats Units i la Unió Europea amb Alemanya al capdavant,  han continuat subministrant suport polític, financer i militar a Israel, evidenciant encara més els dobles llindars que la comunitat internacional té en funció de qui sigui la víctima i el botxí. I també mostren que l’ampli consens entre els estats membres de l’ONU en aturar l’agressió israeliana no serveix de res si els Estats Units i la Unió Europea ho permeten. Realment, qui té la força militar s’imposa, convertint l’ONU en un simple teatre.

La població palestina, i ara també la libanesa, s’ha vist novament abandonada, i malgrat tots els esforços per ensenyar al món les atrocitats que s’estan vivint, sembla que aquestes imatges no tenen cap impacte en uns lideratges que no tenen intenció d’aturar Israel.

L’escalada del conflicte a Gaza i el Líban suggereix que una guerra regional és cada vegada més imminent. Les violacions del dret internacional s’han convertit en el pa de cada dia i fins i tot s’ha acabat normalitzant una xifra de morts i ferits tan altes com les que estem veient dia rere dia. Els esforços diplomàtics han estat insuficients, i mentre la comunitat internacional és incapaç d’aturar unes atrocitats que es faran difícils d’explicar a les noves generacions, els sistemes de salut de Gaza i del Líban es veuen desbordats per una situació que empitjora dia rere dia. Israel, que sembla tenir carta blanca per continuar les seves accions, segueix sense enfrontar-se a sancions reals.

Malgrat que la comunitat internacional és conscient que un dels principis generals del dret internacional humanitari és la distinció entre combatents i civils, així com infraestructures militars i civils, Israel ha ignorat aquest principi contínuament, atacant escoles, hospitals, edificis religiosos i residencials. Aquestes accions han convertit la població en objectius de guerra, violant clarament les normes internacionals. Tot i això, la resposta de la comunitat internacional segueix sent limitada a una demanda d’alto el foc, mentre Israel continua rebent un suport econòmic i militar sense límits, fet que qüestiona la coherència de les polítiques internacionals i la seva efectivitat per aturar la violència.

Així doncs, mentre els interessos geopolítics es troben sobre la taula, i prevalen sobre la protecció de les vides humanes, que com ja hem vist, sembla que tenen més valor segons de quin costat del Mediterrani es trobin. En definitiva, la situació a Pròxim Orient sembla estar lluny d’una resolució.