Gairebé tres mesos després dels fets tràgics que va comportar la Dana (Depressió Aïllada Nivells Alts), que va deixar més de 200 morts al País Valencià i desenes de municipis devastats sota la riuada, el Consell Valencià del popular Carlos Mazón (PPCV) es troba arraconat eludint les preguntes dels periodistes que persegueixen les passes del polític i el seu partit arran dels fets del dia 29 d’octubre. Des de la societat civil, aquest malestar derivat de les negligències i les possibles responsabilitats polítiques, s’ha traduït en múltiples accions judicials contra el president de la Generalitat Valenciana. Alhora, s’han impulsat diverses manifestacions que han aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones a la capital del Túria i més enllà, per a exigir la “dimissió de Carlos Mazón”.

Preocupat per seguir ostentant la vara de comandament de la Generalitat Valenciana, el líder popular, Carlos Mazón, lluny de dimitir, va assegurar: “Si no soc capaç de liderar la recuperació, assumiré les conseqüències i no optaré a la reelecció”. Aquesta declaració ha sigut una premonició del que encara havia de vindre. Des del Palau de la Generalitat, en aquest cas, no han perdut ni un minut en posar en marxa un seguici d’adjudicacions milionàries a dit, algunes d’elles, com en temps pretèrits, vinculades a empreses esquitxades en casos de corrupció o campanyes de publicitat del PP. Un recordatori a navegants que, l’essència marca de la casa, mai se’n va anar de les entranyes del partit de la gavina.

L’extrema dreta, al fang per salvar la imatge de Mazón

Sabedors que només amb la gestió de la crisi no és suficient, i amb l’objectiu de desviar el focus mediàtic de les negligències del Consell, la lluita pel relat ha sigut crucial per a entendre que ha passat aquests mesos. Una carrera de fons per a exculpar-se de responsabilitats polítiques, i un foc creuat d’acusacions entre el Govern espanyol i la Generalitat Valenciana, que ha esdevingut una manca de coordinació entre administracions, mentre es desplegava una autèntica batalla judicial, mediàtica i política. S’ha fet palès, però, una realitat i uns interessos molt allunyats del dolor i el patiment de la societat valenciana.

Un pols que ha escalat en clau estatal com un terrabastell, on l’argumentari i les estratègies partidistes tenen un impacte i una lectura que van més enllà dels interessos dels valencians i les valencianes. En aquesta disputa, el paper de l’extrema dreta i les seues batalles culturals, en termes gramscians, per a conquerir el sentit comú de la societat valenciana, ha sigut capdavanter per als interessos del PP. Per això mateixa, no és casualitat l’abraçada entre Javier Negre (periodista d’extrema dreta condemnat judicialment i hui director de la plataforma televisiva per internet EDATV) i Carlos Mazón a les portes del Cecopi (Centre de Coordinació Operatiu Integral) els dies posteriors a la Dana. Així mateix, tampoc són casualitat les denúncies interposades per plataformes vinculades a l’extrema dreta com Manos Limpias o Hazte Oír, que han actuat com a lobby de pressió judicial contra l’AEMET (Agència Estatal de Meteorologia) i la CHX (Confederació Hidrogràfica del Xúquer), organismes de caràcter estatal.

D’aquestes denúncies -tot i que no han tingut recorregut judicial- i el posterior escarafall mediàtic, s’ha entrevist una estratègia ben coordinada per part de l’extrema dreta a favor dels interessos del PP i Mazón, qui ha aprofitat aquesta munició per a reforçar el seu discurs, a través del qual ha dirigit les culpes contra el president espanyol Pedro Sánchez i Teresa Ribera, ministra de Transició Ecològica (PSOE). En aquesta estratègia de desestabilització, destaquen els agitadors vinculats a la fatxaesfera, com l’eurodiputat d’extrema dreta Alvise Perez, Vito Quiles o Iker Jiménez, que no ha dubtat a llançar-se al fang dels pobles devastats. En un context de desafecció política i d’abandonament institucional, han aprofitat per monetitzar la misèria a través dels seus continguts, agitar el relat de la por, la  inseguretat i el racisme i difondre bulos i desinformació amb l’objectiu de generar una realitat alternativa.

D’aquella pols venen aquests fangs. La nefasta gestió de la Dana per part del PP, segons alguns sondejos, ha estat atenuada amb l’ascens del partit d’extrema dreta Vox, en benefici del bloc de les dretes. Cal recordar que aquest partit negacionista del canvi climàtic també va ser partícip de decisions com eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE), creada per “atendre els nous escenaris d’emergència que es preveu que seguirà presentant el canvi climàtic” o retallar el 99% del pressupost de l’Agència Valenciana del Canvi Climàtic. Tot i això, el PP de Mazón facilitarà a Vox presidir la comissió d’investigació sobre la Dana.

Les institucions populars enfront del capitalisme del desastre

Però la realitat a les zones afectades és molt més complexa que els relats esbiaixats. Davant la manca de resposta governamental, la gent -el poble- va ser qui va eixir als carrers o va entra a les cases del veïnat dels pobles afectats. “Sols el poble salva el poble”, esgrimia el fang que pintava la frase a les parets aquells primers dies. 

Malgrat això, l’extrema dreta no ha dubtat a apropiar-se de l’expressió. La maniobra ha estat posar “tota” la classe política responsable -PP i PSOE- en el mateix sac i contraposar-la al poble –el pueblo, la nación-, des d’una perspectiva nacionalista espanyola. No obstant això, aquest lema forma part de la idiosincràsia de l’esquerra, des d’on cal destacar que les estructures dels moviments socials i el teixit associatiu han resultat ser molt més fondes i duradores que el rellamp de l’extrema dreta, treballant des de la solidaritat i el suport mutu han sabut organitzar-se enfront del desastre.

La realitat de la Dana evidencia unes institucions estatals empobrides de recursos públics per les polítiques neoliberals de les darreres dècades que, a més a més es giren d’esquena davant les contínues senyals de la crisi climàtica i els límits biofísics del planeta. En aquest context, la dreta aprofita la desconfiança en les institucions de la democràcia representativa per a apostar per una via de caràcter més autoritari. Davant d’aquesta postura, creiem que els moviments socials no poden quedar-se en la defensa de l’statu quo com a resposta, tot i que des del govern progressista es repeteix una vegada rere l’altra el mantra del vot a l’esquerra parlamentària per tal de posar fre a l’extrema dreta. 

En aquest sentit, pensem que el lema “Sols el poble salva el poble” no significa renunciar a l’Estat ni molt menys als recursos públics, que són de totes i tots. Malgrat això i donada la situació actual, sí que fa palès la necessitat de construir una institucionalitat diferent que permeta, d’una banda, guanyar capacitat de disputar el poder i d’incidir en les polítiques públiques; i, de l’altra, generar contrapoder popular, és a dir, la capacitat de dotar-nos d’estructures que siguen capaces de reproduir les nostres vides de manera digna. 

Aquesta nova institucionalitat, que ens dona la capacitat de desplegar lluites a llarg termini i posar en marxa estructures comunitàries i de suport mutu, no és res que calga inventar, ja ho va fer el moviment obrer fa quasi dos segles a través de cooperatives, sindicats i ateneus i, d’alguna manera, ja ho estem fent ara adaptant les velles ferramentes obreres al nostre context actual, a partir de l’Economia Social i Solidària, el sindicalisme social i els centres socials (i on també podem sumar la cultura popular). Però, pensem que sovint aquestes estructures queden supeditades a la política en majúscules: al partidisme i a la representativitat liberal, és a dir, són enteses com un mitjà per a obtindre poder polític en el sistema representatiu. 

En contra d’aquesta idea, opinem que cal que dotem aquestes institucions de tota la potencialitat possible. Com afirma Emmanuel Rodríguez, aquestes “seran eficaces en la mesura en què produïsquen i amplien la classe, en la mesura en què afirmen la seua pròpia autonomia”. Al mateix temps, negar la supeditació a altres estructures de representació de classe no significa renunciar a l’organització, a la unitat i als salts d’escala. Necessitem generar estructures que, tot conservant l’autonomia, siguen capaces de fer créixer l’organització popular, sense caure en la uniformització i la representativitat.

En aquest sentit, la catàstrofe viscuda al País Valencià ha sigut un clar exemple. Allà on es comptava amb una tradició organitzativa, el suport mutu ha funcionat millor, en termes quantitatius i qualitatius. Al Parke Alkosa, com popularment es coneix el barri Orba d’Alfafar (Horta Sud) “caracteritzat per la falta de recursos, l’empobriment, l’atur i l’exclusió social” , l’autoorganització ha sigut clau per a satisfer la vida del veïnat des de fa més de 30 anys, davant el flagrant abandonament de les institucions de l’Estat.

A banda, més enllà dels territoris afectats, el suport mutu i la solidaritat que ha perdurat en el temps ha vingut de la mà d’organitzacions amb una àmplia trajectòria o de militants vinculats a aquestes que n’han creat de noves per tal de ser més operatives en el context de la Dana. Així ho ha demostrat Suport Mutu DANA, des d’on s’han coordinat diversos espais autoorganitzats de la societat per a connectar-los amb les necessitats dels pobles afectats o la coordinació de brigadistes a través de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans.

Malgrat tot, cal assenyalar que la tragèdia ens ha posat la realitat davant dels nassos i ens ha fet conscients de la necessitat de construir estructures organitzatives pròpies d’arrel comunitària. Aquesta realitat, però, també ha fet palès la fragilitat d’aquesta constel·lació d’institucions pròpies en l’actualitat. L’esgotament físic i emocional, la necessitat de reprendre les vides de cadascú i dels col·lectius per no abandonar les respectives causes i les dificultats per a estar a l’altura de les circumstàncies en termes organitzatius han sigut elements fonamentals de desgast després de mesos de treball.

Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció: un impuls des de les comunitats i l’Economia Social i Solidària 

Així doncs, cal continuar caminant per la construcció de poder propi. En aquesta línia, la reconstrucció dels pobles afectats és un bon context per a fer valdre tot el teixit organitzatiu que ha treballat en els moments d’emergència i representa una tradició de lluita i organització anteriors. En aquesta línia, cal ressaltar novament el treball de la Koordinadora de Col·lectius del Parke Alkosa, la qual ha impulsat, a través de l’assemblea “Nosaltres Mateixes”, els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció per tal de democratitzar i posar en mans de les persones afectades la presa de decisions d’un aspecte tan cabdal com la inversió pública en infraestructures i serveis.

L’estratègia dels Comitès és important perquè compleix dos objectius essencials. D’una banda, perquè obri una alternativa al negoci capitalista de la catàstrofe. Així, disputa al model d’aliança publico-privada, en favor d’una publico-comunitària. De manera que converteix les comunitats locals afectades i lligades al territori, juntament amb organitzacions de base i de l’Economia Social i Solidària, sense renunciar al suport institucional dels ajuntaments, en el subjecte que ha de prendre les decisions en la reconstrucció.

De l’altra, perquè aquesta proposta serveix per a eixamplar la constel·lació d’institucions populars. La reconstrucció, comptat i debatut, ha de servir, entre altres coses, per a qüestionar el model capitalista i posar en valor totes les iniciatives que hi planten cara des del sindicalisme social i des de l’Economia Social i Solidària com a alternativa al model econòmic. En definitiva, l’enfortiment d’institucions populars i d’arrel comunitària, que siguen capaces de convertir-se en un contrapoder efectiu, per tal de reproduir les nostres vides i funcionar com un dic de contenció que barra el pas a l’extrema dreta.