Emprendedores y vendedores de humo

Estafas piramidales

Criptomonedas en el desayuno

Humo, humo, 

¡que todo es humo, joder!

¡Que todo es humo!

Criptobros, Los Chikos del Maíz

Una passió contrària i més forta

Ara ja fa tot just dos anys es va celebrar al Wiznik Center de Madrid l’esdeveniment més gran de MundoCrypto a l’Estat espanyol, que va congregar milers de joves inversors en Bitcoins i altres monedes descentralitzades. En un acte que es va tornar cada vegada més polític, després de trobar rebuig social i l’advertència per part de la CNMC que «no tenien cap llicència per assessorar» sobre inversions financeres, un d’aquests criptobros es va justificar defensant que potser és que «no els interessa que hi hagi tanta llibertat». Segurament per aquest concepte ayusista de «llibertat», la presidenta de la Comunitat de Madrid va descartar prohibir l’esdeveniment perquè «apel·laria a la il·legalitat». Com en el cas dels gymbros, es veu de lluny que el fenomen en auge dels criptobros es tracta d’una estafa piramidal –que és «pur fum», com diuen Los Chikos del Maíz–, i per tant es torna fins a cert punt supèrflua i redundant la labor de «desemmascarar» ideològicament aquest frau. Per això, amb la voluntat de ser més propositius que negatius, en aquest article ens guiarem per la intuïció spinoziana (molt més afinada i pertinent, en aquest cas) que «un afecte no pot ser coercit ni suprimit sinó per mitjà d’un afecte contrari i més fort». Hem tractat de buscar aquesta passió contrària (i més forta), que pugui assolir un desplaçament tan mínim com radical respecte del discurs dels criptobros, en la combinació de tres elements distintius: un individualisme d’esquerres, de la força i de la diferència. 

Resignificar una força (relativa)

El vertader heroi, el vertader tema, el centre de la Ilíada, és la força. La força manejada pels homes, la que sotmet als homes, aquella davant la qual la carn dels homes es retreu. L’ànima humana no para d’aparèixer-hi modificada per les relacions amb la força, empesa, encegada per aquella de què creu disposar, doblegada sota la coerció de la que pateix. Els qui havien somniat que la força, gràcies al progrés, era ja per sempre cosa del passat han pogut veure en aquest poema un document; els qui saben discernir la força, avui o en altre temps, al centre de tota història humana, hi troben el més bell, el més pur dels miralls. La força és el que fa, de tothom qui hi és sotmès, una cosa. Quan s’exerceix fins al final, fa de l’home una cosa en el sentit més literal, car en fa un cadàver. Hi havia algú i, un instant més tard, no hi ha ningú.

WEIL, Simone. La Ilíada o el poema de la fuerza

Durant les últimes dècades el feminisme ha reeixit a situar al centre del debat la qüestió de la vulnerabilitat, la dependència, la debilitat i la impotència. I ha fet bé, ja que com sol explicar Clara Serra, el subjecte modern masculinitzat, de Descartes a Fichte, s’assembla, la major part de les vegades, a un «Sol abrasador»: omnipotent, omniscient i perfectament transparent cap a un mateix. D’aquella pols, que va transposar a l’«home» [sic] les característiques una vegada atribuïdes a Déu, ara venen els fangs del coaching i l’autoajuda que per tot arreu proclamen: «Si vols, pots!» No obstant això, com sempre sol passar a l’esquerra, crec que potser ens hem passat de frenada per l’altre costat. Arrossegats només per la negació i la crítica despietada a tot el que existeix no anem enlloc, perquè és necessari afirmar alguna cosa primer i abans. En aquest sentit, la tesi que m’agradaria proposar avui aquí és que el que hi ha en joc tant en el cas dels gymbros com el dels criptobros i el de tota aquesta nova fornada de neoestoics reaccionaris, és la qüestió de la força –que representa el punt cec i el «retorn d’allò reprimit» respecte de l’èmfasi desmesurat en la «vulnerabilitat» per part del feminisme durant les últimes dècades.

Potser, entre el «Sol abrasador» i la màxima obscuritat, entre la llibertat absoluta i l’absoluta dependència, podem optar per un terme mig guiats per la frònesi (la ‘prudència’), la més important de les virtuts polítiques. Perquè qui vol ser depenent podent ser independent? Qui prefereix ser un esclau podent ser lliure? Vulnerable en comptes de dur? Nietzsche ja va pronosticar que, en les condicions nihilistes actuals, s’arribaria a un punt en què es faria passar la «debilitat» per «força», i la «impotència» per «potència». Com ho defineix Nietzsche a La voluntat de poder: «La multiplicitat i la disgregació dels instints, la falta de sistema entre ells, té com a conseqüència una “voluntat dèbil”; la coordinació d’aquests instints sota la preponderància de només un té com a resultat una “voluntat forta”; en el primer cas, es tracta de l’oscil·lació i la falta de discerniment; en el segon, de la precisió i de la claredat en el rumb» 

Els grecs, que tenien una mirada molt més essencial en observar una planta que la que nosaltres avui podem tenir quan veiem un ordinador, no haurien entès mai que nosaltres pretenguem negar la força, perquè en ells prevalia tot el que era rivalitat, competència, lluita, polèmica, en favor del que és «atlètic». La planta vol ser forta per arribar a tocar la llum del sol, la gasela «persevera en la supervivència» (conatus) per tal d’escapar de les urpes del lleó, i nosaltres també –per què no reconèixer-ho?– ens es-forcem després de la mort d’un ésser estimat, d’una ruptura amorosa, d’una malaltia greu, d’un acomiadament de la feina, o després de qualsevol altre tipus de fracàs o derrota personal. El gymbro o el criptobro ho sap, això –de fet, n’és perfectament conscient– i per aquesta raó intenta canalitzar les seves legítimes i naturals ànsies de fortalesa cap al gimnàs o la borsa. Quan arriba a l’especulació (és a dir, l’explotació de la resta), aquesta força ja ha emmalaltit, però ens equivocaríem de ple –i continuarem perdent la guerra cultural– mentre el primer impuls que ens surti sigui el de recordar-los la seva «vulnerabilitat». 

Ja ho saben, aquestes «masculinitats tòxiques», com la resta de nosaltres, que som vulnerables! Si no, no serien al gimnàs aixecant peses perquè els ha deixat la nòvia, o invertint en criptomonedes perquè encara no poden emancipar-se de casa dels pares. El que fa falta, en aquest cas, no és tant el constant recordatori de la «vulnerabilitat», com plantejar una concepció de la «força» alternativa. Una «força» relativa que, per oposició al «Sol abrasador», no negui la «debilitat» i la «impotència», sinó que els reconegui com a moments interns necessaris, però no per aturar-s’hi, sinó per fer-ne una altra cosa, i anar cap a un altre lloc. Seguint Weil: «El fort no és mai absolutament fort, ni el feble mai absolutament feble, però ho ignoren, l’un i l’altre.» La «vulnerabilitat» és un punt de partida inevitable, però no pot convertir-se mai en un punt d’arribada –en psicoanàlisi diríem que el que li falta al «Sol abrasador» de gymbros i criptobros és el reconeixement del fet de la castració. En la investigació sobre la «valentia» que hi ha al Laques de Plató, aquesta no és només definida per contraposició a la «covardia», sinó també en un punt intermig a igual distància de la «temeritat», per tant: «Inconsciència sense por i coratge no són la mateixa cosa.»

Crec que resignificar un concepte alternatiu de la «força», relativa entre el «Sol abrasador» i l’absoluta «vulnerabilitat», no és una operació menys feminista, sinó més. El que s’ha de fer davant d’un discurs tan estoic, disciplinat i militaritzat com el de Llados quan proposa que t’aixequis a les 5 del matí, i amb una rutina tan dura com els seus pectorals, no és recordar-li que ell també és «vulnerable» i que «depèn» dels altres, etc., sinó mostrar que la seva suposada fortalesa és falsa, ridícula i patètica, i es trencaria en un segon si hagués de cuidar la seva mare malalta dos dies seguits. Ser fort, des d’una perspectiva d’esquerres, no és explotar els altres (una mostra, de fet, de la màxima debilitat), sinó afiliar-se a un sindicat d’habitatge. Weil ens ofereix la diferència entre una concepció de la «força» necroliberal i una d’emancipadora: «La força que mata és una forma sumària, grossera, de la força. Com n’és, però, de més variada en els procediments, més sorprenent en els efectes, l’altra, la que no mata, és a dir, la que encara no mata!» M’agradaria veure la «fortalesa» de Llados netejant un cul o encarant-se a la policia en un desnonament, i no només fent burpees una hora al dia i passant la resta del temps especulant a l’ordinador. Al nostre país, el 85% de les feines de cures les segueixen fent les dones, fet que demostra que hi ha un concepte femení de fortalesa que és inaudit, reprimit i ni tan sols imaginat per aquests criptobros. 

En un vídeo que es va fer viral de l’anarcocapitalista Wall Street Wolverine després de perdre milers d’euros especulant amb l’última bombolla de criptomonedes, cridava: «¡Aquí se holdea [aguanta] con cojones! ¿Qué es eso de vender? En el mercado de las criptos se entra ya lloradito de casa ¿Llorar aquí? Coge tu puto dinero y lo metes en una cuenta de ahorro a plazo fijo en el Santander. Señores, estamos en el puto mercado más salvaje de la puta historia, cojones. Señores, cuando hay sangre es cuando salen los tiburones. Y hoy hay una puta sangría, aquí se holdea hasta que se va a puto cero. Y habrá valido la pena cada puto minuto. Que te pones nervioso en un día de estos, pues te haces una paja, cierras el puto gráfico y te das un paseo para que te dé el aire.» Entre tants «collons», «senyors», «palles» i «taurons», no fa falta ser Butler per entendre que el sufix «-bro», afegit tant al «gym-» com al món «cripto-» busca una comunitat fraterna que amaga sempre la homosexualitat reprimida. No obstant això, de la mateixa manera que la seva ànsia de «fortalesa» nega el necessari moment intern de «debilitat», també el seu anhel de «comunitat» (emmalaltit) es presenta en aparença com tot el contrari del que és, com un individualisme exacerbat. Per això les esquerres farien bé de disputar no només la «força», sinó també una noció d’«individu». 

Per un individualisme d’esquerres

Des d’una visió simplista, reduccionista i, per què no dir-ho?, estúpida tant de la teoria social com de la pràctica política, aquesta noció representaria una espècie de contínuum travessat per dos pols oposats: en un extrem, l’individualisme i, en l’altre, el col·lectivisme. D’una banda, tindríem la microeconomia, l’utilitarisme, etc., que començarien amb l’individu atòmic aïllat, mentre que de l’altra tindríem el socialisme i el comunisme, que promulgarien la primacia del «bé comú» per sobre de l’individual, des d’un punt de vista sacrificial. Aquesta visió reduccionista no només és errònia i falsa, sinó que també representa un mal negoci que ens deixa en mal lloc a la gent d’esquerres. Perquè, qui no vol ser un individu (fort), a més d’un col·lectiu? Té raó Juan Ponte quan assenyala que la primera vegada que va aparèixer el terme socialisme el va encunyar Pierre Leroux el 1832 amb la intenció de restaurar la «comunitat (cristiana) perduda» sota el liberalisme; així mateix, el terme comunisme també remet indefectiblement a la communio Christi: és literalment l’hòstia consagrada.

Hegel, per contra, arrasa amb aquesta manera (unidireccional i esbiaixada) de veure les coses amb el seu concepte d’«Esperit», la definició més senzilla del qual és simplement «un Jo que és un Nosaltres, i un Nosaltres que és un Jo» –i que representa, de retruc, d’on derivarà la concepció marxista del «comunisme». En contra de tots els pamflets d’esquerres que avui s’escriuen contra l’individualisme, l’atomització, etc., no es tracta d’afirmar simplement el costat del fet social, limitant-se a negar l’individual. Això aplana el camí per a «sortides individuals» com les dels gymbros o criptobros, els quals naturalment perceben –ja que la gent no és estúpida– que una part important de la vida i de la societat es deixa de banda. En això, Adorno sempre és el millor a demostrar que no és tant la por al socialisme com el capitalisme actual el que no permet que la «individualitat mutilada» acabi de florir fins al seu màxim potencial. En aquest sentit, hi ha un «corrent subterrani» d’individualisme d’esquerres –que passaria per William Morris, Oscar Wilde, Émile Armand, Gilles Deleuze i, sobretot, per un nietzscheanisme d’esquerres– que potser hauríem de començar a reivindicar en un moment de reflux, quan la gent ha tornat a casa, amb una temporalitat més llarga i lenta, i en què les grans epopeies col·lectives no són tant a l’abast. I, de totes les raons per les quals hauríem de defensar un nou individualisme d’esquerres, per tal que els gymbros i criptobros no ens avancin per la dreta, la principal és per defensar la diferència. 

Dues maneres de defensar el socialisme: igualtat o diferència? 

Aprofitant l’avinentesa que va oferir l’any 1984, Apple va treure un famós espot publicitari, dirigit per Ridley Scott, on anunciava el nou MacIntosh 128K, emulant la novel·la homònima de George Orwell. S’hi podia veure una societat totalitària, grisa, on tothom vestia igual i marxava militarment, desfilant com presoners, mentre escoltaven bocabadats els dictats d’un Gran Germà. De cop i volta, sortia corrent una heroïna, blanca, rossa, atlètica, esvelta i vestida amb colors vistosos que, escapant de la policia, llançava un martell contra la Gran Pantalla i així despertava la població. Llavors l’anunci es fonia en negre i apareixien uns crèdits finals: segons Apple, l’aparició del nou MacIntosh 128K ens hauria de permetre veure «perquè l’any 1984 no es convertiria en 1984». No cal dir que aquest espot publicitari és una gran al·legoria de la guerra comercial que encara avui regna entre Microsoft i Apple, en què el monopoli del primer és comparat amb la suposada uniformitat del comunisme estalinista de la Unió Soviètica, i l’heroïna individual simbolitza la possibilitat de distingir-se amb la introducció de la competència dins del «lliure mercat». L’anunci va causar un gran impacte i va ser el més vist durant el temps de descans de la SuperBowl de 1984, però ara no m’interessa tant com a al·legoria del capitalisme sinó de la visió que el capitalisme té de si mateix. 

Al meu parer, el capitalisme es caracteritza per ser un sistema on tothom és extremadament igual, però es creu immensament diferent. I és en el forat que obre aquesta contradicció per on es cola la ideologia, perquè la fantasia és el que ve a suturar la bretxa que obre la realitat. A la pràctica, la immensa majoria de nosaltres ens veiem obligats a treballar per sobreviure, agafem el cotxe o el metro, ens vestim amb Zara o Uniqlo i anem a comprar al Mercadona o al Bonpreu. No obstant això, cap endins, cadascun de nosaltres ens recordem que som immensament diferents, únics i, fins i tot, irrepetibles. I en part és veritat, però això es deu a la mare Natura, no al capitalisme. En realitat, sempre que el capitalisme critica del socialisme la seva suposada uniformitat i homogeneïtzació hauríem de tenir present que es tracta d’una projecció culpable cap enfora d’allò que ell mateix és –i faríem bé de no oblidar-ho i emprar-ho, per exemple en aquest cas, contra els criptobros. En el fons, és el capitalisme el que representa la màxima anivelladora de la història, que pertot arreu aplana i iguala. 

Com aconsegueix performar aquesta operació el capitalisme? Avui i aquí, m’agradaria proposar que reduint tota decisió a una elecció: es tria sempre dins del marc del que és el Mateix, però es decideix comparant-ho i tenint com a referència allò Altre. Per exemple, triar entre Coca-Cola i Pepsi-Cola en un supermercat, o entre el PSOE i el PP a les urnes, no és una veritable decisió –més aviat és una elecció basada en gustos i preferències personals–, ja que perquè fos un autèntica decisió alguna de les alternatives hauria de ser radicalment diferent o altra. Però el comunisme o la independència de Catalunya, per posar tan sols dos exemples, són justament allò que, en el règim actual, no es pot decidir, perquè surt del marc del que es pot triar. 

Encara que se sol pintar el socialisme com un món on «tots seríem iguals» fins a l’avorriment, ara podem veure clarament que la gran crítica de Marx al capitalisme no tenia tant a veure amb la «trampa» de la diversitat, com amb la seva supina igualtat. El que es deriva del primer capítol d’El Capital és que les societats en què domina el mode de producció capitalista es caracteritzen pel privilegi del valor de canvi (els diners, que tracten igual allò diferent), per sobre del valor d’ús (únic i irrepetible) de cada cosa. En realitat, no tenen res en comú una vaca, una dotzena d’ous, la Mona Lisa i la nova PlayStation Pro: és l’intercanvi el que les compara i, per tant, anivella, aplana i iguala com a quantitats de treball abstracte, convertides en diners. D’això també es deriva que el «floriment» del comunisme seria, llavors, i per contra, no una explosió de la igualtat, sinó de la diferència, del valor d’ús únic i irrepetible de cada persona. Tenint la «igualtat» com un mer «moment evanescent» previ –el repartiment equitatiu del treball socialment necessari–, la resta del temps, el temps anomenat «lliure», permetria el màxim desenvolupament de cadascú fins que emergissin les majors de les diferències. 

És el capitalisme el que capa i castra aquest desenvolupament, perquè no permet que el treballador de Glovo es dediqui a la poesia o a la pintura, ja que li manquen el temps i el capital necessaris per poder fer-ho. Per això justament Marx, en el seu darrer text (i el més radical de tots), la Crítica del programa de Gotha (1875), considera que el «dret igual» és un «dret burgès», que, com tot «dret», es caracteritza per tractar igualment allò desigual (i per tant, produeix la major de les injustícies), i «mesurar-ho tot pel mateix raser, el treball» –el principi d’equivalència que justament regeix l’intercanvi de mercaderies. D’aquesta manera, en contra de l’obsessió amb la «igualtat» que a vegades demostren alguns partits socialdemòcrates, Marx proposa un lema de la màxima diferència: «De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats!» I per això, també, sempre m’ha semblat que la millor definició del socialisme la va donar donar Rosa Luxemburg quan va proclamar: «Per un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures.». 

En aquest sentit, en els criptobros, igual que en els gymbros i en tota aquesta colla de neoestoics reaccionaris, dormita i hiverna un desig de distinció i diferència que és legítim i naturalíssim, i que s’ha d’entendre fins al fons abans de poder passar a jutjar-lo o a criticar-lo. Però una vegada comprès fins a les últimes conseqüències, estiguem preparats per endegar un desplaçament tan mínim com radical, i recordar-los que la veritable diferència només podrà explotar amb el socialisme, no sota el capitalisme. Només llavors podrem afegir: 

Gurús y criptomonedas, sálvese quien pueda.

Yo solo invierto en llevarle

flores a mi abuela.