El 12 de maig de 2024, Aliança Catalana va convertir-se en un nou actor de la política catalana. El partit d’extrema dreta independentista va entrar al Parlament amb 2 diputats, capitalitzant el malestar d’una part del votant que fins llavors havia estat orfe de representació explícitament identitària i antiimmigració. Aliança Catalana, o l’orriolisme, com es coneix en el món de la catosfera segueix a remolc del nacionalpopulisme internacional, tal com ha detallat el politòleg Xavier Torrens en el seu llibre Salvar Catalunya (2024).

A banda d’aquest llibre, també s’han fet diversos reportatges i articles d’opinió sobre el partit els seus líders. En aquest aspecte i a hores d’ara no descobrirem res que no s’hagi dit ja. Tanmateix, s’ha explorat molt menys d’on surten els votants d’Aliança Catalana. Just després de les eleccions, Roger Tugas publicava dos articles a Nació Digital: un de genèric sobre els perfils dels votants de cada partit, i un altre sobre la transferència de vots entre els partits. Aquí ja s’apuntava que AC s’havia nodrit sobretot d’abstencionistes i antics votants de Junts i, en grau molt més baix, d’ERC. En el mateix digital, dos altres autors se centrarien en el tema preferit d’Aliança Catalana: la immigració. Ona Sindreu, parlaria de les preferències dels catalans sobre aquest tema i en particular del partit que ens ocupa; i amb una nova enquesta, Bernat Surroca ja se centraria en la comparativa entre els votants de Vox i els d’Aliança Catalana. Però hi havia un sector independentista que esperava l’aparició d’un partit d’extrema dreta o nacionalpopulista català?

Heus ací el Fuet Belt 

L’endemà de les eleccions, vaig publicar un tuit, que en poques hores es va fer més o menys viral. Una gracieta que va tenir una difusió inesperada. En ell mostrava un mapa de Catalunya amb el percentatge de vot a Aliança Catalana, acompanyat d’un altre mapa sobre la capacitat de la indústria porcina als diferents municipis de Catalunya. I deixava anar: “Observem una correlació entre el Fuet Belt amb el vot a Aliança Catalana. Tal vegada aquesta indústria se sustenti gràcies una certa mena d’immigració?”

La idea del Fuet Belt (o corredor del fuet, com han rebatejat d’altres) era una idea que havia encunyat durant la meva tesi de màster prèvia als estudis de doctorat. Allà analitzava els efectes de la guerra d’Ucraïna en el subministrament de productes bàsic de la cadena de la indústria porcina a partir de l’aplicació de la teoria de percolació en xarxes complexes. En altres paraules, com l’escassetat de blat afectava la producció de llonganisses. A la tesi, el mapa d’un cinturó dedicat al porcí, em va permetre introduir aquella idea inspirada en el Bible Belt dels Països Baixos, però sense connotacions polítiques ni religioses, sinó merament industrials. 

Aquell tuit va córrer com la pólvora i va desencadenar, probablement sense voler-ho, una allau d’interpretacions sobre els motius del suport al partit de Sílvia Orriols. Entre les hipòtesis que aleshores havien començat a circular, n’hi havia una que semblava especialment convincent per la seva simplicitat: l’auge d’Aliança Catalana estaria relacionat amb la concentració d’indústria porcina al territori —en especial, amb l’impacte demogràfic i social de la immigració vinculada a aquest sector. Ràpidament, aquest relat va agafar forma ignorant el que molts altres ja havien copsat a primera vista: la correlació era inexistent. En aquest article demostraré que no hi ha correlació significativa entre el vot a Aliança Catalana i la presència d’indústria porcina al territori. La tesi del “fuet belt”, per molt atractiva que sigui, és una fake news que respon més a prejudicis i narratives prefabricades que no pas a dades objectives.

El relat que va agafar volada

En menys d’un mes després del 12-M, la metàfora —efectiva, contundent i carregada de connotacions negatives— no va trigar a convertir-se en relat. Segons aquesta tesi, la implantació d’Aliança Catalana s’explica per la presència de la indústria càrnia, motor econòmic que ha atret milers de treballadors migrants i que ha generat, segons alguns analistes, un rebuig latent entre una part de la població autòctona.

El 17 d’agost, Elisenda Colell publicava a El Periódico un reportatge titulat “El ‘corredor del fuet’: Viaje a la Catalunya que necesita, pero a la vez rechaza, la inmigración”, que intentava posar rostre i veu a aquesta tensió social. El relat es construïa a partir de testimonis locals i assenyalava, de manera més o menys explícita, que l’arribada de població migrada i la falta de polítiques d’integració havien creat el caldo de cultiu ideal per a l’ascens d’un partit com Aliança Catalana. Dos mesos després, el 14 d’octubre, el mateix diari tornava al tema amb una peça titulada “’El corredor del fuet’ llega a la universidad”. El relat ja no era només periodístic: havia entrat per la porta gran al discurs acadèmic i institucional. En paral·lel, autors vinculats a l’esquerra independentista també van aprofitar la metàfora per formular una crítica sistèmica al model econòmic català. En un article a El Crític, Bernat Lavaquiol parlava de “porcinocràcia” i relacionava l’auge d’Orriols amb la decadència del model Mas i l’especulació territorial. Aquest enfocament, tot i tenir un to crític, reforçava indirectament la mateixa hipòtesi: la indústria càrnia com a clau per entendre l’extrema dreta catalana.

Anàlisi empírica: no hi ha correlació

La tesi del “fuet belt” parteix d’una intuïció atractiva: els territoris amb alta concentració d’indústria càrnia —i, per tant, amb més presència d’immigració laboral— serien també els que més han votat Aliança Catalana. Però quan posem aquesta hipòtesi a prova amb dades objectives, el relat s’ensorra com un castell de cartes.

La correlació entre el percentatge de vot a Aliança Catalana i el nombre de caps de porcí per municipi és de només 0,16. És a dir, una correlació feble, gairebé anecdòtica, que no permet establir cap relació robusta entre el pes de la indústria porcina i el suport electoral al partit d’Orriols. Si canviem aquesta variable i fem servir la densitat de porcí per quilòmetre quadrat, o altres derivades, la cosa no varia gaire. 

Però encara més revelador és el segon indicador: la correlació entre vot a AC i percentatge d’immigració és negativa (-0,028), tot i que molt feble. Això desmunta completament la suposada relació directa entre “alta immigració” i “alta extrema dreta”. Si realment l’auge d’Aliança Catalana respongués a un rebuig o reacció davant la immigració, esperaríem trobar una correlació positiva clara i no és així.

Les dades apunten, en canvi, cap a una altra direcció. Al voltant de les eleccions legislatives franceses del 2024, van aparèixer diverses publicacions per explicar el creixement dels partits euroescèptics i d’extrema dreta arreu d’europa. En aquest vídeo de Le Monde, es desmunta la idea que els votants de Le Pen a França provenen del declivi industrial i de l’abandonament de la classe obrera per part de la socialdemocràcia. La clau és la densitat de població. Dies després, l’investigador d’Ipsos France, Mathieu Gallard apuntava en la mateixa direcció en un article a Le Figaro.

Aganat els resultats electorals de 2024, si ens fixem en la relació entre la densitat de població i el vot nacionalista (incloent-hi Aliança Catalana), hi trobem un patró clar i significatiu: la correlació és de –0,44. Això indica que, com menys densament poblada és una àrea, més tendència hi ha a votar partits nacionalistes. Aquest patró s’observa amb especial força a les comarques interiors, rurals o menys urbanitzades, on el sentiment de pertinença nacional es manté intensament viu.

D’altra banda, també detectem una correlació positiva de 0,52 entre el vot nacionalista i el vot a Aliança Catalana. És a dir, a mesura que augmenta el suport als partits nacionalistes, també creix la presència del vot a formacions d’extrema dreta com Aliança Catalana. Això suggereix que, en determinats contextos, una part del vot nacionalista pot virar cap a posicions més dures, autoritàries o excloents, especialment quan es produeix una crisi de lideratge o de projecte polític. En canvi, la correlació entre la densitat de població i el vot a Aliança Catalana és de –0,20, molt més feble. És a dir, que tot i que el vot nacionalpopulista augmenta en les àrees més rurals ho fa amb menys força que el vot nacionalista en general.

Per acabar de reblar el clau, si mirem la relació entre la indústria porcina i la immigració veiem que també és molt feble (0,12). És a dir, ni tan sols podem afirmar amb contundència que les zones amb més escorxadors o granges de porcí siguin les que concentren més immigració. El relat s’ensorra per tots costats.

Quan el relat s’imposa a la realitat

La tesi del “fuet belt” ha prosperat no pas perquè sigui certa, sinó perquè encaixa amb relats previs, ideològicament còmodes i narrativament potents. Per a l’esquerra institucional, és útil per denunciar l’explotació laboral i el fracàs de les polítiques d’integració. Per a la dreta xenòfoba, serveix per alimentar el discurs del “massa immigrants”. Però ambdós discursos s’alimenten d’una intuïció emocional, no d’una realitat empírica.

El problema de fons és que aquesta mena de marcs explicatius fàcils tenen conseqüències: si partim d’un diagnòstic erroni, acabem aplicant receptes equivocades, i perpetuem el desconeixement real del fenomen que volem combatre. Aleshores, què ens diuen les dades? Quin relat alternatiu podem oferir que sigui més robust?

Una hipòtesi plausible, fonamentada en els resultats de correlació que hem vist, és la següent: les zones menys poblades tendeixen a tenir un vot nacionalista més fort, i que aquest vot nacionalista, en determinats contextos de desafecció o d’enfonsament del projecte polític compartit, pot derivar cap a formes d’extrema dreta d’inspiració identitària.

Aquesta lectura no és només una especulació estadística: encaixa amb el que autors com Xavier Torrens plantegen a Salvar Catalunya, on es descriu el procés de decadència del projecte nacional català institucionalitzat, i com aquest buit pot ser ocupat per forces que combinen sobiranisme amb autoritarisme. També ressona amb les reflexions de Josep Sala i Culell a VilaWeb, on es parla del “dol nacional” que viuen molts votants independentistes després de l’1-O, i com aquest dol pot ser canalitzat cap a l’enuig, la rancúnia i l’exclusió.

Dit d’una altra manera: l’auge d’Aliança Catalana no és una reacció a la immigració, sinó una reacció a la frustració d’un projecte nacional que ha perdut força i horitzó. En aquest context, la radicalització del vot identitari apareix com una mutació del mateix nacionalisme, no com una resposta espontània al veí migrat. Aquest relat, encara que més complex i menys vistós que el del “fuet belt”, té l’avantatge de ser coherent amb les dades i d’obrir la porta a una anàlisi política més profunda. Entendre’l és essencial per poder construir respostes eficaces.

Verificant la hipòtesi alternativa

Davant la feblesa del relat del “fuet belt”, posem a prova la hipòtesi alternativa. El primer pas de l’anàlisi consisteix a examinar la relació directa entre la densitat de població i el vot a Aliança Catalana. El resultat mostra un efecte total de –0,0009, estadísticament molt significatiu. En termes pràctics, això significa que un increment de 1000 habitants per quilòmetre quadrat en la densitat s’associa amb una disminució de menys d’1 punt percentual de vots en el suport electoral a Sílvia Orriols. És a dir, les zones més densament poblades voten menys Aliança Catalana. No obstant això, aquest vincle directe és relativament feble, explicant només el 4,6% de la variació en el suport d’extrema dreta.

El segon pas és analitzar la relació entre densitat i vot nacionalista. Aquí, l’efecte és clar i significatiu, amb un efecte de –0,0062. És a dir per cada 1000 habitants per quilòmetre quadrat de més, el percentatge de vot ja baixa més de 6 punts percentuals. A més aquesta regressió explica el 20% de la variació del vot nacionalista, quatre vegades més que en el cas del vot a Aliança Catalana. 

En el tercer pas, es va introduir el vot nacionalista com a mediador per veure si actuava com a pont entre la densitat i el vot a Aliança Catalana. Els resultats van confirmar que sí: el vot nacionalista té un efecte positiu sobre el vot a Aliança Catalana (0,16417), mentre que la densitat té un efecte estadísticament insignificant (0,0001). 

Després de comprovar la significació d’aquest efecte indirecte, que no introduïm aquí per no avorrir el lector, la conclusió d’aquesta anàlisi és clara: hi ha una mediació. La baixa densitat fa augmentar el vot nacionalista, i aquest, al seu torn, augmenta el possible suport a Aliança Catalana. En conjunt, això reforça la hipòtesi que l’auge d’Aliança Catalana no es pot reduir a una variable concreta com la immigració o el pes de la indústria càrnia, sinó que respon a una arquitectura estructural molt més complexa. Aquí hi interactuen la baixa densitat, el nacionalisme desorientat, la desconnexió institucional i, possiblement, un malestar perifèric que es transforma en radicalització electoral.

Desmuntar mites per entendre realitats

La hipòtesi que hem validat encaixa amb les anàlisis recents de llibres com Salvar Catalunya, que apunten a una radicalització del vot identitari entre els desenganyats del Procés, en un clima d’incertesa, desafecció i discurs antiinstitucional. Aquesta lectura emocional del moment polític català encaixa perfectament amb l’anàlisi estructural i quantitativa que hem realitzat. No estem davant d’un vot motivat per la immigració o pel fuet, sinó per una experiència col·lectiva de dol, pèrdua i desencant nacional. I aquest dol, com tota emoció política no resolta, pot ser canalitzat cap a opcions excloents, autoritàries o populistes. 

Amb això tampoc descobrim la sopa d’all. Un dels ideòlegs d’Aliança Catalana, Jordi Aragonès, ja va fer un tweet explicant que “el nacionalisme que defensem, el d’arrel carlina, la defensa de la llar i la tradició, no és cap moda, i viurà mentre visquin catalans.” I encara —i això ja és collita pròpia— un dels èxits de Sílvia Orriols com a cartell electoral possiblement és que, a diferència dels seus competidors, parla d’una manera fàcilment intel·ligible per als seus potencials votants: fa de Ripoll la mesura de totes les coses, i això fa que la seva exemplificació sigui fàcilment exportable a altres zones del país que comparteixen la mateixa casuística i que, poc o molt, perceben el canvi de paisatge com una amenaça en els temps que vindran. 

Dit d’una altra manera, els votants que el 2024 van votar Orriols poden tornar a votar altres opcions nacionalistes de centre o, fins i tot, d’esquerres. Tot dependrà del que se’ls ofereixi pel que fa a radicalitat nacional al moment d’anar a votar.