Aquests dies es compleixen 90 anys de la fundació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), una de les organitzacions revolucionàries que més interès genera. Això no es pot entendre sense la qualitat teòrica d’alguns dels seus dirigents, l’arrelament social entre sectors importants de la classe treballadora dels Països Catalans i haver-se convertit en una de les organitzacions polítiques de referència entre el marxisme heterodox.

1. La fundació del POUM

La creació de POUM fou molt més que un acord entre les direccions polítiques del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i Esquerra Comunista. Expressa, per una banda, una part de la proposta estratègica prèvia d’Aliança Obrera i alhora un reagrupament de quadres polítics marxistes amb algunes diferències polítiques però moltes coincidències. A la vegada respon a una certa perspectiva del BOC per estendre el partit més enllà dels Països Catalans.

El BOC s’havia convertit en poc més de 5 anys en la principal organització política marxista entre classe treballadora de Catalunya, amb influència de masses a les comarques de les circumscripcions de Girona i Lleida, i amb una certa presència al País Valencià i les illes. Esquerra Comunista formalment amb una vida encara més curta (1932) agrupava a l’Estat espanyol als partidaris de Liev Trotski, amb importants teòrics i històrics dirigents sindicals però amb una implantació petita i desigual en algunes ciutats i alguns pobles de l’Estat espanyol.

El procés de configuració fou més ampli i interpel·là a altres organitzacions polítiques i s’inicià amb el llançament per part del BOC l’1 de gener de 1935 d’un manifest per la conformació d’un «gran partit marxista» a Catalunya. El 3 de febrer es celebrà una reunió de la qual participà, a banda del BOC, la Unió Socialista de Catalunya (USC), la federació catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya  (PCC) i Esquerra Comunista. El PSOE es despenjà de la negociació esgrimint que les decisions s’havien de prendre per la seva direcció política a nivell de l’Estat. El PCC feu una aparició formal per dir que una possible unificació havia de ser d’acord amb el programa de la Internacional Comunista i boicotejà el procés demanant l’exclusió d’Esquerra Comunista. La USC era partidària de dues unificacions prèvies entre comunistes i socialistes i no acceptava una adscripció a l’Aliança Obrera. En el procés realment van participar BOC, Esquerra Comunista i el Partit Català Proletari (PCP). A aquest darrer, clarament independentista, el fet de voler construir una organització estatal el va apartar de la fusió.  A l’autor d’aquest article sempre li ha passat pel cap que hauria succeït si s’hagués proposat la creació de dos partits, un per Catalunya i un altre per l’Estat. Hauria participat el PCP? Com hagués estat la creació del PSUC sense el PCP?

2. Les tesis polítiques constitutives

Més enllà de les qüestions tàctiques i com es traslladaven a l’acció política concreta podem trobar algunes tesis polítiques publicades a un document propi del POUM el 1936:

«Primera. La Revolució espanyola és una revolució de tipus democràtic-socialista. El dilema és: socialisme o feixisme. La classe treballadora no podrà prendre el poder pacíficament sinó mitjançant la insurrecció armada.

Segona. Una vegada pres el poder, establiment transitori de la dictadura del proletariat. Els òrgans de poder seran les Aliances Obreres. La dictadura del proletariat pressuposa la més àmplia i completa democràcia obrera. El Partit de la revolució no pot, no deu, ofegar la democràcia obrera.

Tercera. Necessitat de l’Aliança Obrera localment i nacionalment. L’Aliança Obrera deu passar necessàriament per tres fases: Primera, òrgan del Front Únic, portant a terme accions ofensives i defensives legals i extralegals; segona, òrgan insurreccional, i tercera, òrgan de Poder. 

Quarta. Reconeixement dels problemes de les nacionalitats. Espanya restarà estructura en forma d’Unió Ibèrica de Repúbliques Socialistes. 

Quinta. Solució democràtica, en la seva primera fase, del problema de la terra. La terra per qui la treballa.

Sexta. Davant la guerra, transformació de la guerra imperialista en guerra civil. Cap esperança en la Societat de Nacions, que és el front únic de l’imperialisme.

Setena. El Partit unificat romandrà al marge de la II i III Internacional, fracassades ambdues, lluitant per la unitat socialista revolucionària mundial, feta sobre bases noves.

Vuitena. Defensa de la U.R.S.S., però no afavorint la seva política de pactes amb els Estats capitalistes, sinó per mitjà de l’acció revolucionària internacional de la classe treballadora. Dret a criticar la política dels dirigents de la U.R.S.S. que pugui ser contraproduent per la marxa de la Revolució Mundial.

Novena. Règim permanent de centralisme democràtic al Partit Unificat.»

Això no significa que fou un partit monolític, més aviat al contrari expressava una profunda diversitat de  plantejaments polítics dins del camp ideològic del marxisme heterodox.

3. El principal partit obrer de Catalunya; un partit dels Països Catalans amb un marc d’actuació a l’estat espanyol

L’any anterior de la fusió el BOC tenia 5180 afiliats, 4700 a Catalunya, més uns 300 al País Valencià, 15 a les illes i 10 a La Franja. És a dir, pràcticament la totalitat de presència als Països Catalans. L’Esquerra Comunista justament abans de la fusió tenia entre 700 i 800 militants dels quals no arribaven a 30 als Països Catalans (20 a Barcelona). 

En el moment de fundació del POUM tenia presència a les 9 regions (posteriorment vegueries) de Catalunya i a 36 comarques. A la primavera de 1936 a 294 poblacions de Catalunya. Així més del 85% de la militància del POUM se situava als Països Catalans, el que s’explica perquè fou aquest l’àmbit d’actuació essencial del BOC. Això no treu que l’aposta política constitutiva i en bona mesura una de les qüestions determinants per la fusió fou el desenvolupament d’un partit estatal. 

La caracterització d’un partit com obrer té diferents expressions: els interessos de quina classe defensa, on s’orienta políticament per organitzar-la i quina és la seva composició. No genera cap dubte el caràcter i orientació de classe del POUM però resulta interessant referir quina era la seva composició de classe. La majoria de la seva afiliació eren obrers manuals, oficinistes, dependents de comerç i camperols, reproduint-se  en bona mesura aquesta relació en la seva direcció política. 

4. El treball sindical: Del sindicat propi a la unitat sindical

Un dels elements més característics del partit fou la seva profunda i constant orientació sindical. Si bona part dels considerats teòrics venien de ser els màxims responsables de la CNT, als anys 30 una nova fornada de militants participaven de CNT, UGT i altres sindicats autònoms. Hem de destacar la participació a la CNT, especialment a les comarques de les circumscripcions de Tarragona, Lleida i Girona on la majoria de dirigents sindicals van ser militants del BOC i amb la seva fundació del POUM.

La participació sindical es va entendre com un element essencial pel partit, amb una lògica de perspectiva revolucionària en el paper que havia de jugar el moviment sindical, el moviment obrer i el conjunt de la classe treballadora.

El BOC havia estat treballant una proposta d’unitat sindical, de facto unificació sindical entre CNT i UGT. El POUM va continuar treballant en aquesta línia però ni la majoria de CNT ni d’UGT van estar mai per aquest objectiu. En ciutats com Terrassa, Figueres, Reus i Mataró es van crear federacions sindicals unitàries, que agrupaven a tots o la majoria de sindicats. El POUM feu una crida als inicis de 1936 per la constitució del sindicat unitari que assumia havia de ser per al conjunt de la classe obrera tot i que s’hi s’expressarien les diferents tendències. En aquest sentit, va dirigir comunicacions a la UGT, la CNT, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) i l’Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (UGSOC), aquests dos darrers profundament catalanistes. El maig de 1936 el que hauria d’haver estat una conferència d’unitat sindical es va transformar en la constitució de la Federació Obrera d’Unitat Sindical (FOUS), amb prop de 150 sindicats que afiliaven unes 50.000 persones a Catalunya. Si bé hi havia el projecte de llençar el sindicat al nivell estatal fins i tot els poumistes de Madrid no ho veien i plantejaven la seva participació en la UGT. És possible que a les comarques de Tarragona, Girona i Lleida es convertís en el sindicat amb major representativitat. La CNT adoptà una estratègia d’oposició que la portà fins i tot a no participar conjuntament a negociacions amb la FOUS. Pocs mesos després Andreu Nin, qui va ser el seu secretari general, va plantejar l’ingrés de la FOUS a la UGT. Hi ha qui ha entès en aquell exercici una errada important que va portar al POUM a perdre la seva influència sindical. A Catalunya a partir del 19 de juliol de 1936 i de la creació del PSUC el creixement de la UGT fou important, però no ho feu entre els treballadors més combatius. 

5. L’original posicionament sobre la qüestió nacional

La fusió de les dues organitzacions polítiques expressà un cert desplaçament dels seus posicionaments relatius a l’alliberament nacional. El BOC havia teoritzat la necessitat d’impulsar processos d’alliberament nacional a tot l’Estat espanyol i concretar per Catalunya un posicionament més enllà del dret d’autodeterminació sinó un independentisme de facto. En un sentit contrari Esquerra Comunista s’oposava a l’autodeterminació del País Basc per l’hegemonia de la dreta regionalista del PNB. D’alguna manera el posicionament del POUM en ploma de Nin és també una fusió entre el BOC i Esquerra Comunista:

“I, tanmateix, el moviment nacional de Catalunya, pel seu contingut i per la participació de les masses populars, és, en el moment actual, un factor revolucionari de primer ordre, que contribueix poderosament, amb el moviment obrer, a contenir l’avenç victoriós de la reacció. D’aquí es dedueix clarament l’actitud que ha d’adoptar davant el proletariat

1er Sostindre activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció.

2on Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement de les destinacions, sense excloure el de separar-se de l’estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.

3er Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària; i

4rt Enarborar la bandera de la República catalana, per tal de desplaçar de la direcció del moviment la petita burgesia indecisa i claudicant, que prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució, i fer de la Catalunya emancipada del jou espanyol el primer pas cap a la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria.”

El moviment d’alliberament nacional com a factor revolucionari, sostenir i defensar el moviment sense excloure la defensa de la separació de l’Estat espanyol, aixecar la bandera de la República Catalana per disputar la direcció moviment a la petita burgesia i que la Catalunya independent sigui el primer pas per la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria. Alhora no entenien la separació de Catalunya com una separació dels obrers espanyols. 

El POUM no mantenia el seu posicionament en l’àmbit teòric sinó en la pràctica política quotidiana. Des de ser l’únic partit obrer que va demanar el vot positiu a l’Estatut d’Autonomia per Galiza fins a fixar com a punt número 1 al programa electoral de les eleccions de febrer de 1936 reconèixer les llengües catalana, gallega, castellana i basca com a llengües oficials de l’Estat, sense privilegiar-ne cap, i fer efectiu a les Corts el dret dels diputats a expressar-se amb el propi idioma nacional. 

6. L’Aliança Obrera: La gran proposta estratègica

Si bé l’Aliança Obrera va ser la gran proposta estratègica que en bona part va donar origen a la fundació del POUM, la mateixa es recupera després d’octubre de 1934. En paraules de Nin perquè a curt termini la classe obrera prengués el poder calia desenvolupar l’Aliança Obrera i el Partit.

L’Aliança Obrera és una estratègica pensada i teoritzada per Maurín i que és assumida pel BOC i amb la seva creació pel POUM. Tenia la voluntat d’unificar defensivament la classe treballadora davant l’avenç de la dreta i alhora acumular forces per un nou cicle polític ofensiu, això significava una crida a la unitat d’acció a partits obrers i sindicats. 

El setembre de 1933 Esquerra Comunista i el BOC creen a Barcelona la primera Aliança Obrera, i se li uniren el PSOE, la UGT, la USC i la Unió de Rabassaires (tot i que aquesta última se’n separà aviat). En canvi, tant la CNT com el PCE a Catalunya (PCC) no van voler participar. A Astúries del 34 tant el PCE com la CNT en formaren part. A Catalunya militants de la CNT i algunes sectorials participaren dels fets d’Octubre del 1934 amb convocatòria inclosa de Vaga General i proclamació de l’Estat Català.

La teoritzada Aliança Obrera es transformava tant a Astúries com a Catalunya en una realitat política insurreccional on amb protagonisme màxim de la classe treballadora s’iniciaven revoltes i disputes de poder (Astúries) i la declaració de l’Estat Català (Catalunya), tot això com a resposta a la dreta i al creixement de l’extrema dreta i el feixisme. 

7. Del programa revolucionari als acords electorals interclassistes

Sense dubtes que el POUM es va constituir com un partit comunista amb un programa de classe i revolucionari per la presa del poder, quelcom més complex és com caracteritzar alguna de les seves decisions tàctiques com per exemple la d’entrar a formar part del Front Popular i del Front d’Esquerres.

Lluny de ser una decisió pacífica va provocar una forta discussió dins del Comitè Executiu del POUM i alguns dirigents com Jordi Arquer realitzaren articles on situaven que en el Front Popular l’únic que feia concessions era el proletariat i el que ho convertia en una tàctica ineficaç contra el feixisme, insistint alhora amb la necessitat de desenvolupar l’Aliança Obrera. A Catalunya la participació en el Front d’Esquerres era més justificable. El POUM era el segon partit en militància i influència després d’ERC i les organitzacions no d’esquerres que participaven eren molt petites i més aviat progressistes o liberals (PRNE i ACR). Al Front Popular el POUM era marginal i participava la Unión Republicana, organització republicana però no progressista.

Andreu Nin justificà la decisió a posteriori indicant que el moviment era tan arrasador que el partit es va veure obligat a sumar-se i que va evitar l’aïllament i poder connectar amb sectors als quals mai s’havia arribat abans.

8. Titllat de troskistes i criticats pel trotskisme

És habitual, fora dels àmbits del trotskisme i del filopoumisme, llegir com es titlla de trotskista al POUM. Això és erroni i debilita la comprensió de la seva naturalesa política i ideològica. Per descomptat que va ser un ferm defensor del marxisme, la Revolució Bolxevic i  va fer propis els 4 primers congressos de la Internacional Comunista, defensant l’URSS i criticant la persecució de la dissidència comunista per part de Stalin i bona part de la seva tàctica política («tercer període», «socialisme en un sol país», «acord amb estats capitalistes», etc.). Existeix també una complexa discussió sobre si era un partit socialista d’esquerres o comunista, a la vegada que podem afirmar que tenia més una construcció de partit de masses que de quadres. En tot cas no pot ser caracteritzat de trotskista al no haver format part del reagrupament polític internacional de Liev Trotski, ja que la pròpia constitució del POUM era un procés polític contrari a la perspectiva política que el dirigent soviètic plantejava a Esquerra Comunista, l’anomenat «viratge francès» o ingrés als partits socialistes.

Però més enllà que Trotski apostés per l’ingrés als partits socialistes i no pas perquè Esquerra Comunista es fusionés amb el BOC tota una sèrie de qüestions els separaren políticament: la participació en el Front Popular-Front d’Esquerres i l’entrada al Govern de la Generalitat potser són les més importants i les que porten el soviètic a caracteritzar al POUM com partit centrista (entre la socialdemocràcia d’esquerres i els revolucionaris). 

Bona part de les organitzacions que es reclamen del trotskisme han donat màxima importància a aquestes diferències polítiques, algunes altres pel contrari han volgut entendre les pràctiques del POUM i fins i tot indicar que Trotski no coneixia la realitat política catalana o espanyola del moment. Poc coneguda fou la carta que envià el soviètic el 18 d’agost de 1936 a Fosco i Rous (militants del trotskisme a Catalunya) on els trasllada sobre Nin, Maurín i Andrade que seria mesquí mirar al passat i que més enllà de les diferències havien de fer un apropament sincer.

9. El POUM i la revolució

El POUM en essència era un partit marxista revolucionari on la unitat d’acció de les organitzacions de classe era el seu motor per superar el capitalisme i construir democràcia obrera. Va poder viure un procés revolucionari com el que s’inicia a Catalunya i algunes altres zones de l’Estat espanyol a partir del 19 de juliol de 1936 i va fer una aposta per desenvolupar i estendre la Revolució cavalcant les contradiccions. La primera de les mateixes el seu ingrés al Govern de la Generalitat de Catalunya i la designació d’Andreu Nin com a conseller de Justícia i Dret. Els dirigents del POUM van identificar que la Revolució a Catalunya s’havia iniciat amb més profunditat que a la Rússia d’Octubre del 1917, qüestió que s’atribuïa al major pes dels sindicats, les organitzacions marxistes i la cultura obrera.

L’aposta tàctica fou pel «front obrer revolucionari» el que volia significar acords amb la direcció de la CNT i influencia cap a la seva militància i a la vegada un Govern d’organitzacions obreres amb el suport dels Comitès Antifeixistes. La proposta tingué reflex únicament on el POUM era majoritari. Des del POUM el setembre de 1936  es parlava en relació amb Catalunya de «poder obrer» absolut i no pas d’una realitat de «dualitat de poders» (entre Generalitat i Comitè Central de Milícies). En tota aquesta realitat de vegades s’ha estereotipat que pel POUM i la CNT primer era la Revolució i després la Guerra, si bé a la pràctica bona part de militants i simpatitzants del POUM es dedicaren més la resposta armada al front que no pas un exercici concret de desenvolupament de la Revolució. A les empreses el POUM defensava passar de la col·lectivització a la socialització (front les socialitzacions o nacionalitzacions únicament de grans empreses amb indemnització que proposaven PSUC i ERC). Al camp exercia una pràctica oberta de «la terra per qui la treballa» que significava l’opció de col·lectivització o gestió de petit propietari. Respecte a la qüestió militar defensa les Milícies, de facto un exèrcit que conjugués objectius militars amb polítics i no pas un exèrcit jerarquitzat. És deutor aquest article del posicionament del POUM sobre l’opressió de la dona, no volem això sí oblidar-nos del paper del Secretariat Femení ni de la important contribució de les dones poumistes en la Revolució.

10. La persecució del POUM per l’stalinisme, la col·laboració del PCE-PSUC i la República espanyola

Des de la fundació del POUM la Komitern (Internacional Comunista) inicià una campanya de criminalització política on se’ls situava com trotskistes i, per tant, el PCE intentà excloure’ls de qualsevol espai unitari a l’Estat espanyol. Una vegada oberts els arxius de l’URSS a partir dels anys 90 la documentació és prou clara per establir que la persecució del POUM es planifica des de Moscou per la llavors NKVD (Seguretat de l’Estat i policia de l’URSS). En un salt següent a partir de setembre de 1936 el que hi ha és un exercici de repressió amb un marc polític on se’ls situava com a col·laboracionistes amb el feixisme internacional. L’efecte següent fou que representants de la NKVD s’instal·laren a Barcelona i directament condicionaren la política institucional catalana com va ser l’expulsió del POUM del Govern de la Generalitat.  Antónov-Ovséyenko, Ernst Singer i Erno Gerö foren alguns del representant al país d’aquesta persecució. La premsa del PSUC i del PCE  passaren a assenyalar el POUM com quinta columna i en el context posterior als Fets de Maig del 37, es detingueren als dirigents del POUM, s’il·legalitzà el partit i se segrestà i assassinà a Andreu Nin. En aquests fets hi ha una combinació de participants entre membres de la KNVD, del PCE i alguns càrrecs de l’aparell de l’Estat espanyol. Inimaginable fou el sacrifici que va fer la militància del POUM en molts moments en màxima solitud política sense mai abandonar la defensa de les classes populars i la Revolució.

Va haver-hi un POUM a l’exili, un POUM a la clandestinitat i un POUM recuperat en la part final de La Transició. Segurament tenim un altre POUM, el que construïm amb el seu record i el seu llegat per l’esquerra revolucionària.