13 d’octubre, Madrid. Per primera vegada en la història recent de l’Estat espanyol, una manifestació massiva recorre els carrers en defensa del dret a l’habitatge. Rius de gent omplen els carrers, liderats per una generació jove de llogateres, tot i que en un ambient clarament intergeneracional. Mentre el Sindicat de Llogateres coreja consignes que criden a la vaga de lloguers i a la rebel·lió contra el rendisme, moltes treuen les claus de la butxaca i, amb el puny alçat, les fan dringar com a senyal de protesta. Aquesta imatge —mans alçades, punys tancats, claus ressonant— es repetirà i es multiplicarà com la pólvora en les mobilitzacions que s’hi succeeixen: des de la multitudinària manifestació a Barcelona del 23 de novembre de 2024 fins a les protestes a escala estatal del 5 d’abril de 2025, que van portar centenars de milers de persones als carrers de més de 40 ciutats arreu de l’Estat, totes elles inspirades per les mobilitzacions contra la turistificació de la primavera de 2024. Un sol crit: s’ha acabat. Cal baixar els lloguers. Cal acabar amb el negoci de l’habitatge.

L’habitatge —o, més concretament, la seva crisi d’accés— ocupa avui un lloc central en l’agenda política i mediàtica. L’accés a l’habitatge s’ha convertit, els darrers anys, en el principal problema segons la percepció ciutadana. I no és casual: els preus del lloguer fa més d’una dècada que creixen a un ritme tres vegades superior al dels salaris. Els sindicats de llogateres i diverses veus crítiques hem assenyalat una i altra vegada les causes estructurals: les polítiques i normatives que defineixen el règim d’habitatge han estat dissenyades per transformar-lo en un actiu financer. Aquest marc ha facilitat que fons voltors, immobiliàries, gestors d’actius i rendistes de tota mena s’apoderessin del parc residencial, mentre cada vegada més persones ens veiem obligades a pagar un peatge cada cop més alt —el lloguer— per tenir sostre.

Però aquestes mobilitzacions recents no són només una resposta a una situació d’urgència. Revelen quelcom més profund: l’aparició i consolidació del sindicalisme llogater com a forma d’organització col·lectiva, en expansió arreu del territori.

Un Sindicat? De Llogateres? El naixement del sindicalisme llogater a l’Estat espanyol

Els primers sindicats de llogateres van néixer simultàniament a Barcelona i Madrid el maig de 2017. A la capital catalana, la presentació va omplir el teatre del Casinet d’Hostafrancs i va deixar fora desenes de persones, que van improvisar una assemblea paral·lela al carrer. La convocatòria va ser seguida en directe per centenars de persones més i va rebre cobertura tant de mitjans estatals com locals. L’interès mediàtic no era anecdòtic. En un país històricament de propietaris, on la crisi d’habitatge semblava cosa del passat —una fase superada després del terratrèmol hipotecari de 2008—, la creació d’un sindicat de llogateres era una ruptura.

Però l’estabilitat promesa per la propietat s’havia esvaït. Una nova generació de llogateres —joves precàries, persones migrants, treballadores empobrides— vivia atrapada en un mercat de lloguer deliberadament insegur i generador de pobresa. Mentre els representants del capital immobiliari celebraven l’encariment com a senyal de “recuperació”, les llogateres patíem un empobriment estructural.

Malgrat l’evidència de l’escalada de preus i els seus efectes socials devastadors, els mitjans i l’opinió pública només recollien la visió de la patronal: consideraven aquest augment com un fenomen “natural” propi dels centres de les grans ciutats —ignorant que també afectava les perifèries metropolitanes, les ciutats mitjanes i fins i tot els municipis petits. “No tothom pot viure al centre”, deien, suggerint que les llogateres havíem d’assumir la nostra posició social i fer les maletes cap a zones més “assequibles”, encara que fossin lluny dels nostres espais de vida, treball i socialització.

Aquest discurs legitimava una idea de ciutat selectiva i excloent. L’encariment del lloguer es naturalitzava, fins i tot es presentava com una virtut que “donava valor” a la ciutat, mentre el desplaçament forçat de les llogateres es veia com una conseqüència lògica —gairebé com una llei de selecció natural: adaptar-se o desaparèixer.

En aquest context de consens mediàtic i institucional a favor del rendisme, moltes llogateres patíem en silenci el que avui coneixem com a desnonaments invisibles: expulsions no judicials, provocades per pujades desorbitades de lloguer o per la no renovació unilateral del contracte, motivades únicament per la cerca de rendibilitat de la propietat. Quan els primers sindicats vam obrir espais de trobada, aquests es van omplir ràpidament de llogateres desesperades. Tot i que encara no disposàvem d’un sistema de suport consolidat ni d’una estratègia definida, i el sindicat es trobava en una fase experimental, els punts d’acollida s’omplien. La sensació compartida era clara: una pressió creixent de desplaçament i asfíxia econòmica per part d’un sistema rendista desbocat.

Les primeres militants ho van entendre ràpidament: darrere de cada història individual hi havia un patró d’explotació. La primera tasca dels sindicats va ser, per tant, fer visible allò invisible. No podia ser que tota aquella misèria passés desapercebuda. I per aconseguir-ho, calia organitzar-se des de la desobediència i el suport mutu.

Un sindicalisme arrelat en el seu temps i lloc

El moment polític en què neix el Sindicat està fortament condicionat per les circumstàncies del seu entorn. D’una banda, es tancava el cicle iniciat pel 15M: el moviment destituent contra l’austeritat perdia força, i a Catalunya —on es concentrava el principal grup impulsor dels sindicats— el focus polític estava completament ocupat per la qüestió independentista. Tot i que aquest context mantenia una certa efervescència al carrer i la idea de desobediència i sobirania formava part de l’imaginari col·lectiu, els moviments centrats en els drets socials perdien centralitat. Aquest escenari, però, va permetre al Sindicat créixer allunyat del focus mediàtic, teixir les primeres campanyes amb una relativa autonomia, construir la seva estructura organitzativa i posar les bases d’un sindicalisme llogater amb vocació de permanència.

No és, per tant, un naixement marcat per l’emergència ni per una crisi aguda, com en el cas de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH), que va sorgir en un context d’atur massiu i de fallida sistèmica. El Sindicat de Llogateres neix en un escenari diferent: el d’una reestructuració del capitalisme rendista espanyol que, lluny de replantejar-se, manté intacta la seva prioritat central —preservar i augmentar el valor del sòl i dels actius immobiliaris com a base del model econòmic dominant.

Tot i que sovint parlem de “crisi d’habitatge” per referir-nos a la precarietat del règim residencial, en realitat el sistema funciona exactament tal com ha estat dissenyat: com una màquina d’acumulació per a qui controla la propietat, i com un mecanisme de control i explotació per a qui no la té. El capitalisme rendista i residencial no falla: opera amb plenitud i eficàcia. Qui té un problema no són els actors econòmics, sinó les llogateres que patim l’extracció de rendes en un marc legal fet a mida per afavorir aquesta dinàmica. No és una crisi: és una línia de fractura de classe que defineix les condicions materials de vida del segle XXI.

En aquest sentit, el capitalisme espanyol ha especialitzat el seu model en l’extracció de rendes immobiliàries. L’únic que ha fet en els darrers quinze anys és adaptar els mecanismes d’explotació a les condicions posteriors al 2008. Si durant els anys noranta i dos mil l’eix central era l’endeutament hipotecari, en la fase actual aquesta lògica s’ha traslladat al mercat del lloguer. Per fer-ho possible, s’han reconfigurat normes i polítiques per obrir el lloguer a l’entrada massiva de capital financer, creant les condicions per a una nova fase d’acumulació basada en l’explotació directa de les llogateres.

Aquest context explica les característiques del creixement dels Sindicats de Llogateres: lent i pacient, però sostingut. En aquests vuit anys, hem impulsat lluites importants en els àmbits sindical, judicial i legislatiu. Hem guanyat conflictes clau, hem consolidat estructures d’organització i hem situat el conflicte per l’habitatge al centre del debat públic. Però no des d’una lògica conciliadora, sinó des de la confrontació oberta: avui, el Sindicat fa explícit que els beneficis d’uns són possibles a costa de les nefastes condicions de vida d’altres. Aquesta realitat no es pot maquillar ni negociar. El sindicalisme llogater activa un antagonisme clar entre, d’una banda, els rendistes, aquells que tenen propietats sobrants i tenen el poder i el control de les cases; i, de l’altra, les llogateres, aquelles que no tenim propietats (ni, en la majoria dels casos, podrem adquirir-ne mai) i que ens veiem obligades a pagar per alguna cosa tan bàsica com és una casa.

Tot això ha tingut lloc en un escenari especialment advers. Fer sindicalisme avui implica fer-ho en un moment de descomposició del moviment obrer, d’esgotament de les institucions de l’esquerra tradicional i d’absència d’un horitzó col·lectiu clar. L’impuls polític del 15M s’ha dissolt i els espais de mobilització han quedat desestructurats. En aquest context, la missió del Sindicat va molt més enllà de representar les llogateres davant la propietat o davant les institucions. Es tracta també de recuperar un sentit profund i radical del sindicalisme: una forma d’organització que confronta un dels pilars estructurals del capitalisme espanyol —el negoci immobiliari.

De resistir el rendisme a construir una estratègia per guanyar

Si t’apropes a un Sindicat de Llogateres, probablement sentiràs a dir que el cor de l’organització és el que en anglès s’anomena member defence i que en aquesta edició s’ha traduït com a “defensa de les membres”. En la pràctica quotidiana, però, l’anomenem senzillament acció sindical.

L’estratègia “Ens Quedem” n’és un dels exemples més potents. Va néixer com una forma de desobediència pensada per donar una resposta col·lectiva als problemes recurrents que portaven les llogateres als punts d’assessorament col·lectiu i a les assemblees: pujades desorbitades del lloguer, finalitzacions de contracte sense renovació, condicions de precarietat residencial. Primer es va plantejar com una campanya pública per visibilitzar el conflicte, però de seguida es va convertir en una eina organitzativa clau, basada en una idea senzilla de desobediència: no acceptar pujades de lloguer ni no renovacions unilaterals de contracte. Rebutjar aquestes imposicions de forma organitzada es va convertir en una eina fonamental per disputar el control dels nostres habitatges, especialment quan diverses veïnes comparteixen propietari.

Aquesta estratègia d’acció sindical permet crear comunitats i blocs en lluita. Quan les veïnes s’organitzen i es mantenen unides, guanyen força i poder de negociació davant els rendistes. Això es pot traduir en victòries concretes: aconseguir la reparació d’un ascensor que deixa atrapades persones amb mobilitat reduïda; obligar la propietat a arreglar humitats que provoquen malalties respiratòries; impedir desnonaments massius per convertir els pisos en allotjaments turístics o temporals; o forçar l’eliminació de clàusules abusives i la devolució de cobraments fraudulents d’honoraris o impostos.

Però, sobretot, trenca l’aïllament i la fragmentació que ens imposa el sistema rendista. Tot i que els amos dels pisos i els seus representants —gestores, immobiliàries, intermediaris— intenten dividir-nos i forçar negociacions individuals, l’experiència acumulada ens mostra que la clau de l’èxit està en la unitat de les llogateres.

Aquests blocs, un cop organitzats, sovint desborden els límits de l’edifici i es converteixen en referents d’un moviment veïnal més ampli al barri o fins i tot a la ciutat. Com assenyala Jacob Stringer en les pàgines d’aquest llibre, construir un sindicat de base és, en el fons, construir comunitats en lluita. I té tota la raó. Perquè aquesta tasca organitzativa no només serveix per defensar-se dels abusos, sinó també per prefigurar sistemes d’habitatge, societats i vides radicalment diferents, amb condicions que valgui la pena viure.

El sindicalisme llogater és, per tant, una estratègia per superar les relacions capitalistes mitjançant l’organització des de la base. No volem limitar-nos a resistir, sinó construir futurs desitjables, amb comunitats en lluita estables que imaginin i generin relacions socials lliures d’explotació i desigualtat. Això passa per l’organització a nivell de finca, però també pel reforç dels teixits veïnals, per construir un veïnatge que trenqui amb l’aïllament i la desconfiança cap a la diferència. Només així podrem caminar cap a una societat més igualitària i diversa, més democràtica, on tothom tingui garantit el dret a un habitatge digne i a uns suports i cures comunitàries reals.

Restaurar una cultura d’organització, construir poder de classe: llogateres, afilieu-vos!

Vivim en societats profundament individualitzants. Les relacions de mercat, la burocràcia i fins i tot les lleis que haurien de garantir els nostres drets parteixen de la figura de l’individu, immers en una lluita constant per la supervivència i el reconeixement. És una societat on la competència és la norma: si no t’imposes, t’aixafen. Aquesta cultura impregna també la idea d’habitatge, dominada per la figura del petit inversor, del rendista emprenedor, d’aquell que “es busca la vida” tot extraient rendes d’altres persones.

Davant aquest imaginari, és fàcil caure en la nostàlgia: aquell moviment obrer capaç de paralitzar el país, de conquerir drets socials reals, d’organitzar vagues de lloguers massives i històriques. Però els sindicats de llogateres de nova generació han sorgit, precisament, en escenaris on aquestes estructures ja no existeixen. Apareixen en societats de propietaris, amb poc o cap teixit associatiu, sense un moviment obrer fort ni les seves institucions. Neixen en contextos adversos, però també des de la necessitat d’obrir nous camins.

La seva missió és, per això, doble: recuperar la cultura militant de la solidaritat de classe i veïnal, i construir organitzacions estables i duradores que puguin transmetre aquesta cultura de generació en generació, enriquint-la. Fer sindicalisme llogater no és només resistir l’explotació: és aixecar un bastió popular contra el rendisme, crear una institució democràtica al servei del poble que lluita contra la desigualtat i treballa per eliminar les relacions d’explotació i dominació que imperen en l’habitatge sota el capitalisme.

El sindicat és, en aquest sentit, un espai per habitar. Una organització a través de la qual no només ens defensem, sinó que practiquem formes de democràcia real. Ser sindicalista és defensar que tothom ha de tenir un lloc on viure; és afirmar que no hi ha llibertat sense garanties materials mínimes. Però també és defensar la convivència als barris, la diversitat, el retrobament entre cultures i la lluita contra el racisme. Perquè el racisme, avui, és un dels instruments més eficaços del sistema per dividir les classes populars: fa creure que l’enemic és qui va arribar l’últim, i no qui ens ofega econòmicament.

El sindicalisme llogater, per tant, no és només un mecanisme de defensa: és una proposta de reconstrucció col·lectiva. És una aposta per refer comunitat, recuperar l’organització popular i construir poder de classe en una de les línies de front centrals de la lluita social del nostre temps.

Una estratègia amb vocació internacionalista

L’aparició dels sindicats de llogateres a Catalunya i Madrid forma part d’una onada internacional de nous sindicats que, arreu del món, estan reinventant la manera d’organitzar la lluita per l’habitatge. De Berlín a Chicago, de Lisboa a Los Angeles, aquestes organitzacions aposten per un sindicalisme de base, combatiu i arrelat als barris, que trenca amb les dinàmiques assistencialistes o institucionalitzades de molts sindicats tradicionals.

Malgrat les diferències de context, moltes d’aquestes iniciatives comparteixen condicions de partida similars a les que hem descrit al llarg d’aquest pròleg: neixen en societats majoritàriament propietàries, sense polítiques sòlides de protecció del lloguer, en absència d’un moviment obrer fort i en un moment d’auge de l’autoritarisme i de l’extrema dreta. Tanmateix, compten amb un avantatge comú: l’extracció de rendes immobiliàries ocupa avui un lloc central en el funcionament del capitalisme global. Això converteix els sindicats de llogateres en espais estratègics des d’on organitzar resistències i imaginar alternatives.

Davant rendistes cada cop més globalitzats i coordinats, la resposta també ha de ser internacionalista. En els darrers anys han sorgit xarxes continentals com la European Action Coalition for the Right to Housing and the City (EAC) o la xarxa nord-americana Autonomous Tenants Union Network (ATUN), que connecten col·lectius de base i sindicats independents per compartir estratègies, formació i suport mutu. Aquesta coordinació ha permès que l’organització llogatera creixi a partir de l’intercanvi directe d’experiències entre col·lectius que, malgrat les distàncies geogràfiques, enfronten problemes estructurals molt semblants.

A l’abril de 2024, aquesta tendència va fer un salt endavant amb la celebració a Barcelona de la primera Trobada Internacional de Sindicats de Llogateres. Més de 200 activistes de 60 organitzacions de 16 països es van reunir per posar les bases d’una futura internacional llogatera. La trobada va culminar amb la lectura de la Declaració de Barcelona, que feia una crida clara a l’organització global:

“Aquesta declaració és una crida a les llogateres d’arreu del món a unir-se al sindicat més proper del seu barri o ciutat, o a crear-ne un de nou allà on no existeixi, per posar fi a l’explotació llogatera i a la mercantilització d’un dret bàsic com és l’habitatge. […] Conscients que aquesta trobada ha comptat exclusivament amb la participació d’organitzacions del Nord Global, ens comprometem a treballar per incloure-hi col·lectius del Sud Global, tant d’Amèrica Llatina com d’Àfrica i Àsia. Només quan totes les veus siguin presents podrem parlar d’un veritable internacionalisme.”

Aquest compromís internacionalista no és només una declaració de principis: respon a la necessitat urgent de reconèixer-nos, coordinar-nos i enfortir-nos mútuament. El moviment per l’habitatge és cada cop més global, i el sindicalisme llogater també ha de ser-ho —amb arrels locals, però amb una mirada i una estratègia a escala planetària.

El nostre horitzó: una transformació postcapitalista mitjançant la confederació de lluites

El poder llogater no és un fi en si mateix. És una peça d’alguna cosa més gran: d’un projecte d’emancipació que trenqui amb la lògica d’un sistema que privatitza allò comú i ens condemna a la misèria. Sabem que sense sostre no hi ha feina digna, i que sense planeta no hi ha futur. Per això la lluita per l’habitatge digne necessita sumar forces amb el sindicalisme laboral, l’ecologisme, el feminisme i totes les lluites que, com la nostra, neixen de la vida i s’enfronten al capital.

Els Sindicats de Llogateres es troben encara en una fase embrionària d’aquest procés, però cada cop som més conscients de les necessitats que sorgeixen de les pròpies lluites. A vegades, l’especialització de les dinàmiques de lluita tendeix a aïllar-nos, generant dispersió, identitarisme i respostes parcials. Per això, s’ha començat a explorar noves formes d’organització que ens permetin avançar col·lectivament.

L’objectiu és construir, a mig i llarg termini, un subjecte polític autònom, divers i des de baix, amb capacitat per intervenir en el context social i polític i per construir una nova hegemonia. Aquesta aposta per la confederació de lluites ha de permetre avançar cap a un sindicalisme integral que abraci no només l’habitatge, sinó també el treball, el feminisme i l’ecologisme. Cal generar una casa comuna on compartir idees, estratègies i un projecte de futur compartit. Perquè si no fem política nosaltres, algú altre la farà per nosaltres.

A la pràctica, aquesta confederació ha de sorgir des de les bases, des dels territoris. No es tracta de coordinadores des de dalt, sinó d’una unió orgànica de lluites que sorgeixi de les comunitats, que en respecti l’autonomia i es reforci mitjançant la cooperació. La confederació ha de ser progressiva, com un procés gradual que, en un primer moment, es pugui centrar a enfortir les organitzacions existents, però que a llarg termini apunti cap a la creació d’una nova estructura que ens permeti articular-nos de manera més efectiva.

Aquest any, el procés de confederació ha avançat de manera significativa, consolidant aliances amb altres sindicats i moviments socials. Hem aconseguit establir relacions bilaterals amb col·lectius de diferents ciutats, compartint recursos, estratègies i visibilitzant conjuntament les nostres lluites. A escala territorial, estem construint una xarxa sòlida de suport mutu i coordinació entre barris, que va més enllà de les demandes específiques d’habitatge. A més, hem impulsat la creació d’espais comuns de formació, on compartir experiències i coneixements que enforteixin la capacitat organitzativa. Aquest procés no només ha ampliat la nostra visió, sinó que ha fet créixer el sindicalisme de base de manera orgànica, obrint la porta a noves aliances i multiplicant les forces al territori.

L’horitzó transformador que proposem passa per un sindicalisme que posi la vida, en tots els seus aspectes, al centre de l’acció política. Un sindicalisme que no esperi a prendre el poder, sinó que, des de les lluites quotidianes, comenci ja a prefigurar el tipus de societat que volem construir. És un sindicalisme revolucionari, que no es limita a defensar el que tenim, sinó que vol transformar d’arrel les estructures que ens oprimeixen.

Així, les vagues de lloguers, els sindicats de base, les cooperatives d’habitatge i les lluites ecosocials no són peces separades, sinó que han de confluir en una estratègia comuna. La confederació de lluites és l’únic camí per construir el poder popular que necessitem, perquè les nostres demandes no es quedin en el terreny de l’específic. Davant del campi qui pugui que ens imposa el mercat, els Sindicats de Llogateres apostem per la confederació de lluites i per la reconstrucció d’un món on viure bé no sigui un privilegi.

Poder llogater no és només lluitar per un habitatge. És lluitar per tot.

Pròleg del llibre “Llogateres uniu-vos” de Jacob Stringer