La defensa de la terra comunal

Una nit de 1830, a la comunitat rural d’Otmoor, al sud d’Anglaterra, un grup de camperols es va reunir sota la foscor de la nit. Armats amb destrals i pales, es van dirigir cap als tancaments que havien envaït les terres comunals. Aquestes terres, que durant generacions havien estat essencials per a la seva subsistència, els permetien pasturar el bestiar, recollir llenya i conrear aliments. Aquests recursos no eren només una font de vida material, sinó també el pilar d’una economia col·lectiva que funcionava sota una comprensió compartida dels recursos com a béns comuns.

Amb l’aparició de les tanques, però, aquell equilibri es va trencar. La privatització d’aquells espais no només va erosionar l’economia camperola, també va desestabilitzar el fràgil sistema ecològic que sostenia les seves vides. Les tanques alteraven els patrons naturals del drenatge i provocaven inundacions que dificultaven encara més la supervivència de les comunitats. Aquella nit, els camperols van enderrocar quilòmetres de tanques en un acte col·lectiu i deliberat, en un esforç per recuperar allò que consideraven seu: no només la terra, sinó un estil de vida que veia l’entorn com un bé compartit i essencial per a la comunitat.

Aquest episodi, lluny de ser destructiu, simbolitza una lluita més profunda per mantenir el vincle entre la comunitat i la natura. Els Otmoor Rioters, com van ser anomenats, defensaven més que una necessitat immediata: lluitaven per preservar un ordre econòmic i ambiental que consideraven just i necessari.

Economia moral i motins de subsistència

Aquestes lluites no van sorgir del buit. Resseguien formes de protesta prèvies, com els motins de subsistència del segle XVIII. Quan el preu del pa es disparava, les comunitats s’organitzaven per confiscar gra i aliments, ajustant els preus a allò que consideraven “just” segons una economia moral compartida. Durant el segle XVIII, la protesta popular més habitual no era la vaga o les grans manifestacions urbanes, sinó els motins de subsistència i les demandes de regulació dels preus. Aquestes accions esclataven quan la població percebia que es trencaven les regles del “preu just”, ja fos perquè les autoritats no garantien la subsistència o perquè s’atribuïa l’encariment dels aliments a l’especulació o l’acaparament, o bé a ambdues causes.

Aquestes protestes no eren moviments espontanis o irracionals. Reflectien una comprensió profunda de la justícia social, on la producció i distribució dels recursos es basava en obligacions comunitàries. Segons l’historiador anglès E.P. Thompson, aquests moments de resistència constituïen experiències col·lectives d’aprenentatge. Les lluites van crear consciència comunitària, establint les bases per a aliances futures. A través d’aquesta experiència de despossessió, organització i confrontació amb el poder, es va començar a forjar el que més tard seria conegut com a consciència de classe. L’economia moral va evolucionar en estructures com el sindicalisme, les cooperatives i altres institucions del moviment obrer, integrant-se progressivament a les idees de l’“economia política de la classe treballadora” de Marx.

La formació de la classe i l’ecologisme dels pobres

Thompson ens ensenya que la classe obrera no va emergir automàticament de les estructures econòmiques, sinó que es va formar a través de processos històrics. La  resistència als enclosures transcendeix la simple qüestió econòmica i representa una oposició directa al capitalisme emergent, un sistema que desposseïa les persones dels seus recursos mentre mercantilitzava la natura i degradava els ecosistemes. 

Aquestes lluites mostren com la classe obrera es construeix en la intersecció entre economia, cultura i acció col·lectiva. Homes i dones van desenvolupar un sentit de comunitat i destí compartit davant les mateixes forces que convertien la terra en mercaderia, imaginant i practicant un món on la terra, el treball i l’entorn es gestionaven com a béns comuns.

Les lluites dels segles XVIII i XIX, doncs, tenien una dimensió ecologista significativa. No es limitaven a defensar drets laborals i socials, sinó que també protegien els béns comuns i sistemes de vida sostenibles amenaçats pel capitalisme industrial. Seguint el que explica Joan Martínez Alier sobre l’ecologisme dels pobres, aquestes resistències, tot i no utilitzar el llenguatge de l’ecologisme contemporani, tenen un caràcter profundament ecològic. Camperols i obrers lluitaven per preservar l’accés equitatiu als recursos naturals i limitar l’explotació intensiva de la terra i l’entorn.

Anticipar-se a la crisi alimentària

El 2008, una part del capital espantat per la crisi hipotecària es va refugiar a la Borsa de Chicago. Això va desplaçar l’onada especulativa de l’habitatge a l’alimentació, va generar un encariment global de preus dels aliments, i va ser un dels factors desencadenants de les primaveres àrabs. Avui la crisi alimentària global torna a ser una realitat palpable. Segons les dades de la FAO, el 2022 l’índex de preus dels aliments va assolir el seu màxim històric, amb un increment del 40% respecte al 2020 en productes essencials com els cereals i els olis. Aquests augments, que colpegen amb especial duresa les economies més vulnerables, no són fets naturals. Com ens recorda l’ex-relator de l’ONU pel dret a l’alimentació, Jean Ziegler, la gana és un fenomen polític i requereix solucions polítiques. Segons Ziegler el món produeix prou per alimentar a 12.000 milions de persones, per tant, la gana no és resultat d’una carestia sinó d’una combinació de factors: interrupcions en les cadenes de subministrament globals, escassetat artificial generada a través de l’acaparament, conflictes geopolítics com la guerra a Ucraïna, i els impactes cada cop més devastadors de la crisi climàtica.

Aquestes dinàmiques globals tenen impactes concrets en les economies domèstiques locals. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el 43% de les llars es troben al llindar de subsistència. Això significa que gairebé la meitat de la població viu amb uns ingressos que amb prou feines cobreixen les necessitats bàsiques. Una part desproporcionada dels ingressos familiars es destina a costos fixos: a l’últim informe d’IDRA destaquem que una de cada tres llars destina més del 50% dels ingressos a pagar el lloguer, mentre que un altre 12% es destina a cobrir subministraments bàsics com l’aigua, la llum o el gas. Això deixa un marge molt estret per a l’alimentació, convertint qualsevol augment en el preu dels aliments en una crisi immediata per a milers de famílies.

Aquest context posa en evidència la fragilitat d’un sistema alimentari globalitzat dissenyat per maximitzar beneficis a través de llargues cadenes, i especialment pel reduït nombre d’actors que es troben al centre de la cadena, com ens recorda la recurrent imatge del rellotge de sorra. Si aquest model fràgil, que genera desigualtats i crisi ecològica, se sosté, és gràcies a les regulacions i ajudes públiques. En el cas de la UE, gràcies a la Política Agrícola Comuna.

La nova classe en formació

En els motins de subsistència del segle XVIII les comunitats articulaven una noció de justícia econòmica basada en allò que consideraven “preus justos”. Avui, en un context marcat per la fragmentació social i l’esgotament ecològic, aquesta economia moral pot incloure tant les necessitats immediates d’accés als aliments com la sostenibilitat dels sistemes alimentaris.

Un primer pas en aquesta direcció seria reconèixer que garantir l’accés a una alimentació saludable i sostenible és un dels pilars de la sobirania alimentària. Això implica polítiques concretes com la regulació dels preus dels aliments bàsics, la prohibició de l’especulació financera amb aliments, la promoció de la distribució alimentària de petita escala, arrelada al territori i amb forta presència d’actors públics i cooperatius, així com un gir de 180° en l’orientació de les subvencions de la Política Agrícola Comuna. 

Durant 60 anys el 50% del pressupost de la UE s’ha destinat a subvencionar els grans actors privats del sistema alimentari. Aquesta colossal injecció de diners públics només ha servit per alimentar beneficis: la petita pagesia s’ha reduït i empobrit, els territoris s’han desertificat i tornat infèrtils, i l’alimentació s’ha tornat cada vegada més cara i menys saludable. És hora d’invertir la situació i que aquesta reducció de riscos sigui per qui produeix i distribueix aliments que cuiden les persones i els ecosistemes. Garantir l’accés a una alimentació saludable i sostenible no és només una qüestió de subsistència, sinó un acte polític que redefineix les prioritats col·lectives. No obstant això, les aliances enfront de la despossessió no es formen sota etiquetes ideològiques preconcebudes. L’accés a l’alimentació tornarà al centre del debat social, però no parlarà el llenguatge de l’ecologisme, sinó el de la supervivència. És aquí, en aquest procés social i polític, on es pot anar formant una nova classe amb una forta dimensió ecològica.