Aquesta nit he somiat que Paul Lafargue escrivia avui el Dret a la mandra, com una versió anticapitalista del Pierre Menard de Borges. Aquest somni inquietant i impossible que estrena el 2025 un pamflet publicat al periòdic L’Égalité el 1880 i reeditat com a opuscle el 1883 m’ha consternat i m’ha fascinat. Com que sóc un pobre acadèmic, he fet les coses tristes que els acadèmics sabem fer: un comentari de text. Però com que tinc bruxisme i no dorm bé, n’he triat només algunes lliçons, les millors lliçons, les més sàvies. 

Aquesta publicació onírica em sembla important per una dita feminista que observa que el canvi social no vindrà quan els nostres desitjos estiguin satisfets (“Protect me from what I desire”, diu una peça de la Jenny Holzer); més aviat, el canvi social esdevindrà quan es transforme la nostra forma de desitjar. Tinc la convicció que les estructures de la sensibilitat envers el treball han canviat gradualment des de la crisi del 2008, i que la passió pel treball i l’entusiasme que caracteritzava l’emprenedor de si mateix que totes vam aprendre a admirar als 90 i els 2000 s’han fet miques després de la pandèmia i les polítiques del confinament. Em sembla que la mandra és un nom adient i acurat per aquest desig postcapitalista, un sentiment públic que rebutja la lògica del capital (créixer, progressar, aparèixer, acumular) i es pregunta com habitar aquest món per no destruir-lo ni rebentar el nostre cos. La mandra és un desig d’habitar i quedar-se, de cura, d’abraçada, de temps sense objecte: la força de no fer res, és a dir, l’anhel de ser lliures allà on l’estrès esdevé la dominació quotidiana. Si el capitalisme és religió, la mandra té consciència crítica; si el capitalisme és transcendent, la mandra defèn una immanència absoluta, com Agamben i Deleuze van pensar. Vet aquí les ocurrències providencials del Lafargue: 

Primera lliçó: Totes les misèries capitalistes provenen de la passió pel treball, que és una versió contemporània de la servitud voluntària.

Lafargue denuncia que una “estranya bogeria” s’ha apoderat de les classes obreres a les societats capitalistes, i aquesta bogeria és “l’amor al treball”. Efectivament, Lafargue identifica el nucli de la cultura del treball en temps de capitalisme emocional: el que caracteritza el treball dels nostres dies és el reconeixement de què el vincle afectiu del treballador amb l’empresa és un element indispensable per la generació de plusvàlua, com Renyi Hong, Sarah Jaffe o Bifo Berardi han pensat. El treball no ens demana només temps i capacitat, sinó també ens exigeix motivació, il·lusió i entusiasme: les passions superlatives esdevenen part del codi ètic del treballador, la seua mancança és motiu de comiat. Aquestes passions superlatives són una forma d’obediència cega felicista que hem de fingir per tapar el cansament, la depressió o la ràbia pura. Amb elles, desapareix també la posició crítica, el pensament lateral, el qüestionament i la possibilitat d’una alternativa. La falsa consciència neoliberal assenyala que l’entusiasme i els somnis són suficients per ésser feliç, un salari emocional que allunya la nostra reflexió sobre la depauperació sistemàtica de les condicions materials i el poder adquisitiu de les treballadores, i ens obsessiona amb preguntes neuròtiques i narcisistes sobre la satisfacció, la seducció als poderosos, les fantasies enlluernadores d’una vida idíl·lica i cruel basada en la possessió i el sotmetiment dels altres.

Lafargue ens ensenya que el capitalisme és, abans que res, una certa economia libidinal. Reconeix que un sistema es caracteritza, sempre, per una determinada producció de subjectivitat, és a dir, per una certa gramàtica del desig. La passió pel treball defineix un desig que és governat mitjançant la seua excitació, com deia Miguel de Beistegui i recorda la Laura Llevadot (“un desig que desitja desitjar”), i que assumeix la lògica capitalista de l’increment indefinit del guany. El FOMO és el nom popular d’aquesta economia libidinal, que reconeix que, si cultivem a la feina un vincle afectiu, ens comportem a l’espai íntim i afectiu com un inversor que deposita capital-temps per obtenir el major gaudi possible en la forma del consum d’experiències. Laval i Dardot li deien a això “dispositiu de rendiment-goig”. El Paul Lafargue no els cita, però entenc que la seua voluntat pamfletària prefereix un estil llegidor a un carregat de pedanteria. Ell s’estima més aquesta fórmula: “El gran problema de la producció capitalista ja no és trobar productors i duplicar les seues forces, sinó descobrir consumidors, excitar els seus apetits i crear-los necessitats artificials”. La seducció i no la disciplina és la tecnologia del jo per antonomàsia. Lafargue coneix l’obra de la Illouz i al Lipovetsky i ací ho mostra. 

Segona lliçó: el misteri de la força vital que no és força de treball

Lafargue ens explica que la passió pel treball condueix a l’esgotament de les forces vitals de l’individu i els seus fills. Més endavant en el text raona que el treballador ha de “prendre consciència de la seua força” per proclamar els drets de la mandra, dels que parlaré després. Això ens aboca a raonar que la passió pel treball és un tipus de força, però que hi ha una altra força vital que no és exactament força de treball. Coneixem la definició clàssica marxiana de la força de treball: és “el conjunt de capacitats físiques i intel·lectuals presents a la corporalitat i la personalitat viva d’un ésser humà, i que aquest posa en moviment sempre que produeix valors d’ús de qualsevol espècie”. La força de treball és, doncs, productiva, positiva, operativa: defineix la nostra verticalitat, el que ens fa créixer i realitzar-nos. El treball és una performance –això ja ho sabíem–, però també una forma de performativitat. Ara bé, sembla que la força de treball no és l’única força a la vida, altra força vital li resisteix. Quina és aquesta?

    Entenc que la mandra és el nom d’aquesta força vital que, diferent a la força productiva, és consumida per la passió pel treball. El nostre temps es caracteritza doncs per una feblesa, la manca d’una força vital, que és la mandra (el Barthes i la Duras ho lamentaven als setanta). Si la força de treball és productora, la força vital mandrosa és improductiva; si la força de treball instaura el món capitalista, la mandrosa l’aniquila; si la força de treball ens exigeix sense límits fins al trencament definitiu, la mandra imposa un límit absolut a l’imperi del rendiment; si la força de treball ens fa sentir insuficients perquè sempre podem produir més, la força vital de la mandra en redimeix i ens reconcilia amb la festa del nostre cos. Si la força de treball, violència mítica, és sanguinària, la mandra és letal, però incruenta. Lafargue i Benjamin serien bons amics, però la distància del temps els separa. 

La mandra és la força de no fer res, la força per dir no i parar, magna resistència, una força de pura negativitat, com diu l’Oliver Marchart. Res no ens fa més pobres que perdre l’alternativa i la potència de dir no, “I would prefer not to”. La vida és treball, verticalitat i realització, però és també caiguda, dependència, decadència, horitzontalitat, restar i quedar-se. Si la força de treball és performativa, la mandra és una força vital aformativa: la capacitat crítica i política per desfer, destituir, desistir, rendir-se i retirar-se. Així, Paul Lafargue li torna l’agència al cos, un cos que diu “prou!” i tomba al subjecte que el comanda: la mandra és la força vital de l’evasió. Lafargue coneix bé les teories de la performativitat després de la deconstrucció, s’ha llegit al Derrida i al Hamacher, a la Butler, la Ronell, l’Ahmed i el Halberstam. La mandra és un gust pel fracàs, perquè qui fracassa descobreix una alternativa, que sempre hi ha alternativa.

Tercera lliçó: l’imaginari capitalista comporta misèria i abstracció de la misèria. La mandra inaugura un pensar situat i recupera la creença en aquest món.

Com a bon lector de Mark Fisher, i tot coneixent les reflexions d’Agamben sobre el capitalisme com a religió, aquest Paul Lafargue oníric reconeix les estratègies ideològiques del capitalisme. D’una banda, observa amb tota claredat que el capitalisme és la forma de religió en temps neoliberals. I això perquè habilita un món transcendent més valuós i desitjable que el nostre món. Aquesta base nihilista, que nega i invisibilitza la nostra situació material –tant els seus malestars com les seues glòries–, ens fa sacrificar el nostre temps i energia per una fantasia de realització perfecta i vida plena que mai no arriba: en nom d’aquesta fantasia d’èxit laboral i triomf personal, ens mantenim lligats a vides que no funcionen, on no deixem de currar, patim estrès i insomni, no podem pagar el lloguer i respirem un aire de merda. Laurent Berlant li deia a aquesta estructura libidinal “optimisme cruel”, que és el revers de la passió pel treball: una passió cegadora, la intensitat de la qual fa de vel per no veure o no patir com som de miserables. Si la fe és la més alta de les passions, com deia el Kierkegaard, pensar el capitalisme com a religió consisteix a reconèixer que el capitalisme tardà que patim funciona nodrint i exaltant aquesta devoció workahòlica. A La religió del capital, un opuscle de 1887, Paul Lafargue reconeix això mateix en boca d’una cortesana, la proletària del capital sexual: “La cortesana comercia amb allò que no es pot pesar ni mesurar, amb l’immaterial que escapa a les lleis sagrades de l’intercanvi: ven amor, com el botiguer ven sabó i espelmes, com el poeta detalla l’ideal”. 

L’altra estratègia de Lafargue és un diàleg, ja clàssic en aqueta dècada, amb aqueixa frase de Jameson sobre els límits capitalistes del nostre imaginari. Per desafiar eixos límits, Lafargue contraposa dos imaginaris, i compara la misèria i el dolor dels cossos capitalistes a la gallardia de la matèria vibrant en mons anti- o precapitalistes. “Observen al noble salvatge que els missioners del comerç i els comerciants de la religió encara no han corromput amb el cristianisme, la sífilis i el dogma del treball, i observin després els nostres miserables servents de màquines”, apunta. Afegeix, a més a més, “quan, a la nostra civilitzada Europa, es vol tornar a trobar un rastre de la bellesa natural de l’ésser humà, cal anar-la a cercar en les nacions on els prejudicis econòmics encara no han extirpat l’odi al treball. Espanya, que lamentablement s’està degenerant, encara pot vanagloriar-se de tenir menys fàbriques que nosaltres presons i casernes; l’artista s’alegra admirant l’andalús atrevit, morè com les castanyes, dret i flexible com una vareta d’acer.” El racisme de les seues afirmacions no impedeix valorar aquesta comparació d’imaginaris, que mostra dues coses: d’una banda, que l’imaginari postcapitalista de la mandra és un imaginari situat, articulat des del cos, el seu goig i el seu malestar, mentre que el capitalista és religiós i abstracte; i d’altra, que el capitalisme mata, que mai ha estat capaç d’oferir una vida material veritablement bona per tothom, sinó que sistemàticament és excloent i enganyós: el patiment que genera és sistèmic, no accidental. Continua en somnis en Paul: “Els filòsofs de l’Antiguitat ensenyaven el menyspreu del treball, eixa degradació de l’home lliure; els poetes cantaven la mandra […] La nostra època és, diuen, el segle del treball; és en efecte el segle del dolor, la misèria i la corrupció”. No puc deixar de somiar, de llegir, a aquest Lafargue distòpic amb un regust rousseaunià exquisit.

Quarta lliçó: si el treball és una forma de disciplina i obediència, la mandra és una actitud de resistència passiva i desobediència afectiva

Lafargue ens recorda que David Ricardo, autor de l’Essay on Trade, proposava “empresonar els pobres a cases de treball ideals (ideal workhouses)” per garantir dotze hores de feina perfectes i completes, i que Napoleó afirmava el 1807 que “com més treballen els pobles, menys vicis hi haurà”. El poder anomena vici a tot allò que l’amenaça, i reconeix que la vida ha d’estar al servei del treball, i per això la mutila per garantir rendiments. El treball no ens pot dignificar si ens trenca l’esquena i no ens dona pau i calma. El treball no ens pot realitzar si ens destrossa. El treball ha estat sempre una tecnologia biopolítica de govern, per dir-ho amb Foucault, que canvia els seus dispositius de captura segons l’època, la tecnologia i la condició, i que en nom de l’ètica (ans del sacrifici, ara del gaudi) expandeix per tot arreu una esclavitud voluntària i desesperada. 

Si la mandra és revolucionària, és perquè anomena una economia libidinal alternativa, allunyada de la dinàmica creixentista del capital. Prové d’un malestar social que rebutja, afirma el gaudi i el valor de les nostres vides en la seua intranscendència: vida material, vida tranquil·la, la mandra ens ensenya a habitar i a quedar-nos. Aquest desig mandrós conté una força vital poderosa, i d’ella rau la consciència crítica amb què els treballadors perden la fe en el capital i es desenamoren de la feina, perquè prefereixen viure i pensar com millorar les condicions materials per habitar juntes. Diu el Lafargue que les misèries individuals i socials “desapareixeran com les hienes i els xacals davant la proximitat del lleó, quan el proletariat digui: ‘Jo ho vull’. Però, perquè prengui consciència de la seva força, el proletariat ha d’aixafar amb els seus peus els prejudicis de la moral cristiana, econòmica i lliurepensadora.” 

Cauen les màscares, es rebel·la el valor (econòmic) dels valors (ètics), comença la ràbia i la tendresa, es perd el cinisme i l’entusiasme absurd. La força de no fer res s’encén amb el desig revolucionari de no anar enlloc, però habitar més intensament, fins esdevenir el territori que abans ocupàvem.

Cinquena lliçó (la darrera abans de la revetlla): la mandra no és humana ni humanista, sinó la condició horitzontal còsmica de tots els éssers vius

Paul Lafargue considera que la mandra no és una fita que s’aconsegueix individualment: és més aviat una conquista social, un canvi transversal d’afectivitat. Per això, aquesta transformació del desig esdevé revolucionària quan impulsa la proclamació dels Drets de la Mandra. Els treballadors, un cop desenamorats del treball, “han de retornar als seus instints naturals, proclamar els Drets de la Mandra, mil i mil vegades més nobles i més sagrats que els tísics Drets de l’Home, proclamats pels abocats metafísics de la revolució burgesa”. Lafargue insisteix en aquest punt quan diu que la classe obrera s’ha d’alçar amb tota la seua força “no per a reclamar els Drets de l’Home (que no són més que els drets de l’explotació capitalista), no per a reclamar els Drets al Treball (que no és més que dret a la misèria), sinó per forjar una llei de bronze que prohibís a tots els homes treballar més de tres hores al dia”. És així com “la Terra, la vella terra, estremida d’alegria, sentiria bategar dins seu un nou univers”, ens canta l’autor franc-cubà. 

En aquestes línies de gran vigor Lafargue mostra un coneixement profund de les reflexions feministes i nou-materialistes sobre la interdependència i la cura promíscua, en una evocació indirecta de Butler i Cavarero, però també de Haraway, Latour o Bennett. Certament, una de les antropologies il·lustrades més recurrents és la que concep a l’ésser humà com algú que es realitza durant tota sa vida, en una performance total de sí mateix: era la idea de Hegel, i també la de Marx, que malgrat criticar el treball assalariat, lloava el treball com una necessitat natural de l’home i creia en la seua capacitat de definir un caràcter virtuós, com la Federicci ens recorda. És també l’antropologia popular del nostre temps, que entén que la vida s’ha d’“aprofitar”, que hem de “créixer” i “superar-nos”, abastar “noves metes” i “realitzar-nos”. En aquesta concepció de l’ésser com a operativitat, no obstant, l’alteritat apareix sempre com una amenaça o una oportunitat per créixer: és a dir, com una cosa de la qual separar-se i dominar. “La Terra” o “La Natura” són els noms vintage que Lafargue utilitza per anomenar aquesta alteritat. L’ontologia liberal de l’individu és una ficció violenta que se sosté sobre l’eliminació de l’altre, i que no és més que la naturalització d’un perfil social (el propietari) com criteri de valor. Per això Lafargue no diferencia entre drets del treball i drets de l’home, i entén que ambdós són una invenció capitalista que consolida un règim de propietat privada i explotació com l’única forma possible de passar la vida. Per això es distancia de l’antropologia del seu admirat sogre, Marx, i pensa una altra versió de natura humana; o més aviat, una versió suplementària de la natura humana: uns instints més nobles i naturals. El treball defineix la nostra natura, però la mandra és més natural, ens defineix millor; és propi de la vida créixer i alçar-se, però és més propi tombar-se i compartir. “It is more natural to me, lying down”, escrivia la Sylvia Plath dècades abans per anomenar aquesta condició horitzontal que agermana tots els éssers vius en una abraçada immensa amb la forma d’una xarxa. Som verticals, però preferim ser horitzontals, i aquesta horitzontalitat és més natural, més valuosa i anterior, potència negativa i més vasta que qualsevol operativitat.

Lafargue es fa ressò de tants artistes i intel·lectuals que reconeixen una naturalesa mandrosa o condició horitzontal: ho diu Simmel, ho explica Malévich, ho reconeix Luxemburg, ho afirma Stilinovic. En aquesta altra natura destaca la relació diferent que establim amb l’alteritat, siga humana o no: es tracta d’una relació de cura, de conversa, d’hospitalitat incondicional, d’escolta i mixtura, d’interdependència. L’altre em sosté i jo sostinc a l’altre, l’altre em travessa com jo ja soc dins l’altre i al seu costat: així fem quan dormim i somiem, així quan compartim espais comuns, així quan mengem i cantem i ens tombem, així quan morim. I així amb la mandra comença una ètica nova, una política altra, que no és d’aquest món perquè no és humana, sinó còsmica: una política afectiva per tots els cossos que ha de cristal·litzar en una declaració de drets, per encetar les estratègies públiques necessàries per fer-la possible. Inspirat en Lafargue, he vindicat en un petit assaig el dret a la mandra, el dret a la vaga, el dret a la jubilació, el dret a la ciutat i el dret a la literatura com drets mandrosos, però soc ben conscient que d’altres han de continuar la llista i pensar-la amb cura: la recerca és sempre feina col·lectiva.

Avui he somiat un desig nou que m’ha deixat tombat al llit. Mandra és el seu nom, Lafargue el seu escriba, i jo dorm i dorm per somiar amb totes les coses belles.