La immersió lingüística a Catalunya: Un breu estat de la qüestió

La immersió lingüística és una metodologia d’aprenentatge que consisteix en l’exposició total o quasi total a una llengua per tal de garantir-ne la competència, especialment en entorns en què socialment hi és poc present. En el sistema educatiu català, l’impuls dels programes immersius i l’establiment global de la vehicularitat del català ens han dut a conèixer, de manera generalitzada, el conjunt del model lingüístic com a immersió lingüística. Sobre el paper (i tal com seria necessari per garantir-ne l’aprenentatge a tothom), el català és la llengua vehicular (d’ús majoritari del professorat, de l’alumnat i de tot el personal educatiu) durant tot l’horari lectiu.  Els últims anys, però, s’ha fet cada vegada més evident per a tothom que la immersió lingüística no s’està aplicant com caldria i, per tant, no tots els alumnes aconsegueixen aprendre català amb un nivell suficient en acabar l’educació obligatòria.

Les dades així ho confirmen, com podem veure si en destaquem un parell: si el 2006 un 63,6 % dels professors feia servir sempre o gairebé sempre el català amb els alumnes, el 2021 era només el 46,8 %; i si el 2006 un 67,8 % dels alumnes feia servir el català sempre o gairebé sempre amb els companys a l’hora de fer treballs en grup, el 2021 aquest percentatge havia caigut fins al 21,4 %¹.

El fet que no s’apliqui la metodologia d’immersió provoca que no tots els alumnes aprenguin català al nivell que correspondria en acabar l’educació obligatòria (malgrat que aprovant la matèria de Llengua Catalana ja tinguin automàticament el títol del nivell C1). Per tant, l’escola catalana ara mateix no està complint una de les seves funcions principals: garantir el dret de tots els alumnes a aprendre català. Alhora, també acaba fent que la llengua sigui un element de segregació més (en una xarxa educativa ja prou segregada per la coexistència de la pública, la concertada i la privada), per diferents motius. Primer, perquè on menys s’aplica la immersió és en les zones on més caldria, és a dir, en les comarques amb un ús social més baix del català². I, segon, perquè la no aplicació de la immersió de facto acaba fent que els alumnes que no tenen el català com a llengua inicial no l’aprenguin o n’adquireixin només una competència passiva, i això comporta derivada una pèrdua d’oportunitats en tots els àmbits de la vida: laborals, culturals, socials…

Per mirar de revertir aquesta situació, cal entendre les causes que ens han fet arribar fins aquí. Sense voluntat exhaustiva, n’apuntem algunes de les més importants. En primer lloc, els atacs sistemàtics polítics, mediàtics i judicials de l’espanyolisme i l’Estat. L’escola catalana, per la seva capacitat potencial de cohesió social i de garantia d’aprenentatge de català per a tothom, ha estat un dels blancs més atacats per l’espanyolisme, que ha mobilitzat totes les eines al seu abast per intentar fer caure el model de la immersió, especialment a través de les diverses sentències judicials dels últims anys.

Alhora, hem d’entendre també que l’escola no és un espai aïllat de la resta de la societat, sinó més aviat al contrari. Les dinàmiques lingüístiques de retrocés de l’ús social del català també han fet efecte dins dels centres educatius, fent que tant l’ús del català com la consciència lingüística baixin entre professors i alumnes.

Per últim, hi ha un dels elements més importants que expliquen el fracàs de la immersió lingüística els últims anys: la deixadesa i la negligència dels darrers governs de la Generalitat, que, no només no hi han donat la importància que mereixia, sinó que amb les seves polítiques l’han fet retrocedir. Els governs de les darreres dècades a Catalunya han fet retallades al sistema educatiu, han impulsat noves metodologies pedagògiques que compliquen més l’aplicació de la immersió i, el més greu de tot, malgrat l’alarma de les dades que fa temps que retrocedeixen, no han fet absolutament res ni han destinat cap recurs per donar un nou impuls a la immersió i garantir-la.

La proposta de la doble xarxa: Una falsa solució

Davant d’aquesta situació tan preocupant, els últims anys han sortit diverses veus que proposaven com a solució la creació d’una doble xarxa educativa a Catalunya: una xarxa d’escoles i instituts que garantís l’aplicació de la immersió i una altra de bilingüe, argumentant que el sistema actual ja ho és de facto. Aquesta proposta és un error per diversos motius que desgranarem a continuació.

En primer lloc, cal evidenciar que aquesta és una proposta de renúncia i replegament. Com dèiem abans, el fracàs de l’educació catalana no és una qüestió del model sinó de la deixadesa, la falta de compromís i la covardia dels responsables polítics. Per tant, el que cal no és renunciar a aquest model sinó enfortir-lo. Per aplicar la immersió lingüística no cal, com diuen alguns, un percentatge mínim de catalanoparlants inicials a cada aula. Com demostra l’experiència d’èxit de La Bressola a la Catalunya Nord, tenim eines i mitjans per millorar i enfortir el model actual immediatament. Partim d’un gran consens de país a tota escala per a un únic sistema amb el català com a llengua vehicular, que és el que necessitem: perquè hi tenim dret i per garantir de debò la competència lingüística de l’alumnat. Renunciar-hi per la pressió de l’Estat i d’una petita minoria social és un tret al peu i el més lògic és que només servís per retrocedir. El que cal per avançar és defensar i millorar el que sobre el paper ja havíem aconseguit, el que necessitem és passar a l’ofensiva, millorant la política lingüística del conjunt del sistema al màxim i tan ràpid com es pugui, dedicant-hi tots els recursos que calguin.

En segon lloc, un dels arguments centrals dels que proposen la doble xarxa és el possibilisme. Creuen que la doble xarxa és l’única opció possible de garantir una certa immersió dins del marc legal espanyol, però, de fet, la sentència del TSJC que estableix el 25 % de castellà interpreta que l’Estatut impedeix qualsevol sistema que separi segons línies o xarxes per raó de llengua. És clar que la legalitat espanyola, com dèiem abans, intenta restringir i fer retrocedir cada vegada més la immersió, però ho farà de totes maneres i, per tant, el que cal fer és defensar el millor model possible, generar conflicte i resistir. Fer renúncies en aquest sentit no garanteix en absolut que els poders judicials espanyols l’acceptin.

Per altra banda, assumeixen com a inevitable que el model d’immersió actual sigui paper mullat, però alhora confien que un sistema de dues xarxes sí que funcionaria tal com cal, és a dir, sí que permetria aplicar la immersió com toca. En aquest escenari de renúncia que plantegen, és probable que la xarxa bilingüe acabés essent majoritàriament en castellà i que la suposada immersiva no es diferenciés substancialment de la situació actual. Igualment, els mecanismes d’estímuls i d’avaluacions externes específiques que proposen per l’impuls del català a la xarxa no immersiva també es podrien aplicar en un sistema únic com l’actual.

Per últim, la doble xarxa també comportaria un seguit de problemes greus. Com es decidiria quins centres serien de cada xarxa? Té tot el sentit del món pensar que la divisió entre les dues xarxes acabés aprofundint en la segregació actual que ja hi ha al sistema educatiu i, per tant, perjudicant encara més tant el coneixement com l’ús social de la llengua. Alhora, un altre fet evident és que l’espanyolisme utilitzaria la doble xarxa i la formalització de diferències lingüístiques en l’educació obligatòria pública per atacar una qüestió clau pels nostres drets lingüístics i la utilitat social de la llengua: els requisits de nivell de català per l’accés a la funció pública, que és el que permet garantir el dret a ser atesos en la llengua pròpia del país.

En definitiva, la proposta de doble xarxa no només és incapaç de donar resposta als problemes actuals del sistema, sinó que previsiblement els aprofundiria i n’obriria de nous. A més, es fonamenta en una premissa perillosa i injustificada: que la renúncia és una via útil o fins i tot necessària per avançar. Aquesta visió desplaça implícitament la responsabilitat del fracàs del sistema cap a la realitat social o cap a un suposat excés d’ambició, en lloc d’assenyalar allà on correspon: les responsabilitats polítiques.

Com apliquem la immersió lingüística: El que s’hauria d’estar fent

El que cal, doncs, és aplicar la immersió lingüística de debò, per tal de garantir que tots els alumnes, independentment de la seva llengua inicial i de la comarca o barri on viuen, hagin après català quan acabin l’educació obligatòria. Hi ha moltíssimes propostes, mesures i actuacions per aconseguir-ho que es podrien impulsar en el sistema actual i no s’està fent.

En primer lloc, s’ha de tornar a donar importància i centralitat al model. Cal que tots els docents actuals i els que ho seran en el futur rebin formació sobre la metodologia immersiva, sobre ideologies lingüístiques i eines de dinamització lingüística que puguin aplicar a l’aula. No només és necessari que mestres i professors incorporin la metodologia de la immersió, sinó també tot el personal que atén els infants i joves (monitors de menjador, d’extraescolars, etc.). Això es pot aconseguir amb clàusules lingüístiques en les contractacions de les empreses que ofereixen aquests serveis o, encara millor, internalitzant-los, fet que permetria un control molt més directe i, si calgués, poder fer formacions específiques obligatòries al personal per garantir l’ús del català també més enllà de l’aula. En aquest sentit, cal desenvolupar un pla per fomentar i consolidar espais d’ús de la llengua entre iguals a escoles i instituts: dinamització activa de l’esbarjo, impuls de joc dirigit en català, promoció de parelles lingüístiques, creació d’espais de conversa en català per a les famílies en els mateixos centres educatius, impuls de projectes perquè els alumnes creïn continguts audiovisuals en català i coneguin referents lingüístics…

Per altra banda, una proposta que serviria tant d’impuls per a l’aprenentatge de la llengua com també d’eina d’avaluació és fer una prova multinivell escrita i oral per a tot l’alumnat de 4t d’ESO, que servís per obtenir el títol del C1 o un títol inferior, si no s’arribés al nivell desitjat. Això permetria superar el sistema d’acreditació del C1 actual, que és injust per a molts alumnes i no avalua de manera realista el nivell de català de l’alumnat. Aquesta prova tindria una doble funció: d’una banda, serviria per fer una anàlisi del nivell real de competència lingüística de l’alumnat i, per tant, permetria destinar més recursos i esforços on fes falta; i de l’altra, serviria com a incentiu i estímul per a alumnes i professors en l’aprenentatge de la llengua.

Tot això, però, només és possible, evidentment, destinant molts més recursos a l’educació. No només calen més recursos per a les propostes i mesures específiques en relació amb la llengua i la immersió lingüística, sinó que cal una millora de tot el sistema educatiu: acabar amb la segregació escolar, revertir les retallades, abaixar les ràtios, augmentar el personal d’atenció educativa i els recursos per als infants amb necessitats educatives especials. Per aplicar la immersió lingüística també són necessàries totes aquestes millores, perquè només amb unes condicions dignes realment es pot garantir que tots els alumnes utilitzen el català a l’aula.

Per últim, per fer complir totes aquestes propostes, cal també crear una bústia de queixes lingüístiques institucional i confidencial i activar la inspecció educativa, que faci complir la normativa, que intervingui quan es vulneri el dret dels infants i adolescents a aprendre català, tant amb intervencions específiques en centres, com acompanyant en el procés d’aplicar la immersió, i també aplicant el règim sancionador quan sigui pertinent.

En definitiva, la immersió lingüística és un model que pot ser d’èxit i, malgrat que mentre estiguem sota el jou de l’Estat espanyol mai no tindrem totes les eines per desenvolupar el model d’escola catalana que caldria, sí que hi ha moltes propostes que es podrien tirar endavant demà mateix. És una qüestió de voluntat política i de destinar-hi els recursos necessaris. De fet, algunes d’aquestes iniciatives han estat aprovades al Parlament de Catalunya, a proposta de la CUP, però si no es desenvolupen acabaran sent paper mullat. El que necessitem, més que mai, és creure’ns la necessitat d’una escola plenament catalana per a tot l’alumnat i lluitar des de tots els fronts per fer-la possible.

Apunts finals: Sense l’escola és impossible però només amb l’escola no n’hi ha prou

L’escola té un paper clau en la supervivència del català perquè és l’eina més potent que tenim per garantir que tothom aprèn la llengua i, com és evident, sense coneixement no hi pot haver ús. Ara bé, l’escola pot garantir el coneixement del català però el que realment fa viva una llengua és l’ús social. Cal fer que el català sigui una llengua necessària en tots els àmbits d’ús i a tots els Països Catalans, cal fer que el català torni a ser una llengua de prestigi, cal, en definitiva, estendre la defensa de la llengua a tot arreu. Fer del català una llengua viva arreu serà també una peça clau per millorar el sistema d’immersió lingüística a l’escola.

Alhora, també és evident que sota els estats espanyol i francès mai no podrem aconseguir la normalització plena de la nostra llengua ni tampoc, evidentment, l’escola catalana que volem. Per tant, cal reactivar la lluita per la independència i, precisament, la defensa del català, per la seva naturalesa conflictiva amb l’estat, ha de ser un element clau en el rearmament de l’independentisme per construir un nou embat.

1.  Consell d’Educació de Catalunya: https://conselleducacio.gencat.cat/web/.content/cec/documents/2022-1.pdf ↩︎
2. Síndic de Greuges de Catalunya: https://www.sindic.cat/site/unitFiles/8512/Resum%20executiu%20drets%20linguistics_catala_ok.pdf ↩︎