No és cap sorpresa que les discussions sobre el passat inundin els discursos polítics i la producció cultural i és molt habitual que captivin de manera immediata l’atenció mediàtica  —convertint-se sovint en polèmiques distorsionades a cop de titulars accelerats. Un fenomen que s’ajusta a la realitat que estem vivint al voltant de les discussions sobre el passat colonial i esclavista i que formen part d’un fort conflicte de memòries local amb connexions globals. Recentment, hem vist com les demandes de col·lectius afrocentrats o decolonials de revisió d’aquest passat transcorren en paral·lel a l’articulació de moviments reaccionaris de nostàlgia imperial i de relativització de l’impacte violent d’aquests. Moviments reaccionaris que tenen una forta projecció política i que han cristal·litzat amb el ressorgiment de la Leyenda Negra de la qual forma part, per exemple,  el documental «España, la primera globalización« (2021), on participa la presidenta de la Reial Acadèmia d’Història, o les publicacions de Gustavo Bueno i Elvira Roca Barea. Aquest tipus de discursos s’articulen a partir del ressentiment i el rebuig a qualsevol mirada crítica al passat colonial i esclavista espanyol. La celebració del passat imperial, doncs, es considera una reacció legítima i necessària al que es percep com un atac des dels moviments anti-espanyols que es beneficiarien d’una «mala fama d’Espanya».

En una línia similar se situaven alguns twitaires i articles d’opinió després del documental «Negrers. La Catalunya esclavista», emès a TV3 el passat 12 de febrer, que titllaven el documental d’anticatalà i inoportú. En un altre extrem, discursos polítics i institucionals que, conscients de l’emergència del debat i amb una certa instrumentalització, aprofiten per dibuixar una excepcionalitat catalana, com si l’emissió d’un documental fos la prova indiscutible d’un exercici de memòria i de revisió del passat. Entre el negacionisme i l’ús interessat, i més enllà dels lamentables comentaris racistes que també han aparegut, el documental, com abans el monument d’Antonio López, ha (re)obert debats i fractures que, fins fa poc, romanien ocultes o silenciades per una part de la població i, també, per part de l’esquerra anticapitalista. I diem «una part» perquè realment hi ha gent organitzada i no organitzada que coneix i fa anys que reivindica que es reconegui la participació catalana en el comerç de persones esclavitzades com un primer pas cap a la reparació de les conseqüències de l’explotació cruenta i despietada de persones negroafricanes.

El documental presentava una sèrie d’entrevistes a persones especialistes en el passat esclavista català. Historiadores, periodistes i antropòlogues que presentaven una sèrie de dades i fets que demostren la vinculació d’empresaris catalans, alguns dels encara celebrats com a grans patrons i mecenes del progrés sociocultural del Principat, en el comerç de persones esclavitzades. El film també incloïa el testimoni d’activistes i  intel·lectuals afrodescendents que des de la seva pràctica literària o des del vessant més activista reivindiquen la necessitat de conèixer el passat esclavista i colonial català —que també vinculen amb els processos colonials més recents dels segles XIX i XX.

No és l’objectiu d’aquest text fer una crítica d’aquest documental en particular, que considerem que és millorable en molts aspectes, sinó que el que ens agradaria és apuntar cap a una sèrie de distorsions que, creiem, són presents tant en el documental com en les reaccions mediàtiques i que evidencien que tenim feina a fer principalment en dos sentits: en primer lloc, en conèixer amb rigorositat el passat fent-lo present en espais educatius, de consciència i de memorialització. En segon lloc, reconèixer que la invisibilització expressa de passats violents té una conseqüència evident i és que no en sabem prou. La confusió i la falta de rigorositat de les anàlisis i discursos revisionistes del passat colonial i esclavista debiliten els debats i propicien discursos sensacionalistes, maniqueus i poc transformadors. La potencialitat d’una crítica radical als discursos històrico-identitaris es perd rere la banalització dels eixos de debat que tenim actualment.

En un exercici de síntesi de les diverses confusions presents en els debats actuals, podem identificar tres eixos distorsionadors fonamentals que ens disposem a desgranar aquí de manera sinòptica.

La tendència a homogeneïtzar processos colonials i d’esclavitud i d’importar de manera acrítica lectures del context dels Estats Units

El fet que en el documental les activistes afrodescendents tinguessin totes una història personal vinculada a Guinea Equatorial, apunta a una primera font de confusió habitual. És indiscutible que els processos d’esclavitud atlàntics formen part dels engranatges colonials d’època moderna i també que els imaginaris deshumanitzadors que ho van permetre són indissociables de les justificacions de l’imperialisme contemporani, però també resulta important situar les particularitats i conseqüències de cada fenomen i de cada context, perquè les conseqüències de l’esclavitud no són homogènies ni iguals al conjunt d’Àfrica o el Carib i tampoc els períodes colonials d’EUA, Cuba o Guinea es poden explicar a través dels mateixos marcs analítics. Per això, quan parlem de justícia reparadora sobre passats esclavistes i colonials, parlem de reparacions que actuen sobre grans períodes, amb moltes capes, no sempre relacionats i que afecten subjectes diversos de contextos geogràfics diferents, i fer-ho de manera abstracta sense lectures situades fa difícil aterrar propostes concretes.  Sobre les reparacions racials als EUA, la historiadora Joan Scott ha afirmat al seu recent llibre «sobre el judici a la història» (2022) que la lògica d’aquests moviments no és tant esforçar-se per indemnitzar als descendents de les persones esclavitzades, que també, sinó responsabilitzar a l’Estat del racisme que forma part de l’ADN fundacional de la democràcia americana, i actuar sobre els llegats derivats d’aquesta realitat estructural, en cap cas pretèrita. Tanmateix, resultaria complicat traslladar les anàlisis d’Scott a la realitat catalana o europea, no perquè no siguin vàlides ni perquè el racisme no formi part del nostre passat i present, sinó perquè estaríem forçant lectures històriques i sociodemogràfiques gens comparables.

Per exemple, les comunitats africanes i catalanes afrodescendents que viuen a Catalunya tenen un vincle més directe amb els processos colonials contemporanis a l’Àfrica i les seves posteriors diàspores que amb el comerç atlàntic, com és el cas de les persones entrevistades al documental. Això no vol dir que a Catalunya no hi hagi hagut persones esclavitzades, però en cronologies, escales i amb petjades molt diferents dels EUA. En canvi, Catalunya té una relació recent i estreta amb el colonialisme franquista, fet que explica la presència de persones guineanes al documental, però s’ha de conèixer i explicar bé, i adaptar el debat de les reparacions, també urgent, a aquesta realitat concreta. És a dir, necessitem anàlisis pròpies i situades que enriqueixin la mirada per allunyar-nos de la tendència a la creació de patrons i l’homogeneïtzació de períodes i violències, que empobreixen la mirada i el coneixement. Això no implica ignorar la realitat americana, que també seria un greu error, i molt menys els referents americans dels moviments antiracistes i panafricanistes, perquè les connexions atlàntiques del passat continuen connectant comunitats, històries i territoris.

Sobre la qüestió de les reparacions també és interessant assenyalar/problematitzar l’agenda institucional sobre aquesta qüestió. Les demandes d’aquests moviments heterogenis s’han plantejat i es plantegen a través de propostes que tampoc són universalitzables a tots els contextos, però que suposen un repte majúscul de futur: compensacions econòmiques (a qui i com?), visibilització històrica (no només explicant els horrors d’aquest passat, també creant un coneixement integral sobre la història negra), disculpes, quotes, creació de memorials, restitució patrimonial, nacionalitats, declarar il·legítim el deute o fins i tot la derogació de lleis d’estrangeria. Davant l’emergència d’aquesta realitat, que bàsicament visibilitza el malestar social de les comunitats africanes, afrodescendents i, en general, de l’anomenat Sud Global, les institucions polítiques, com les Nacions Unides o la UE, han decidit reconèixer les reparacions, posant al centre les disculpes, la visibilització, el retorn de patrimoni, la creació de memorials o de comissions de la veritat. No neguem en cap cas la urgència d’abordar totes aquestes propostes, lluitades des de l’activisme, la reflexió i la pràctica política, però tampoc podem perdre de vista, com no ho fan els moviments de base, les qüestions estructurals i materials que han estat interessadament descartades per les institucions. És a dir, qüestions com les desigualtats globals, les relacions entre centres de poder i perifèries, la divisió internacional del treball, els deutes il·legítims o de les polítiques racistes de frontera. La reflexió que sorgeix és clara: ¿Parlem de reparar el passat a través dels dispositius de la justícia transicional o el debat polític va molt més enllà i de tot aquest malestar és l’impuls a una impugnació del sistema postcolonial i capitalista en el seu conjunt?

El reduccionisme històric, situant l’esclavitud com a únic procés d’acumulació primitiva

L’historiador Eric Williams a la seva clàssica obra «Capitalisme i Esclavitud» (1944) que situava i analitzava les economies de plantació americanes ja establia un vincle indiscutible entre processos d’acumulació de capitals, treball esclau i revolució industrial, sense els quals difícilment podríem explicar la globalització, l’hegemonia europea (al s.XIX i gran part del XX) o l’imperialisme contemporani. Reconèixer aquesta realitat, tanmateix, no impedeix la integració d’altres elements d’expropiació centrals en la formació del capitalisme, útils, a més a més, per entendre processos de subalternització més amplis i evitar així visions reduccionistes de la història. De no fer-ho no podríem explicar per què no totes les potències implicades en el tràfic van tenir processos simètrics de modernització o les reinversions de capitals que es produeixen en els mateixos contextos americans i que ens fan parlar avui de sistema atlàntic i no triangular.

Les formes d’expropiació que van produir-se a Europa Occidental, i més incipientment a Anglaterra, a partir del s.XV, configuren també aquesta història de violència atlàntica, de desarrelament, de lluita de classes, on participaren el que Peter Linebaugh i Marcus Rediker (2000) anomenen «paries de totes les nacions de la terra», en referència a tots els serfs, deportats i persones en exclusió social que van traslladar-se de manera més o menys forçada a les colònies a conseqüència dels processos de tancament de terres comunals (enclosures), expulsió del camp i proletarització, juntament amb les persones esclavitzades i nadiues americanes que també van perdre les seves terres. Les seves múltiples aliances per la creació societats cimarrones, utòpiques i revoltes no s’han d’utilitzar de manera interessada per negar l’existència de jerarquies i racisme en les seves relacions, però tenir en compte aquestes dimensions més àmplies hauria de permetre sortir de visions simplistes a banda i banda sobre el rol dels indians en la revolució industrial catalana o de certes tendències a l’homogeneització de la nostra societat.  Construir anàlisis des de baix, integrant les múltiples agències i resistències al capitalisme atlàntic, ens hauria de permetre una mirada més complexa sobre processos d’explotació globalitzadors, on l’esclavitud de les persones negroafricanes va esdevenir la forma de deshumanització més extrema, amb conseqüències presents.

Una mirada sobre l’espai públic, esfera predilecta de naturalització del poder de les elits, les seves formes de control i de reafirmació de la seva posició de domini, ens apropa a un camp de batalla històric de pugnes i tensions. Les estàtues que els moviments afrocentrats i antiracistes enderroquen en un acte de justícia històrica són, a banda d’esclavistes, símbols d’explotació universals. Per aquesta raó les icones de López i Güell van ser enderrocades el 1936 durant l’esclat revolucionari de la Guerra i tornades a erigir pel franquisme en garantia del retorn a l’ordre social. Per això costa tant d’entendre com des de certes posicions d’esquerra s’ha confrontat aquesta nova onada i s’ha preferit abraçar una posició xovinista per evitar les autocrítiques i els miralls incòmodes, ignorant també l’acumulació de lluites que esdevenen referents indiscutibles de la nostra pràctica política.

La contínua representació de les persones colonitzades i esclavitzades com a víctimes passives i sense agència

 Les formes de representar la memòria històrica també són sovint objecte de discussió, per què tan important és allò que rememorem (sempre des del nostre present), com el com ho fem. No és un fenomen nou, i de fet trobem debats similars en el passat sobre les formes de representació de les víctimes de l’Holocaust, centrats en la tendència al sensacionalisme, la (re)victimització, la manca de visibilització de les agències i la reproducció de l’estigma. En els darrers anys la multiplicació de memorials, exposicions i productes culturals relatius als processos d’esclavitud han obert discussions que de mica en mica aterren en el nostre context. Diem de mica en mica perquè al nostre país no existeix ni un sol espai de memòria, ni un, ni tampoc s’ha produït cap acte de reconeixement significatiu (quan si atenem a certes reaccions virulentes de les darreres setmanes, sembla que estiguem a punt de reduir a cendres tot el llegat del modernisme). Més enllà de la retirada de monuments que no haurien d’ocupar un espai de l’enaltiment a l’espai públic o el debats sobre la seva possible resignificació, ens interessa centrar-nos de quina manera s’estan creant les noves memòries i representacions, que permeten socialitzar avui els passats que tractem.

El documental és de nou bon exemple de com des de les bones intencions, i a través de la recreació, el testimoni de la dona esclavitzada que hi apareix ho fa exclusivament narrant les diferents violències que pateix. Si bé aquestes violències s’han de conèixer i van existir, coincideix amb la tendència a la creació de memorials/memòries que representen esclaus amb cadenes o mercats, que busquen l’empatia de l’espectador i la part sensible, amagant o deixant en segon pla actituds de resistència, de fugida, de revolució, d’amotinaments, de lluita per l’abolició, de producció artística i cultural o de participació política. En l’espai atlàntic les persones esclavitzades no van ser únicament víctimes: les societats cimarrones, la Revolució d’Haití o els diversos aixecaments als ingenios cubans són alguns exemples. Tampoc a l’Àfrica la realitat va ser aquesta, on les diferents agències van portar a les seves societats a posicions tant d’oposició com de col·laboració amb el comerç d’esclaus.

En bona part, les representacions memorials són deutores dels discursos anti-esclavitud de l’abolicionisme occidental que es van produir i consolidar en el context de l’imperialisme del segle XIX. En els relats anti-esclavistes hegemònics en aquest context i les seves representacions sovint es desplegava una retòrica que mobilitzava arguments moralitzadors de flaire colonial/imperial. L’arquetip de l’esclava com a mare amorosa, separada forçosament dels seus fills o abusada sexualment sorgeix en un context en què l’abolicionisme també es va convertir en un espai polític per a feministes blanques de l’època que a l’Estat espanyol, per exemple, catalitzava la Sociedad Abolicionista de Señoras. No es tracta de menysprear la militància abolicionista del període, que s’enriqueix del diàleg atlàntic i de les seves lluites d’alliberament, però és útil descriure com certs instruments de la seva pràctica situada van contribuir a la representació estereotipada de l’esclava, desposseïda d’agència política, i que aquesta imatge va ser útil per les noves subordinacions i discursos paternalistes de l’emergent context imperial. És útil per evitar, en l’actualitat, la reproducció de certs estereotips fortament contestats per les comunitats afrodescendents, perquè són imatges que encara són utilitzades en les representacions actuals de l’esclavitud i del colonialisme. En aquest sentit, cal tenir en compte que les mirades passives, sens dubte, tenen una projecció molt menys revolucionaria, amagant subjectes polítics actius rere la categoria de «víctima».

Des de fa ja dècades, la incorporació de la crítica feminista en els estudis dels projectes imperialistes ha evidenciat l’estreta relació entre el poder imperial i les seves resistències, el capital i la sexualitat, la raça i el gènere. Els treballs d’historiadores com Ann Laura Stoler o com Anne McClintock des dels estudis culturals, han posat en relleu com els eixos raça, gènere i classe, lluny de ser només diferents àmbits d’experiència subjectiva o peces delimitades d’un trencaclosques, només existeixen en relació entre si i de manera contradictòria i conflictiva. L’imperialisme i la invenció de la raça són aspectes fonamentals per la modernitat industrial occidental. La invenció de la raça a la metròpoli fou central en l’autodefinició de la burgesia i la «classe mitjana» però també pel control i la repressió de «classes perilloses»: els obrers, els irlandesos, els jueus, els gitanos, les prostitutes, gais i lesbianes, vagos y maleantes, etcètera. Per altra banda, el projecte civilitzador i les seves idees sobre la domesticitat no són un aspecte trivial i circumscrit a l’àmbit privat, sinó que formen part fonamental dels sistemes de producció capitalistes. Considerem que és important que es revisin les formes canòniques de representar persones esclavitzades o sota la dominació colonial tenint en compte com les categories gènere, classe i raça han operat històricament en la representació d’aquests col·lectius.

En definitiva i en resum, ens agradaria insistir que tenim la responsabilitat de conèixer de manera rigorosa els passats silenciats i de reivindicar la necessitat de disposar de lectures pròpies, situades i reflexionades sense atendre la urgència de les agendes mediàtiques, marcades per la immediatesa. Que té molt més sentit mobilitzar-nos contra massacres com la de Melilla si aquestes s’acompanyen d’un exercici de memòria i contextualització. Que les lluites dels col·lectius afrocentrats són també les lluites de les classes treballadores arreu, però compte! Entenem que parteixen d’experiències diferents. Experiències que són també diverses dins del col·lectiu, que pertanyen a l’acumulació de lluites desenvolupades al llarg de segles en diferents espais, no sempre en diàleg, i que mai han estat aïllades tampoc d’experiències emancipadores més àmplies. Un requisit bàsic de la lluita per la memòria és la cura pels moviments que ens precedeixen i  aquesta cura implica conèixer-los i enfrontar-nos a miralls incòmodes; a revisar representacions normativitzades que reprodueixen mirades violentes; a no perdre’ns ni en l’autocomplaença ni en la reducció de les complexitats. Els debats a les xarxes evidencien certes fractures entre moviments d’esquerra blancs i racialitzats, generant posicions extremes que es blinden a qualsevol oportunitat de diàleg. La raça o la classe. Un tu o jo, sense entendre que, de fet, el que és realment revolucionari és construir un nosaltres i vosaltres, on les diferents experiències i identitats no siguin negades o relativitzades, i a la vegada que no siguin utilitzades per la creació de bretxes en les aliances des de baix. Necessitem espais on poder xocar, discutir-nos i retreure’ns posicions i experiències. Entomar retrets, xocar i escoltar-nos és l’única manera de generar solidaritats radicals i de pal·liar el que Miranda Friker i Charles W. Mills han anomenat «ignorància blanca» El debat està servit, fem-nos-en responsables i estiguem-ne a l’alçada!