Unió Europea i COVID-19: entre la pastanaga i el bastó

Els fons arribats de la UE en la forma del programa Next Generation Fund han sigut reuts amb entusiasme a Catalunya i l'Estat espanyol, però hi ha pocs motius per alegrar-se d'una pastanaga que pot tenir conseqüències ja conegudes.

Unió Europea i COVID-19: entre la pastanaga i el bastó

Unió Europea i COVID-19: entre la pastanaga i el bastó

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els fons arribats de la UE en la forma del programa Next Generation Fund han sigut reuts amb entusiasme a Catalunya i l'Estat espanyol, però hi ha pocs motius per alegrar-se d'una pastanaga que pot tenir conseqüències ja conegudes.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El Fons de Recuperació Europea (FRE), ara rebatejat com a Next Generation Fund (NGF), que a Espanya i a Catalunya s’ha vist com la panacea, com una gran part de les coses que vénen de la Unió Europea (UE), i sobretot pels diners que «teòricament» arribaran («aquesta oportunitat… És única, extraordinària…, No copsar l’oportunitat històrica que representa…, I la necessitat que ho fem bé, és un gran error» deia fa poc el coordinador del Comitè Assessor Catalunya-Next Generation -EU/ CONEXT CAT-EU). Mentrestant, a altres països menys entusiastes amb la UE, tant en l’àmbit de la població com de les elits governants (Itàlia especialment, però no únicament), es produeixen enceses polèmiques.

En aquests països, els més entusiastes veuen en el NGF l’oportunitat de tornar a plantejar la reforma de la UE, ja que, per primera vegada, aquest fons vindrà finançat amb l’emissió de títols/bons sota la responsabilitat comunitària de la Comissió Europea (CE) (a més d’alguns nous impostos comunitaris) i, per tant i en principi, no tindrà efectes sobre el deute públic i extern dels diferents estats. És trist constatar que aquest aspecte pràcticament no ha estat considerat per ningú als nostres països on sembla que l’únic que interessa és «agafa els diners i corre» com deia el títol de la pel·lícula de Woody Allen. Altrament, els que volen minimitzar el NGF insisteixen en el fet que no és el fruit d’una imprevisible i poc creïble generositat europea, i que aquest finançament acabarà servint per a donar suport a les tradicionals demandes de condicionalitat amb l’obligació de fer «reformes» sistèmiques i mantenir el rigor fiscal i financer.

Però la verdadera novetat, almenys aparentment, és que la UE ha passat d’utilitzar una política d’aplicar «el bastó» durant la crisi anterior (com es va veure a Grècia sobretot, però també a Espanya quan es va ajudar a salvar el sistema bancari, o a Itàlia a l’època de Monti), a una estratègia d’utilitzar «la pastanaga», el NGF, al mateix temps que continua mantenint oberta la porta a utilitzar «el bastó» (polítiques d’austeritat, retallades, controls rigorosos per a fer mantenir el rigor pressupostari i financer, etcètera) en el cas que Alemanya i els anomenats països «frugals» ho considerin necessari. I convé no oblidar que les polítiques d’austeritat no redueixen la relació entre el deute públic i el PIB, sinó que, si s’apliquen massa severament en un període de recessió, la faran augmentar, ja que el PIB disminuirà més del que ho pugui fer el deute públic.

De la política del «bastó» a la política de «la pastanaga i el bastó», en una expressió molt encertada, crec, de l’italià Gabriele Pastrello, que abans ja havia estat utilitzada per la premsa germànica. Perquè, per Alemanya una gran preocupació és la d’evitar l’escalada de la crisi política entre Itàlia i la UE, intentant aconseguir un gran acord que millori la situació política, ja que continuar aplicant la recepta tradicional de l’austeritat (només el bastó) podia fer impossible que Itàlia es pogués mantenir dintre de l’euro, més tenint en compte la creixent consciència anti-euro tant de la població com d’una part important de les elits polítiques i socials. És cert que a Espanya hi ha, en part, una situació semblant a la italiana: va haver d’acceptar un programa d’ajust per salvar el sistema financer i l’epidèmia l’ha afectat tant o més que a Itàlia (els efectes negatius sobre el PIB i l’ocupació es preveuen com els pitjors de la zona euro) però amb la gran diferència que la població en general, així com la majoria de les elits polítiques i socials, tenen a la UE mitificada i sembla que només es preocupin de què arribin recursos econòmics (no sempre de forma finalment favorable) i, a més, ja s’han realitzat la majoria de «reformes» que demanava la UE (encara pendents a Itàlia) amb la col·laboració inestimable de la majoria de forces polítiques de dretes i esquerres i dels sindicats majoritaris.

Així doncs, el desenvolupament de la pandèmia, les seves conseqüències econòmiques i els possibles efectes polítics, han sigut claus pel desenvolupament del NGF. En principi, aquest programa, sense abandonar les premisses ordo-liberals tradicionals, posa més atenció en les conseqüències econòmiques i polítiques de l’austeritat (el bastó) -sobretot tenint en compte la relació de forces polítiques a Itàlia-, i per això al costat del tradicional bastó ordo-liberal, si ha afegit una pastanaga keynesiana (només des d’un punt de vista tàctic, no estratègic).

El desenvolupament de la pandèmia porta a molts països (entre els quals Itàlia i Espanya), cap al març de 2020, a un confinament total i a una aturada de les activitats econòmiques no considerades essencials. En l’anàlisi tradicional dels organismes internacionals i dels economistes ortodoxos, aquest tancament d’una part important de l’aparell productiu i comercial va implicar una interrupció dels fluxos de renda distribuïts per les empreses amb la consegüent caiguda de la demanda. Una crisi a la qual només es podria fer front amb subsidis a empreses i famílies a través del pressupost del sector públic. Això faria créixer el dèficit públic, així com la relació deute/PIB, tant pel creixement del deute com per la caiguda del PIB. Per tant, si no hi havia una intervenció del Banc Central Europeu (BCE) donant crèdits a uns tipus d’interès reduïts, es podia produir un augment dels tipus d’interès del deute públic («spreads») i un perill acusat que alguns països fessin fallida.

Cal, però, que no oblidem mai que en el mode de producció capitalista, que té finalitats de lucre, són els beneficis i la rendibilitat els que impulsen la demanda d’inversió i no pas al contrari. Per tant, és quan la rendibilitat cau, que la inversió en mitjans de producció i en força de treball es redueix, la qual cosa ens porta a l’augment de l’atur i a la pèrdua d’ingressos i de demanda dels consumidors. En definitiva, no és la demanda la que determina la inversió, com defensen alguns keynesians, sinó que és la rendibilitat del capital (taxa de benefici i beneficis totals) la que determina que els empresaris inverteixin (o no) en mitjans de producció i creïn llocs de treball i, per tant, permeten (o no) que augmentin les rendes distribuïdes i, per tant, la demanda de consum.

La situació de forta crisi econòmica és la que fa reaccionar a les elits dels països dels sud de la zona euro que podien ser susceptibles de fer fallida, i especialment als italians

La situació de forta crisi econòmica és la que fa reaccionar a les elits dels països dels sud de la zona euro que podien ser susceptibles de fer fallida, i especialment als italians. Però va haver de passar força temps perquè hi hagués un canvi en les elits dirigents europees (la UE és sempre molt lenta): dos mesos (al maig) fins que no es va llançar la proposta Macron-Merkel-von der Leyden del Recovery Fund primer i del NGF després, i dos mesos més perquè fos acceptada per les institucions europees. Però mentrestant varen anar passant coses importants: el llançament d’un nou programa del BCE (el PEPP) per a l’adquisició de títols de deute (públic i privat), de fet un «quantitative easing» específic; la suspensió temporal de l’obligació de complir el Pacte d’Estabilitat; Draghi publica una carta oberta al Financial Times insistint en el fet que davant d’una situació excepcional feien falta mitjans i instruments excepcionals, i parlant de la necessitat de superar el Pacte d’Estabilitat; i dos articles del Spiegel alemany en contra de la línia més dura dels falcons alemanys.

I en què consisteix la «pastanaga» del NGF? A causa de l’oposició furibunda dels països anomenats frugals (Àustria, Països Baixos, Dinamarca, Suècia i Finlàndia) els 750 bilions d’euros proposats inicialment per Macron-Merkel-von der Leyen continuen, però, dividits en dues parts: 672 bilions que serien el «Recovery Fund» estricte i la resta que s’inclourien en diferents programes comunitaris presents en el NGF i en el pressupost comunitari. Dels 750 bilions, 390 són en forma de subvencions i 360 en forma de préstecs. La Comissió Europea (CE), en nom de la UE, demandarà als mercats financers els 750 bilions, els quals hauran de ser restituïts a la CE per tots els estats entre el 2028 i el 2058 (el capital segur i els interessos, que seran molt baixos, caldrà veure si ja caldrà tornar-los des del principi). Els fons seran restituïts per cada estat segons la «capital-key» (que és la quota de cada estat en el capital del BCE i està basada en el % del PIB estatal sobre el total europeu), la qual és totalment independent del % de subsidis i de préstecs que es rebin. Segons les dades de maig 2020 de la CE (que finalment poden canviar doncs ara ja es parla de 140 bilions), l’estat espanyol podria rebre (entre subsidis i préstecs del NGF) uns 150 bilions d’euros, però la seva restitució a la CE serà d’uns 67 bilions d’euros. És a dir, podria rebre uns 83 bilions nets, que representarien un 6,6% del seu PIB actual.

Com ja s’ha dit, l’estratègia europea ha canviat entre la crisi de 2008, en què era només austeritat (el bastó), i l’actual provocada per la pandèmia en què sembla voler utilitzar una estratègia de «pastanaga i bastó». D’una banda, la injecció de fons als països (la «pastanaga») tindrà uns efectes expansius per les economies; en el cas de l’economia espanyola, si s’utilitzessin tots (ja que de moment només es pensen utilitzar els subsidis), la quantitat que es rebria i el % sobre el PIB que representa, serien considerables i podrien tenir uns efectes multiplicadors importants.

De l’altra, les restitucions que caldrà fer a la CE tindran uns efectes recessius. I això podria empitjorar si es restablissin les regles del Pacte d’Estabilitat o el BCE deixés de fer una política monetària expansiva i d’injectar diners a l’economia a uns tipus d’interès molt baixos, la qual cosa seria una verdadera política del «bastó». I no es pot oblidar (de nou la política del «bastó») la insistència d’Alemanya i els països frugals en la necessitat que els països (del sud especialment) facin reformes per a rebre finançament: l’italià Domenico Moro ha fet recompte, i entre el 2014 i el 2018 les institucions europees han fet 105 recomanacions als estats membres de la UE per augmentar l’edat de jubilació i per a reduir la quantitat rebuda com a pensions, 63 recomanacions per a fer retallades o privatitzacions en la sanitat, 50 recomanacions per a la supressió dels augments salarials, 38 recomanacions per a la reducció de la seguretat en el treball i dels drets de contractació dels treballadors, i 45 recomanacions per a la reducció dels subsidis als aturats i a les persones minusvàlides. Totes aquestes recomanacions/reformes tenen un efecte recessiu permanent sobre les economies, ja que suposen una rebaixa de la massa salarial i de la massa de les pensions.

Els programes d’inversió del NGF hauran de seguir les regles del joc que dicti la CE i hauran de ser aprovats i caldrà que compleixi els mecanismes que assegurin el lligam adequat entre les polítiques de finançament del NGF i la conducta financera general dels estats

Vista l’experiència, em sembla lícit preguntar-nos fins a quin punt la generositat («pastanaga») del NGF no serà usada, per Alemanya i els països frugals, com un argument per a fer acceptar les reformes esmentades, així com per tornar prematurament a les regles del Pacte d’Estabilitat i a la fi de la política de «quantitative easing» (PEPP) del BCE. La qual cosa ens portaria, de nou, a una política d’austeritat, recessiva (el bastó) durant molts anys i a unes grans dificultats per a les economies dels països del sud d’Europa, com Itàlia o l’Estat espanyol.

Els programes d’inversió del NGF hauran de seguir les regles del joc que dicti la CE i hauran de ser aprovats i caldrà que compleixi els mecanismes que assegurin el lligam adequat entre les polítiques de finançament del NGF i la conducta financera general dels estats. I cal recordar que en el Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEdE/ESM) es preveu una «supervisió reforçada dels comptes públics» dels estats que hi entrin en relació. Caldrà actuar bàsicament en dues línies d’inversió: digitalització i economia verda. No hi tinc res en contra sempre que serveixin per a crear sectors/clústers productius en el país i, per tant, ocupació industrial de qualitat. Però si que tinc un dubte: segur que aquestes són, molt probablement, les línies estratègiques bàsiques per uns països avançats com Alemanya o els països del centre i els nòrdics, però si es pensa en els països del sud, com l’estat espanyol, no serien necessàries i convenients, també per exemple, el sistema de transport, de les inversions en els trens de rodalia, al transport públic urbà, en els equipaments de sanitat i educació, en arranjaments hidrogeològics, etcètera?

Finalment, cal tenir també en compte que els fons del NGF tardaran a arribar i la recessió ja la tenim a sobre: que passarà quan els subsidis als treballadors dependents i als petits propietaris i autònoms comencin a escassejar? És molt possible que les pressions per a acudir al MEdE/ESM per aconseguir préstecs augmentin molt i ja sabem que això suposa un augment dels controls (el bastó) per part de la UE. A més, si no es mantingués la suspensió del Pacte d’Estabilitat durant força temps i el BCE no continués amb la política monetària de «quantitative easing» a baixos tipus d’interès també a mig/llarg termini, els estralls sobre les economies com la italiana o l’espanyola serien molt negatius i és difícil, o com a mínim dubtós, que poguessin mantenir-se dintre del marc de l’euro i continuar renunciant a la possibilitat de fer polítiques econòmiques pròpies i sobiranes.

Foto de portada: Flickr – Jacob Garcia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

(Ripoll 1950). Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Autor del llibre Sortir de l’euro per sortir de la crisi?

Comentaris

Unió Europea i COVID-19: entre la pastanaga i el bastó

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.