Un pla contra el shock econòmic

No es requereixen polítiques econòmiques que estimulin sinó de contenció i distribució sobre la part més feble on es concentrarà el shock més fort.

Un pla contra el shock econòmic

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

No es requereixen polítiques econòmiques que estimulin sinó de contenció i distribució sobre la part més feble on es concentrarà el shock més fort.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Que la crisi sanitària tindrà com a conseqüència una crisi econòmica és quelcom que està assumit per la població. Que les conseqüències de la mateixa seran com a mínim greus, especialment per a les classes populars, també és cada vegada més evident veient les mesures econòmiques, per altra banda gens sorprenents, que s’estan duent a terme. Ara bé, que la crisi, i la gravetat de les seves conseqüències, sigui causa de l’expansió del coronavirus com a un factor extern que res té a veure amb el funcionament de l’economia capitalista i amb les polítiques aplicades en l’última dècada i més enllà, és una idea que no hem d’acceptar. I no ho hem de fer perquè primer, que és mentida, i segon, que si volem fer front a la lluita en defensa dels drets i les condicions de vida que es posaran en perill durant els pròxims mesos i anys, hem de comprendre la lògica d’aquest procés de manera radical, és a dir, des de l’arrel del funcionament del sistema socioeconòmic on vivim.



Respecte les mesures econòmiques

L’anàlisi de l’evolució d’aquesta crisi té unes particularitats que condicionen especialment les mesures a aplicar. Ens enfrontem a una paralització de l’economia que primerament representarà un shock asimètric pels diferents sectors productius i per les diferents persones en funció de la seva activitat econòmica i la seva vulnerabilitat. Amb tota probabilitat generarà espirals destructives generalitzades de producció, inversió, consum i recaptació pública amb un impacte que podem esperar que sigui molt important, sobretot amb les febles i errònies mesures posades sobre la taula fins al moment per les institucions públiques. A més a més, cal incidir en l’impacte negatiu d’aquest tipus de crisi sobre les contractacions laborals, els projectes d’inversió privada i el consum.

Foto: pixabay.com

La gravetat d’aquestes conseqüències són causades pels desequilibris econòmics pre-coronavirus i la inestabilitat creixent del sistema financer i tindran un impacte molt més important en les petites empreses altament endeutades, amb greus problemes de tresoreria, amb una estructura de costos rellevant i marges de beneficis mínims pel costat de l’oferta, i pel costat de la demanda, serà molt més dur sobre les persones vulnerables en termes de precarietat laboral i grans nivells d’endeutament. Cal recordar que durant aquesta última dècada la quantitat de persones en aquesta situació ha augmentat de forma important, com indica l’informe AROPE 2019, el 26,1% de la població a Espanya està en risc de pobresa; 12,3 milions de persones.

Per tant, l’altíssim risc de destrucció de teixit productiu i deteriorament de les condicions de vida de la població evidencien la imperiosa necessitat d’una intervenció pública ràpida i contundent. Com en una campanya de màrqueting, l’Estat espanyol ha anunciat una mobilització de recursos de 200.000 milions d’euros. Pot semblar un xifra molt elevada, és aproximadament el 16% del PIB. Però la realitat és que només 17.000 milions (1,3% del PIB) seran els recursos mobilitzats de forma efectiva per ajudes socials i subvencions. La resta, 100.000 de fons públics i 83.000 privats, són avals i garanties perquè les empreses puguin accedir a crèdits de la banca privada per suportar la crisi.

El que es requereix és mantenir la solvència i el benestar de les persones i de les petites empreses fent que els hi arribin tots els recursos necessaris

És a dir, que serà la banca qui decidirà qui obté finalment un crèdit, quelcom que generarà segur una important desigualtat d’oportunitats beneficiant a les empreses més fortes. Però a més a més, la banca obtindrà un benefici en forma d’interessos d’aquests crèdits amb la garantia pública darrere que minimitzarà el risc. La mateixa banca que ha sigut rescatada, que ha especulat i guanyat amb el deute públic, que atresora el major parc d’habitatge a Espanya, ara obtindrà un suculent guany d’aquesta crisi amb el beneplàcit del govern més progressista de la democràcia. S’ha perdut una oportunitat d’or durant aquests anys per construir una estructura bancària pública potent que possibiliti un accés democràtic al crèdit i no sotmès als interessos de l’oligarquia bancaria d’aquest país. No obstant això, pel que fa a l’estat espanyol, existeixen institucions com l’ICO (Instituto de Crédito Oficial) o el seu homòleg a Catalunya l’Institut Català de Finances (ICF) o la nacionalitzada Bankia, amb les que es pot aprofitar el moment i començar a construir un projecte de banca pública que permeti finançar les transformacions necessàries socialment i ecològica del model productiu.
En qualsevol cas, les polítiques plantejades són errònies en la seva majoria i insuficients. El que es requereix és mantenir la solvència i el benestar de les persones i de les petites empreses fent que els hi arribin tots els recursos necessaris juntament amb l’alleujament de les seves obligacions de pagament (hipoteques, lloguers, subministres, impostos, cotitzacions…). El que es tracta és de permetre la seva hibernació durant aquest temps sense que morin ni pateixin unes condicions adverses injustes i que poden evitar-se. Perquè si moltes d’aquestes empreses moren destruint gran quantitat del teixit productiu i llocs de treball, o moltes persones cauen en una situació de pobresa, el que tindrem serà una depressió econòmica llarga i dramàtica. Per tant, el que es tracta és de rescatar a les persones i no els poderosos com es va fer a la crisi de 2008 i que les mesures actuals tenen tota la pinta de seguir el mateix camí.

Foto: pixabay.com


Les polítiques econòmiques més eficaces per a pal·liar les conseqüències econòmiques de la crisi coincideixen amb les que tenen l’objectiu de rescatar als més vulnerables i no els poderosos. No es requereixen polítiques que estimulin sinó polítiques de contenció i distribució sobre la part més feble i on es concentrarà el shock més fort. Aquestes mesures econòmiques i polítiques han de centrar-se en dos àmbits que es retroalimenten, l’àmbit productiu o de l’oferta i l’àmbit de la despesa o de la demanda.


Pel costat de l’oferta…

S’ha de garantir la supervivència de les petites empreses i autònoms amb l’objectiu de mantenir els llocs de treballs i un teixit productiu essencial per a la nostra economia. Més del 50% dels ocupats treballen en empreses amb menys de 50 treballadors, més els 2 milions d’autònoms aproximadament, que en moltes ocasions en realitat són un treballador més. Darrere d’aquestes unitats de producció hi ha persones que en moltes ocasions tenen una situació econòmica molt complicada i un elevat risc de vulnerabilitat.

La mesura dels ERTO és dràstica però per a les empreses vulnerables, és l’única via per sobreviure.


Aquí les mesures han de garantir la solvència de forma directa i contundent per la part de l’alleujament dels pagaments dels préstecs, lloguers, subministres, impostos i cotitzacions. I aquests no es poden limitar a una suspensió temporal o ajornament de la totalitat, ja que després d’un temps sense ingressos la solvència per fer front aquestes obligacions serà nul·la. Únicament s’haurà ajornat la mort del pacient. Aquí s’ha d’establir políticament on es vol carregar el cost de la crisi, si en la banca, en les empreses energètiques i en els propietaris immobiliaris o en les petites empreses i autònoms. Un programa públic de subvencions i bonificacions ajudaria també a distribuir aquesta càrrega. En aquest sentit, les mesures de préstecs garantits a través de la banca privada i l’ajornament d’alguns pagaments que ha establert el govern són ineficaces i injustes.


La mesura dels ERTO és dràstica però en algunes ocasions, per a les empreses que estem tractant aquí com a vulnerables, és l’única via per sobreviure. De fet, simplement es poden bonificar el cost salarial i no haver de fer un ERTO, és perfectament possible. En qualsevol cas s’ha de revisar urgentment la prestació que li queda a un treballador per aquest concepte, ja que un 75% del salari per a persones que abans ja estaven en situació de pobresa suposa condemnar-les a una situació dramàtica.


Ara bé, si l’objectiu polític d’aquestes mesures ha de ser que el cost de la crisi no recaigui sobre les més vulnerables, totes aquestes mesures han de ser discriminatòries. No es poden beneficiar empreses solvents amb beneficis i que gairebé no paguen impostos. D’acord aquest objectiu polític que hem establert haurien de suportar el cost de la crisi, ja que són els que més es beneficien quan les coses van bé. Però la correlació de forces és una altra. Són de novel·la negra les notícies d’aquests dies de la gran quantitat de grans empreses (i no tan grans) com el Corte Inglés o el mateix Barça que aprofiten aquestes mesures per garantir els seus guanys amb els diners públics que s’acabaran pagant amb els impostos dels treballadors. És un capítol més del rescat dels poderosos, del rescat del mercat privat per part de l’Estat quan les coses van mal dades, és la hipocresia neoliberal dels defensors del lliure mercat que no s’ennueguen quan el sector públic els rescata. Això és una lluita de classes i guanyen ells.

Foto: pixabay.com

Per altra banda, poc s’està parlant d’una mesura econòmica imprescindible per aquesta crisi, la reorientació del teixit productiu per a produir el més essencial per al benestar social durant aquests mesos de crisi sanitària i social. És el que s’ha anomenat aquestes setmanes com a economia de guerra però que considero que és més correcte parlar de planificació econòmica. Aquests dies hem vist com el mercat privat feia fallida de forma flagrant en molts aspectes, especialment en l’àmbit sanitari, i era incapaç de solucionar les problemàtiques que anaven sorgint. No ho pot fer perquè no és l’objectiu del mercat privat, la seva lògica és l’expansió contínua dels beneficis. El mercat no és tan eficient com se li suposa, ni, per descomptat, és un bon instrument per a una assignació justa de la riquesa, així que és una oportunitat per aprofitar aquesta experiència i que des del sector públic s’estableixin estructures descentralitzades i recolzades en l’economia social per a la planificació econòmica.


Pel costat de la demanda...

L’objectiu ha de ser redistributiu, rescatant les persones garantint unes condicions de vida dignes. Per tant, aquest objectiu és compartit amb les mesures pel costat de l’oferta. El mercat per si sol, i amb les mesures proposades fins ara, farà que el cost de la crisi recaigui de forma dramàtica sobre les persones més vulnerables. S’ha de fer arribar els diners a les persones que es queden sense ingressos o que aquests es redueixen. I paral·lelament, per garantir la solvència, s’ha d’alleujar les obligacions de pagament. Igual que succeeix amb l’oferta, les mesures d’ajornament que ha establert el govern són insuficients. Durant aquests mesos s’ha d’establir una política de bonificació dels subministraments, de moratòria i condonació total o parcial de les quotes d’hipoteques i altres préstecs, i una suspensió i ajuda pel pagament dels lloguers. I tot això, amb unes condicions molt menys restrictives que les que ha determinat el govern.

Seria perfectament possible aturar gran part de la producció i concentrar-la en el que és més essencial per a la vida


En els últims anys s’han generat nombrosos processos de mercantilització i privatització per a la satisfacció de necessitats, especialment aquelles que tenen a veure amb els serveis socials i públics. El rescat de les persones i la garantia d’unes condicions de vida dignes requereix també revertir aquests processos.

Amb tot això, considero que es donen les condicions idònies per implantar i assajar una Renda Bàsica de caràcter universal, suficient i incondicional. Per una part, seria una mesura transversal que podria simplificar, aglutinar i complementar les mesures d’oferta i demanda exposades aquí per rescatar a les persones. Però per altra part, és un instrument amb unes potencialitats transformadores que posen en qüestió les relacions socials mercantils i subjectes a la rendibilitat del capitalisme.

Finalment és necessària una reflexió: que una aturada productiva d’un o dos mesos generi una crisi de conseqüències tan greus té a veure directament amb la necessitat del mode de producció capitalista de créixer constantment per l’obtenció expansiva de beneficis. Majoritàriament produïm molt més del que la societat és capaç d’absorbir en el marc d’un nivell de benestar digne, seria perfectament possible aturar gran part de la producció i concentrar-la en el que és més essencial per a la vida i distribuir la riquesa ja generada sense reduir el benestar de la població. Però aquesta lògica social de l’economia prioritzant el benestar és incompatible amb el mode de producció capitalista.

Foto de portada: Pixabay.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Francisco Navarro és Membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa i professor associat d'economia aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Comentaris

Un pla contra el shock econòmic

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.