Rudolf Hilferding i el «capitalisme organitzat»

L’economista marxista Rudolf Hilferding fou un dels més grans destacats intel·lectuals de la socialdemocràcia alemanya. Malgrat la seva immensa talla continua essent, però, un desconegut.

Rudolf Hilferding i el «capitalisme organitzat»

L’economista marxista Rudolf Hilferding fou un dels més grans destacats intel·lectuals de la socialdemocràcia alemanya. Malgrat la seva immensa talla continua essent, però, un desconegut.

A Berlín, lluny de la seva Viena natal, el jove Rudolf Hilferding va escriure el llibre que aviat el convertiria en l’economista marxista més conegut de la seva època. El capital financer, publicat el 1910 a Viena, es va convertir ràpidament en el clàssic més llegit, més citat i més reverit per amics i enemics: molts van voler veure en ell una continuació d’El capital de Marx a l’alçada de l’original. Fins aleshores va ser l’intent més ambiciós i sistemàtic per explicar en un terminologia marxiana o marxista els recents esdeveniments i canvis estructurals que havien portat a la Gran Depressió. El gran èxit, i també el caràcter durador, d’aquest ambiciós «estudi sobre el desenvolupament recent del capitalisme» és ben senzill d’explicar: va ser la més (en la majoria de casos) encertada conjugació d’anàlisi i explicació del capitalisme contemporani, que entroncava amb la teoria econòmica marxista i l’actualitzava, el que va fer destacar el treball de Hilferding. És ben bé que Hilferding va anar «amb Marx més enllà de Marx» en la teoria del diner, l’anàlisi del crèdit i els mercats financers, l’anàlisi dels fenòmens de la competència, en la teoria de les crisis i l’anàlisi de la política econòmica i financera dels Estats capitalistes[i].

Ja com a jove estudiant de medicina Hilferding pertanyia al cercle dels austromarxistes. Otto Bauer, Karl Renner, Max Adler, Gustav Eckstein eren i van continuar sent els seus millors amics, mentre que Karl Kautsky, que va publicar els seus primers articles a Die Neue Zeit, va ser el seu mentor. Juntament amb Max Adler, Rudolf Hilferding publicà des del 1904 els Marx-Studien, el primer òrgan d’expressió comú dels austromarxistes. Amb aquests voluminosos anuaris, que es van publicar amb una periodicitat irregular fins el 1923, volien posar a la nova ciència social sorgida després de l’obra inacabada de Marx a Engels a l’alçada dels problemes de l’època en un debat constant amb les ciències contemporànies «burgeses» i acadèmiques. La primera prova del talent de Hilferding, la seva polèmica amb la crítica de Marx d’un dels economistes austríacs més destacats d’aleshores, Eugen von Böhm-Bawerk (que havia estat el seu professor a la Universitat de Viena), mostrà l’abast d’aquesta mena de marxisme clarificat per les ciències socials: defensava la teoria del valor de Marx, de la que veia molt bé la seva subtilesa, contra la crítica acadèmica. Als seus ulls, la teoria del valor de Marx era superior, més consistent i amb una major capacitat d’aclarir coses que la teoria clàssica i neoclàssica del valor (de l’ús marginal). Hi havia, però, alguns problemes, que no eren pocs, que tot i que Marx havia vist i senyalat, havia deixat sense elaborar. Per defensar la teoria de Marx hom havia de tractar-ne els problemes. En aquest punt Hilferding va fer algunes propostes[ii].

Karl Kautsky li demanà i li insistí, August Bebel el va convidar oficialment, i així Hilferding va arribar el 1906 a Berlín per impartir classes d’economia política a la nova escola de partit del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD). La seva activitat acadèmica aviat va ser interrompuda per la policia de fronteres, que considerava, no incorrectament, la seva com una activitat política al voler familiaritzar als treballadors sense estudis amb la crítica de l’economia política de Marx. Rosa Luxemburg va ser la seva successora[iii].Hilferding va romandre a Berlín com a redactor de Vorwärts, primer, i redactor en cap del periòdic socialdemòcrata més important, després.

Hilferding fou un economista molt polític. Per a ell la relació necessària entre el poder econòmic (privat) i el polític (també estatal) era central en tota anàlisi del desenvolupament capitalista. Era tan poc partidari de les teories del col·lapse com del contrari, les lliçons d’harmonia. A El capital financer analitzà les tendències per a la superació de l’anarquia de l’economia de mercat capitalista, determinada per les seves societats d’accions i els seus vincles, de la formació de càrtels i corporacions i l’organització dels mercats financers sota el domini dels grans bancs (internacionals). Portades a la seva conclusió lògica, aquestes tendències podien portar a una economia governada pel capital financer i una economia «regulada conscientment», tot i que en una «forma antagonista». Així es portava a terme la tasca preparatòria per a la transformació socialista[iv].Després d’estudiar aquestes tendències durant la guerra i la postguerra arribà a una conclusió decisiva: el que fins aleshores havia estat una possibilitat, la tendència, o el «germen» per a una «transformació de l’ordre econòmic capitalista anàrquic en un ordre capitalista organitzat», ara es desenvolupava i el capitalisme es transformava i assumia cada cop més la seva nova forma de «capitalisme organitzat». Aquesta nova forma del capital «organitzat» per si mateix i en alguns sectors «planificats» podia, depenent dels grups de capitalistes, del com i amb quin Estat, esdevenir un «capitalisme d’Estat organitzat». Ara bé, després de la Revolució de novembre, Hilferding pensava que sota les condicions d’una república democràtica podia esdevenir-se d’una altra manera, ja que la democràcia permetia en principi una altra distribució del poder de la que exigeixen les relacions de poder econòmiques de les classes socials en el capitalisme; en conseqüència, un Estat democràtic és també sota determinades circumstàncies capaç d’intervenir en el procés de la «organització», «socialització» i «planificació» d’una economia capitalista, com ho fa un Estat autoritari, despòtic. En conseqüència, segons la reflexió de Hilferding a inicis dels anys vint, es palesava en tota la seva cruesa el problema del capitalisme i la democràcia. Per primera vegada existia per a la socialdemocràcia «la necessitat d’una teoria de l’Estat a fons». Només una anàlisi de l’organització del poder, dels mitjans del poder, de l’interès propi de l’Estat, un «ensenyament de la funció de l’Estat democràtic» ampliat podia aclarir si amb la democràcia s’obria, i com, una via al socialisme democràtic, a l’economia organitzada i controlada democràticament. Aquest programa, replantejar l’economia política del capitalisme en relació al creixent i modificat rol de l’Estat (democràtic), el seguí Hilferding fins al final de la seva vida[v]. La principal tesi de Hilferding que la tendència del «capitalisme organitzat» prepara el terreny per al socialisme democràtic va marcar la política de la socialdemocràcia de Weimar fins a l’esclat de la crisi econòmica mundial del 1929.

Edició de 1923 de El capital financer. Foto: Wikipedia

Seguint les passes de Die Neue Zeit, la revista marxista de més èxit de tots els temps, va aparèixer el 1924 una nova revista teòrica, Die Gesellschaft [La societat], amb Rudolf Hilferding com a editor. Die Gesellschaft no era un òrgan de partit oficial, sinó un reputat fòrum per al debat socialista europeu, amb una respectable edició de 4.500 exemplars mensuals. Hilferding va esbossar el seu programa: analitzar el desenvolupament recent del capitalisme des del 1914, tant econòmicament com política (en política interna, en relació amb els problemes de la República de Weimar, i amb la vista posada a la política internacional, els canvis a l’economia mundial capitalista i la política mundial). I, amb això, contribuir a clarificar el marxisme i consolidar-lo, comprendre els desenvolupaments històrics, d’abast mundial, de la Unió Soviètica i a altres països del món. Hilferding va aconseguir reunir a un nombrós grup d’autors de l’esquerra europea a Die Gesellschaft, des de destacats intel·lectuals laboristes (Laski, Cole, J.A. Hobson) fins a menxevics (Abramòvitx, Dan, Nikolaievski, Schifrin), passant per filòsofs com Herbert Marcuse i Hannah Arendt, sociòlegs com Ferdinand Tönnies i Alfred Meusel, historiadors com Friedrich Meineke, Eckhard Kehr, Gustav Mayer i Arthur Rosenberg i economistes com Lujo Brentano i Emil Lederer. Els seus amics austromarxistes, sobretot Karl Renner, apareixen sovint a les seves pàgines. Otto Bauer, no obstant, només aconseguí publicar un article, però Albert Lauterbach, un dels joves austromarxistes de més talent, escrivia les freqüents rèpliques als articles de Renner. Karl Kautsky era un autor habitual i molt preuat de la revista[vi].

A diferència de Kautsky, Rudolf Hilferding pertanyia a la cúpula dirigent del SPD com a membre de la presidència, i des del 1922 també va ser diputat del Reich i portaveu d’economia i política financera del SPD al Reichstag. El programa de Heidelberg del 1925 portava la seva signatura, i als congressos del 1924, 1925 i 1927 va portar-ne les ponències programàtiques. Com a economista, com a periodista i diputat (un de compromès i treballador, a més) Hilferding gaudia d’un elevat respecte i al mateix temps era odiat per molts: com a jueu, com a estranger, com a reformista, com a intel·lectual[vii]. Dos cops fou ministre de Finances a la República de Weimar, el primer marxista i socialista a Alemanya en ocupar el càrrec. No tardaren en posar-li el clixé, tan repetit, de «poc pragmàtic», de teòric incapaç que prenia decisions precipitades, de manera molt injusta. Durant el seu primer mandat, en l’any de la hiperinflació del 1923, va assentar les bases per a una reforma monetària. Va tenir el coratge d’exigir una reforma integral del Reichsbank. Un Estat democràtic havia de tenir la seva pròpia política monetària i no podia tolerar l’existència d’un govern paral·lel en forma d’una amenaçadora casta «independent» de banquers centrals. Fracassà, no per la seva determinació, sinó pels seus enemics al camp burgès i a l’aparell de funcionaris. Els funcionaris imperials odiaven al «jueu socialista», i als conservadors no queia simpàtic que Hilferding es negués rotundament a acceptar els absurds plans de reforma monetària per a les properes dècades que havien entregat els terratinents i els banquers a la república. El seu segon mandat, en un govern de coalició presidit pel canceller socialdemòcrata Hermann Müller, no va ser molt diferent al primer. En la turbulenta fase inicial de la crisi econòmica mundial Hilferding intentà protegir Alemanya d’una crisi bancària i creditícia així com del col·lapse financer total. Fracassà novament a causa dels seus adversaris, no en darrer lloc del Reichsbank, que jugava el seu propi joc. La por a una nova hiperinflació li va impedir donar el seu vistiplau a una política econòmica i d’ocupació activa que li havien presentat alguns joves economistes dels sindicats.

A l’exili va tornar a escriure –per a Neuer Vorwärts– sobre la política internacional i la política econòmica i financera dels nazis, i sobre el perill d’una guerra mundial. Al mateix temps edità des del 1933 fins el 1936 Zeitschrift für Sozialismus [Revista pel socialisme], la revista teòrica més important del SPD a l’exili. Un cop més aconseguí unir a intel·lectuals socialistes, vells i joves, de diversos països europeus per analitzar i debatre l’evolució del capitalisme cap al capitalisme d’Estat autoritari i despòtic. Han romàs dos projectes de Hilferding dels seus darrers anys (a partir del 1940 en l’exili). Un d’ells, reescriure El capital financer a partir de les experiències amb la crisi econòmica mundial, com va dir al seu amic Boris Nikolaievski. No s’ha cap conservat cap dels treballs previs d’aquest projecte. Només podem fer-ne suposicions a partir de comentaris ocasionals a la seva correspondència. Possiblement hagués fet el llibre «més internacional», centrant-se en el sistema monetari mundial, la caiguda de l’estàndard or i les relacions entre la gran indústria, el comerç mundial i les altes finances, entre les diverses «indústries» i sectors de l’economia capitalista en el context del mercat mundial. Pel contrari, s’ha conservat un fragment del seu darrer treball, que descriu en una carta com una «crítica del marxisme». Benedikt Kautsky el publicà amb el títol de Das historische Problem [El problema històric] el 1954[viii]. Es tracta d’una reflexió autocrítica sobre el problema de la relació entre economia i política, que per a Hilferding era un dels problemes centrals del materialisme històric. En aquest treball torna a debatre els fonaments i replanteja alguns conceptes fonamentals de la teoria de l’Estat i política. Descobreix i analitza «l’autonomia» de l’activitat política i estatal: totes les relacions econòmiques han de poder traduir-se a la política. Destaca i subratlla la diferència entre els interessos «burgesos», els interessos i conceptes de «la classe dominant» i «els interessos d’Estat», es pren seriosament la classe política i de l’Estat (la burocràcia moderna) i veu amb claredat el problema de l’interès propi de l’Estat o de «l’interès de l’Estat en si mateix». Es tracta, en el fons, de repensar la teoria de Marx, els fonaments del socialisme científic.

A Hilferding se’l considera avui autor d’un sol llibre. Més enllà d’El capital financer es coneix molt poc de la seva interessant obra. Mai va gaudir d’unes obres completes. Una petita antologia dels seus textos més importants es va publicar el 1982[ix].Només al Japó hi ha una investigació sobre Hilferding digna d’aquest nom, amb algunes descobertes[x]. Des d’aleshores s’han publicat algunes biografies de Hilferding[xi]. A Amsterdam es troba un petit arxiu amb el llegat de Hilferding, i la seva correspondència es troba disseminada en els arxius d’altres autors i fins al dia d’avui inèdita. És així com una de les figures intel·lectuals més importants de la socialdemocràcia alemanya i europea segueix sent, fins al dia d’avui, un desconegut.

Foto de portada: Wikimedia Commons
Article publicat originalment a SPD-Linke. Zwischen Revolution, linken Bewegungen und radikalen Reformismus. Linker Aufbruch in Geschichte und Biografien (Dortmund, spw-nomos, 2021), pp. 149-154.
Traducció d’Àngel Ferrero

Notes

[i] Veieu Rudolf Hilferding, Das Finanzkapital. Eine Studie über die jüngste Entwicklung des Kapitalismus, a Marx-Studien. Blätter zur Theorie und Politik des wissenschaftlichen Sozialismus, tercer volum, Viena, 1910. El llibre va ser reimprès diversos cops (1920, 1923, 1927) i reeditat (1947, 1955, 1968, 1972) i traduït a molts idiomes; la primera traducció francesa va aparèixer 1970 i la primera traducció anglesa ho va fer el 1981.

[ii] Veieu Rudolf Hilferding, Böhm-Bawerks Marx-Kritik, a Marx-Studien. Blätter zur Theorie und Politik des wissenschaftlichen Sozialismus, primer volum, Viena, 1904.

[iii] De Luxemburg ens han quedat una fragmentària ‘Introducció a l’economia nacional’ i alguns manuscrits i apunts de les seves classes. De Hilferding no ha quedat en canvi malauradament res. Com tots els austromarxistes, Hilferding va interessar-se per la formació dels treballadors i dedicar-se a ella, i estava habituat a comunicar-se d’una manera planera per fer-se entendre per tothom.

[iv] Una idea fonamental que trobem ja en diverses variants a El capital de Marx i altres escrits.

[v] Hilferding desenvolupà aquesta tesi en molts articles, articles de premsa, en discursos públics i conferències. Les més importants són Arbeitsgemeinschaft der Klassen?, a Der Kampf, any 8, n. 10, 1915, i Probleme der Zeit, a Die Gesellschaft, any 1, n. 1, 1924 (tots dos reproduïts a Cora Stephan (ed.), Zwischen den Stühlen, Berlín – Bonn, 1982).   

[vi] Die Gesellschaft. Internationale Revue für Sozialismus und Politik [La societat. Revista internacional de socialisme i política], la revista més important de la socialdemocràcia a la primera república, no és per desgràcia accessible des del web de la Fundació Friedrich Ebert. El 1968 en va fer una reedició completa l’editorial Sauer&Auvermann, Frankfurt am Main. Die Gesellschaft de Hilferding fou un model per a Zeitschrift für Sozialforschung.

[vii] Hilferding era un dels enemics favorits de Tucholsky, qui sempre que podia es burlava d’ell, de vegades de manera simpàtica (‘Hilferlies!’), de vegades de manera punyent. Un exemple: «El senyor Hilferding és considerat en els cercles financers com un excel·lent metge. Seva és una obra que ha causat sensació: El capital financer. Per desgràcia, és tan panxacontent que no ha estat capaç de trobar temps per llegir-la.» (Kurt Tucholsky, Gesammelte Werke, vol. 4, Reinbeck bei Hamburg, 1975, p. 56). Molts intel·lectuals d’esquerres coincidien plenament amb Tucholsky. Jo, pel contrari, no dubto en afirmar que és més possible que fos Tucholsky, que no renuncià a la bona vida per una altra d’abnegació, qui no va llegir mai El capital financer.

[viii] Veieu Rudolf Hilferding, Das historische Problem (1940), reimprés a Cora Stephan, Zwischen den Stühlen, Bonn – Berlín, 1982.

[ix] Veieu l‘edició esmentada a la nota anterior de Cora Stephen (ed.), Zwischen den Stühlen, Bonn – Berlín 1982.      

[x] Entre els resultats més importants d’aquest treball trobem la bibliografia dels seus escrits que ha realitzat Minoru Kurata (veieu Minoru Kurata, Rudolf Hilferding. Bibliographie seiner Schriften, Artikel und Briefe, a Internationale Wissenschaftliche Korrespondenz für die Gesichte der Arbeiterbewegung, any 10, 1974, pp. 327 – 346).

[xi] El primer intent biogràfic sobre Hilferding el va fer Alexander Stein (veieu Alexander Stein, Rudolf Hilferding und die deutsche Arbeiterbewegung. Gedenkblätter, Hamburg, 1946). El primer estudi, fins al dia d’avui meritori i ben fonamentat, sobre el pensament de Hilferding el va escriure Wilfried Gottschalch (veieu Wilfried Gottschalch, Strukturveränderungen der Gesellschaft und politisches Handeln in der Lehre von Rudolf Hilferding, Berlín, 1962). Des d’aleshores s’han publicat, a banda de biografies més breus com la de Walter Euchner, dues completes tesis universitàries sobre Rudolf Hilferding:  F. Peter Wagner, Rudolf Hilferding: Theory and Politics of Democratic Socialism, Nova Jersei, 1996, i William Smaldone, Rudolf Hilferding. The Tragedy of a German Social Democrat, Dekalb 1998 (publicat en alemany l’any 2000).

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És professor d'economia política a la Universitat de Lancaster i un dels principals experts vius en l'obra de Marx. El seu darrer llibre és Kritik der politischen Ökonomie heute. Zeitgenosse Marx (Crítica de l'economia política avui. Marx contemporani) (2017).

Comentaris

Rudolf Hilferding i el «capitalisme organitzat»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.