Aquest article és l’editorial que obre el nou número de Jacobin América Latina ¿Adiós al proletariado? Ja el podeu aconseguir a la botiga de Catarsi!

Mai un agent social va ser dipositari d’expectatives tan elevades com la classe obrera. I mai una classe privada de mitjans econòmics va ser capaç de desenvolupar tant de poder social a l’interior de la Societat en la qual era explotada. Mutilada dels seus sabers i del control del procés de treball, la classe obrera va erigir partits, sindicats, biblioteques, barris. Va encapçalar revolucions de masses. Va construir tota una comunitat, dins i fora de la fàbrica. No obstant això, la confiança i la solidaritat, així com el pes polític de la classe, van entrar en un sobtat declivi durant les darreres dècades, fins a tornar-la irrecognoscible. Des de la postguerra, el concepte de classe obrera va estar en el centre de moltes controvèrsies (Escola de Frankfurt, Marcuse). Però va ser durant la dècada de 1980 quan es va generalitzar la crítica a la primacia que el marxisme li havia assignat a la classe treballadora, en coincidència amb la irrupció dels «nous moviments socials» —feministes, ecologistes, LGTBQ, antiracistes, etc.— que semblaven reemplaçar la centralitat del vell proletariat.

Les crítiques a la concepció marxista de classe van ser moltes, i algunes molt solvents: que la classe obrera no havia exercit el paper revolucionari que havia pronosticat el marxisme; que l’ocupació industrial estava desapareixent; que el treball deixava de ser el centre articulador de la vida social i, per tant, de la construcció d’identitats polítiques; que no s’havia verificat la tendència a la simplificació de l’estructura social entre proletaris i burgesos que havia predit Marx, sinó que per contra s’havia complicat (l’espinós problema de les «classes mitjanes»); que era un error atribuir-li a la classe obrera un caràcter universal pel qual la seva emancipació comportaria l’alliberament del conjunt dels grups oprimits; que les identitats polítiques no se segueixen necessàriament dels llocs objectius en les relacions de producció; que l’aparició dels nous moviments socials revela que no hi ha agent privilegiat de l’emancipació i que són plurals els punts de conflicte i les formes de constitució d’identitats.

Aquests debats van posar en evidència que la definició marxista de classe efectivament tenia més problemes dels que s’havien advertit fins llavors. Encara que Marx situa l’antagonisme de classes en el centre de la història, és impossible trobar en la seva obra una definició clara del concepte de classe social. Els llargs debats metodològics entre marxistes per a classificar-la, la qüestió de l’estatut de les «classes mitjanes», les discussions sobre el treball productiu i l’improductiu són exemples d’aquests problemes irresolts.

D’altra banda, en alguns escrits juvenils, Marx i Engels van sobrecarregar filosòficament la seva concepció de la centralitat de la classe obrera. Engels va arribar a veure en el proletariat l’«hereu de la filosofia clàssica alemanya», no sols l’agent material de l’emancipació sinó «la clau per a comprendre tota la història de la societat». Els textos juvenils de Marx estan travessats per una concepció semihegeliana de la constitució del proletariat en classe, on la classe «en si» es constitueix en «per a si» revelant en el procés històric la seva essència de classe revolucionària. Al mateix temps, l’alienació del proletariat encarnaria la de tot el gènere humà, per la qual cosa aquesta classe portaria el potencial d’una societat alliberada de tota opressió. La problemàtica de l’alienació, d’aquesta manera, estenia il·limitadament el camp d’efectes de l’emancipació del treball, i convertia al proletariat en redemptor de la humanitat sencera.

Tot l’anterior va donar lloc al que podem denominar una concepció forta de la centralitat de la classe obrera: el proletariat porta dins seu l’emancipació de tota la humanitat, la ubicació objectiva en la producció determina la identitat política i això es desenvolupa en un procés històric lineal d’autoreconeixement del caràcter del proletariat com a classe revolucionària.

Quan la reestructuració productiva iniciada en la dècada de 1970, el persistent conformisme de la classe treballadora o la complexitat de l’estructura social, van deixar en evidència la feblesa dels postulats del «marxisme ortodox», el proletariat no sols va perdre la seva jerarquia ontològica, sinó que va veure polvoritzada la seva rellevància en un món fragmentat, d’identitats fràgils i hegemonies discursives.

Les desil·lusions solen guardar simetria amb la magnitud de les il·lusions. No és casualitat que els pensadors que teoritzen aquest gir en general són exmarxistes o pròxims al marxisme: Gorz, Laclau, Castel, Touraine. Aquests autors van confondre la mutació de la classe obrera (el declivi relatiu de l’ocupació industrial, la massificació del sector serveis, etc.) amb la seva desaparició com a tal, recorrent a una definició hiperrestrictiva del proletariat. Però la història de la classe treballadora no es redueix a l’obrer metal·lúrgic o ferroviari de l’època fordista. De fet, va fins les llunyanes lluites del treballador artesanal i professional, arrasat per la gran indústria, on va començar a concretar-se la fusió entre el moviment obrer i el socialisme en el segle XIX, amb fites excepcionals com la Primera Internacional o la Comuna de París.

Un cop despullada de la seva cuirassa metafísica, és necessari preservar el nucli racional de la centralitat que el marxisme assigna a la classe treballadora. És possible formular llavors el que podem denominar una versió feble de la centralitat obrera, que prescindeixi dels compromisos metafísics, sociològics o antropològics de la versió forta. Una concepció que es deriva més de l’objecte de la crítica de l’economia política formulada pel Marx madur —és a dir, de la dinàmica socioeconòmica que té en el seu centre l’explotació del treball— abans que del discurs filosòfic del jove Marx.

La definició feble remet a l’aspecte irreductible d’aquest assumpte. El capitalisme té en el seu nucli l’acumulació de valor, és a dir, l’explotació del treball. D’això se segueix una posició estructural central de la classe treballadora. La capacitat d’afectar els guanys o aturar la producció dota d’un poder excepcional al proletariat, i el converteix en un agent irreemplaçable en un procés de canvi radical. El capitalisme, en últim terme, pot reduir pràcticament qualsevol diferència sense anul·lar-se a si mateix, excepte la de classe. I aquesta impossibilitat funda el poder estructural potencial de la classe obrera. Aquest és el nostre simple punt de partida.

Quin és llavors la relació entre la classe i els nous moviments socials? La centralitat de la classe no hauria d’establir una jerarquia respecte al que abans es denominaven «fronts secundaris». Les opressions de gènere, racials, nacionals o la problemàtica ambiental no són secundàries respecte a l’explotació del treball; però per a atacar-les en els seus fonaments últims és necessari articular-les transversalment amb la qüestió de classe. La unitat de les lluites la confereix en primer lloc el capital mateix, en tant que governa la vida social com un subjecte impersonal que mediatitza i metabolitza totes les opressions. Tal com va formular Miliband, «en la forma que adopten l’explotació, la discriminació i l’opressió a les quals es veuen sotmesos els negres, les dones i els gais també resulta crucial que ells siguin treballadors situats en un punt específic del procés de producció i l’estructura social» (1985).

De la mateixa manera que el capital mediatitza i subordina el conjunt de les opressions socials, la classe treballadora ha d’assumir com a pròpies les lluites contra tota forma de dominació. No es tracta de realitats exteriors a la classe, sinó que la constitueixen com a tal: l’opressió racial, de gènere, religiosa o nacional són instruments de divisió del proletariat. Aquestes opressions es vinculen estructuralment amb el conflicte de classe, però tampoc es redueixen a ell sense més: ni l’opressió masculina es resol automàticament per l’apropiació social dels mitjans de producció, ni és difícil imaginar un socialisme productivista antiecològic.

Aquest enfocament permet diferenciar un feminisme o un antiracisme liberals, orientats a trencar el «sostre de vidre» en empreses i institucions per a les dones o persones radicalitzades de l’elit, d’un feminisme i un antiracisme marxistes que reconeixen en el capital l’enemic comú dels sectors subalterns. Permet distingir entre una ecologia liberal —que aposta als incentius ecològics privats o al laissez faire mercantil com a correctiu del canvi climàtic— o fins i tot una ecologia autoritària —que recorreria a un despotisme ambiental neofeixista— d’una ecologia anticapitalista que reconeix la relació estructural entre el productivisme i el capitalisme.

Molts individus no fan una classe. Les anàlisis marxistes sobre la classe que resulten més fèrtils són aquells que no la redueixen a una «cosa» quantificable o a un subjecte preconstituït en virtut d’un atribut comú (una certa relació amb els mitjans de producció); sinó aquells que vinculen el caràcter objectiu de l’explotació amb el conflicte social i polític entre les classes en els quals el proletariat es constitueix plenament com a tal. De la mateixa manera en què és fàcilment perceptible que els capitalistes es constitueixen en classe per mediació de l’Estat —en el pla merament econòmic estan sotmesos a la competència i la fragmentació— la classe obrera s’organitza en el terreny de la lluita econòmica i, en un sentit més total, en el pla polític, és a dir, en la lluita pel poder de l’Estat. En últim terme, en les revolucions. No en va, l’anàlisi de classe sorgeix inicialment dels historiadors burgesos o aristocràtics que van estudiar la revolució francesa: Alexis de Tocqueville, Jules Michelet, Hippolyte Taine (Piva, 2011).

Les teories sobre la fi del treball van sorgir en el moment d’una mutació dràstica de la classe treballadora, però també d’una derrota històrica del moviment obrer. Tots dos fenòmens van coincidir, i fins a un cert punt es van co-constituir, per a tornar gairebé irreconeixible la classe treballadora i disminuir el nivell de combativitat en el lloc de treball. Si en el seu sentit ple, segons la cèlebre formula de E. P. Thompson, no hi ha classes sense lluita de classes, és inevitable reconèixer que estem davant la fi d’una llarga etapa. Durant el segle XIX i el XX la classe obrera va aconseguir conquestes enormes: partits i sindicats de masses, drets laborals, una cultura pròpia.

Avui, en gran part, aquest llarg cicle de dos segles està esgotat. Durant l’última dècada, mentre la major part de l’esquerra va intentar «construir un poble contra les elits», adoptant l’estratègia del populisme postmarxista, la dreta va aconseguir de manera creixent mobilitzar a un sector de la classe treballadora contra els més febles: precaris, migrants, dones. Amb menys escrúpols epistemològics, la dreta i l’extrema dreta es van dirigir a la classe treballadora i als seus valors. Això també és un subproducte de la reestructuració capitalista i de la derrota històrica del segle XX: si la classe es polaritza entre un sector formal amb drets heretats del cicle anterior, i una gran massa precaritzada, els primers poden intentar retenir les seves conquestes en decaïment dels sectors més fràgils de la societat (migrants o dones que competeixen per l’ocupació o que afecten el valor dels salaris), abans que en un combat comú contra els capitalistes, sobretot si l’esquerra deserta cíclicament del seu paper. Resulta difícil trobar una expressió més representativa d’una fi de cicle històric que la imatge que ofereix el moviment obrer tradicional, cada vegada més prop dels Trump, Le Pen o Salvini que dels partits obrers històrics o de les noves formacions d’esquerra. Recuperar una política de classe —en lloc de sublimar la derrota renunciant a ella— ha de ser el punt de partida per a l’esquerra socialista. Malgrat tot, la classe obrera és aquí per a quedar-s’hi. Estem davant un nou començament, que s’assembla al que van enfrontar aquells artesans i obrers d’ofici que van posar els primers fonaments del proletariat modern.

Malgrat la seva fragilitat, diversitat i falta de claredat política, ells van establir les bases del que anys després van ser partits de masses i revolucions obreres que van definir un segle sencer. Tindrem avui l’oportunitat de fusionar novament el moviment obrer —multifacètic, feminitzat, racialitzat, migrant, precaritzat— i el socialisme?