‘Passats singulars’: la febre del «jo» al taller de la història

En aquest nou llibre, Enzo Traverso encara el fenomen de l’escriptura del “jo” en la historiografia actual

‘Passats singulars’: la febre del «jo» al taller de la història

En aquest nou llibre, Enzo Traverso encara el fenomen de l’escriptura del “jo” en la historiografia actual

Tu, que t’agraden tant els llibres, t’ho trobes cada cop que passes per la teva llibreria de confiança. Jo, jo, jo, jo i jo. Pots llegir Ioga, d’Emmanuel Carrère; La meva lluita, de Karl Ove Knausgård; El passat no és un somni, de Theodor Kallifatides; Per què ser feliç quan podries ser normal?, de Jeanette Winterson; o Neix un teixidor de somnis, de Ngũgĩ wa Thiong’o, entre molts  i molts altres exemples. Llibres d’indubtable qualitat literària i propis d’un fenomen actual, on l’autor és el protagonista i les seves memòries el gruix que vesteix les pàgines.

Aquesta tendència a escriure en primera persona ni de bon tros hauria de ser un problema —si el producte no et cansa, és clar—, el seu to íntim aporta una veu profunda que normalment és silenciada i pot donar una visió trencadora respecte a qualsevol discurs pamfletari i repressor. Però què passa quan els historiadors aprofiten la tirada editorial i s’apunten a la festa? Sorprenentment, malgrat l’estil academicista d’alguns, la prova ha donat bons fruits, o almenys en certs casos… però no sempre. Si bé l’honestedat intel·lectual i els dubtes propis de l’ofici per fi s’escriuen en primera plana, de vegades aquests trets tan positius no compensen prou les mancances del «mètode».

Així, en aquestes obres «híbrides», ens trobem amb dues forces contradictòries que a estones es trepitgen, a estones conflueixen: d’una banda, l’explicació personal de les vivències, el record, el joc literari; de l’altra, l’exercici d’entendre el passat amb dades, documentació, fonts primàries, estudis, reflexions més enllà d’un mateix. En aquest nou escenari, els historiadors agafen la ploma creativa i regiren el seu arbre genealògic, on fan sortir a la llum històries de vides soterrades, familiars, pròximes i alhora condemnades a l’ostracisme pel pas del temps, la memòria històrica o la política. Parlem d’historiadors de la talla de Mark Mazower, Ivan Jablonka o Maurice Olender, de les novel·les colpidores de Philippe Sands. —I en el fons no es tracta d’una gran-gran novetat, tirant enrere tenim les memòries de Hobsbawm o Koestler, que són de profund interès—. 

Foto: Flickr.com

En efecte, tots estem d’acord que es tracta d’una lectura molt més amena i entretinguda per al públic general —un alleugeriment pel gremi, que va de capa caiguda—, però la tradició historiogràfica té molt a dir al respecte, i hem d’admetre una cosa: «a l’igual que el narcisisme literari, el narcisisme dels historiadors ha de ser objecte de crítica». I és per això que l’historiador i famós intel·lectual Enzo Traverso, actualment a la Universitat de Cornell, s’ha atrevit a encarar aquesta tendència, que és també un retrat d’època: Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història, ara en català gràcies a l’editorial Afers i a la traducció de Gustau Muñoz.

«La història només s’interessa pels fets, però les emocions en queden al marge», va escriure Svetlana Aleksiévitx, a Temps singulars. Aquesta tendència és com una resposta a la seva frase. En aquestes obres podem llegir el neguit de retrobar-se amb el passat convuls, la violència enclaustrada, la història dels pares, el nazisme… o el problema d’ungles que va heretar cert historiador, que li feien molt de mal quan pujava a la muntanya. La cultura del «jo», com es pot veure en altres disciplines, afecta la manera d’entendre el món i pot travessar la frontera del que considerem ètic, encara que sigui involuntàriament. Aquest Narcís historiador, que navega entre ell mateix i el que l’envolta, pot perdre la distància crítica que es demana. En conseqüència, els lectors corren l’injust risc d’empassar-se fonts unilaterals, records no prou documentats i les simpaties ideològiques no gaire o gens matisades.

L’historiador italià elabora el seu assaig a partir d’un extens catàleg d’exemples moderns i clàssics, així entenem millor els seus orígens i els antecedents. D’aquesta manera, tenim en un grapat de pàgines els inicis de la historiografia, amb Tucídides, Xenofont, Jablonka i la seva noció del «narrador-deu»; Jules Michelet i la «resurrecció del passat»; les avantguardes; Trotski; Pierre Nora i els Essais d’ego-histoire; Durkheim i Richard Hoggart. I de l’ego-història, ja passem a la literatura de no-ficció, als best-sellers d’escriptors que tenen la història a la diana, és a dir, Sebald, Eric Vuillard i Javier Cercas, de qui l’autor fa una acurada crítica sobre el seu revisionisme del franquisme. Però també entra en escena la Shoa de Claude Lanzmann, que va canviar la manera d’entendre l’Holocaust, i el Maus d’Art Spiegelmann. Tot un compendi de petites ressenyes que demostren el valor positiu d’aquestes perspectives que, en certs casos, han acabat derivant a la degeneració del mètode.

Què hauríem de fer, llavors? Ens captiven les intrigues, els complots secrets, les veritats ocultes, la psicologia torturada dels protagonistes, etc. Aquest és mercat, i alguns historiadors han sabut enllaçar amb destresa aquestes pautes amb l’anàlisi historiogràfica. D’altres, com hem dit, no. I els qui fracassen estrepitosament són un perill, sobretot si es tracta d’un èxit de vendes, ja que confonen «les pràctiques de l’investigador amb les performances de l’artista o, pitjor encara, amb la curiositat divertida del turista». Fets històrics com l’Holocaust quedarien com un forat incomprensible dins la història, impossible de narrar i documentar-ho: un trasbals que et deixa sense paraules, el sentiment. És dur, dir-ho, però al cap i a la fi són historiadors que es neguen a historiar.

Així doncs, el narcisisme estèril compensa l’atractiu econòmic de la novel·la? On marcar el límit de la imaginació quan parlem d’història novel·lada? Quina ètica seguir per escriure una història fefaent i sexy per a l’audiència? El biaix és legítim? Fins a quin punt? Totes aquestes preguntes demanen un «control moral» de l’historiador, és a dir, que no tergiversin els fets per una «veritat» més seductora. Però sembla molt fàcil dir-ho quan es tracta de fer una introspecció tan subjectiva, aquesta «simbiosi total entre l’historiador i el seu objecte de recerca». O en la no-ficció, quan els literats furguen en la psique d’un personatge històric, o se la inventen: què pensava Napoleó en X moment? Què sentia? Li bategava així, el cor?

Foto: Wikimedia Commons

Per altra banda, les històries sobre el període d’entreguerres i concretament del nazisme han gaudit de bastant protagonisme dins d’aquest cercle, ja que desperten un gran interès i, en paraules d’Enzo Traverso, en el mercat editorial predomina l’estatus de víctima. Nogensmenys, en alguns casos no analitzen el perquè de l’horror, o bé es limiten a dir que se senten impotents, o simplement «creuen que en copsen el sentit profund limitant-se a la vivència i a la subjectivitat dels seus actors». Alguns defensen el seu punt de vista, argumentant que la seva obra és purament ficció, però això no és el que es diu a la contraportada, i els lectors acaben empassant-s’ho. El sentiment és el que compta, i els raonaments freds i matisats esdevenen la gota amarga.

Enzo Traverso defensa que la nova moda rau de l’individualisme desenfrenat i de la democratització editorial de la nostra època. Cada cop tenim més eines per parlar de nosaltres mateixos, d’autocompadir-nos, d’exagerar les nostres explicacions. Obres selfie, que més que un mirall són un paisatge idealitzat per l’artista. Això no implica que tot aquest sac d’escrits siguin un munt de ferralla, ni de bon tros. Potser aquest llibre és més producte del silenci al respecte que de la queixa en si, com un avís, un «Alto!» abans de comprar l’argument o deixar-se captivar massa pel producte. La distància crítica, com sempre.

Per acabar, si aquestes obres combaten la ingenuïtat il·lusòria del positivisme historiogràfic —com tants d’altres, anys enrere…—, no per això deixen de ser obres més objectives. La «veritat novel·lesca» pot estar malferida de presentisme i reivindicacions singulars —com en tants altres casos—, i a sobre poc documentades. El criteri d’un escriptor no avesat amb la disciplina dona poca confiança: és que fer història consisteix només a recollir dades? Òbviament, no. I en aquesta època de les selfies, l’individu és la mesura de totes les formes, ja que en ell es desprèn una dimensió universal. Però tota «universalitat» té un límit. Hi ha un mecanisme d’empatia que el lector compra i, a poc a poc, s’apropa a les regnes del mercat. Traverso diu que hi ha un mètode més global que ens ajuda a comprendre millor les dimensions dels fets històrics, una història més treballada i potser no tan sexy. O pot ser sí? La del «nosaltres»

Foto de portada: Flickr
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grau en Humanitats i màsters en Democràcies Actuals i Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra. He sigut voluntari a Amnistia Internacional Barcelona-L'Hospitalet i a PEN Català.

Comentaris

‘Passats singulars’: la febre del «jo» al taller de la història

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.