Ni un pas en fals: cap a un canvi radical en l’educació als Països Catalans

La Crisi Educativa que patim té arrels profundes: la mercantilització de l’educació en el marc del capitalisme global. Necessitem treballar en reflexions compartides i propostes a llarg termini per combatre l’acorralament neoliberal i caminar cap a un front educatiu ampli amb capacitat de guanyar i construir una alternativa transformadora.

Ni un pas en fals: cap a un canvi radical en l’educació als Països Catalans

Ni un pas en fals: cap a un canvi radical en l’educació als Països Catalans

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La Crisi Educativa que patim té arrels profundes: la mercantilització de l’educació en el marc del capitalisme global. Necessitem treballar en reflexions compartides i propostes a llarg termini per combatre l’acorralament neoliberal i caminar cap a un front educatiu ampli amb capacitat de guanyar i construir una alternativa transformadora.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’actual crisi de la COVID-19, ens porta les conseqüències d’un procés que ha començat des de fa anys: la Crisi Educativa.

Les universitats, així com tot el sector educatiu i els serveis públics en general, porten anys immersos en un procés de mercantilització. La mercantilització de l’educació és una tendència global que situa sota les lògiques del mercat la provisió d’aquest servei públic: així, estem veient un dret fonamental com és l’educació, que s’està transformant en una mercaderia regida per les lleis de la competència i, per tant, estem caminant cap a l’elitització de l’ensenyament superior. Podem dir que no estem en una situació en què aquest procés hagi arribat a un estat de mercat pur, encara que sí que hi ha lògiques que ja han estat integrades dins d’aquest sector que el situen en un quasi-mercat.

Són diversos braços els que conformen la mercantilització de les universitats, no només en la provisió d’ensenyament en els graus i màsters, sinó també pel que fa al finançament i a les lògiques de funcionament dels departaments. Tant les estudiants com les doctorandes, però també el personal administratiu i el professorat pateixen les conseqüències d’aquest procés. En definitiva, la mercantilització de l’educació és una tendència global (pràcticament tots els sistemes educatius del món estan immersos en aquests processos i el nostre no és cap excepció) que es manifesta mitjançant regulacions estatals o autonòmiques, majoritàriament a remolc de tendències supraestatals. Al seu torn, aquestes regulacions acostumen a donar-se en períodes de crisi econòmica, en ser vistos aquests com un moment decisiu per reafirmar el canvi social i polític. D’aquest axioma poc esperançador també es desprèn la nostra major fortalesa: aquest procés no avança linealment i inexorable cap a la transformació definitiva del sistema educatiu, sinó que es dona en un conflicte permanent entre els agents que la pretenen introduir (o consolidar) i la resistència social.

Foto: SEPC

A l’Estat espanyol ha sigut el Pla Bolonya allò que ha obert la porta a la mercantilització universitària durant els últims anys. Sota la consigna de «modernització», el Pla Bolonya va permetre l’entrada de capital privat dins de les universitats, creant per exemple un nou model de finançament que ha suposat que les empreses puguin finançar projectes d’investigació que creguin d’interès, sota criteris «socials» és a dir, empresarials. 

A la vegada que es feien aquestes reformes, s’introduïen nous mètodes pedagògics, aprofundint en la dimensió subjectiva de l’ofensiva neoliberal, sempre en paral·lel a la dimensió més estructural. Tot això s’ha traduït per exemple en assistències obligatòries, controls d’hores per crèdit, obligatorietat en certes universitats de seguir l’avaluació continuada, etc. Tots aquests canvis, van anar acompanyats al Principat amb la pujada d’un 66% del preu públic dels graus l‘any 2012; cal dir que tot i que aquesta sigui la barrera d’entrada més visible, des d’una perspectiva global podem veure com els sobrecostos com el transport i l’habitatge (amb la bombolla dels lloguers), poden arribar a ser encara més determinants. El sistema universitari ha blindat un perfil d’alumnat que es dediqui només a estudiar i que no tingui la necessitat de treballar; s’està excloent de facto i per múltiples vies a una bona part del potencial estudiantat de classe treballadora. 

L’educació és una arma de doble fil per a la classe dominant. El coneixement obtingut per les estudiants pot ser una eina en contra l’explotació i l’opressió

Aquest procés només es pot entendre posant sobre la taula la funció que té l’educació i concretament l’educació universitària, en el marc del sistema capitalista.

L’educació és una arma de doble fil per a la classe dominant. Althusser la qualifica com un aparell ideològic de l’Estat que reprodueix les relacions de producció i la ideologia burgesa. Així, no podem oblidar que la universitat, encara més immersa en un procés de mercantilització, resta al servei del teixit productiu i de les empreses, i per tant, la seva principal funció és produir treballadors qualificats per a les expectatives del mercat laboral. Però, a la vegada, el coneixement obtingut per les estudiants pot ser una eina en contra l’explotació i l’opressió de la classe dominant, i té una funció de mobilitat social ascendent: l’educació és una eina potencialment alliberadora, l’emancipació humana passa necessàriament per una transformació total del sistema educatiu.

Com dèiem, el sistema educatiu en el capitalisme, en especial les seves etapes superiors, es regeix per lògiques meritocràtiques que redueixen l’educació a la rendibilitat i parteixen de la falsa idea que l’esforç i el talent es tradueixen en els resultats acadèmics. Si no hi ha avaluació, els resultats no reflecteixen aquest esforç i talent i per tant, trontolla el sistema. En el context de la pandèmia, explota el debat entorn a l’avaluació, i cal afrontar-lo amb visió tàctica i estratègica, en clau de respondre als interessos immediats de les estudiants però també de projectar al futur el camí del Moviment Estudiantil. 

Foto: SEPC

Nosaltres no estem d’acord amb la forma que té el capitalisme d’entendre el sistema educatiu i els resultats acadèmics, però seria idealista pensar que la proposta d’eliminar l’avaluació és una mesura que les universitats valoraran com a possible, perquè xoca frontalment amb la seva essència actual. És imprescindible plantejar mesures que estiguin adequades al context, sobretot si pretenem aconseguir fer efectives determinades propostes d’emergència. Plantejar quelcom inassumible és també una tàctica vàlida i de fet, condició sine qua non en molts moments per transcendir les lògiques alienes; però, sempre tenint present les mesures de pressió que disposem, les forces amb que comptem i el marc estratègic global en que inserim aquestes propostes. El poc de temps que queda per finalitzar el curs, la dificultat de coordinar una acció conjunta a tots els campus i centres i el confinament disminueixen molt la nostra capacitat d’exercir pressió i per tant, d’aconseguir victòries concretes.

Amb una mirada superficial l’aprovat general pot ser percebut com allò preferible, però als problemes referits a estratègia que explicàvem, cal sumar-li també qüestions d’aplicació tècnica

Per la profunditat de la qüestió, resulta irreal creure que l’aprovat general suposarà un canvi de paradigma: la realitat és la què és i no podem operar al marge d’aquesta, ja que per transformar-la hem de partir necessàriament del punt on ens trobem, de la nostra situació concreta. És clar que necessitem pensar més enllà i atrevir-nos a desafiar els fonaments del sistema, però això no pot estar desconnectat de la realitat. Com expliquem, la Crisi Educativa ve de lluny i una mesura concreta i a curt termini com l’aprovat general no pot tenir la pretensió d’acabar amb aquesta crisi, per molt que qüestioni algunes lògiques que operen en el sistema educatiu. Com en moltes polítiques públiques, la solució més còmode a curt termini no sempre és la que genera una situació més equitativa a mig termini.  

No podem obviar que la pandèmia està afectant directament a les facultats de l’estudiantat, que ens molts casos, per motius diversos, no pot seguir el ritme que es requereix a l’ensenyament superior. Per això, amb una mirada superficial l’aprovat general pot ser percebut com allò preferible, però als problemes referits a estratègia que explicàvem, cal sumar-li també qüestions d’aplicació tècnica.

Primer de tot, hauríem de garantir que no  vagi en detriment del dret a l’educació com a dret a l’adquisició de coneixements; mantenir la docència és en qualsevol cas imprescindible, i exigir que es treballi per garantir la qualitat, així com per combatre l’escletxa digital. Així mateix, l’aprovat general no pot donar resposta a totes aquelles assignatures que tenen un alt contingut pràctic (i que l’estudiantat ha pagat amb un preu per crèdit més alt) ja que no es pot garantir sense presencialitat que s’han adquirit els coneixements adequats; això també afectaria a totes aquelles pràctiques curriculars que no són susceptibles d’adherir-se al teletreball. Si aprofundim en la diversitat d’estudis que s’imparteixen, anem trobant molts problemes que no es poden solucionar amb una sola mesura.

Foto: SEPC

Entenem que el sistema d’avaluació meritocràtic és profundament injust, però també entenem que pel seu arrelament al sistema educatiu (n’és una de les bases), mesures de curt termini com l’aprovat general no canviaran el model, tot i problematitzar-lo. Les beques, sense anar més lluny, depenen ara mateix d’unes mitjanes que es podrien veure afectades si no hi posem remei, i l’aprovat general no ho contempla necessàriament: en qualsevol cas, acabaria sent injust per exemple amb estudiants que necessitin pujar la mitjana per accedir a determinats estudis de postgrau i per tant, podria arribar a tenir efecte elititzadors.

Cal entendre la funció actual de les titulacions, que per molt que voldríem que fos diferent, ara mateix opera en la realitat de la classe treballadora i de la societat en general, i per tant, esdevé una preocupació immediata d’aquesta. Un títol autoritza per realitzar una funció a la vida pública i, tenint en compte com actua la lògica de competició, un aprovat general devaluaria el valor (així com el percep el mercat laboral i la societat) dels graus per a una generació sencera; això faria que les titulacions, enlloc de servir d’eina de mobilitat social ascendent, quedin subordinats a altres qüestions com el capital social de l’individu i per tant, beneficiant en un entorn competitiu a les classes amb una posició social dominant. Així, per defensar els interessos a mitjà termini de l’estudiantat de classe treballadora, no podem permetre que les mesures que s’adoptin devaluin els valor dels seus estudis.

És evident que ens calen mesures immediates per impedir que se segueixin vulnerant els drets de l’estudiantat com s’està fent fins ara: complir aquestes condicions és la via necessària per garantir que ningú es queda enrere i que sortim amb propostes socialitzades àmpliament, qüestions majoritàriament a reivindicar el curs que ve i a exigir la seva continuïtat pels beneficis objectius que tenen per les estudiants de classe treballadora.

L’avaluació no pot vulnerar els nostres drets ni empitjorar la situació, ha de ser adaptable a les diverses situacions personals i sempre en favor de l’estudiant

Cal col·laboració per part del professorat, entenent que també es veuen afectats per la situació, i que aquest no incrementi la dificultat i tingui en compte la situació de tothom; cada assignatura ha de trobar una adaptació que no vagi en detriment de l’estudiantat. Per aquest motiu, no podem deixar d’exigir la lliure disponibilitat de tot el programari i bibliografia necessaris, ja que aquest molts cops suposa un sobrecost inassumible. S’ha de garantir que els continguts impartits de forma virtual siguin de qualitat, comprensibles, que es faci una tutorització adequada, etc. 

L’avaluació no pot vulnerar els nostres drets ni empitjorar la situació, ha de ser adaptable a les diverses situacions personals i sempre en favor de l’estudiant; en cap cas s’han de permetre mesures com la gravació de l’alumnat, que vulnera el seu dret a la intimitat, ni pràctiques similars. Avaluar en condicions difícils no ha d’implicar en cap cas un perjudici per a l’estudiantat, s’han de garantir totes les facilitats que li permetin superar les assignatures. 

Altres mesures de xoc que han de ser assumides ja pels responsables universitaris als Països Catalans és el retorn íntegre del cost de la matrícula a tot aquell qui ho requereixi, eliminar els recàrrecs de segones matrícules i la possibilitat de repetir voluntàriament les assignatures d’aquest semestre sense cap cost.

Foto: SEPC

Necessitem una nova política de beques per no deixar a ningú enrere, per garantir que cap estudiant de classe treballadora ha de deixar els seus estudis i per revertir les previsions que ja han explicat diverses universitats respecte la davallada general de les preinscripcions. No podem permetre que cap estudiant perdi la beca el curs que ve, que sortim d’aquesta situació amb una universitat més elititzada. Cal començar a treballar en beques que no només cobreixin la matrícula sinó també el cost de vida de l’estudiant.

No podem veure’ns arrossegats pel voluntarisme ni l’idealisme: les victòries no s’aconsegueixen quan tenim la raó, sinó quan tenim la força. Ens cal llegir adequadament el context del Moviment Estudiantil, de l’estudiantat en general i de la realitat universitària per poder fer propostes polítiques que ens permetin avançar. Ara és el moment d’assentar les bases per disputar el proper cicle, la lluita que ve i la iniciativa política efectiva que mostrem seran el vertader punt d’inflexió. Necessitem que de la profundització en la Crisi Educativa que suposa la pandèmia en sortim reforçats, no només organitzativament, sinó amb propostes socialitzades àmpliament en l’estudiantat. Sense una acumulació de forces a llarg termini, que necessàriament s’aconseguirà només amb propostes que interpel·lin el sentit comú actual de la majoria d’estudiants, ens serà impossible materialitzar qualsevol victòria. 

Hem de començar a treballar en un front ampli de la Comunitat Educativa per combatre-la i per plantejar l’alternativa

La transformació requerirà molt més que idees, estarem combatent contra poderoses inèrcies públiques i empresarials, contra el capitalisme i els seus gestors públics en el sistema educatiu als Països Catalans (la SUR, les CCAA, l’Estat espanyol, etc.); això implica que necessitem una lluita paral·lela per la democratització real de tota la societat, pel socialisme, i aconseguir una correlació de forces favorable a l’esquerra transformadora que ens porti indefectiblement al canvi. El nou model necessitarà una base social àmplia i organitzada que el faci sostenible i durador, que tingui la capacitat de consolidar una nova hegemonia: així, més que dibuixar escenaris utòpics de futur cal pensar en línies d’acció ambicioses i alhora realistes que ens facin avançar.

Ens cal una visió total i omnicomprensiva dels problemes que presenta el sistema educatiu en el marc del capitalisme neoliberal. Així, si identifiquem la mercantilització com el procés que exclou a l’estudiantat de classe treballadora, que impedeix la funció emancipadora de l’educació, que insereix lògiques mercantils a tots els nivells i que alhora precaritza cada vegada més al personal docent i investigador, hem de començar a treballar en un front ampli de la Comunitat Educativa per combatre-la i per plantejar l’alternativa. El Moviment Estudiantil ha de ser líder i dinamitzador d’aquest front que haurà de caminar cap a un canvi radical en l’educació als Països Catalans.

Foto de portada: Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Portaveu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)

Portaveu del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC)

Comentaris

Ni un pas en fals: cap a un canvi radical en l’educació als Països Catalans

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.