A hores d’ara tothom coneix els resultats de les eleccions municipals del 28M i està més pendent de les eleccions generals del 23J. Tanmateix, creiem important tornar sobre els resultats de les eleccions municipals per pensar les tendències de fons que s’hi van expressar. Per fer-ho introduïm aquest article amb els elements principals dels resultats electorals com un preliminar telegràfic. En sintesi, podríem dir que els resultats a Catalunya han combinat l’impacte atenuat de «l’onada reaccionària» estatal amb dinàmiques pròpies del sistema de partits català, que continua mutant i reequilibrant-se.

• Un dels titulars més evidents és la davallada d’Esquerra Republicana de Catalunya. ERC ha obtingut 300.000 vots menys que el 2019. És cert que el del 2019 va ser un resultat històric pels republicans i la participació va ser 9 punts més elevada que el 28M, però també es deixen 100.000 vots respecte a les autonòmiques del 2021 amb una participació similar. Part de la pèrdua beneficia a Junts per Catalunya qui aguanta en millors condicions la baixada de participació. La gran fita dels post-convergents és el triomf de Trias a Barcelona que reforça el sector més moderat de la formació.
• Ara bé, el gran vencedor de la nit ha sigut el PSC, tot i aconseguir 50.000 vots menys que el 2019. El partit de Salvador Illa recupera terreny en els governs municipals, que tradicionalment han sigut l’espai per excel·lència d’aquest partit a Catalunya. Podrà tornar a governar Lleida i Tarragona, Collboni ha aconseguit avançar (per poc) a Colau i també ha assolit majories absolutes a ciutats com Sabadell.
• El PP creix per l’esfondrament de Ciutadans i l’experiment lepenista d’Albiol obté una majoria absoluta a Badalona, la quarta ciutat més poblada de Catalunya. L’extrema dreta de Vox aterra municipalment passant de 3 a 124 regidors i entra al consistori de la majoria de ciutats importants. Dins el camp de l’extrema dreta també val la pena esmentar el retorn d’Anglada a l’Ajuntament de Vic o el salt qualitatiu de l’extrema dreta independentista: l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols aconsegueix ser primera força a Ripoll i representació a dos municipis més i el Front Nacional Català entra amb 2 regidors a Manresa.
• Per la seva banda, CUP i Comuns segueixen tenint una distribució de vot inversa: l’esquerra independentista i anticapitalista recull els seus suports a la Catalunya central i comarques nord-orientals sense aconseguir penetrar a la majoria de ciutats; en canvi, els comuns obtenen la majoria dels vots a l’àrea metropolitana de Barcelona, sense implantació al rerepaís. En tot cas, tant uns com els altres van patir la principal sotragada al 2019 i enguany retrocedeixen una mica més.

Així doncs, quines tendències subterrànies que s’expressen en aquesta foto fixa? Per què han avançat l’extrema dreta i els partits d’ordre? Quin escenari hi ha als barris de classe treballadora? Quins reptes tenim les militants revolucionàries?

Crisi, pau social i governs progressistes

Un punt de partida és pensar de quina manera les eleccions han estat marcades per la pau social i la crisi socioeconòmica. El mar de fons combina, per una banda, l’empobriment creixent i exclusió sistèmica de fraccions importants de la classe treballadora i, per altra banda, una forta passivitat social. No hi ha hagut grans mobilitzacions ni vagues generals contra la crisi inflacionària o les insuficients respostes del Govern tant català com estatal. Aquest és el magma que ha facilitat el gir cap a la dreta del «sentit comú». Aquesta estabilització política descansa també sobre una fràgil base socioeconòmica: l’atur no creix i fins i tot hi ha més llocs de feina, encara que siguin precaris. Mentre el cicle anterior es va caracteritzar per una dinàmica de mobilització que va concatenar el 15-M, l’independentisme, les vagues feministes… En el cicle actual es cristal·litza el descontentament en forma de desafecció i desig d’estabilitat i ordre. Sense experiències de mobilització i d’organització massives la restauració i la reacció s’obren camí i s’implanten.

Un altre aspecte per a l’anàlisi i que contribueix a explicar el cicle actual és el paper dels governs català i espanyol. Són dos governs que no s’entendrien sense la irrupció social prèvia, però que a la vegada evidencien els límits del cicle i la seva domesticació. L’evolució d’aquests executius, primer, ha contribuït a la passivització social i després, ha alimentat la desafecció perquè no han respost a les expectatives generades en la seva base social. En les actuals condicions d’acumulació capitalista – amb una crisi de rendibilitat que s’arrossega en última instància des dels 70 – el marge per la redistribució és escàs. Qualsevol mesura mínimament ambiciosa per repartir la riquesa està abocada a generar una gran conflictivitat entre classes. En un context com aquest, governs com els d’ERC a la Generalitat o el de PSOE i UP a l’Estat, que no estan disposats a la confrontació i centren tota la seva activitat en la gestió institucional, queden atrapats en el que s’ha batejat com «reformisme sense reformes».

Probablement, aquest és un dels motius del desgast d’ERC a les municipals. Els republicans ostenten un paper de Govern a Catalunya tant a la Generalitat com en la seva acció al Congreso. La seva estratègia de diàleg sense conflicte amb l’Estat en el terreny nacional i una política econòmica continuista en el terreny social es mostra incapaç de fer avenços substancials i genera desafecció per partida doble. És important assenyalar que aquesta desafecció no es tradueix majoritàriament en una radicalització, sinó en una pèrdua de credibilitat dels horitzons de canvi. L’esgotament de les energies del cicle de mobilitzacions i una política institucional d’esmorteïment del conflicte s’han alimentat recíprocament, facilitant la restauració.

PSC: la restauració a Catalunya

En aquest escenari, què significa que el PSC sigui la primera força en vots? El PSC s’ha situat com el partit de confiança de les elits del país enfront del «desgavell» independentista. Les eleccions catalanes del 2021 amb uns resultats que ja els situaven com a força més votada culminaven un llarg procés de reestructuració del partit des de la seva crisi el 2014. Capejant la irrupció de Podem i Comuns, l’independentisme, així com les crisis internes del PSOE, el PSC recupera – per ara – la seva base social. Pel camí, s’ha establert com el principal partit de la restauració, no solament perquè ha imposat per intermediació del PSOE l’estabilitat a Catalunya (subordinant a Comuns i deixant fora de joc l’independentisme), sinó també perquè ha fet seu el programa de la restauració econòmica davant de la crisi actual.

El PSC és el principal instrument polític per defensar el programa econòmic de la patronal en l’escenari postpandèmia. Així s’ha demostrat en la campanya electoral de les catalanes de 2021, en la seva defensa de l’ampliació de l’aeroport o en les negociacions pels pressupostos de la Generalitat. El partit d’Illa s’ha situat com el màxim valedor de la «modernització» de l’aparell productiu català i de les inversions en macroinfraestructures per augmentar la competitivitat. D’aquesta manera, la resposta a la crisi postcovid per fomentar la reactivació econòmica s’ha compassat amb la sutura de la crisi política del règim per mitjà del bloc de la investidura.

A més, cal tenir en compte que la pèrdua de centralitat del conflicte nacional en aquestes eleccions facilita encara més els acords a la sociovergència i els pactes «progressistes» que involucrin a ERC i al PSC, tot i que durant l’última legislatura ja han existit. D’aquesta manera, el PSC ocupa un paper central en assegurar la governabilitat i l’estabilització en els principals consistoris i a les entitats supramunicipals.

La reacció viatja en cotxe

En aquesta campanya electoral han guanyat protagonisme els discursos que exigeixen més policia, més facilitats pels cotxes o acabar amb la brutícia als carrers. Tancada la crisi de règim, tornen els clàssics de la gestió municipal i ho fan amb una pàtina especialment individualista i autoritària. És evident la campanya mediàtica, de lobbies i poders fàctics per situar aquestes qüestions al bell mig del debat. Ara bé, més enllà de la jugada mediàtica hi ha condicions socials per aquest viratge.

Aquestes temàtiques emmascaren la desesperació de la “classe mitjana” i la petita burgesia davant les grans transformacions que imposa la crisi ecosocial, econòmica i geopolítica. La rebequeria enfront de les limitacions de l’ús del cotxe pels canvis en l’urbanisme són l’anècdota que expressa el negacionisme/retardisme climàtic. Així mateix, amb la promoció turística i immobiliària hi ha una tossuderia a tornar a un passat impossible i insostenible com a únic model econòmic. L’obsessió securitària, la defensa aferrissada de la propietat privada i l’exigència de reforçar els cossos policials s’expliquen per l’anhel de protegir-se de la depauperació social. En lloc de lluitar contra la pobresa com a problema social, el que es planteja és amagar-la, lluitar contra els pobres, expulsar-los de l’espai públic. Davant d’un món incert i que s’enfonsa, un sector de les minvants classes mitjanes aposta per salvar-se trepitjant.

Aquest rerefons permet entendre com és possible que a Barcelona Junts i el PSC aconsegueixin seduir a sectors socials tan allunyats i aparentment contraposats, compartint un model molt similar de ciutat. Trias s’imposa a 9 dels 10 barris amb rendes més altes, Collboni ho fa als 20 barris de rendes més baixes. Totes dues formacions encarnen la mateixa promesa d’estabilitat i ordre. Les fraccions a qui atreuen no tenen ni de bon tros el mateix a perdre, però comparteixen la por a no poder reproduir la seva posició social – per dispar que aquesta sigui – i veure’s arrossegades per la crisi.

Barris atrapats en l’apatia

És cert que el PSC aconsegueix ser la força més votada a gran part dels barris populars i obrers del país, però en realitat qui «guanya» les eleccions (una vegada més i amb una majoria absolutíssima) és l’abstenció. Entre els qui no voten, entre gran part dels que sí que ho fan i entre aquells a qui es nega el dret a vot el «corrent polític» dominant és l’apatia, l’abúlia, la desafecció, les idees antipolítiques… La descomposició social impulsada per les crisis encadenades fa que cada vegada més fraccions quedin fora de la representació oficial de la societat. La vida als barris no gira entorn de comunitats més o menys articulades ni que comparteixin un cert imaginari comú. Les vides circulen en paral·lel sense tocar-se, les persones sobreviuen com poden i malauradament les experiències de solidaritat col·lectiva són més aviat una (valuosa) excepció. La fragmentació de la classe treballadora avui és tant producte de la precarietat neoliberal com de la falta de vincles significatius. Sobre aquest terreny, proliferen fenòmens tan dispars com el creixement de l’evangelisme, el negacionisme científic o la ludopatia i les criptomonedes. El resultat és una classe, més que no pas heterogènia, bigarrada i opaca a si mateixa.

Que la realitat majoritària als barris sigui la despolitització no descarta el risc que l’extrema-dreta es pugui desenvolupar precisament sobre la base d’aquestes tendències antipolítiques i d’atomització. En aquestes eleccions, Vox no ha arribat al seu sostre electoral fins al moment perquè va obtenir 120.000 vots més a les eleccions catalanes del 2021. No obstant això, ha superat el 10% dels vots a llocs com Salt, l’Hospitalet, Salou, Mataró o els barris barcelonins de Torre Baró i Ciutat Meridiana. Per tant, a més dels feus tradicionals de l’extrema dreta espanyolista (casernes de la Guàrdia Civil i bases militars), Vox ha aconseguit ficar un peu a zones amb alta immigració, feines precàries i pocs vincles, atiant la guerra entre pobres.

De totes maneres, la implantació actual de Vox als barris de classe treballadora s’ha de contextualitzar i matisar. A més de l’elevada abstenció que ja s’ha esmentat reiteradament, cal emfatitzar que en tots aquests municipis i barris es vulnera el dret a vot de milers de veïnes pel seu origen i/o situació administrativa. Tal com ha explicat La Directa, en la majoria de casos aquestes persones excloses pel racisme institucional multipliquen diverses vegades els votants de l’extrema dreta. Així doncs, el percentatge de vots en favor de l’extrema dreta dona una imatge distorsionada en relació amb el seu pes relatiu real.

Ara bé, en el futur immediat, un possible vector de creixement de l’extrema dreta especialment preocupant és en clau generacional. En els darrers anys el «sentit comú» reaccionari s’ha estès entre certs sectors joves, estimulat sobretot per discursos antifeministes i ultranacionalistes. Es tracta d’una generació que només ha conegut a la «Nova esquerra» en la seva fase de plena integració governista i davant la qual l’extrema dreta apareix amb una pretesa rebel·lia. Aquesta pulsió s’ha anat vertebrant mitjançant tot un ecosistema comunicatiu i uns codis a les xarxes socials, com si es tractés d’una subcultura més. Un bon exemple d’aquest fenomen és el tipus de suport que han rebut els matons de Desokupa. La manera d’intervenir en campanya electoral de l’empresa esquadrista ha estat un salt qualitatiu del seu paper polític que ha connectat especialment amb nois joves.

I l’esquerra radical què?

Els reptes que imposa el moment polític no es poden resoldre amb audàcia tàctica ni cops d’efecte. Les energies del 15M i del procés sobiranista estan completament esgotades i les finestres d’oportunitat tancades. Aquest esgotament reforça les dinàmiques de delegació política i provoca la desaparició de la política tumultuosa. Això no significa tornar a casa i esperar temps millors, ni tan sols, fiar la política radical a un nou Esdeveniment. Es tracta d’entomar les tasques d’aquesta fase política, per molt adverses que siguin les circumstàncies.

Un dels elements que permet a l’extrema dreta avançar posicions és el buit de l’esquerra entre la gent jove i els barris obrers i populars. Als barris més depauperats l’esquerra a l’esquerra del socioliberalisme no hi juguem un paper important, ni la reformista, ni l’anticapitalista. Contràriament, la principal base social sobre la qual se sostenen les organitzacions polítiques i els moviments socials és la fracció de la classe amb major capital cultural, ingressos més alts i majors garanties per mitjà de l’«Estat ampliat». És a dir, sectors més «integrats» encara que amenaçats pels processos de depauperització. És cert que  aquesta fracció de la classe ha estat la més dinàmica en el darrer cicle polític, però les organitzacions polítiques i els moviments resultants han quedat mancats d’implantació social.

Aquest és un dels reptes fonamentals: fer avançar la correlació de forces, no pas per una operació llampec, sinó per mitjà d’augmentar el múscul de les organitzacions anticapitalistes i de les organitzacions obreres i populars en general. En aquest sentit, hi ha dues dimensions a abordar tot i que ambdues estan estretament lligades: per una banda, la implantació i arrelament entre fraccions de la classe treballadora i, per altra banda, el tipus d’activitat militant i d’agitació a desenvolupar per part tant d’organitzacions com de moviments. La implantació no és un nou mantra pensat per assegurar la representació institucional, al contrari, la implantació és la condició de possibilitat per desplegar un programa anticapitalista i ecosocialista. Sense anar més lluny, la lluita contra les macroinfraestructures necessita una base obrera i popular significativa en el territori per fer-se valdre; o una transició ecosocial democràtica requereix l’organització dels sectors obrers de la indústria de l’automòbil o del transport en general.

És un dels nostres hàndicaps: perquè una perspectiva de superació dels sistema capitalista sigui creïble, cal fer realitat l’autoconfiança entre les treballadores. Que la gent se senti capaç de canviar radicalment les coses. No hi ha dreceres discursives a la necessitat d’augmentar els lligams orgànics. Com plantejava recentment Brais Fernández a la revista Jacobin, l’estratègia anticapitalista requereix concreció organitzativa. Un programa de ruptura ha d’estar lligat a un subjecte, a una força social amb capacitat de fer-lo realitat. La constitució d’aquest subjecte requereix detectar els potencials conflictes i els sectors socials que puguin jugar un rol d’argamassa. Atresorar experiència, victòries, enfortiment de vincles de solidaritat… Tota una estratègia d’acumulació de forces que articuli cada lluita amb un projecte pel conjunt de la classe treballadora.

Una dificultat afegida és trobar «el pont» entre les possibilitats dels avenços concrets i un projecte que respongui a la crisi de civilització. Sense aquest pont correm dos perills: que la lluita per millores concretes quedi engolida per un bloc progressista en decadència que només ofereix el xantatge de les dretes mentre aplica un programa de restauració política i econòmica; o bé, precisament intentant evitar l’anterior, podem caure en aïllar els conflictes respecte d’una dinàmica política general i privar-los d’un projecte de conjunt i d’una estratègia. Precisament, sense una perspectiva estratègica les lluites acaben quedant ennuegades i neutralitzades per l’Estat, així doncs, tots dos perills ens aboquen a un resultat similar.

Dilemes del 23J

Tot i que hem volgut donar centralitat en aquest article a elements més de fons, una série d’interrogants tàctics s’imposen per concloure. No ens podem autoenganyar o obviar el que és evident. Som conscients que un govern de l’Estat de la dreta i amb un paper determinant de l’extrema dreta ens deixa en una situació pitjor que l’actual. Les condicions per lluitar, la repressió i el debat públic s’enduririen encara més.

Com hem de relacionar-nos amb moments electorals com les Eleccions generals des de la perspectiva estratègica que hem plantejat? Com encaixem la tàctica a curt termini en una aposta de fons per reconstituir els instruments polítics de la classe treballadora amb una perspectiva rupturista? Hi ha espai per a l’agitació i el conflicte?

El fet que es presentin la CUP i Adelante Andalucía – malgrat les mancances dels dos projectes – possibilita que hi hagi dos actors al Congreso que assumeixin la doble tasca de combatre la reacció sense integrar-se al bloc progressista. Obrir-se camí enmig de la tensió restauració-reacció no serà fàcil, però és la garantia que pugui madurar una política antagonista al servei de nous esclats.