El rebombori va començar contra els augments dels preus del lloguer a les grans ciutats, el turisme massiu, que inflava preus, i l’existència de pisos buits mentre s’encimentava el país amb nous edificis, alhora que la generació «més preparada de la història» veia com la propietat immobiliària, l’estàndard daurat amb el qual es mesurava el benestar de totes les generacions anteriors, es convertia en un horitzó inabastable. Tot i així, no va ser fins després de la crisi de 2008, amb l’organització i politització al voltant del que s’anomenaria «crisi de les hipoteques», que va canviar l’imaginari de la majoria de la població respecte al negoci de l’habitatge i els seus vincles amb els capitals internacionals i les polítiques estatals, però també amb les comunitats autònomes i les polítiques municipals.

Aquestes percepcions han evolucionat de manera diversa en funció del moment i l’espai polític i social que ocupa cadascú, i han anat evolucionant en paral·lel a la societat on es troben. Podíem veure en la problemàtica al voltant de les execucions hipotecàries la relació amb la crisi econòmica que duia a l’atur tantes persones, però també la centralitat que havien adoptat els negocis de la construcció i el poder de la banca, tot sota la promoció i protecció de l’Estat. Els primers anys després de l’esclat de la crisi, veiem les primeres crides de «no és una crisi, és una estafa», les primeres explicacions sobre com l’avarícia dels banquers i la corrupció dels polítics havien causat el desastre. Deixar de pagar hipoteques no només era l’única via per a la supervivència personal, sinó que era la primera recomanació que es feia al arribar a qualsevol PAH. «Per sobre el deute s’ha de garantir menjar». Unes prioritats que massa sovint arribaven invertides i que tan sols a través d’una visió i acompanyament polític intens podien ser revertides al seu ordre natural.

Polititzar la reproducció: articulant una classe més enllà de les fàbriques.

En aquest sentit, la primera tasca del moviment ha estat, és i serà l’organització de l’experiència de classe. Però què vol dir exactament això? Les experiències dels múltiples efectes del capitalisme sobre la vida quotidiana poden variar enormement, no sols en la seva naturalesa, sinó també en com les perceben i processen els qui les viuen. Per si mateixes, aquestes experiències no ofereixen cap garantia que es tradueixin ni en lluites efectives ni en moviments socials de classe capaços d’articular subjectes polítics de classe. És, per tant, l’organització d’aquestes experiències el que pot proporcionar la base per a una subjectivació col·lectiva en termes de classe. No obstant això, l’organització d’allò viscut no pot donar-se en el buit social o polític, sinó que respon a una triangulació sempre canviant entre forces externes (incloent-hi estructures, institucions i altres actors), condicions materials i necessitats del moviment.

Aquesta organització de les experiències vinculades a la classe (com són, per exemple, un acomiadament i un desnonament) no es fa a través d’un aprenentatge cognitiu d’estudi sobre els moviments del capital i els mercats internacionals, o del capital financer, les polítiques urbanístiques i el sector de la construcció. L’aprenentatge es dona a base de polititzar l’experiència individual, donar solucions a través de la lluita i, en últim terme, a través d’una resocialització que ens du a la constatació pràctica que la problemàtica no és individual sinó col·lectiva i, per tant, política.

I, de nou, és en aquest sentit en què es configura la segona tasca fonamental del moviment: donar forma a l’experiència de l’organització de classe. Partint del punt anterior, les diferents maneres d’organitzar les experiències de classe poden produir diferents formes tant dels moviments socials com de les lluites que encarnen. Aquestes variacions (incloent-hi el discurs, les estratègies, les relacions personals i un ampli etcètera) poden condicionar la naturalesa, la praxi i la disposició política d’una organització (corporativa, econòmica o hegemònica, en termes gramscians) i exercir una certa influència sobre quins aspectes subjectius de la lluita de classes (subalternitat, antagonisme o autonomia, novament seguint el pensador sard) dominen una formació específica. En conjunt, tots aquests factors poden informar les experiències i la subjectivació política dels membres dels moviments i determinar la seva capacitat per fomentar (o no) la recomposició política d’un subjecte de classe. La importància d’aquests processos difícilment pot ser exagerada, ja que tant els subjectes com les organitzacions de classe són indispensables per a una lectura del poder del capital que, en última instància, permet el desenvolupament d’una política emancipadora.

Així doncs, de la convicció que l’organització de l’experiència és l’experiència de l’organització (i viceversa), podem extreure’n una primera tesi: la primera demanda per la dació en pagament no va ser mai un exercici reformista inútil. Ho podria haver estat perfectament. Es trobava ben lluny de resoldre el problema d’accés a l’habitatge de les mateixes afectades que la reclamaven, i molt més del conjunt de la població. Aquesta demanda, però, es va aprofitar (juntament amb d’altres de similars) per desplegar un imaginari i unes pràctiques que anaven molt més enllà. No només l’exigència del moviment assenyalava directament el banc, és a dir, situava un enemic ben concret a batre que encarnava el capital, sinó que les pràctiques de democràcia (i sovint acció) directa, de desobediència civil i de confrontació amb els elements repressius de l’Estat construïen, de mica en mica, un subjecte de classe en lluita. Allà on els mitjans reformistes havien fracassat a obtenir objectius revolucionaris, els fins reformistes permetien emprar mitjans revolucionaris.   

Aquesta idea recull la millor tradició d’E.P. Thompson, segons la qual els subjectes de classe es conformen i/o reconfiguren només a través de pràctiques i experiències personals i col·lectives rellevants en termes de classe. L’enfocament de Thompson –i per extensió el nostre– posa l’accent en la realitat social i la vida dels subjectes històrics, de manera que facilita la transició des de les formes directes/primàries d’explotació que es troben en l’esfera productiva (el món laboral) cap a les formes indirectes/secundàries d’explotació que es troben en la reproducció social (on s’encabeix l’habitatge) i en els mecanismes sistèmics d’extracció de beneficis basats en les rendes i en el deute. Així, ens ofereix un relat materialista, però ni mecànic ni determinista, de la formació de la classe i l’articulació del subjecte.

D’aquesta tradició, en rescatarem un element clau: la noció de classe com a relació, que ha d’entendre’s no com una sinó com dues relacions, una interclasse i una altra intraclasse. És a dir, hi ha una dimensió vertical, antagònica, de la classe, i una altra interna, horitzontal, entre els seus membres, i és necessari analitzar com operen totes dues.

I per què això és important? Perquè allà on, tradicionalment, el procés productiu reunia els treballadors en fàbriques i empreses, i els enfrontava directament (verticalment) amb els representants particulars de la classe capitalista; el sobreendeutament sistèmic i la precarietat en l’accés a l’habitatge funcionen precisament com una eina per separar i aïllar un subjecte potencial (una classe) ja fragmentat per una esfera productiva cada cop més desintegrada. Aquí l’enfocament de Thompson es torna imprescindible en la mesura que, per a ell, va ser la forma com les relacions de classe sorgien horitzontalment just entre aquells treballadors que no eren reunits pel procés productiu el que li va cridar l’atenció. Per a ell, això només podia explicar-se per la mediació d’altres experiències compartides, fora de l’esfera laboral. El seu treball va centrar-se llavors en les tradicions, la cultura i les institucions que aglutinaven la classe obrera i la disposaven a comportar-se com a tal.

Això ens obliga a enfrontar-nos a un escenari actual en què ni el procés productiu ni el mercat tendeixen a agrupar una classe treballadora que, de fet, disposa cada cop de menys tradicions, institucions i fins i tot espais socials (i físics) propis; de manera que ens deixa la tasca de crear-los nosaltres mateixes. És en aquest sentit que cal concebre el divers moviment en defensa de l’habitatge (MDH, d’ara endavant) com un conjunt d’institucions de classe, com un espai (o una suma d’espais) en el qual les experiències de classe poden organitzar-se en lluites compartides, i on l’experiència d’aquesta organització pot articular un procés col·lectiu de subjectivació política fet per i per a la classe treballadora.

S’evidencia així el caràcter econòmic d’una problemàtica «social» fora de l’esfera productiva tradicional, així com la dimensió social i política d’allò que podríem, superficialment, considerar com a «econòmic». S’evidencia que el mantra ortodox: «És el mercat, amics», que fa referència a les fèrries normes mercantils, se sustenta en un conjunt de normes fetes i reproduïdes per persones que pot, per tant, ser revertit per una classe organitzada i disposada a abolir la institució del mercat.

Així, si abandonem la idea de la subjectivació de classe com una qüestió binària (que es dona o no), podem tractar-la, doncs, com un procés amb alts i baixos que està vinculat a l’estat de les lluites antagòniques en curs. Els moviments al llarg d’aquest continu –com d’articulat està aquest subjecte de classe– poden explicar-se, per tant, en funció de fins a quin punt l’MDH hagi aconseguit constituir-se i funcionar com una autèntica institució de classe.

Primera onada, primeres estratègies i primeres disputes

No obstant l’èxit de la primera onada del MDH, encarnada en un primer moment per la PAH, amb el temps es va evidenciar que així tampoc es resolia la problemàtica de l’habitatge, ni tan sols la de les hipoteques. Això podria haver desinflat el moviment, però bona part dels imaginaris generals sobre la problemàtica que s’havien generat ja miraven més enllà.

És en aquest punt en què podem començar a identificar com de forma explícita i oberta es reconeixia l’accés a l’habitatge (i el protosindicalisme reproductiu) com una qüestió política de primer ordre. Destaquen el creixement i augment de referencialitat de les PAH que miraven més enllà del conflicte amb les hipoteques, entre les quals la PAHC Sabadell i la PAHC Bages, que, a més d’afegir una ce de «crisi» i «capitalisme», respectivament, van integrar obertament l’okupació com a estratègia, i van passar a incorporar també, amb el temps, problemàtiques d’habitatge que anaven més enllà de les hipoteques.

Aquí es manifesta la principal escissió entre la PAH i la PAHC i, en suma, la principal tensió d’aquesta primera onada. El desafiament al marc legal, impulsat per una indignació moral canalitzada per la PAH sobre la base d’una ruptura prèvia de l’economia moral, pretenia establir una «nova legalitat» enfrontada a la dels antagonistes de l’MDH (capital financer i algunes institucions estatals). La desobediència civil i totes les accions que es desvien del marc legal vigent se subsumeixen en l’objectiu de restaurar un estàndard moral perdut. Un marc moral “més just”. La qüestió, no obstant això, radica en la instrumentalitat d’aquesta nova legalitat, de si està impulsada per un desig de reparar la societat o si està impulsada amb l’objectiu de superar la contradicció fonamental al cor dels mercats immobiliaris financeritzats, i avançar cap a una concepció hegemònica de classe o, com a mínim, de l’MDF com a portador d’interessos universals.

Callinicos ja va abordar aquesta qüestió a través de la seva lectura de Gramsci i la crítica a les concepcions mecàniques de la subjectivitat. Advertint el caràcter fragmentari i inconsistent del pensament obrer, Gramsci va desenvolupar la idea d’una «doble consciència»: una part emancipadora més estreta, lligada a la realitat material i a l’experiència de la classe (el deute i els desnonaments), i una altra consciència més àmplia, «absorbida acríticament» des del passat i més oberta als equívocs (sense anar més lluny, la trobem en l’acord social dels anys de bonança). Quan mirem de salvar la bretxa entre totes dues és on, segons Harman, prenen forma les falses generalitzacions basades en la capacitat de les classes per imposar els seus interessos materials propis com a universals.

El grau en què aquesta contradicció es resolgui cap a una banda o una altra dependrà de l’estat de la lluita de classes, és a dir, de la capacitat de l’MDH per establir i defensar una institucionalitat pròpia. Un equilibri favorable permetria que la realitat immediata dominés i fomentés que la classe treballadora articulés els seus propis interessos, cosmovisions, discursos i praxis, mentre que un de desfavorable l’obstaculitzaria. En aquest sentit, la lluita de classes es converteix, per si mateixa, en una lluita ideològica entre les identitats socials de les persones (una mena de guerra civil interior) i, per tant, en una disputa per la seva subjectivació política com a treballadors –i membres de la classe–, o com a ciutadans –i membres de l’Estat.

És aquí on també es veuran els primers intents per traçar estratègies comunes i escalar el conflicte de forma que vagi més enllà de les assemblees locals. De manera orgànica sorgeix l’espai de coordinació de les PAH Catalanes, per un costat i, per l’altre, alguns sectors fan una forta aposta per la via institucional i municipal (sobretot la PAH Barcelona, de la mà del DESC). No podem obviar el context de canvi de correlació de forces, auge de l’activisme, sorgiment de casos de corrupció i debilitat d’aquells que havien governat immediatament després de la crisi (principalment Convergència i PSC), un context que possibilita generar oposició dins dels ajuntaments i, fins i tot, governar.

En el cas de les PAHC, que farem servir a mode d’exemple «virtuós», la lluita per la identitat i l’articulació d’un subjecte de classe es va guanyar a través de l’intercanvi d’experiències, l’acció directa i un relat polític antagònic de classe. En aquest sentit, l’organització del moviment va funcionar com una institució de classe. No obstant això, per molt que aquestes estratègies desafiessin les estructures de poder basades en el deute des d’una perspectiva antagònica de classe, compartien orígens amb un sentiment de greuge que recolzava en les bases morals resultants de la ruptura de l’economia moral de l’habitatge. El paper de la PAHC va ser fonamental per portar aquesta disposició corporativa/econòmica (de nou, en termes gramscians) més enllà de les seves limitacions naturals (objectius parcialment restauradors i una forma renegociada d’«antagonisme cooperatiu» entre classes) i cap a una perspectiva anticapitalista mitjançant l’articulació d’un subjecte de classe amb una disposició hegemònica.

Només en termes de classe i de poder (especialment el poder d’extreure beneficis a través de l’explotació directa o a través de les rendes i l’apropiació de valor) es pot llegir políticament el deute privat estructural, aixecant el vel de la seva caracterització com una qüestió tècnica, una injustícia temporal derivada d’un mal funcionament. La capacitat de desxifrar els elements polítics fundacionals del capitalisme financer radica en el desenvolupament d’un procés de subjectivació de classe que emergeix orgànicament de les noves relacions socioeconòmiques característiques de l’anomenat gir financer i de les ubicacions incrustades que ocupen els membres de l’MDH en aquesta estructura relacional relativament nova.

Aprenentatges i debats estratègics avui

Potser la principal herència d’aquesta primera onada, en termes d’experiència tant teòrica com organitzativa, és l’evidència que el problema d’accés a l’habitatge està vinculat a la dinàmica d’acumulació del sistema capitalista, concretat sobretot els següents dos elements: l’estat, a través de la legislació i l’ús descarnat dels cossos policials enfocats a la protecció de la propietat privada i el lliure mercat; i el sistema financer, ja sigui a través dels préstecs o, sobretot, com a extracció de rendes per part de propietaris de gran quantitat d’immobles, ja siguin bancs, els creixents fons voltor o la classe rendista catalana mateixa.

Així doncs, sembla raonable afirmar que avui dia és prou clar que les perspectives que tracten la reproducció, l’intercanvi i la producció com a llocs mútuament excloents per a la lluita de classes i la subjectivació política cauen en un argument fal·laç, ja que les nostres diferents experiències del mercat no poden separar-se de la nostra posició en la producció. Per altra banda, la incrustació del deute i l’extracció de rendes en la vida quotidiana i la reproducció social té conseqüències en l’articulació potencial dels subjectes polítics i, especialment, dels subjectes polítics de classe. Segons Caffentzis, la integració de l’endeutament (i l’extracció de rendes) com a part fonamental de la reproducció de la classe treballadora (que sense cap dubte hem de fer extensiva a l’extracció de rendes) converteix la satisfacció de les seves necessitats en una quàdruple font d’alienació amb efectes sobre: a) el que s’adquireix –per exemple, l’ús o la propietat dels habitatges; b) un mateix; c) altres explotats (les nostres percepcions i relacions amb ells); i, finalment, d) la (consciència de la) opressió de l’estructura de classes.

És especialment interessant la relació i l’entrellaçament entre els dos últims. En primer lloc, el distanciament dels altres deutors/explotats es deriva de la naturalesa privada i individual del deute/renda, que impedeix (o dificulta) identificar aquells en la nostra mateixa situació, alhora que és capaç de generar una negació, un rebuig de la pròpia condició, que pot aparèixer com una dura censura cap als qui experimenten circumstàncies similars. En segon lloc, el creixement de la importància relativa dels conflictes al voltant del deute privat enfront dels que tenen a veure amb el salari implica una «estructura lògica» diferent, ja que aquest últim incorpora una dimensió col·lectiva (tant de conflicte vertical enfront del capital com de cooperació horitzontal amb altres treballadors) que no sols és absent, sinó que se suprimeix en el primer. Per tant, la naturalesa del deute tendeix a alienar, a desagregar i a funcionar com un amortidor de conflictes especialment en la vida quotidiana, i obstaculitza el potencial per l’articulació d’un subjecte de classe. Això limita tant la capacitat emancipadora com la sostenibilitat de les lluites que giren entorn de la mercantilització de la reproducció social, i suscita les següents preguntes: pot articular-se una forma de contrahegemonia de classe entorn d’aquells aspectes de la vida quotidiana afectats per les conseqüències dels mercats deslligats? La reproducció social pot tenir el seu propi «príncep modern» en la forma de l’MDH?

Ni local ni sectorial: una aposta per una estratègia integral

Fa anys que l’MDH és centre d’atenció i lloc privilegiat de participació per als moviments socials i polítics, militants i activistes; que és un espai de combinació d’estratègies i adaptació als contextos, de mobilització sostinguda d’un gran nombre de persones, i se l’ha caracteritzat per l’acció directa. I tot i així, el nombre de mobilitzats no ha superat el moviment feminista als Països Catalans o el moviment independentista al Principat. El nivell de conflictivitat tampoc ha superat el de l’1 d’octubre (sense anar més lluny, el Tsunami Democràtic va atrevir-se a convocar dies de vagues generals i la paralització d’un aeroport internacional) i, tot i el vincle estret amb l’acció directa, la intensitat d’aquesta no és comparable amb la del moviment okupa, la dels grups antifeixistes o, fins i tot, la de sectors del sindicalisme laboral. Cap d’aquestes comparacions són retrets o representen necessàriament mancances, però ens permeten identificar estratègies a les quals poder aproximar-nos o de les quals allunyar-nos-en en funció de l’anàlisi que fem de les necessitats de la conjuntura.

Per tot això, es fa difícil pensar en res que no sigui generar estratègies concretes que tinguin en compte l’anàlisi sobre la construcció del subjecte de classe i el rol de l’MDH en la lluita anticapitalista, però que alhora siguin capaces de respondre a les dinàmiques que acabem d’identificar i que puguin fer front a qüestió d’una dimensió, poder i complexitat molt elevats. Específicament, cal pensar en aquells aspectes en que l’experiència de classe a l’habitatge es creua amb la seva contrapart en altres sectors i conflictes. És imprescindible pensar també –com ja apuntàvem– en l’evolució del mercat laboral, en l’aparició de noves precarietats als serveis (Glovo, Cabify, Amazon, etc.), en les privatitzacions en el sector públic i l’augment de la depauperació de les persones, amb grans efectes sobre les més oprimides. En resum, el repte és enorme i sabem que lluitem contra un monstre que ho engoleix tot.

Així, les estratègies que busquen fer escalar el moviment per l’habitatge parteixen d’aquestes inquietuds. La lluita és sectorial tan sols superficialment, en la mesura que es fa evident per a tothom que hi participa durant un poc temps (des d’un marc d’antagonisme de classe), que és impossible garantir el dret a l’habitatge sense apuntar a canvis estructurals que no només vagin més enllà del dret a l’habitatge, sinó que acabin sense pal·liatius amb el mecanisme mercantil.

En aquesta línia, dues intervencions estratègiques diferents han apuntat en els darrers anys cap aquesta direcció des de dins del mateix MDF: la creació d’estructures populars i la unió del sindicalisme social amb el sindicalisme laboral i l’articulació d’un moviment polític. Estratègies que no són incompatibles entre si, però sí incompatibles amb aquelles posicions, també existents, de qui vol mantenir el moviment per l’habitatge exclusivament restringit a la temàtica i l’àmbit local o, com a molt, generar un espai de coordinació.

En primer lloc, i com ja hem apuntat anteriorment, la creació d’estructures populars. És a dir, bastir institucions de classe amb vocació de permanència que actuïn de forma autònoma per garantir no només els interessos materials de la classe treballadora en matèria d’habitatge superant els límits de la «mobilització permanent» de la primera onada, sinó que serveixin per generar espais i experiències comuns que s’organitzin a través d’un relat i una praxis propis. Només a través de l’experiència de l’organització serà possible la victòria en la batalla per l’articulació del subjecte que, com hem vist abans, també és la victòria en la lluita de classes mateixa.

En segon lloc, la unió del sindicalisme social amb el sindicalisme laboral. Si ens prenem seriosament l’anàlisi realitzada fins ara, haurem entès que producció i reproducció són moments d’un mateix cicle d’extracció de valor i d’acumulació de capital. Si això és així, haurem entès també que ambdues esferes són inseparables i que, de fet, l’organització de les experiències de classe al marge de la producció és un complement imprescindible per suplir les mancances d’un món laboral cada cop més fragmentat pel capitalisme financeritzat. Només a través d’una organització capaç de pensar estratègicament el conjunt del cicle d’acumulació i de donar resposta tàctica a les necessitats emergents als diferents moments d’aquest procés, l’MDF podrà efectivament desplegar la seva potencialitat com a punta de llança de la lluita de la classe treballadora contra el capitalisme.

 En tercer lloc, En tercer lloc, i vinculat a organtizacions polítiques ja existents, el MDH és vist com un espai on existeix el conflicte i pot organitzar-se més, un front de lluita. Des d’aquí es buscarà l’articulació de diferents espais de lluites a través de la cohesió de pràctiques i vincles entre moviments i espais polítics mentre es construeix un marc ideològic comú. Elements que busquen la construcció d’un moviment polític i posteriorment partit. Aquesta visió rescata la imatge clàssica dels partits comunistes de masses articulats tan en l’àmbit laboral, institucional o en la quotidianitat de la vida i xarxes de solidaritat. Aquesta estratègia entoma part de l’articulació de pràctiques de la primera estratègia i la confluència en l’espai formal semblant a la de la segona visió.