Llum de gas per part d’homes d’esquerres

La pràctica de llum de gas és un mecanisme de violència psicològica que distorsiona la realitat i costa d’identificar, especialment en entorns d'esquerres.

Llum de gas per part d’homes d’esquerres

La pràctica de llum de gas és un mecanisme de violència psicològica que distorsiona la realitat i costa d’identificar, especialment en entorns d'esquerres.

Laura Poch és cofundadora i membre d’Enruta’t

En el nostre dia a dia, tant personal com professional, com a terapeutes feministes ens trobem amb com surt a relluir la fal·làcia de la igualtat. Aquesta és un element coartada per les violències masclistes, així com el pressupòsit d’homes d’esquerres com a companys en igualtat de condicions amb l’ideal de dona empoderada.

A això, s’hi sumen altres elements com la cultura de la violència, del consumisme (tractar-nos com a objectes de consum) o de l’individualisme (que ens predisposa a no assumir responsabilitats). Conjuntament generen uns contínuums de permisos i privilegis, així com de discriminacions i violències que s’interioritzen i es normalitzen. No assumir aquest context ens deixa més vulnerables, inconscients i amb més dificultats per transformar-los.

Nosaltres, dones empoderades?

Des d’Enruta’t som conscients que atenem ferides i traumes per créixer i viure en aquest sistema. Tant en les sessions individuals com grupals dediquem espais per parlar de com ens impacta el patriarcat, per tal de poder reconèixer les seves petjades i els dilemes en què ens situa. Revisem què interioritzem i com s’impregna en els nostres cossos, de manera tan personal i alhora tan col·lectiva. 

Mentre per una banda caminem per a ser aquestes dones empoderades, feministes, activistes, amb feines ben considerades… per altra banda, ens trobem que hi ha una construcció del concepte de víctima tan reduccionista i estereotipat que dificulta identificar i revisar les dinàmiques masclistes de les relacions. Ens trobem com, un empoderament mal entès aprofitat pel mateix sistema, passa per adoptar un control aparent sobre el que se sent o el què passa. Es reprodueixen així els valors masclistes que et donen poc permís per estar en contacte amb tu mateixa, i si ho estàs, més et val dissimular-ho, amagant la teva vulnerabilitat. Així ho expressa Mireia Boia en el seu llibre, on explica la necessitat d’haver de construir-te una cuirassa, amb la imatge pública de dona més forta, més valenta i treballadora que els homes… si vols estar en primera línia. Remarca també, com se’t jutja i se’t valora des d’aquí. Nosaltres ho relacionem amb el que apunta Cristina Garaizabal, psicoanalista feminista, quan posa en valor «la necessitat de visibilizar i flexibilitzar els sistemes de sotmetiment i dominació internalitzats». 

Donant veu a les experiències viscudes, en una sessió la Carla (tots els noms han estat alterats) ens explica el següent: «Ens havíem conegut en un espai de militància anticapitalista i ell s’identificava com a aliat feminista. Jo em considerava una dona amb les coses bastant clares. Amb el temps he pogut veure que això em va jugar en contra, perquè quan em vaig començar a sentir malament, confusa, estranya i li compartia que m’estava baixant l’autoestima, ell m’ho atribuïa a mi. Em deia que era molt sensible, que veia coses on no n’hi havia, que feia un drama per tot… mentre em repetia que abans jo no era així, que era fàcil i divertida. Vaig acabar pensant que era cosa meva i no de la dinàmica de la relació. Va ser un procés llarg i complex, que només comparteixo amb persones de molta confiança i que no el puc resumir en quatre paraules. Sentia que no podia estar en contacte amb la realitat tal com era, i tot i l’esgotament profund que sentia, els meus esforços els centrava en complaure’l, en que no tingués aquesta imatge de mi, el que encara m’esgotava més i em deixava més perduda». 

Aquesta experiència no només és la de la Carla, sinó que respon a un patró de socialització: malgrat la transformació social i els avenços aconseguits amb les lluites feministes en la construcció de la identitat femenina a occident, encara segueix apareixent l’amor com un tema central. Amb paraules de la sociòloga Coral Herrera: «l’amor de parella es converteix en l’eix vertebrador i projecte vital prioritari, construint a les dones com a éssers amb un do per estimar de manera inesgotable i incondicional, i per especialitzar-se en detectar i atendre les necessitats de l’altre».  

Ser d’esquerres no és un antídot per la violència patriarcal 

A l’altra cara de la moneda, topem amb un aspecte que dificulta la detecció de violències per part dels homes d’esquerres: l’imaginari de compartir un marc mental comú, com si això suposés un punt de partida igualitari. Als tallers i a consulta ens trobem constantment amb homes que des de les ganes de veure’s en relacions igualitàries com a feministes/progressistes/sensibles/conscients, adopten un discurs políticament correcte per acabar negant i menystenint les experiències de les seves companyes. És així com reprodueixen la invisibilització de les vivències masclistes, tant d’aspectes quotidians com en les seves relacions en particular. Neus Andreu, experta en prevenció de violències masclistes, explica com «els homes han de qüestionar-se els privilegis, ja que aquests ceguen i faciliten poder exercir violència. Ens trobem alguns grups d’homes que s’han centrat en com també son víctimes del patriarcat i les exigències de la masculinitat, i mentre això és valuós també ha d’anar acompanyat d’una consciència sobre l’ús del seu poder».

Foto: pixabay.com

En un dels tallers la Jahida comparteix que «hi havia un qüestionament constant de com em sentia, del que pensava i creia. Jo el tenia idealitzat per com parlava a les assemblees, per tot el seu activisme i implicació social i se’m barrejava amb què em deia que m’estimava molt. Quan jo volia expressar el malestar ell insistia en que tot ens anava molt bé. Vaig anar perdent la força i la veu en intentar expressar que no estava bé, que cada vegada em sentia més petita». I l’Alexia explica que «al principi no tenia problemes en adonar-me que feia «matxirulades» i quan li deia em quedava atrapada entre la seva dialèctica: que ell no era masclista, que s’havia revisat molt, que tenia molt bona relació amb les seves amigues per, després del mansplaining, acabar canviant de tema. Quan em sentia forta per tornar-ho a treure s’indignava i em deixava de parlar durant dies per com podia pensar això d’ell».

Totes aquestes experiències formen part d’un tipus de violència psicològica, que cada cop es visibilitza més: la llum de gas. Aquesta es caracteritza per controlar la percepció de la realitat de l’altra. Va des de qüestionaments subtils a les amenaces encobertes o explícites. Et defineix les coses, ho sap tot millor que tu, fins i tot et diu que hi ha coses que han passat quan no és així o a l’inrevés, que ho recordes malament… amb el que acabes desenvolupant una distorsió cognitiva. El que fa no encaixa amb el que diu, però tu vas perdent força en veure-ho i confrontar-ho. Pots arribar a pensar que té raó, que t’ho mereixes ja que et sents inestable, molt confusa i amb poca energia. La teva autoestima és més baixa des que estàs amb ell i la contradicció que vius és tan intensa que comences a dubtar de tu, de la teva memòria, dels teus records. Són situacions molt delicades, moments de molta vulnerabilitat, que impliquen un procés de recuperació llarg en funció del nivell de despersonalització al que s’hagi arribat

Forma part de la mateixa perversió del sistema pensar que la responsabilització de les dones a nivell individual és l’únic o principal camí per visibilitzar i transformar la situació.

En acabar una sessió grupal on havíem parlat de diferents tipus de violència masclista, una dona que no havia participat verbalment se’ns va apropar per compartir-nos la seva vivència: «Ho feia de manera tan subtil que no me n’adonava, estava constantment dient-me que jo no era com les altres dones que havia conegut, que per això sempre estaria amb mi. Al principi em sentia especial però després era un no saber com reaccionaria, tenia dies on flipava amb mi i altres que em despreciava: que si no sabia de què parlava a nivell polític, que no tenia ni idea de com funcionava el món, que no tenia ni visió, ni estratègia… Em sentia tan tonta que no volia expressar la meva opinió, i quan no deia res em criticava per quedar-me callada. Notava que estava embogint, que no podia pensar amb claredat. No podia veure què em passava, el que encara ho feia tot més boig. Vaig deixar de tenir ganes de quedar amb la gent, no volia compartir com em sentia, a més eren discussions constants si quedava amb amics. Amb tot plegat, mica en mica, em vaig acabar aïllant. Amb la distància puc veure que era una relació abusiva, però des de dintre aquest efecte era invisible. El meu cos ho notava, ho detectava, però m’ha estat molt difícil reconèixer-m’ho i encara no n’he pogut començar a parlar amb les amigues més properes. No ho podia compartir amb ningú perquè és un pavo molt reconegut, que la gent té com a referent. Això ho complica encara més». Per tot això, en el procés de reparació és clau poder tornar a confiar en els senyals d’alarma. Aquests sempre hi són, l’únic que a vegades hem après a no notar-los, a no reconèixer-los com a vàlids a menys que hi hagi una aprovació externa o se’ns hagi fet difícil escoltar-los perquè implica pagar un preu massa alt. Fem espai a l’experiència, sent conscients que tot el que ens passa, també ens passa pel cos. 

Més d’un any després que la Marta hagués iniciat un procés terapèutic, va començar a parlar de què «Recordo que em sentia atrapada fes el que fes. Mentre em deia que era molt important per ell, quedàvem en coses i després semblava que no les haguéssim parlat. Fèiem plans però al moment no em tenia en compte, em deia que podíem parlar de les coses però estava inaccessible i quan li deia que no entenia què passava s’allunyava. Era com si tingués una autoimatge d’ell mateix com a persona que escolta, que cuida però la realitat no era gens així. Amb tot plegat jo sentia molta confusió, notava que estava trista, sovint em sentia desubicada, va ser un any d’un desconcert profund. En moments tranquils pensava que si li podia explicar, ho entendria i seria diferent, que no hi havia maldat en la seva manera de fer, que no se n’adonava. Jo estava molt enamorada i no podia ser que ell em tractés malament, ell que era tan atent i tan compromès. Com que la situació anava a més, pensava que era jo la que no m’explicava prou bé o que no era prou per estar amb ell». De nou, ens trobem amb com compartir ideals pot fer pensar que ells no se n’adonen de la dinàmica de manipulació i de l’abús de poder, perquè si se n’adonessin, no ho farien. Ens han ensenyat que la violència s’exerceix de manera conscient i intencionada i mentre moltes vegades és així, n’hi ha altres que no. Això no ho fa ni menys violent, ni menys responsable. 

El Rai Crespi, especialista en el treball amb homes explica «Si algú em diu que jo he estat masclista, tinc clar que negar-ho no ajuda. Estic aprenent a callar, escoltar i intentar aprendre alguna cosa. No vol dir que siguem males persones… vol dir que ens han educat d’una manera que ens dona privilegis i aquests, sovint, no ens deixen veure si tenim conductes nocives». Mentre que hi ha grups que són obertament feixistes i defensen els rols tradicionals de gènere,  des de l’esquerra el masclisme és rebutjat a nivell intel·lectual. Creure que perquè a nivell racional i individual ho rebutgem aconseguirem acabar amb el patriarcat i les seves dinàmiques és naïf. Cal visibilitzar el seu caràcter sistèmic, entendre els seus mecanismes i la negació és una de les seves eines per mantenir-se.

Els reptes que tenim per davant

Volem visibilitzar tota la tasca que s’està fent, com s’estan duent a terme i revisant els protocols. Veiem com aquests cada vegada estan més treballats i poden recollir millor la diversitat d’experiències, així com fer front a les reparacions que calgui en funció de cada situació i necessitat. Però al mateix temps, encara son insuficients. Sens dubte, desenvolupar-los i que vagin evolucionant és clau i a mida que anem guanyant experiència en (no) aplicar-los, anem ampliant i afinant la mirada de l’entramat que impliquen les violències masclistes. 

Foto: pixabay.com

Des de fa mesos, estem podent escoltar en el terreny de lo públic veus de dones i com en primera persona trenquen el silenci i les barreres per fer lloc a aquestes experiències. Elles estan posant la cara, el cos i —sovint la salut— per seguir visibilitzant les violències que són tan compartides per moltes. Des d’aquí tot el nostre agraïment, reconeixement i suport. Mentre no ens en fem càrrec a nivell social, i ho seguim relegant al terreny «personal» com si aquest no fos polític, estem pagant-ne el preu a nivell individual.  

En aquest procés seguirem treballant per deixar de sobre-responsabilitzar a les dones del deure de denunciar. Mentre donar aquest pas pot ser alliberador, un acte d’autoreparació i de consciència col·lectiva, no és un deute feminista fer-ho públic. És un procés que mereix el màxim reconeixement, de la mateixa manera que també el mereix qualsevol altra decisió. Cada dona en el seu procés de recuperació ha de poder anar al seu ritme, amb els passos que ella decideixi. I aquests són els legítims i necessaris en cada moment. 

Forma part de la mateixa perversió del sistema pensar que la responsabilització de les dones a nivell individual és l’únic o principal camí per visibilitzar i transformar la situació. Així doncs, cal que treballem col·lectivament per canviar les dinàmiques de base, revisar com ens relacionem, el concepte de lideratge, la utilització dels espais, etc. I teixir estratègies de suport feminista —tal com hem vist últimament a través de les xarxes socials—. En definitiva, cal feminitzar la política, perquè soles no podem però juntes ho podem tot.

Foto de portada: pixabay.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Cofundadora d’Enruta’t , entitat que desenvolupa espais psicoeducatius per a la prevenció de violències masclistes i heteronormatives. Coach i facilitadora, especialitzada en plaers, sexualitats i relacions.

Comentaris

Llum de gas per part d’homes d’esquerres

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.