Prefaci.

Aquest article, escrit a quatre mans, no és una interpel·lació a cap espai social o polític concret de l’esquerra catalana. És fruit, tan sols, d’una nit de cega esperança en la nostra potència per construir un món millor. Utilitzeu-lo com us plagui.

 1.   La derrota grega.

El curs 2023-2024 s’inaugura amb un consens en l’esquerra. Les eleccions espanyoles, llegides en clau govern progressista contra restauració reaccionària, tanquen el cicle polític que va sorgir a partir de la crisi immobiliària-financera del 2008 i de la crisi del deute de 2012.
Però només en aparences les forces s’han esgotat ara. El canvi de cicle polític, és a dir, de les possibilitats que un moviment popular impugnés amb capacitat superadora les polítiques que les institucions europees van promoure amb l’austeritat, es va segellar l’any 2016 a Grècia.
Allà va quedar palès que a la batalla entre democràcia i mercat no havíem acumulat suficients expressions d’organització popular mínimament coordinades en un pla internacionalista.
Set anys després, els processos que van portar la multitud al primer pla de l’actualitat política semblen reiniciats i l’escenari amaga un equilibri feble. Totes les contradiccions es condensen i es fa clara la necessitat d’obrir debats, plantejar hipòtesis i convocar les forces a un nou impuls.

2.  Institució i lluita de classes.

De tornada de Grècia a l’Estat espanyol, la derrota internacional de l’aliança anti-neoliberal va tenir aquí la seva expressió pròpia. El diagnòstic era prou clar: el règim de la segona restauració borbònica vivia una triple crisi. Institucional, a causa de la corrupció i la fractura de representació; econòmica, fruit de les conseqüències d’una doble crisi capitalista; i territorial, per la revolta catalana.
La proposta política inicial que es va confeccionar va ser de ruptura democràtica i processos constituents. Una invitació al canvi amb poca alternativa d’institucionalitat política, és a dir, en contingut i forma de República. L’aliança del moviment destituent espanyol i català no es va forjar. Especialment tenint en compte que les condicions al conjunt de l’estat no van ser mai tan madures com a Catalunya. El debat sobre les seves possibilitats reals d’aquesta aliança seria interessant tenir-lo en un futur. Però el cert és que encara que aquesta s’hagués produït no hi havia una alternativa concreta que defenses un nou règim polític (o en plural) i una nova arquitectura institucional.
La història de les possibilitats revolucionàries modernes en aquest racó del món han tingut un denominador comú. Disputes per canvis profunds en el model d’institució política i per l’aplicació d’algunes reformes socials van provocar escenaris de lluita de classes aguda entre els partidaris de la seva aplicació, els contraris i aquells que empenyien per dur-los més enllà. Tant la proclamació de les dues Repúbliques com la pròpia Transició van ser escenaris on reforma, revolució i reacció es van trobar en un conflicte viu que es desenvolupava com a conseqüència d’una transformació institucional concreta.

3. Estratègia del Poder Popular

La tasca central és desmuntar el poder constituït al servei de la burgesia i refundar un poder radicalment distint, al servei del poble, és a dir, la construcció del poder popular i revolucionari.

-Recomposició d’un subjecte revolucionari format per les treballadores que tenen en comú ser explotades i desposseïdes pel sistema capitalista.
-Creació dels pilars bàsics i els mecanismes per construir una organització internacional que lluiti contra la classe capitalista dominant.
-Elaboració d’un programa revolucionari del segle XXI i d’un model d’administració (estat) democràtic i alternatiu al vigent.
-Elaboració d’una proposta d’intervenció de les línies prioritàries en el nostre context per començar a caminar avui cap a la consecució dels nostres objectius finals: la felicitat humana i la regeneració de la biosfera.

4. Programa revolucionari del segle XXI.

El programa ha de servir per plasmar una aliança àmplia entre les classes treballadores i el conjunt de sectors populars oprimits i explotats del país. Ho ha de fer des de la consciència de reconèixer l’heterogeneïtat i jerarquies del propi subjecte transformador, caracteritzant clarament l’antagònic i establint les bases per desplegar l’emancipació i alliberament humà, és a dir, impulsar la revolució.

-Compromís irrevocable per la pau davant tota guerra imperialista i per la solidaritat entre pobles.
-Transició ecosocial planificada, fonamentada en el decreixement i redistribució dels fluxos de consum i despesa energètica camp-ciutat.
-Imposició d’un sistema fiscal fortament progressiu sobre la riquesa, en especial sobre l’impost a l’herència. Eliminació dels impostos al consum.
-Sistema d’educació, de sanitat i cures, de transport i de subministraments bàsics 100% públics, comunitaris i gratuïts. Sistema de pensions 100% públic i suficient.
-Reorganització del desenvolupament tecnològic per reduir la jornada laboral, orientar la producció per garantir el dret a una vida digna i plena i impulsar el control dels mitjans de producció per part de la classe treballadora.
-Apropiació de la renda del sòl per finançar una renda bàsica universal i garantir l’accés a l’habitatge.
-Ampliació del sufragi a totes les persones migrants residents.
-Aturar de manera immediata els feminicidis i qualsevol forma de violència contra les dissidències sexuals i de gènere.
-Dret a l’autodeterminació dels pobles i promoció de la riquesa cultural i lingüística.
-Elecció per sufragi directe de polítics i jutges sota els principis de revocació, una persona un vot i amb control salarial.
-Dissolució dels monopolis comunicatius i creació de mitjans d’informació públics i comunals.
-Dissolució dels cossos repressius policials de l’Estat.
-Inclusió equitativa de tots els subjectes exclosos en la societat capitalista.

5. Línies d’intervenció prioritàries.

Cap projecte pot reconstruir un poder popular i avançar en un programa revolucionari si no es planteja unes línies de treball, de lluita i d’organització, per intervenir en la societat actual.

-Refundació conjunta del sindicalisme laboral alternatiu i promoció de corrents democràtiques i de base en el sindicalisme majoritari. Desmonopolitzar la vaga general.
-Coordinar els nous espais del moviment ecologista i en defensa del territori. Creació d’una caixa de resistència catalana per sostenir una vaga al camp.
-Coordinar les AFAs i les AAVVs contra la carestia de la vida.
-Reactivar el moviment feminista de classe i de base i el moviment estudiantil tant a instituts com universitats.
-Confederar el moviment per l’habitatge en un pacte ampli entre tots els sectors no propietaris. Desenvolupar sindicalismes en àmbits reproductius.
-Reconstruir (o construir noves) les organitzacions polítiques transformadores, radicals i de tradició emancipatòria en una filosofia de gestió fraternal del dissens.
-Creació d’un front ampli, d’esquerres i popular dins les institucions burgeses.
-Difusió del programa revolucionari als barris i municipis.

6. Conclusió.

Malgrat els retrocessos i frustracions cap derrota és definitiva. Tots els episodis de la història de les oprimides avalen aquesta tesi. Conjurem-nos en el compromís a seguir teixint el fil roig. Fins a la victòria sempre.

*Per llegir més articles d’Aldo Reverte, feu clic aquí i aquí.

Foto de portada: Josh Madison sota Creative Commons