Per a la majoria de forces polítiques i votants, aquests dos últims comicis han estat unes mateixes eleccions en dues voltes. Prova d’això és que, més enllà dels casos anecdòtics en els que una força política ha pogut condensar el sentit de vot que estava capitalitzant una altra, com és el cas de Puigdemont, les tendències de les forces a l’alça i a la baixa s’han mantingut. És el cas, per exemple, d’ERC que va guanyar les generals i les municipals a Catalunya amb més de 3.000 regidors i també del PSC que, gràcies a la força de Sánchez a l’Estat, va recuperar la fortalesa perduda a les grans ciutats de Catalunya, especialment al reeditat cinturó roig.

A l’altre costat de la balança, ha quedat clara la tendència a la baixa de Podemos i els espais del canvi que es va dibuixar a les generals, amb l’excepció d’aquells projectes que qualitativament representen alguna cosa que va molt més enllà de la marca en si on s’ha aguantat molt millor. És el cas de Barcelona, Madrid, Cádiz o València on els candidats i candidates, així com l’espai pel qual es presenten, tenen encara molt dels primers dispositius que aglutinaven i conformaven voluntats col·lectives noves.

El 28 d’abril, tot i empitjorar els resultats, vam respirar amb la sensació que s’havia parat el cop. La caiguda es va esmorteir gràcies al paper de Pablo Iglesias als debats i a la mobilització progressista massiva contra l’extrema dreta que va beneficiar, primer, al PSOE, però també a Podemos i a les confluències. El 26 de maig el clima era força més pessimista i la idea que imperava era la de què s’havia tancat el cicle que vam començar a les places i que la tasca principal que teníem per endavant era com reconstruir un espai que encara existeix sociològicament, però al que li queden poc més que alguns fonaments i enclavaments dispersos.

Les idees no viuen sense organització, però cap organització democràtica pot prevaldre en el temps sense nodrir-se d’idees.

S’ha de dir ben clar que no és poca cosa el que s’ha aconseguit. En temps d’identitats canviats on les posicions polítiques no es poden donar mai per preestablertes, haver-ne consolidat de noves i que ja no es pugui pensar Espanya o Catalunya sense que se’t tingui en compte en el mapa social i polític és un èxit innegable. Avui sabem que les eines i la seva força electoral són contingents, però que no serem només una “anècdota”, i és des d’aquest esperit que s’han de combatre certs discursos que consideren que l’anomalia era que haguéssim guanyat alguna vegada.

La construcció d’una identitat política concreta, diferenciada de la resta d’espais i amb prou solidesa per explicar els principals problemes del país des d’una visió més o menys lògica és, segurament, el major capital de qualsevol organització política. I la prova no està en quant argumentari aguanta el portaveu de torn en una entrevista, sinó en el que diu el nostre votant al bar o a casa amb la família quan comenta les notícies a l’hora de dinar. És allò capaç d’arrelar en el sentit comú el que ens diu o no si segueix existint un espai sociològic definit per al qual ets, i, per tant, per al que val la pena construir una eina política.

Desgraciadament, la preocupació sobre la hipòtesi política que hauria de donar-li densitat a aquest paquet ideològic és l’última prioritat dels debats oberts en el si de les organitzacions del canvi, quan, contràriament, són el nostre major capital. Les idees no viuen sense organització, però cap organització democràtica pot prevaldre en el temps sense nodrir-se d’idees.

Aquesta és, al meu entendre, la principal crisi de l’espai del canvi i la que explica tota la resta. Sense hipòtesis compartides, les batalles es queden en la banalitat de la lluita per les càmeres i es multipliquen perquè no hi ha cola que sostingui una unitat sempre precària. La Comunitat de Madrid ha estat, en gran part, el principal reflex d’aquesta fractura que ha posat sobre la taula les opcions que hi ha obertes per a la reconstrucció o refundació de l’espai des d’una perspectiva metodològica. De fet, sembla que el debat avui està més dirigit a “com obrim el debat” que no pas a una confrontació d’idees com en altres temps a Podemos.

En aquest sentit, podríem parlar de tres vies: Más Madrid i Íñigo Errejón, que apostaria per una superació de l’antic espai de Podemos des de fora i en aliança amb el que ha quedat fora de l’aparell; Ramón Espinar, Manolo Monereo i part de l’antic entorn de l’actual direcció que reclamen una Assemblea Ciutadana per refundar Podemos des de dins amb un relleu a la cúpula; i el de l’actual direcció, que entendrien que la reconstrucció s’ha de donar en un context en el qual s’hagi recuperat una posició de fortalesa per l’espai com, per exemple, des d’un hipotètic govern amb el PSOE.

La manca d’unitat en la hipòtesi no pot superar-se tancant cada vegada més allò que ens manté en el mateix espai, ans al contrari, potser les eines comunes que s’utilitzin per al debat poden ser la millor base possible per saber qui som i perquè som aquí.

No deixa de ser simptomàtic que el destí de l’organització torni a passar per Madrid i estigui liderat per homes de la primera fornada de Podemos. Podria ser un resum de la poca permeabilitat que hi ha hagut a l’espai del canvi des que es va pensar el 15M i l’assalt dels cels. Concretament, a les dues principals onades democràtiques posteriors al naixement del partit morat: la plurinacionalitat condensada en el conflicte amb Catalunya i el feminisme del 8M.

Dit això, benvinguts els moviments que obrin el debat de les idees que s’ha de donar de forma sincera i oberta. Dins i fora, perquè hem de saber recuperar aquelles fronteres difuses entre ciutadania i partit. Tancat el cicle del 15M, no podem caure en la temptació d’esperar un nou cicle de mobilitzacions per nodrir-nos de noves idees. La ciutadania i les seves expressions continuen on han estat sempre i la responsabilitat de qualsevol dirigent és aprendre a llegir la partitura que toquin en cada moment.

La manca d’unitat en la hipòtesi no pot superar-se tancant cada vegada més allò que ens manté en el mateix espai, ans al contrari, potser les eines comunes que s’utilitzin per al debat poden ser la millor base possible per saber qui som i perquè som aquí.

Foto de portada: Flickr – Leonardo Cordero