Que li tallin el cap!

LA REINA DE CORS

El 1935 el físic i filòsof Erwin Schrödinger va plantejar un exercici mental per a il·lustrar una paradoxa que apareixia en la interpretació tradicional de la mecànica quàntica. La paradoxa que es donava en aquell moment de la història de la física era la següent: en un sistema quàntic, partícules com un àtom o un fotó poden existir en un estat de superposició, és a dir, estar en diversos estats alhora. Només quan aquest sistema interactua amb l’exterior, o és observat, col·lapsa en un dels estats possibles.

Schrödinger exemplifica això amb el següent experiment teòric: imaginem un gat dins d’un armari d’acer¹ al costat d’un matràs amb un verí volàtil; sobre el matràs hi ha subjecte un martell, connectat a un detector de partícules radioactives. Si una partícula s’allibera, el martell cau sobre el matràs, el verí s’allibera i el gat mor. Si no hi ha radiació, el gat continuarà viu. El curiós és que fins que no s’obre l’armari i s’observa l’estat final, en aquests moments previs dins de l’armari quan encara no ha estat observat, el gat estaria al mateix temps mort i viu.

Fotó, neutrtó, marieta

El que el gran físic austríac va idear com un experiment mental el podem utilitzar al seu torn, de manera juganera, per a il·lustrar la paradoxa en la qual viu una persona a l’armari². Hi ha diversos elements de l’exemple de Schrödinger que s’assemblen a l’experiència d’estar a l’armari: d’una banda, l’espai tancat, on ningú et pot observar (i en el qual, com el felí, estem alhora morts i vius). D’altra banda, el paper de la mirada, de l’observació per l’altre: només quan surt de l’armari i és «vist» per la comunitat (la família, els companys de la feina, les amistats, els nazis), el marica o la bollera sap si podrà portar una vida tranquil·la i feliç (viure), o si li faran la vida impossible per les agressions homòfobes i el rebuig de la seva família o de les seves amistats; sap si morirà, a vegades literalment.

L’interessant d’aquest exemple és que, mentre la persona està dins de l’armari, és una espècie de zombi, de mort en vida, una espècie de fantasma. Estar a l’armari té aquest efecte de superposició, o de contradicció: un sap que és gai, o lesbiana, o bisexual, però només ho sap ell/ella/elli doble, ningú més. Per a la resta del món no és gai, ni lesbiana, ni bisexual. Els seus desitjos i els seus sentiments estan vius, però alhora estan morts, no pot expressar-los, ni viure’ls, ni permetre’s expressar la seva identitat amb naturalitat. O té dues identitats alhora: per a la resta del món és heterosexual, però per a si mateix/a/e no ho és. El nostre gat queer està viu i mort, alhora. Ens recorda a la superposició quàntica, on un objecte posseeix simultàniament dos valors: en aquest cas, ser heterosexual i no ser-ho.

El paper de l’observació és clau en tots dos exemples, el que en la física d’aquesta època es va dir «el problema del mesurament» (mesurar un sistema quàntic altera de manera imprevisible el mateix sistema; observar modifica l’observat). En el cas que ens ocupa, la vida d’una lesbiana o d’un gai, des que és una criatura, suposa sentir-se tot el temps sota l’amenaça d’un possible escrutini, d’una mirada que podria «descobrir-te»; vivim sempre posicionats respecte a un altre real o imaginari (homòfob) que en qualsevol moment podria detectar la teva ploma, la teva identitat, el teu desig. Aquest estrès de «que no se’m noti» és com un soroll de fons en el cervell de tots els mariques, les lesbianes i les persones queer d’aquest món. L’armari és una conseqüència directa d’aquesta amenaça, sembla un lloc segur. Aquesta mirada de l’altre operarà en tres moments: abans d’entrar a l’armari –i ens conduirà al seu interior– (ja m’estan mirant… que no se n’adonin si us plau… on em fico?), durant la vida a l’armari (ja estic dins, i em mantinc aquí perquè aquí fora em continuen mirant) i després de la sortida de l’armari, on t’exposes completament, i on la mirada ja és total: «mira que maco, és gai, ja deia jo que…»; o bé: «doncs no se’t nota gens…»; o bé: «quin fàstic de bollera, no vull veure’t més». +

Una vegada fora de l’armari, es mira a la lesbiana o al gai com si fos un estrany gatet radioactiu (seguint amb nostra metàfora): els heteros l’agafen i li donen voltes entre les seves mans, observant el seu cul, les seves orelles, les seves potetes, el posen boca amunt i boca avall; ara que saben que el gatet és marieta, o lesbiana, o bisexual, apareix aquesta mirada curiosa i (psico) analítica. Comença un nou escrutini per a detectar una anatomia que confirmi aquesta identitat, la cerca d’uns gestos, un passat, un to de veu. Com diria Foucault, ara que ha «confessat», es tracta de localitzar la «veritat» íntima del gai, de la lesbiana, de la persona bisexual, de la persona trans o intersexual³. I comença  també el mesurament: ens mesuren pertot arreu, ens enquesten, ens pregunten, ens classifiquen, ens observen, ens estudien; i aquest mesurament ens altera, en diversos sentits.

Aquesta observació altera l’observat; això vol dir que, en aquest context patriarcal, binari, cis i heterocentrat, en sortir de l’armari sempre et veuran «» com a gai, com a lesbiana, com a bisexual, com a trans, i només com això (veurem més endavant que la identitat trans a més implica altres problemes d’«observació»). I al seu torn, saber-te observat fa que el teu comportament mai sigui natural, un mateix s’autovigila, s’autoobserva: «estic donant una bona imatge?, m’ha sortit ploma⁴ en l’entrevista?, si ara em vesteixo així, semblo molt gai?».

Tots aquests focus, raigs i il·luminacions⁵ ens posen en perill, i ens fan mal. Com en l’exemple de Schrödinger, és la radiació la que mata al gat. Ja ho deien les activistes queer: «La família nuclear és radioactiva».

El gat d’Alícia: un cap sense cos, un somriure sense cos

Seguint amb els gats i les paradoxes, recordarem al famós gat de Cheshire, que apareix en el llibre Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll. El somrient gat, enfilat a un arbre, apareix i desapareix, i també pot fer aparèixer i desaparèixer parts del cos d’Alícia. Quan aquesta és condemnada a mort per la Reina de Cors, el gat fa desaparèixer el cos d’Alícia, i deixa visible només el seu cap. La paradoxa sobre la qual discuteixen amb el botxí és si es pot decapitar a algú que no té cos, encara que tingui cap.

Això ens porta a una altra de les paradoxes de l’armari, i és que aquest no funciona sempre del tot, no sempre és capaç de fer desaparèixer a qui viu en ell, no sempre et fa invisible: sempre s’entreveu un peu, un cap, una mà, una ploma. L’armari es configura per mitjà d’una sèrie d’amenaces contextuals, des de petitons, per un entorn d’homofòbia on la criatura percep «que alguna cosa va malament», encara que no entén molt bé el què. Els primers insults que percep una criatura l’escola són de tipus homòfob: marica, marieta, nenaza, marimacho. Aquests insults, d’una banda, van creant una identitat en aquest nen marieta, en aquesta nena masculina, en aquesta criatura de gènere fluid, i, d’altra banda, van preparant les condicions de l’armari, la por que farà que aquesta petita criatura es fiqui allà, reprimint els seus gestos, la seva manera d’expressar-se, els seus sentiments.

Ser un cap sense cos és també una metàfora del que se sent a l’armari. El cap de la persona en l’armari raona, sent, percep, reflexiona, rumia sobre la seva situació, sobre les seves pors, sobre la seva identitat castrada i reprimida. El cos, mentrestant, no existeix. Algú a l’armari és un fantasma. El fantasma es caracteritza per ser un ens a la cerca d’un cos, hi ha una melancolia i un dol, ha perdut el cos i no pot recuperar-lo. La persona LGBTI-Q a l’armari incorpora aquesta repressió⁶, la fa cos. El seu cos és l’armari, és un armari de carn i os. I alhora és un no-cos. No pot expressar la seva corporalitat, no pot deixar anar ploma, no pot vestir-se o pintar-se com vulgui, no té desig ni sexualitat (o almenys no ho pot dir públicament). És aquest cap sense cos que a la feina no diu si té parella o no, no diu si va de vacances amb algú o no, no diu si viu sol o no, no diu si està enamorat o no, no diu si té fills o no, no té sobre la taula del despatx o a la pantalla del mòbil cap foto de ningú, no diu res de res. No expressa res corporal ni desitjant, és només cap: per si de cas, perquè així no poden decapitar-lo. El cap apunta, i el cos segueix a l’armari.

Mentrestant, els heterosexuals proclamen la seva heterosexualitat als quatre vents, tota l’estona: me’n vaig amb la meva dona a Benidorm, ahir vaig cardar amb una tia supermaca, estic enamorada d’un noi genial, aquesta és la meva novia (ensenya foto de fons de pantalla del mòbil, o posa foto sobre la taula del despatx, o obre la cartera i mostra la foto de la família), m’he separat del meu marit, estic casat i tinc dues filles⁷, etcètera. Perquè després diguin això que «els heterosexuals no anem fent ostentació de la nostra orientació sexual, això és una cosa privada». No hi ha res més públic que l’heterosexualitat, tot l’espai és heterosexual. Realment, els heterosexuals no necessiten «proclamar» res, l’heterosexualitat simplement «és», ocupa tot l’espai, és omnipresent. L’armari precisament compleix aquesta funció de consolidar una territorialització, ocultant les sexualitats diverses i dissidents, de manera que l’espai general, visible, públic, apareix com a «lliure de LGTBI-Q», com en aquestes ciutats de Polònia. Territori hetero. Heteroterritori.

En un altre passatge Alícia li pregunta al gat:

Aquest diàleg ens recorda la paradoxa d’entrar a l’armari. A on vols arribar quan entres allà? No importa massa. Qualsevol camí serveix, perquè no sabem on anem. De fet, no arribem enlloc, l’armari és un atzucac, o un laberint etern. L’armari és un destí sense objecte, sense fi, i mai camines prou. És una paradoxa que per «sortir» d’una situació (la por de ser identificat com marica o bollera o trans), hagis d’«entrar» en un lloc, en un armari. En aquest context patriarcal i cis-homòfob, l’armari apareix com una sortida, com un refugi, com una escapatòria.

El nostre estimat gat de Cheshire va tornar a sortir de l’armari l’any 2014, quan un equip de físics de la Universitat Tecnològica de Viena va publicar un article⁸ a la revista Nature en el qual explicaven que havien separat per primera vegada una partícula d’una de les seves propietats físiques, creant el que van denominar un «Gat de Cheshire quàntic». Els investigadors van prendre un feix de neutrons i els van separar del seu moment magnètic.

Com ja hem assenyalat, en el conte de Lewis Carroll, el Gat de Cheshire desapareix gradualment, deixant només el seu somriure entremaliat. Això fa que Alícia exclami: «Ostres! Sovint he vist un gat sense un somriure, però un somriure sense un gat! És la cosa més curiosa que he vist en la meva vida!»⁹. En el món que ens és familiar, un objecte i les seves propietats sempre estan unides. Però la teoria quàntica prediu que una partícula (com un fotó o un neutró –o un marieta–) pot separar-se físicament d’una de les seves propietats, com la seva polarització o el seu moment magnètic (la força del seu acoblament a un camp magnètic extern). En l’experiment es va aconseguir separar el neutró del seu moment magnètic. En el nostre exemple se separa al marica, a la lesbiana o al bisexual del seu moment emocional.

L’armari compleix precisament aquesta funció de separació: se suposa que un subjecte i les seves propietats (sentiments, afectes, sexualitat, emocions) no es poden separar. Però sí que es pot: en l’armari, trobem al subjecte (al gat) en un lloc, i les seves emocions (el somriure) en un altre.

Humpty Dumty: l’amo, el llenguatge i el poder

Sortir de l’armari és un acte d’enunciació, un acte de parla: has de pronunciar, declarar, enunciar, confessar, revelar, publicar: soc gai, soc lesbiana, soc bisexual, soc asexual. I aquest acte és performatiu: aquest «dir» fa alguna cosa, produeix efectes de realitat: et «converteix» oficialment en lesbiana, en gai. Et «torna gai» a ulls dels altres, i consolida una identitat, una essència («ets» gai, i ets només gai, i ets gai les 24 hores del dia).

Per contra, entrar a l’armari és un acte de silenciament, d’emmudiment: no diré a ningú que soc gai… don’t tell… no puc ni haig de parlar d’això, parlar de mi. Com el gat de Cheshire, només queda un somriure sense cos. Somric a tothom, però ningú sap el que desitjo, la qual cosa excita al meu cos, ningú coneix les meves pràctiques sexuals, ningú sap si el meu cos balla, si té ploma, si es contorneja. És un cos mut. En el cas dels homes, és el cos de la masculinitat.

A diferència del que afirma Humty Dumpty en el llibre Alicia a través del mirall (a través de l’armari, diríem aquí), no es tracta de qui mana, de qui té el poder per a aconseguir donar sentit a les paraules, sinó de qui mana silenciar la paraula. En tot cas Humty Dumpty te raó: «La qüestió és saber qui és el que mana». Qui «em mana» entrar a l’armari? És una ordre sense subjecte. Ningú ho sap. No hi ha una llei, un edicte, una norma, que digui «entri vostè en a l’armari». És un imperatiu anònim des de l’ordre heterosexual que un comprèn perfectament, però no es pot identificar la seva font, el seu origen concret. Com resa l’expressió: «qui em manava a mi ficar-me en això?»; o aquesta altra: «estava tan avergonyit que no sabia on ficar-me». Ens fiquem a l’armari, ens fiquen a l’armari. Per vergonya, por, amenaces, culpabilitat, perquè et sents un monstre, un anormal, un pecador, un malalt, un degenerat, un boig, un pervertit¹⁰. Perquè si la meva mare se n’assabenta no m’estimarà més, o perquè li donaré un disgust terrible, o perquè a ulls de Déu és un pecat. Tots els discursos de l’homofòbia (morals, religiosos, psiquiàtrics, mèdics, familiars, legals) van construint aquest espai tancat, et van empenyent al tancament, a entrar allà, a l’armari: un lloc aparentment segur, però que anul·la el teu ser, la teva personalitat, el teu desig i la teva llibertat d’expressió. De què està fet l’armari? De por. D’homofòbia.

Paco Vidarte i Ricardo Llamas expliquen perfectament aquesta vivència d’estar a l’armari:

Aquest text assenyala diversos elements que analitzarem en els següents capítols: l’armari com a estratègia, l’armari com a institució, i els seus efectes de control, de vigilància i de càstig. I, sobretot, la dimensió política i social de l’armari: aquest no és només un problema «individual», com podria entendre una certa lectura liberal («és una decisió personal, és una cosa privada», etcètera), sinó un problema col·lectiu, de vida pública, de desactivació política, de control de tota una població, i de manteniment d’un règim hetero-cisexual i patriarcal. En aquest mateix sentit, veurem que també és una tecnologia de gènere, per a mantenir un ordre social i sexual. Sembla que tanta lesbiana, tantx trans, tant marica, portarem el caos a la societat, o posarem en risc la identitat de tota la humanitat.¹¹

Ja ho deia Alicia: «How queer everything is today!»¹²

1. Modifiquem tendenciosament l’exemple original, que no utilitza un armari sinó una “càmara d’acer” ↩︎
2. En el text, expressions com “armaris quantics”, no tenen cap pretenció de rigor científic, és només un joc de paraules per exemplificar la vida a l’armari; els últims anys s’afegeix la paraula <<quantic>> a molts temes, cursos i estudis per donar una aura de cienficitat o de sabiduria al que es merament xerrameca: curació quantica, vivència quantica, experiència quantiva… fins i tot yoga quantic! (www.yogacuantico.store). Per un altre costat, ens interessa més l’experiència de les persones científiques a l’armari. Lázaro Real, E. (2020), Un científico en el armario, Next Door, Madrid. El meu reconeixement a Javier Armetnia com a referent científic fora de l’armari, una de les persones que va iniciar els primers treballs sobre el paper del armari a la comunitat científica, confudador de l’associació PRISMA. ↩︎
3. Trobem un anàlisi d’aquestes polítiques sobre la persona intersexual al llibre de Michel Focault (2007), Herculine Barbin, llamada Alexina B., Talasa, Madrid (també editat per La Piqueta). ↩︎
4. Sobre la dimensió social i política de la ploma, veure Sáez, J. (2023), <<Ploma>>, a Enciclopedia crítica del gènere, Arpa, pp. 271, 281. ↩︎
5. El tema de l’exposició, la visibilitat i de l’ocultament, i del mal que fa la llum – com als vampirs- s’analitza amb més detall al capítol 6, <<La espectralitat de l’armari>> ↩︎
6. Sobre aquest tema des d’una perspectiva autobiogràfica, els meus articles <<Incorporar la repressió>>, a <https://javiersaezdelalamo.wordpress.com/2017/ 01/23/in-corpo-rar-la-represion/>, y (2022), «Ninguna vida es privada», al llibre Orgullo. Volumen I, Altramuz, Málaga, pp. 13-27. ↩︎
7. Molts currículums oficials de càrrecs públics, ministres, diputats/des, directors/res generals, etc, inclouen la frase : “Casat/da i amb x fills/es” sense que ningú sapiga perquè això seria rellevant en un currículum (ja posats podrien afegir al CV: “dorm de costat al llit”, o “esmorza cereals”). A no ser que serveixi com a “presentació pública d’heterosexualitat”, com a presentació de “normalitat”. Avui en dia hi ha gais i lesbianes casats i amb criatures, però fins fa poc aquesta declaració suposava una distinció d’heterosexualitat. ↩︎
8. Denkmayr, T.; Geppert, H. y Sponar, S. et al., «Observation of a quantum Cheshire Cat in a matter-wave interferometer experiment», Nat Commun núm. 5, 4492, en <https://doi.org/10.1038/ncomms5492 ↩︎
9. Alícia al País de les Maravelles, p. 145. ↩︎
10. Veurem en altres capítols del llibre més endavant que totes aquestes figures (el boig, el malalt, l’anormal, el delinqüent, l’homosexual, l’histèrica) han patit diverses formes de reclosió, com analitza Focault a varies de les seves obres. Curiosament, el filòsof francés mai va analitzar l’armari com d’aquests dispositius disciplinaris. ↩︎
11. Com deia Carmen Calvo, ” la llei trans posa en perill la identitat de milions d’espanyols” a <https://www.europapress.es/sociedad/noticia-calvo- preocupada-ley-trans-ponga-riesgo-criterios-identidad-resto-47-millones-es- panoles-20210204102931.html>. Com es ven sabut des que es va aprovar la llei trans els espanyols cis estan completament perduts pel que fa a la seva identitat sexual, i a més a més, s’ha “esborrat” a milers de dones de tots els espais públics i privats. ↩︎
12. A l’original del llibre en anglés Carroll utilitza bastantes vegades la paraula “queer”, que pot traduir-se com a rar o extrany, però que també s’utilitza per a referir-se a algú té una sexualitat diversa, dissident, no heterosexual. ↩︎