La invasió d’Ucraïna ha desfermat un tsunami bel·licista de grans proporcions entre els diferents bàndols enfrontats. Fins al punt que tota crítica pacifista i antimilitarista ha estat arraconada i silenciada conscientment. De fet,  malauradament, han estat molt poques les veus que a l’Europa occidental s’han oposat a les solucions militars contemplades pels EEUU, la OTAN i les respectives indústries armamentístiques. Els ecosistemes mediàtics i polítics nostrats, en general, s’han deixat endur, quan no han atiat directament, pel fervor bel·licista. Sent també ben comptats els periodistes que han pres partit contra el militarisme i a favor del pacifisme d’una forma rigorosa i documentada.

Rafael Poch és un d’aquests escassos exemples. I, justament, acaba de publicar La invasión de Ucrania (CTXT, 2022) un llibre imprescindible que corona, de fet, una tetralogia sobre la Rússia emergent de la fi de la URSS; Tres preguntas sobre Rusia (Icaria, 2000), La gran transición: Rusia, 1985-2002 (Memoria Crítica, 2003) i Entender la Rusia de Putin (Akal, 2018). Un seguit de publicacions que han contribuït a divulgar els canvis dramàtics soferts pel país durant els anys noranta. Com ja feia el periodista, i professor de relacions internacionals, com a corresponsal internacional en el seu «Diari de Moscú, 2000-2002» per a La Vanguardia.

Com llavors, Poch destaca per un peculiar estil, ben rar entre les serralades periodístiques i els pantans de la comunicació política, a l’hora de narrar la reconversió de la formació social russa. No és massa comú incloure una mirada històrica en les relacions internacionals, encara menys en l’àmbit del periodisme, però és que Poch en subratlla el caràcter dinàmic tenint en compte les forces socials en presència.

Tot plegat ajuda a construir una anàlisi que no només és llaminera pel to narratiu sinó perquè interpreta les causes profundes de la guerra actual. La invasión de Ucrania és per aquest motiu una magnífica síntesi que ofereix així les bases per a una geopolítica d’esquerres, democràtica i antiimperialista, a les antípodes de la geopolítica de l’anomenada realpolitik.

L’anàlisi econòmica, política i històrica, queda quadrangulada de tal manera que és possible entrellucar el conjunt dels conflictes d’interessos d’elits i imperis que ens han conduït a la present situació. Vers la misèria analítica preponderant, Poch ofereix un exemple de com fer una diagnosi, una bona diagnosi, que inclou una hipòtesi estratègica. Entenent per això un càlcul del que pot ocórrer però amb voluntat d’intervenir-hi: la estratègia es revela així com el que és; una posició ètica condensada en un pla polític. Aquest és l’esperit del càlcul d’un nou 1905 com a possibilitat democràtica russa.

Una possibilitat que, segons Poch, pren volada a mesura que la previsió d’una guerra ràpida s’esvaeix i, per tant, la justificació de la invasió a base d’èxits fàcils per part de l’autocràcia russa a la seva audiència social: «Les autocràcies que es posen en evidència s’esberlen com un castell de cartes», com fa notar l’autor. Aquesta ensopegada autocràtica revela una ceguera imperial que no només pateix Moscou.

Washington, Brussel·les i Berlin, han estat, i són encara, un viu exemple de les conseqüències humanes de la miopia imperialista. De fet, només a l’Amèrica Llatina les desenes de cops d’Estat, dictadures i crisis humanitàries desencadenades pels Estats Units són una extraordinària lliçó per a Rússia. Un llistat exhaustiu i ben documentat d’aquestes actuacions exemplars es pot trobar a l’imprescindible La otra historia de los Estados Unidos de Howard Zinn (Hiru, 1997 [1980]).

Però, certament, les potències europees occidentals tenen un mestratge anterior i de difícil superació en aquest aspecte. Poch cita alguns casos d’una llista de crims colonials que podria ser quilomètrica: en el cas de França, el milió de morts causat a Algèria, els 350.000 a Indoxina; en el cas de l’Imperi Britànic, hi ha una responsabilitat directa en el milió de morts i 15 milions de refugiats causats en la descolonització de la Índia i del Pakistan, a més a més dels 300.000 morts i el milió i mig de presos durant la guerra amb Kenia; Holanda amb prou feines acaba de reconèixer els 100.000 morts causats a Indonesia. Si parléssim de les víctimes de la conquesta espanyola al conjunt de l’Amèrica Llatina un estudi coordinat per les universitats de Leeds i de Londres calculava la mort del 90% de la població nadiua, uns 60 milions d’habitants al 1492, al llarg dels cent primer anys de colonització. No sembla però que l’actual vicepresident de la Comissió Europea, i cap de diplomàcia europea, Josep Borrell n’estigués al cas a l’hora d’escriure el pròleg pamfletari del llibre de Ramón Tamames, Hernán Cortés, gigante de la historia (Erasmus Ediciones, 2019).

Un llistó tan alt com aquest no ha acovardit pas als Estats Units que han gestionat el seu declivi imperial amb una guerra permanent. Segons el càlcul més moderat haurà causat des de l’onze de setembre de 2001 trenta vuit milions de desplaçats i 900.000 morts arreu del món.

«La malaltia imperial produeix ceguera. Incapacitat per a comprendre els processos històrics i els moviments socials. Aquesta ceguera típica de les autocràcies en crisi es particularment perillosa en els imperis minvants»

Avui en pateix aquestes conseqüències, remarcades per Poch, la població ucraïnesa per trobar-se en un radi d’acció que considera Ucraïna el seu rebost. Però els Estats Units han dut a terme exactament el mateix paper de guàrdia civil a nivell mundial sense cap mena de complex i sense trobar cap mena de topall pacifista en la Unió Europea sinó més aviat un nínxol lucratiu per a la inversió militar i per a les aventures colonials de la pitjor espècie a l’Afganistan, l’Iraq o Líbia.

Tan sols una ullada a la base de dades del Banc Mundial, poc sospitós d’esquerrà, ens pinta una despesa militar per a l’any 2020 de quasi 62.000 milions de dòlars per part de Rússia mentre que els Estats Units sols hi destinen 778.232 milions de dòlars, dotze vegades i mitja més, si hi afegim els tres principals components de la OTAN, Alemanya, França i Regne Unit, representen una despesa militar conjunta de més 163.000 milions de dòlars, la diferència es fa encara més gran. El mapa mateix de les bases de la OTAN és diàfanament clar.

Font: Rafael Poch, “Las realidades bajo el griterío”, Blog personal, 8 de febrer de 2022

En el cas d’Ucraïna, els Estats Units no han deixat perdre l’ocasió de deixar-hi petja gastant-se més de 5.000 milions de dòlars per a instrumentalitzar la protesta del Maidan. Una protesta que si tenia alguna veritat profunda era la denúncia de la política exterior russa, basada únicament en la interacció amb grups oligàrquics per a amistançar-se els països de la seva òrbita. Ara bé, el nacionalisme d’extrema dreta resultant d’una part important del Maidan, així com el centralisme autoritari desplegat per Kiev des de 2014, ha tingut les seves respostes. Les protestes de Novorossia, la part oriental del país, indicaven en conseqüència un disgust popular contra el que s’estava coent a Kiev:

La anul·lació per part del Parlament ucraïnès de la llei de cooficialitat de la llengua russa, vigent en la meitat oriental d’Ucraïna, quan segons el darrer cens oficial el 26’6% (quasi dotze milions) dels 45 milions d’ucraïnesos té el rus per llengua materna; aquesta orientació ha anat seguida de la prohibició dels canals de televisió en llengua russa, la prohibició del Partit Comunista d’Ucraïna i l’expulsió dels seus diputats del Parlament o la matança d’Odessa amb la crema de la Casa dels Sindicats; de fet, el govern de Kiev resultant de Maidan va enviar a l’exèrcit en «missió antiterrorista» a les regions russòfiles creant un ambient de guerra civil, 14.000 morts i centenars de milers de refugiats, sense que a l’Europa occidental es fes cap mena d’enrenou. I això abans que Zelensky anunciés la prohibició d’onze partits amb la llei marcial com a pretext.

Totes les intervencions exteriors sobre Ucraïna han estat negatives, conclou Poch, i val a dir que especialment la intransigència europea hi ha tingut un paper cabdal. Doncs, un dels causants de la revolta de Maidan rau en el rebuig del govern prorús de Yanukovich al pacte de lliure comerç ofert per la UE. Un pacte de lliure comerç més pensat contra Rússia que no pas per a establir un vincle amb Ucraïna, doncs el president de la Unió Europea d’aquell moment, José Manuel Durão Barrosso, va situar la integració en el mercat europeu, o bé la unió duanera amb Rússia, com una dicotomia antagònica malgrat que Moscou i Kiev demanaven una negociació a tres bandes.

La invasió i la guerra han fet molt més dramàtiques aquests disjuntives, la pertinença comercial i duanera ara estan sent discutides amb tancs russos i enviament d’armes europees. Però, com assenyala Poch en el seu breu llibre, el problema de fons és encara més greu. En tot cas, val la pena fer notar com Poch suggereix una doble solució a partir d’haver radiografiat els dos grans problemes.

Per un cantó, a nivell intern, Poch situa la democratització social i política dels règims rus i ucraïnès. Tenint present que aquest darrer; «mai serà un país cohesionat ni pròsper sense unes estretes relacions amb Rússia, amb un estatut de neutralitat i amb un govern federal en el que les diferents identitats, narratives i interessos, puguin actuar i expressar-se de forma democràtica.» Una revolució democràtica que faci possible, en el fons, una via no oligàrquica al desenvolupament. Aquesta seria la significació social, i anivelladora, de 1905 en el cas rus, que, de fet, perfectament podria extrapolar-se al conjunt d’Europa.

Però per l’altra banda, com que una perspectiva d’aquesta ambició serà molt difícil sense un entorn internacional equiparable, Poch recupera la bandera de les esquerres llatinoamericanes de principis d’aquest segle per al conjunt d’Europa: l’aspiració a un món més multipolar i anivellat entre els diferents centres de poder. De fet, és el que anunciava la Carta de París de 1990 en promoure el desarmament i una seguretat per al conjunt d’Europa. En canvi, un model de seguretat europea dissenyat contra Rússia serà la font de més, i majors, conflictes com l’actual, a més d’un poderós incentiu a la cursa armamentística que tants beneficis origina entre el complex industrial-militar.

La treballada hipòtesi de Poch sobre 1905 sembla doncs que, necessàriament, necessitarà d’un 1848. Com considerava el mateix Lenin durant la revolució de 1905 a Dos tácticas de la socialdemocràcia en la revolución democràtica (Akal, 1975) en extreure de les revolucions de 1848 la lliçó segons la qual si els demòcrates russos volien tombar l’autocràcia tsarista llavors ho havien de fer “d’una manera jacobina, és a dir, plebea”. Una manera d’evitar que tant Rússia com la Unió Europea deixin de fer de padrines de les extremes dretes europees per mitjà d’un degenerat internacionalisme dels rics i dels reaccionaris. Front al qual és possible, i necessari, una «Santa Aliança dels pobles oposada la Santa Aliança dels reis» com pretenia Mazzini amb el seu internacionalisme republicà fermament ancorat en l’autodeterminació dels pobles.

Foto de poratada: Wikimedia Commons: Mstyslav Chernov