Ja descansaràs quan siguis mort

La superació, l’esforç, l’energia… L’actitud positiva ho és tot. Per en Ferran no hi ha víctimes, cadascú és responsable del que li succeeix. Assumirà ell les noves circumstàncies?

Ja descansaràs quan siguis mort

Ja descansaràs quan siguis mort

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La superació, l’esforç, l’energia… L’actitud positiva ho és tot. Per en Ferran no hi ha víctimes, cadascú és responsable del que li succeeix. Assumirà ell les noves circumstàncies?
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

1.Cal moure’s

El millor moment del dia. Quan, després de córrer els sis quilòmetres diaris, enfilo el camí cap a casa. L’instant precís en què el meu cervell és una màquina perfecta, clarivident. A casa, la Isabel haurà llevat el Quim, i la Pili l’haurà vestit i fet l’esmorzar. La Isabel marxarà a dur el nen a l’escola i després cap a l’oficina, i la Pili repetirà la seva cantarella de cada matí: «Senyor, havia pensat fer primer la casa, i cap a quarts de dotze anar al mercat a comprar quatre coses per fer el dinar». Fes el que et roti, Pili. Ella sap que mai m’hi poso, en les tasques de casa. Jo li pago un bon sou per no haver-me d’amoïnar d’aquestes històries. Però sempre la miro amb severitat, com si les collonades que ha de fer em provoquessin un esforç de concentració, i li contesto: «Em sembla una bona planificació, Pili». I ella marxa tota contenta: l’amo ha estat magnànim. Salari emocional: no costa res i fidelitza molt.

D’aquí un mes faré quaranta-tres anys. Estic més en forma que molts joves de vint-i-cinc que s’ofeguen pujant una dotzena d’esglaons. Cal moure’s, sempre ho dic. No t’aturis, ja descansaràs quan siguis mort. Sé que hi ha molta conya amb això de sortir a córrer amb el mòbil ple d’aplicacions per escoltar música, mesurar els quilòmetres, calories cremades, temps invertit… Però si surts a córrer tot sol, bé hauràs de competir contra algú. Contra tu mateix. Supera’t.

La notificació d’un correu-e nou. Un altre bon motiu per dur el mòbil a tot arreu. Sempre preparat, sempre connectat. Good news: la confirmació d’una sessió que hauré de fer a l’Institut Municipal de Formació i Activitat. Traducció: 2.500 euros per dues hores de xerrada. Pasta pública. No sóc pas cap gourmet en qüestió de diners, és a dir, mai els faig escarafalls. Zero discriminació, visca el lliure trànsit de capital. Ara, he de reconèixer que els diners públics tenen un no sé què especial. Són tan fàcils de guanyar, que a voltes penso que és indigne. Però em passa ràpid.

Les sessions col·lectives requereixen les qualitats de l’antic art dels comediants. Una dosi d’emoció, uns acudits aquí i allà, i quatre llocs comuns expressats amb certa gràcia que facin sentir a tothom més intel·ligent. «Ah clar, jo també ho penso, això». En canvi, les sessions individuals són molt més exigents. Primer, perquè qui se les pot pagar no es deixa aixecar la camisa amb facilitat. Càrrecs mitjans, executius. No han arribat a on són gràcies a la seva credulitat o bonhomia. Segon, perquè un cop has fet coaching una dotzena de cops, tot esdevé molt avorrit. En teoria, per tal que jo pugui fer-li coaching a algú, he de poder assumir l’objectiu que la persona vol assolir. No ha d’anar contra la meva moral. Però no ens enganyem: ningú no et contracta i et deixa anar: «Miri, vull matar el meu ceo». Tothom persegueix més o menys les mateixes pastanagues. «Vull demanar un augment de sou, perquè penso que me’l mereixo però no sé com afrontar-ho». «Dirigeixo un equip i vull que rendeixin més (aka esprémer-los més) sense desmotivar-los». «Els meus companys s’aprofiten de la meva feina». I jo: «Primer has de visualitzar la situació». Em fan venir ganes de badallar.

«Senyor, avui he pensat que podria rentar les cortines del saló i del dormitori del nen. I de dinar, li vindria de gust una espatlla de xai al forn i per acompanyar-la unes mongetes verdes amb tomàquets de l’hort fregits?». Posat d’examinar altres opcions que no m’importen una merda. «Perfecte, Pili, però no oblidis mirar l’extractor de la cuina. Fa un soroll estrany i potser és el greix que s’hi acumula». Reforç positiu, as usual, però cal recordar qui manté ferm el rumb del timó.

Una dutxa i al despatx. A treballar. Cal preparar la sessió a l’IMFA És una activitat dirigida a beneficiaris d’un programa de fons europeu per a aturats de llarga durada. Perceptors de la renda activa d’inserció, o de la renda mínima. Addictes al subsidi. Carn per al populisme. Gent que ha descavalcat del món laboral i ara no sap trobar ni el cul sobre el què seuen. Ja m’he empescat un títol amb ganxo: «Muntar de nou el cavall: l’impuls actitudinal». Això és productivitat. I no són ni les deu!

2. Muntar de nou el cavall

Totes les cadires de la sala de formació de l’IMFA eren ocupades quan en Ferran Capell hi va entrar. Baixar a ciutat l’estimulava. Va guaitar el públic que l’esperava. Una trentena de persones entre els quaranta-cinc i els seixanta anys, amb cares de nul interès per res del què els envoltava. Eren allà per obligació. Per no perdre els quatre-cents i escaig euros amb els quals malvivien. En Ferran es va presentar: «Avui us endureu d’aquí un xute d’energia». En sentir-ho, en Marc Vilalta, que malgrat arribar d’hora s’havia assegut a les darreres files, es va voltar cap el paio que seia al seu costat, i li va dir entre dents: «Quin flipat».

A continuació, en Ferran va proposar una ronda de presentacions de tots els assistents. «Us vull conèixer, vull personalitzar tant com pugui el meu missatge». El coach no hagués canviat ni una coma de la seva exposició si un dels presents hagués confessat que era Jesucrist retornat a la terra. Uns tres quarts d’hora després (en Ferran sentia com s’omplia, minut a minut, la guardiola dels 2.500 euros), s’havia dibuixat un perfil del seu auditori. Gent que s’havia guanyat més o menys bé la vida, però que amb l’esclat de la crisi havia estat arrossegada a un fangar del que no en sortirien. Molts d’ells sense estudis de cap mena. Sense coneixements informàtics, ni idiomes. Sense esperança. Havien passat de tenir quinze dies de vacances a no pagar la hipoteca i perdre la casa. De demanar cita al taller del cotxe a demanar-la a l’assistent social. De permetre’s algun caprici al supermercat a fer cua al banc d’aliments del barri.

«Hi ha gent que brilla. Sí, segur que tots coneixeu algú que brilla», en Ferran marcava el ritme amb una força impostada, com si recités un poema. «I què ho fa, que una persona brilli? Els estudis? Els idiomes? Potser la roba que vesteix?». Silenci expectant, que una dona amb raspera a la gola va esguerrar: cof, cof. «No, el que les fa brillar és l’actitud. L’actitud és el motor més potent. L’actitud multiplica. Si heu d’escollir entre l’actitud i els idiomes, o l’actitud i un certificat de professionalitat, trieu sempre l’actitud».

«Doncs a les entrevistes de feina sempre em diuen que tinc bona actitud, però que els hi cal algú que parli en anglès, o que sàpiga fer servir el fotut Excel», va interrompre una veu des del fons de la sala. En Marc, divorciat, pare d’una criatura i que havia estat oficial de primera a la construcció, ja n’havia tingut prou, de sentir bajanades.

«Un treballador és la suma d’aptituds i d’actitud. L’ideal és tenir-ho tot».
«A mi no em cal tot. Jo ara em conformo amb trobar una feina». Tot d’una, una esquerda per on es van filtrar més i més veus: «Ah, clar, i jo!», «I tant, una feina digna»,…

4. La incapacitat d’assumir responsabilitats

Aquestes putes rondes! En vint minuts he avançat cent metres. Definitivament, he de fer forat en el coaching de la transformació cultural de les empreses. Allà és on hi ha el business. I si els managers de recursos humans s’enganyen, com a poc no ho faran per obligació. No com aquesta colla d’arreplegats vestits de xandall com si sempre fos diumenge, que només es preocupen per passar el plateret un cop al mes per a rebre quatre monedes de l’estat. Aneu a cagar.

Aquí ningú no es responsabilitza de les seves decisions. Vas decidir treballar a la construcció i no treure’t l’eso? Vas deixar els estudis per fer de cambrera i així guanyar diners? Doncs ara no ploris. No sóc un fill de puta. Jo també les he passat magres, sé què és estar enfonsat. Amb la crisi em van acomiadar de l’empresa on era. Però d’això fa deu anys, collons. Quan em van fer fora, havia de triar: arrossegar-me o apostar per mi. Cal moure’s sempre. Vaig demanar diners prestats als pares per fer un MBA, i abans que passés un any, ja estava pencant en un sector totalment desconegut. I sis anys després, vaig decidir certificar-me com a coach. Estava fart de treballar per als guanys d’altri. Sóc l’amo de les meves decisions, aquesta és la meva llibertat.

Els he explicat: «Heu de cuidar el networking: en aquesta vida els contactes ho són tot». I el hater de la darrera fila: «Al meu barri tinc contactes que m’aconseguirien un Iphone X per cent euros, però tampoc no saben on trobar-me feina». Quina gràcia. Doncs sí, t’has de treballar els contactes. O potser a mi em ve de gust jugar cada dijous a la tarda a l’esquaix? Però allà s’hi ajunten uns quants que remenen les cireres. Executius, directors, gerents. Així em vaig assabentar que l’IFMA buscava un coach. Els contactes parlen de tu. I els meus diuen que no em tocaran la moral uns perdedors de llarga durada.

4. Jugar un paper actiu davant de les circumstàncies del destí

El servei era programat a les dotze en punt. Però un quart més tard continuaven arribant al tanatori cotxes d’alta gamma dels quals baixaven persones amb pinta de pixar molt alt. Saludaven la Isabel, que en el paper de vídua plorava amb cara de no entendre res: «Encara no m’ho crec. Va sortir a córrer com cada matí, i ara….». En Ferran havia estat trobat mort amb quatre ganivetades. La policia treballava amb la hipòtesi del robatori: l’home es va resistir i de resultes el van matar.

Quan la cerimònia era a tocar del final, en Tomàs Sans, un dels millors amics d’en Ferran, va pronunciar uns emotius mots en la seva memòria. Les darreres paraules van fer que a més d’un li vinguessin ganes de pixar-se de riure, però com el moment era tan greu i l’orador es mostrava tan solemne, se les van fer a sobre. «No ha estat assassinat. En Ferran simplement s’ha adaptat el millor possible a les seves noves circumstàncies: un tall a la jugular. Sempre defugia el paper de víctima. Odiava la passivitat. Però ara és mort, ja pot descansar. És el seu llegat. Respectem-lo».

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Sociòleg i escriptor. Ha col·laborat amb els mitjans La Directa i la Jornada com a corresponsal a Madrid, on viu des del 2013.

 

Comentaris

Ja descansaràs quan siguis mort

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.