El 21 de maig de 2025, després d’anys de denúncia del moviment de solidaritat amb Palestina, el govern de la Generalitat de Catalunya va decidir tancar l’oficina de promoció empresarial (ACCIÓ) que tenia a Tel Aviv, Israel.

Immediatament, Jordi Coma, el portaveu del grup d’extrema dreta Aliança Catalana, apareixia en roda de premsa parlamentària criticant la decisió, acompanyat de Sílvia Orriols desplegant una gran bandera israeliana.

Aquest no ha sigut el primer posicionament d’Aliança Catalana vers el suport explícit a l’Estat d’Israel, inclús durant el seu genocidi televisat a Gaza. I Aliança Catalana tampoc és un rara avis entre l’extrema dreta internacional pel que fa a aquest posicionament.

Però per què l’actual extrema dreta, que prové del fil històric dels feixismes europeus del segle XX, responsables de la persecució jueva i de l’holocaust, s’ha erigit en defensora d’Israel.

Israel covertit en causa de l’extrema dreta internacional: islamofòbia, conservadorimse, capitalisme

El gener de 2025, com a part de la campanya electoral a la cancelleria alemanya, el multimilionari Elon Musk va entrevistar a la xarxa X a Alice Weidel, candidata per l’ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD). Aquesta formació, seguint el fil conductor de l’extrema dreta europea contemporània, ha fet bandera de culpabilitzar la població migrada i les suposades laxes polítiques migratòries de les problemàtiques socials, avivant la islamofòbia com a element de xoc i conflicte racista cultural.

A l’entrevista, Weidel va afirmar el seu suport inequívoc a l’existència d’Israel, i va exposar que la seva formació era l’única protectora dels jueus a Alemanya. Al parlar de Hitler, va destacar les diferències de la seva organització vers al màxim dirigent nazi per ser aquest un «antisemita» i un «socialista» (en relació amb els impostos i la nacionalització d’empreses), i va definir AfD com una organització «conservadora llibertària» (en el sentit liberal del terme).

Hi ha doncs tres elements importants: islamofòbia com a xoc de civilitzacions; conservadorisme com a font de discriminació social i necessitat de control social (adaptable a qüestions migratòries, nacionals, de gènere…); i un ideari econòmic profundament capitalista que cada cop requereix més mecanismes d’explotació i necessita anul·lar la capacitat de lluita i resistència de les esquerres. Aquests tres elements contribuiran enormement a què els grups d’ultradreta europeus i internacionals hagin passat a convertir-se en els màxims defensors de l’Estat d’Israel, i en conseqüència, del genocidi que està perpetrant contra el poble palestí.

Israel, el portavions de l’imperialisme ianqui durant la guerra freda

La situació de l’Estat colonial d’Israel, enmig d’un seguit d’estats àrabs recentment independitzats,  alguns d’ells amb fortes tendències sobiranistes i socialistes, i a l’epicentre petrolier mundial, va fer que el govern dels Estats Units, sobretot a partir de la Guerra dels Sis Dies de 1967, decidís fermament convertir-lo en el principal aliat a la zona.

Fou així com es convertí en la definició de la famosa frase «Israel és el major portaavions estatunidenc, és insubmergible, no porta soldats estatunidencs i està ubicat en una regió crítica per a la seguretat nacional dels Estats Units», atribuïda al secretari d’Estat estatunidenc Alexander M. Haig, durant el mandat de Ronald Reagan.

Ben aviat, a part de convertir-se en el màxim agent desestabilitzador de la zona, també es va convertir en un gran laboratori per al tràfic d’armes i mercenaris que ajudaria el govern dels Estats Units a alimentar les dictadures de dretes i la guerra bruta contra les esquerres durant la segona meitat del segle XX.

Israel, degut a la seva situació d’estat en expansió en ocupació militar permanent, es va especialitzar en la indústria militar, i en promoure que les seves armes estaven «provades en combat», una etiqueta molt preuada en el món de la indústria armamentística i la guerra.

A partir dels anys ‘70 es va convertir en un proveïdor destacat d’armament per a les dictadures llatinoamericanes, sovint fent de pont per desviar crítiques cap al govern dels Estats Units per la seva implicació en els cops d’estat i dictadures.

A mitjans dels anys ‘80 apareix com a pont pel tràfic d’armes de l’escàndol de l’Irangate. Quan durant la guerra Iraq-Iran, Estats Units formalment aportava ajuda militar a l’Iraq, i de forma clandestina en venia a l’Iran per seguir avivant el conflicte i perjudicar els dos estats. Amb els beneficis finançava els paramilitars de la contra nicaragüenca, que es dedicaven a desestabilitzar la revolució i el govern sandinista.

També s’ha acusat l’Estat d’Israel de proporcionar entrenament a grups paramilitars colombians que van protagonitzar grans massacres durant els anys ‘80 i ‘90 per eliminar els grups d’esquerres. Israel es va acabar convertint en el gran assessor en matèria de contrainsurgència del govern ultradretà d’Álvaro Uribe a principis dels 2000.

Als continents africà i asiàtic s’hi reprodueixen casos similars. Des del proveïment armamentístic a la dictadura de Suharto d’Indonèsia fins al proveïment i assessorament a les dictadures de Mobutu i Kabila al Congo, aquesta última relacionada amb el negoci dels diamants, contribuint a fer que Israel sigui un dels majors exportadors mundials d’aquest mineral de luxe sense tenir-ne cap jaciment. La seva presència a l’Àfrica també va destacar per convertir-se en el gran subministrador d’armes al règim de l’apartheid de Sud-àfrica, sobretot durant l’embargament decretat per l’ONU el 1977.

D’aquesta manera, malgrat la visió «socialista» que Israel mantenia pel seu model de colonialisme a partir dels kibbutzs, el seu posicionament geopolític de suport a l’imperialisme estatunidenc i la seva estreta relació amb les dictadures de dretes de la segona meitat del segle XX van aproximar-lo a l’espectre ideològic neofeixista internacional. I a partir dels anys ‘90, amb l’acceleració dels processos de privatització, definitivament va deixar el projecte dels kibbutzs del «socialisme racista» com a simple element del folklore museístic.

La doctrina del xoc de civilitzacions i l’aliança islamòfoba

La fi de la Guerra Freda va portar a un breu interregne de la «guerra contra les drogues» com a excusa per a les intervencions estrangeres del govern dels Estats Units. Fins que va aparèixer la doctrina del «xoc de civilitzacions». A partir de l’anàlisi del politòleg estatunidenc Samuel Huntington de principis dels anys ‘90, la idea era presentar el món dividit en grans zones vinculades a una o altra «civilització», assumir que el conflicte entre aquestes era inevitable, i generar un sentiment d’unió entre la «civilització occidental» (bàsicament els estats de l’OTAN a excepció de Turquia i alguns estats de l’Europa de l’Est) en contraposició al salvatgisme i la deshumanització de les altres. Les famoses declaracions de Josep Borrell, aleshores «Comissari per a una Europa més Forta en el Món», comparant Europa amb un «jardí» davant la resta del món que era com una «jungla», encaixen a la perfecció amb aquest plantejament.

A la pràctica, fou una cobertura ideològica perfecta per seguir imposant arreu del món les polítiques econòmiques beneficioses per les empreses de matriu estatunidenca i dels seus aliats, i justificar el manteniment dels centenars de bases militars arreu del planeta. 

Entre aquestes «civilitzacions» s’hi trobava la «islàmica», que comprenia tota la zona del Sahel i el nord d’Àfrica fins al Pakistan.

L’islamisme polític era un fenomen que durant la Guerra Freda el govern dels Estats Units s’havia cuidat d’alimentar econòmicament i armamentísticament. Sobretot a través del seu històric aliat, la monarquia islàmica de l’Aràbia Saudita. Li servia per desestabilitzar els estats de tendència sobiranista i socialista, que bé podien aliar-se amb l’URSS o potenciar l’espai dels «països no-alineats», que qüestionaven les desigualtats econòmiques imposades per l’imperialisme estatunidenc i europeu.

Amb la guerra de l’Afganistan de principis dels anys ‘80 van aconseguir alimentar una autèntica «internacional jihadista», d’on en van sorgir figures com la d’Osama Bin Laden, aleshores qualificat de «guerrer per la llibertat» per la premsa estatunidenca.

Un cop finalitzada la Guerra Freda, aquests grups s’havien fet forts amb diferents ramificacions,  sectors i tendències a diversos estats de predomini social musulmà, i evidentment mantenien una agència pròpia. Pels estrategs de la Casa Blanca es van convertir en elements de doble ús.

Per una banda, i sobretot a partir dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 i l’inici de la «guerra contra el terror» del govern Bush, van servir d’excusa per criminalitzar tot el «món musulmà», centrant-se en els estats àrabs i l’Iran. I així, mitjançant la por a aquests grups, aconseguir un suport social als Estats Units i Europa per a qualsevol intervenció a la zona de l’Orient Mitjà rica en petroli. Les invasions de l’Afganistan i l’Iraq en són un exemple, amb la paradoxa que el govern iraquià liderat per Saddam Hussein no era promotor de l’islamisme polític, sinó que el reprimia.

I aquí el doble ús. Mentre s’utilitzava l’espantall del terrorisme islamista per avivar la doctrina del xoc de civilitzacions i fer-nos creure que la «civilització occidental» era incompatible amb la «civilització musulmana», se seguia recolzant i finançant faccions de l’islamisme polític fonamentalista en funció de quin tipus de govern es volia desestabilitzar. Tal com van fer a Líbia o Síria. I així, en un determinat moment es feia campanya propagandística contra la incompatibilitat de l’islamisme de l’Iran amb els valors dels estats occidentals, mentre s’obviava l’integrisme islamista de les petromonarquies del Golf per tal de fer-hi negoci i mantenir un contrapès geopolític a la regió.

Aquest «xoc de civilitzacions» va recordar l’element de les croades en l’imaginari dels nous grups d’extrema dreta, molts dels quals eren incapaços de ser acceptats per la societat degut a un ampli consens social antifeixista post Segona Guerra Mundial. I els donava una nova oportunitat de créixer. Davant els greuges de les crisis de la globalització neoliberal buscaven alimentar un patrioterisme racista per generar comunitats d’odi que enfoquessin el seu malestar altre cop cap al dèbil, en lloc de cap als grans magnats de les corporacions multinacionals, alguns dels quals eren grans contribuïdors a les seves arques.

A semblança del que va succeir al període dels anys ‘20 i 30 del segle XX al continent europeu, el seu ideari i projecte actualment encaixa amb aquesta nova fase del capitalisme imperialista. El sorgiment de noves potències mundials disposades a disputar amb les mateixes armes l’hegemonia dels Estats Units i la seva comparsa europea, ha provocat la necessitat de recórrer al xovinisme social enquadrat en el «xoc de civilitzacions», i a cercar en certa manera, i amb les contradiccions que suposa dins la burgesia, el replegament de les empreses amb els seus estats en aquesta competitivitat mundial.

El xovinisme social al continent europeu ha quallat amb l’estigmatització de la població migrada dels estats del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Donant lloc a una islamofòbia que serveix de cobertura per reclamar mantenir una part important de la població en situació d’exclusió social. Fet que assegura a les empreses la disponibilitat d’una mà d’obra vulnerable en època de crisi econòmica i de replegament de les empreses cap als seus estats.

És l’estigmatització i la «por al diferent» que històricament ja havíem viscut entre la població del camp emigrada a les ciutats. Conservant encara expressions com «no facis el pagès», i que havia servit perquè la revolució industrial pogués utilitzar mà d’obra barata per enriquir els «prohoms de la pàtria». La mateixa que identificava els «xarnegos» que van servir de mà d’obra barata pel «desarrollismo» franquista i de la transició com a «no integrats», i dificultava la unió obrera contra els explotadors. O l’exemple d’Alemanya en aquesta mateixa època, on es discriminava els treballadors catalans, castellans, andalusos, gallecs… que eren acusats de vagar per l’espai públic, de violadors i de tots els mals.

Ara, amb una migració provinent en gran part del nord d’Àfrica, empesa per diferents motius molt vinculats a l’imperialisme, i imprescindible per mantenir una piràmide poblacional jove i disposar de mà d’obra, la islamofòbia, amb el xoc de civilitzacions, en pren el relleu.

És una islamofòbia que s’aferra a aquest assenyalament vinculat a la religió islàmica i al «món islàmic», però que posa en el mateix sac a tota una comunitat migrada, independentment de les seves creences. Igual que la persecució jueva de l’època nazi, que independentment del sentiment de pertinença nacional o cultural al judaisme laic o religiós de les persones, obligava a dur i a patir d’aquesta etiqueta a tot un grup social per motius d’ascendència sanguínia, per tal de facilitar la seva segregació i posterior extermini.

I és aquí on rau la importància de l’Estat d’Israel com a referent per a les organitzacions d’extrema dreta. Israel passa a convertir-se del cabàs on abocar una població jueva perseguida a Europa i molesta, a la punta de llança de la nova creuada occidental contra el «món musulmà».

A més, en el marc d’aquest nou model de capitalisme imperialista, Israel apareix com a model d’estat replegat en si mateix. Desobeeix qualsevol llei internacional molesta pels seus interessos, deshumanitza amplis sectors de la població i en vulnera els seus drets fins al punt de generar camps de concentració i efectuar un genocidi. També és capaç de fer ús de la força militar pel seu expansionisme territorial i per atemptar contra estats, individus o organitzacions fora de les seves fronteres. I tot, mantenint-se en l’òrbita del «món occidental» i situat en una condició bèl·lica enmig d’un dels grans epicentres del «món musulmà».

Fins als anys de la Primera Intifada palestina (1987) l’hegemonia de la resistència armada palestina l’havien tingut grups nacionalistes seculars i grups socialistes. El creixement dels grups islamistes palestins, com Hamàs, en el seu inici foren tolerats per l’Estat d’Israel precisament per debilitar aquests grups hegemònics de la resistència palestina.

A la Segona Intifada palestina d’inicis dels ‘2000 l’organització islamista Hamàs ja se situa com a principal grup de la resistència, aprofitant el descrèdit d’una Autoritat Nacional Palestina convertida en una mena de gestoria de la misèria a Gaza i Cisjordània, amb múltiples casos de corrupció i incapaç de fer front a l’ocupació israeliana. Amb unes esquerres debilitades pel context internacional, les divisions internes, i la repressió israeliana i d’estats còmplices contra les seves bases i els seus dirigents. 

Aquesta Segona Intifada coincideix amb els anys de la «guerra contra el terror» del govern Bush i en la croada mundial contra el «terrorisme islamista», en sintonia amb la doctrina del «xoc de civilitzacions». És aleshores quan Israel va modulant el seu racisme tradicional enfocat cap als palestins per la seva condició ètnico-nacional àrab, cap a un racisme que cada cop identifica més els palestins amb elements de racisme cultural-religiós (islamofòbia).

La islamofòbia també li serveix d’arma geopolítica, per convèncer a la comunitat internacional del perill que suposa l’estat de caràcter islàmic de l’Iran i l’organització islamista libanesa Hezbol·là, dos dels principals actors de l’anomenat «Eix de la resistència» que enfronta tant l’expansionisme israelià com les intervencions imperialistes dels EUA a la regió.

Israel esdevé a ulls del discurs imperialista i islamòfob com «el guerrer que s’enfronta tot sol a la barbàrie del món islàmic». Tot i l’aliança cada cop més ferma d’aquest amb petromonarquies islàmiques del Golf Pèrsic, com és el cas dels Emirats Àrabs Units, amb l’acord de cooperació firmat per la Borsa de Diamants d’Israel i la Borsa de Diamants de Dubai en el marc dels Acords d’Abraham de setembre de 2020. Malgrat que aquí tendim a posar dins del mateix sac tot el «món islàmic», vinculant-lo amb els grups fonamentalistes en general, aquest és molt divers i en el seu si també s’hi desenvolupen lluites entre sectors motivades per diferències nacionals, religioses, geopolítiques…

Els congressos de la internacional feixista: units contra l’amenaça islamista i les esquerres

El matí del dissabte 18 de maig de 2024, el president argentí Javier Milei, de viatge no oficial a l’Estat espanyol, acudia a l’ambaixada argentina per mantenir una trobada amb empresaris espanyols, amb la presència d’Antonio Garamendi, president de la patronal. Es tractava de transmetre’ls les oportunitats de negoci que s’obrien per a les empreses espanyoles gràcies a la desregulació de l’economia argentina i la imminent venda de nombroses empreses públiques.

Per a un capitalista, els negocis són el primer, i més quan s’aproxima una nova oportunitat com en l’era de les dictadures o en l’era dels governs dretans de les privatitzacions dels anys ‘90.

L’endemà, 19 de maig de 2024, Milei acudia a la trobada ideològica. VOX organitzava un congrés a les portes de les eleccions al Parlament Europeu, on degut a les invitacions de líders internacionals se l’havia denominat com a «internacional feixista».

A part de Milei hi van acudir Marine Le Pen, líder de l’ultradretana Agrupació Nacional (hereva del Front Nacional francès); Giorgia Meloni, presidenta ultradretana d’Itàlia i líder del partit nostàlgic del feixisme de Mussolini Fratelli d’Italia; André Ventura, líder del partit ultradretà portuguès Chega; el xilè José Antonio Kast, fill d’un oficial de l’exèrcit nazi i líder de l’ultradretà Partit Republicà; Viktor Orban, primer ministre ultradretà d’Hongria; Mateusz Morawiechi, ex primer ministre ultradretà polonès; i Matt Schlapp, president del lobby conservador estatunidenc American Conservative Union.

Tots ells van escoltar i aplaudir a un altre convidat especial: Amijail Chikli, Ministre d’Assumptes de la Diàspora i de Combat contra l’antisemitisme d’Israel. Membre del partit Yamina, una coalició d’organitzacions de dreta i extrema dreta israeliana que com a principis mantenen l’oposició a la creació d’un estat palestí i a qualsevol retirada dels territoris que ells anomenen «Terra d’Israel», així com treballar per desenvolupar assentaments «a tot el país».

VOX va destacar la presència de Chikli al seu congrés com el «compromís de VOX amb Israel davant la gran amenaça que Hamàs suposa per a tota la comunitat internacional». Una clara referència a convertir la lluita d’Israel en croada, en causa internacional.

En el seu discurs aplaudit, Chikli va exposar que «Israel no té cap altra opció que lluitar i guanyar pel bé dels seus fills i del món lliure». Una altra al·lusió a la internacionalització de la lluita d’Israel, aquest cop amb referències («món lliure») extretes de la nomenclatura de l’imperialisme estatunidenc i europeu de la Guerra Freda per oposar-se al comunisme.

El mateix Amijail Chikli, com a ministre, fou qui organitzà la Conferència Internacional sobre la Lluita contra l’Antisemitisme a Jerusalem, el passat mes de març de 2025.

Una conferència que aixecà una mica de polèmica en alguns mitjans degut a l’assistència en aquesta de Jordan Bardella, líder del partit ultradretà francès Agrupació Nacional, i Marion Marechal, neta del fundador del Front Nacional Jean-Marie Le Pen, conegut negacionista de l’Holocaust.

Davant d’aquestes polèmiques Chikli, en declaracions a Euronews va exposar el següent: «Crec que si ens fixem en l’amenaça real i en la principal amenaça, veurem que aquesta prové de l’islamisme radical. I, per tant, aquí podem tenir aliats mutus amb els qui en el passat no hi vam treballar». «Però fixin-se bé, qui fa declaracions contra Hamàs? Qui fa declaracions contra l’islam radical? Qui fa declaracions contra les decisions de la Cort Penal Internacional contra el nostre primer ministre i la ministra de Defensa? Aquests són Bardella, Marine Le Pen, aquests són els nostres aliats a Europa. La nova realitat és així».

Bardella, en declaracions al Jerusalem Post abans de la conferència va exposar el que va descriure com el nou front de lluita contra l’antisemitisme en el segle XXI: «Aquest ressorgiment prové de dos fenòmens contra els quals lluito: el fonamentalisme islamista i el seu millor aliat actual, l’esquerra radical francesa».

Benjamín Netanyahu va declarar que l’antisemitisme estava creixent a les capitals europees, a la premsa occidental, a les xarxes socials i a les universitats d’elit dels Estats Units, i en va culpar al que ell va anomenar «una aliança sistèmica entre l’esquerra ultraprogressista i l’islam radical».

És curiosa la similitud amb el discurs del nazisme, qui també buscava mostrar la unió entre el seu enemic polític i de classe (les organitzacions d’esquerres) i el seu enemic cultural-racial (la comunitat jueva) per tal de justificar millor la seva repressió

Israel com a màxim exponent de la segregació i el control social basat en criteris racials

Tornem a la causa que abanderen les diverses famílies de l’extrema dreta, sobretot l’europea i estatunidenca: l’enfocament del malestar social cap al racisme vers les persones migrades pobres.

Aquest enfocament no duu ni busca la desaparició de les migracions. Ni a la dreta ni a l’extrema dreta li interessa això. Les migracions són imprescindibles per rebre mà d’obra abundant i barata.

Però sí que duu a fomentar l’estigmatització cap a grups socials d’origen migrant. A la por i al rebuig cap a aquests grups, de forma que en pugui justificar l’exclusió. Mantenir un grup en situació d’exclusió social el converteix en vulnerable. I la vulnerabilitat duu a l’acceptació de condicions d’explotació laboral, sexual, desigualtat, semi-esclavitud…

Al mateix temps, la situació de vulnerabilitat i el menyspreu social porta a comportaments i esclats antisocials. Els quals poden servir als grups d’extrema dreta per seguir estigmatitzant el col·lectiu.

Si estigmatitzem un grup social identificant-lo per la seva procedència i el seu color de pell, el privem de treballs dignes, l’empenyem a malviure de l’economia submergida, en infrahabitatges, i quan aquest simplement fa un ús més intens de l’espai públic, o intenta sobreviure traspassant la fina línia de la legalitat imposada, se’l respon amb repressió policial i judicial, és inevitable viure esclats de conflicte social.

Aquests esclats, aquestes situacions, són el casus belli per a l’extrema dreta, i així alimenta els seus discursos d’odi a les xarxes, als grups de veïns, a les institucions… Li serveix per construir el seu relat del xoc de civilitzacions. Perquè si aconsegueix convèncer de que es tracta d’un xoc de civilitzacions pot agrupar al seu entorn una comunitat identificada amb els valors que ells identifiquen de la seva civilització: conservadors, amb un patrioterisme racista, inclús utilitzant qüestions de gènere quan li convé remarcant la nacionalitat de violadors a conveniència. I pot fer que aquesta comunitat primer senti rebuig i després por cap a aquest altre grup que identifiquen com d’una altra civilització.

Davant el rebuig i la por s’ofereix control social i repressió. S’ofereix més policia, enduriment de penes judicials, militarització dels carrers… I aquí torna a aparèixer Israel.

El «provat en combat» que tant li serveix per vendre les seves armes provades contra els palestins, també és una etiqueta per la seva especialització en sistemes i tecnologia de repressió i control social.

La construcció del Mur de la vergonya a Cisjordània l’any 2002 o el bloqueig de la Franja de Gaza des de l’any 2006 l’ha especialitzat en sistemes de control fronterer. La introducció de colònies enmig de territori i població palestina, inclús tocant casa per casa com a Hebron o Jerusalem, l’ha especialitzat en tècniques de control social dins de ciutats.

És per això que trobem contractes multimilionaris amb empreses israelianes en els nous murs fronterers del segle XXI com les tanques de separació entre Mèxic i Estats Units, o en la venda de drons de videovigilància.

El juny de 2019, el mercader de la guerra Elad Aharonson, aleshores gerent general de la divisió Istar de l’empresa armamentística israeliana Elbit Systems, es vanagloriava d’haver venut el servei dels seus drons Hermes 900 per al patrullatge marítim de l’Agència Europea de la Seguretat Marítima de la Unió Europea. El primer destí d’aquests drons, on foren «provats en combat» fou la Franja de Gaza, on no només van desenvolupar serveis de vigilància vinculats a posteriors accions de l’exèrcit israelià, sinó que també foren utilitzats com a bombarders. En les operacions militars israelianes de 2014 sobre la Franja de Gaza es calcula que 164 nens van ser assassinats pels atacs de drons.

Elad Aharonson actualment és president de la multinacional minera israeliana ICL, amb uns honoraris que podrien rondar el milió i mig de dòlars, part dels quals provenen del negoci que fa ICL a les mines de potassa del Bages.

També són coneguts i denunciats els múltiples contractes que l’Estat d’Israel i empreses israelianes mantenen amb empreses de seguretat i cossos policials (inclosos els Mossos d’Esquadra) per assessorament i material antiavalots. Amb el mateix eslògan: el privilegi de provar totes aquestes tàctiques i artefactes contra una població desprotegida de qualsevol dret.

A tota aquesta tecnologia del control social i la repressió se li suma un factor molt important. Israel, degut a la seva condició d’estat colonial en situació d’ocupació militar, s’ha especialitzat en la segregació de la població sota criteris racials. Des de sistemes d’identificació, legislació, accés al treball i l’habitatge, carreteres, ús de recursos hídrics…

La ONG Adalah, que es dedica a defensar els drets dels àrabs a Israel, el 2021 va presentar una base de dades que incloïa més de 65 lleis israelianes considerades com a discriminatòries cap als palestins que vivien dins del propi Estat d’Israel. 

Encaixa a la perfecció amb el model de ciutats que pretén gestionar l’extrema dreta. Ciutats segregades, barris segregats, escoles segregades. Negació d’accessibilitat a drets bàsics iniciada a través de l’exclusió del padró. Amb un control absolut sobre la població més depauperada, més estigmatitzada. Per tal que pugui servir de mà d’obra barata però que no molesti al seu model conservador de societat. I l’inici és la segregació ètnica, de «civilització», molt efectiva també per trencar la solidaritat de classe, imprescindible per combatre l’explotació i la desigualtat social. Però també pot ser utilitzada per una segona capa de segregació social. Separar barris rics i barris empobrits. És el cas del Brasil, qui ha contractat serveis israelians tant per l’entrenament com per la renovació bèl·lica de la Policia Militar i l’Exèrcit en relació amb les seves intervencions a les faveles, així com sistemes de vigilància.

Del control social i la segregació a la deportació: la llei antiinfiltració

Els estats de la Unió Europea tenen un llarg historial en polítiques d’excepció per al tracte i la repressió vers les persones migrades, des dels centres d’internament per a estrangers fins a les deportacions en calent. Però semblaria que Israel també pot representar una mena d’avantguarda en aquest sentit.

Segons la Llei antiinfiltració de 1954, qualsevol persona que entri irregularment a Israel, inclosos els sol·licitants d’asil, es defineix com a “infiltrat” i pot ser detinguda automàticament.

Les condicions dels detinguts sota aquesta llei han anat variant al llarg dels anys, i el desembre de 2017 el parlament israelià va aprovar una modificació de la llei per efectuar deportacions forçades. En els anys 2017 i 2018 Israel obté diferents acords amb Ruanda per a deportar-hi milers de migrants i sol·licitants d’asil d’origen africà.

Un clar antecedent de les posteriors polèmiques en la deportació de migrants cap a tercers països per part d’estats europeus i dels Estats Units del govern Trump.

El desembre de 2023, el govern britànic liderat pel conservador Rishi Sunak (fill i net de migrants asiàtics-africans) acorda amb el govern ruandès la possibilitat de deportar-hi migrants il·legals independentment de la seva procedència.

Uns mesos abans, el govern italià de Meloni havia acordat amb Albània obrir centres en territori albanès on recloure migrants il·legals des d’Itàlia.

El maig de 2025 la Comissió Europea va proposar una reforma per facilitar la deportació de migrants cap a tercers països. El comissari europeu de Migració, Magnus Brunner fou qui defensà la proposta. Brunner també rebé l’encàrrec de liderar la lluita contra l’antisemitisme dins de la Comissió Europa per part de la seva presidenta Ursula von der Leyen.

Magnus Brunner és membre del catòlic i conservador Partit Popular d’Àustria, partit que amb la presència del mateix Brunner el 15 de maig de 2025 va organitzar un cicle de conferències al Parlament austríac titulat «Extremisme a Europa: l’antisemitisme i l’islam polític, el caldo de cultiu del terror de demà».

L’acceptació de la deportació de persones cap a països on no tenen cap vincle va calant entre breus escàndols. I un cop s’aconsegueix deshumanitzar un grup social a tal nivell que se’n pugui tractar els individus d’aquesta manera, la fórmula es pot anar ampliant.

El 8 de novembre de 2024 el parlament israelià va aprovar una llei que li permet deportar a familiars de persones condemnades per cometre o donar suport a actes de terrorisme. Incloent com a tals missatges públics «d’elogis, simpatia o foment entorn un acte de terrorisme o cap a una organització terrorista».

El juny de 2024 un comunicat de l’UNRWA (Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient) denunciava que funcionaris israelians estaven caracteritzant l’Agència com a «organització terrorista que fomenta l’extremisme».

El boicot al genocidi a Palestina és el boicot a Israel. El boicot a l’extrema dreta internacional és el boicot a Israel

Israel, doncs, és un laboratori perfecte de segregació, repressió i control social. Un model perfecte per emular una societat racista on fer desaparèixer la lluita de classes i escudar-se en l’enemic comú del xoc de civilitzacions. Per emular un capitalisme de l’apartheid, especialitzat a explotar població catalogada i tractada com de segona categoria de forma institucional. I disposant d’un sistema de control social i repressió policial i militar capaç d’eliminar qualsevol brot de resistència, capaç de desplaçar o d’eliminar població sobrant en ocasions determinades.

I no es tracta de les polítiques d’un govern puntual. Són les polítiques que des d’abans de la seva creació l’any 1948 han anat desenvolupant cadascun dels governs o protogoverns que han passat per les seves institucions. Doncs sense aquestes polítiques no es pot sostenir un estat basat en la colonització contínua de terres palestines.

Malauradament, el suport a l’Estat d’Israel no només ve de l’extrema dreta. La dreta i la gran majoria de la socialdemocràcia liberal o bé també li donen suport incondicional, o bé no gosen aplicar sancions ni ajudar la resistència palestina davant del genocidi.

És per això que la solidaritat amb Palestina l’hem d’assumir la classe treballadora internacional. I l’hem d’assumir com un imperatiu davant el genocidi, però també com una lluita central contra l’imperialisme i contra el creixement de l’extrema dreta. Contra la doctrina del xoc de civilitzacions. Per la unitat de classe contra tota explotació i discriminació i per l’alliberament dels pobles sota premisses antiracistes.

Una de les eines que tenim al nostre abast és la campanya internacional de Boicot, Desinversions i Sancions contra l’Estat d’Israel. Una crida palestina emulant la campanya de boicot a l’apartheid sud-africà, que ens permet transportar la lluita als nostres països, als nostres barris. Trencant la complicitat de les nostres empreses, els nostres governs, les nostres acadèmies, les nostres entitats amb el genocidi i l’apartheid israelià. Boicotejant el comerç d’armes, la multinacional ICL, els medicaments Teva, els dàtils Medjool, els convenis universitaris, els esdeveniments esportius i artístics que busquin normalitzar les relacions amb Israel…

Per això el boicot al genocidi és el boicot a Israel. El boicot a l’extrema dreta internacional és el boicot a Israel. L’alliberament de Palestina avança amb el boicot a Israel. L’alliberament de tots els pobles i l’esclafament del feixisme avança amb el boicot a Israel.