Estem creant un món en el qual tothom pot entrar, sense privilegis o prejudicis deguts a la raça, al poder econòmic, la força militar, o el lloc de naixement.
Estem creant un món on qualsevol, de qualsevol lloc, pot expressar les seves creences, sense importar com siguin de singulars, sense por a ser coaccionat al silenci o el conformisme.
Els vostres conceptes legals sobre propietat, expressió, identitat, moviment i context no s’apliquen a nosaltres. Es basen en la matèria.
Aquí no hi ha matèria. Les nostres identitats no tenen cos, així que, a diferència de vosaltres, no podem obtenir ordre per coacció física.

Extracte de la Declaració d’Independència del Ciberespai, escrit per John Perry Barlow l’any 1996

Fa no gaire vam descobrir un vell anunci[1] d’una companyia proveïdora de telecomunicacions que parlava de les meravelles que internet portaria al món: un cosmos on no hi hauria raça ni gènere i tot seria possible. La idea del ciberespai sense matèria, doncs, no era exclusiva de gent que, com John Perry Barlow, militava activament per la llibertat a la xarxa. Era més aviat un imaginari compartit entre qui va viure la dècada dels noranta amb consciència del que s’estava desenvolupant.
Han passat trenta anys des de la presentació pública de la World Wide Web. Les tesis triomfalistes sobre el futur que prometia la informàtica han esdevingut un avorrit anunci perpetu sobre una promesa revolucionària que no arriba mai. Internet ha deixat de ser aquell espai quimèric del coneixement infinit on podies ser qualsevol cosa que desitgessis, on no existien barreres ni fronteres, per ser un panòptic on consumim o som consumides.

L’internet d’avui en dia respon al context d’un món neoliberal on la informació i les dades són mercaderia i, com a tal, han de poder circular lliurement per sobre de les regulacions o, fins i tot, dels drets laborals o civils. El seu ús s’ha massificat quan la indústria ha pogut oferir interfícies fàcils, suposadament gratuïtes i il·limitades. El preu a pagar és que les plataformes extreuen dades de l’usuariat i no tenen escrúpols a l’hora d’emprar mecanismes addictius per fer que estiguem més temps a la pantalla, per així poder ensenyar-nos anuncis i guanyar més diners. Per no parlar de la vigilància permanent i el control social al qual està sotmesa la població, quan el mateix concepte de privacitat es qüestiona constantment.
A més a més, el desenvolupament tecnològic digital no sembla haver millorat les condicions econòmiques de la classe treballadora, tal com s’havia vaticinat des d’alguns sectors. Ans al contrari, han sorgit llocs de treball pràcticament mancats de drets laborals, i hi ha hagut un augment significatiu de gent donada d’alta al règim d’autònoms de la Seguretat Social. Sense deixar de banda la lògica extractiva i colonial que aplica la indústria al sud global, d’on extreu recursos naturals i plusvàlua a preus absolutament injustos. Tot plegat amanit amb la pèrdua de consciència que suposa la cultura de l’emprenedoria que tant s’ha estès en els últims anys.

En res s’assembla aquesta distopia de plataformes al ciberespai del qual parlava John Perry Barlow en la seva Declaració d’Independència. Les tecnologies que donen forma al món digital no han estat mai tan lliures i autònomes com hauria calgut per construir el pregonat somni ciberutòpic. Els inicis de la xarxa els trobem a Arpanet, un projecte conjunt entre l’exèrcit dels Estats Units i diverses universitats que va tenir lloc enmig de la lluita pels avanços científics i l’espionatge de la guerra freda. Així i tot, com diu en Jeremy Gilbert, la cerca de beneficis i el complex militar propicien el desenvolupament de la informació i la comunicació des de principis del segle XX, però aquests mai han sigut l’únic motiu o força creativa per impulsar-ne l’evolució[2]. És important recordar i reivindicar el paper que han tingut les comunitats digitals, més enllà de les empreses i els governs, a l’hora d’imaginar i posar en pràctica escenaris on experimentar formes d’expressió, relació, intercanvi de coneixement i fins i tot de producció. Sense anar més lluny, pensem en el software lliure, la Viquipèdia, els mods de videojocs, o les múltiples comunitats que van néixer a l’escalfor de la web 1.0 i 2.0, quan encara no estava gens clar que tot plegat podria arribar a reportar beneficis econòmics a la gent de carrer.

En un context capitalista, però, tot allò que no sigui construït a partir d’una idea de resistència corre el risc de ser explotat. Encara que es parteixi d’una idea de connexió cultural, d’activisme[3] o fins i tot d’oci[4], la precarietat laboral, la cultura de l’emprenedoria i l’especulació financera impulsaran la cerca de benefici econòmic a qualsevol projecte. Parlant de beneficis econòmics, cal recordar que, més enllà dels diferents models de monetització que les plataformes del BigTech s’han anat empescant (bàsicament venda de dades a tercers, espais publicitaris i subscripcions prèmium), part important de les empreses que integren l’ecosistema digital no generen beneficis reals, sinó que es mantenen gràcies a les inversions que reben com a resultat de l’especulació borsària[5].

La idea de la bombolla especulativa és especialment rellevant en el moment actual. És cert que és intrínseca al capitalisme financer i que ha acompanyat la indústria de les telecomunicacions des dels seus inicis (començant per la carrera de l’or dels semiconductors i seguint amb la bombolla de les puntcom, la de la telefonia mòbil i la dels cinc grans operadors). Ara, però, agafa encara més rellevància, ja que davant d’un món en el qual el pic dels combustibles fòssils va quedant enrere i no hi ha més terra per conquerir, els mons virtuals es presenten com les penúltimes fronteres amb què garantir el creixement etern. A Post Apocalipsis Nau, un dels programes radiofònics que considerem de capçalera per a qualsevol persona que estigui fascinada per la tecnologia però sigui crítica amb ella, sentíem a dir que la nostra economia depèn de la mistificació tecnològica per sobreviure. En el fons, es tracta de convèncer als inversors una vegada i una altra de què poden aconseguir guanys exponencials, que sorgiran, en la majoria dels casos, de les mateixes aportacions. Per això ens trobem constantment davant d’una nova tecnologia que ens promet que, aquest cop sí, revolucionarà les nostres vides i acabarà amb tots els nostres problemes.

Sembla mentida que no faci ni dos anys que es va anunciar el Metavers com el futur d’internet, i que després de l’expectativa creada i la corresponent ronda d’inversions, l’empresa de Mark Zuckerberg ja no el tingui entre la seva llista de prioritats[6]. La impossibilitat del projecte no va ser un impediment, en el seu moment, per generar tota mena de titulars amb l’objectiu de persuadir-nos a comprar parcel·les de terreny en aquell nou món que havia de ser el definitiu. Ens complau especialment destacar que tot apunta que el Metavers s’apagarà sense que hagin aconseguit posar cames als ninots.

Ja ningú parla, tampoc, dels NFT, que suposadament havien de revolucionar el mercat de l’art i, de passada, treure’t de la misèria si eres prou espavilada. Que l’únic punt fort del producte fos la mateixa possibilitat d’especular, pel que sigui, no ha acabat de convèncer a prou gent. Això sí, pel camí a la fallida s’ha emportat uns quants estalvis de mans més pobres a mans més riques.
Ara sembla que és el torn de la intel·ligència artificial, que, si bé és quelcom més o menys tangible[7], s’envolta d’una aura de misteri i promesa de futur que la converteix pràcticament en màgica. El nou bot salvavides que permetrà als especuladors continuar fent créixer el seu capital il·limitadament. No ens deixem despistar per la performance de sol·licitar l’aturada temporal del seu desenvolupament: es tracta d’una eina, no d’una criatura amb designis propis[8].

En tots aquests exemples, però especialment en l’últim, se’ns presenta la tecnologia com un fenomen llunyà, inabastable i molt complicat d’explicar. Es concep el fet digital com quelcom que, d’alguna manera, és alhora omnipresent i invisible. És extremadament nociva la idea de la tecnologia com a quelcom incontrolable, que funciona de certa manera perquè no pot fer-ho de cap altra forma. Ens col·loca en una posició de derrota impossibilista que resulta paralitzant. La tecnologia està molt present en el nostre dia a dia, però poques de nosaltres sabem com funciona exactament. Aquesta fractura entre la majoria de la població i unes poques especialitzades no és atzarosa. Res és neutre, i l’internet de plataformes, així com el maquinari que possibilita el seu ús, respon als interessos, lògiques i sensibilitats d’aquells qui els posseeixen. La indústria de les tecnologies de la informació, relació i comunicació ha basat el seu model de negoci en patents, codi tancat i obsolescència programada.

Sembla raonable, si ens ho podem permetre, derivar a professionals certs aspectes de la nostra vida. Es pot argumentar que no tothom té perquè estar interessat en tots els àmbits del coneixement humà. Posem per exemple la construcció o reparació estructural d’un habitatge, o serveis de manteniment elèctric o lampisteria. Per més que es contracti algú, és evident que els plànols han de ser accessibles per a qui habita una casa. Encara més, una persona professional intentarà fer-nos entendre què implica l’ús de certs materials o les diferents propostes de disseny per ajudar-nos a prendre la decisió que més s’adeqüi a les nostres necessitats. El que gairebé segur que no passarà és que la professional actualitzi el nostre habitatge sense consultar-nos o donar-nos cap altra opció, ni sense explicar-nos què està fent exactament encara que li preguntem. Aquesta situació, que sobre el paper es llegeix com a netament absurda, representa la nostra relació amb el programari privatiu, les plataformes comercials i, fins i tot, alguns dispositius.

En un moment en el qual més de la meitat de les treballadores[9] utilitzen internet i dispositius electrònics en el seu lloc de treball, cal preguntar-nos què són exactament els mitjans de producció i a qui pertanyen, de qui són les eines, qui les dissenya i a quines necessitats responen. És imprescindible no caure en tesis reduccionistes o totalitàries al respecte. Saber qui fa la tecnologia, des d’on la fa i amb quines intencions és imprescindible per decidir com volem fer-la servir o quins tipus d’espais ens permetrà crear i habitar.

Audre Lorde deia que les eines de l’amo mai destruiran la casa de l’amo, però no hem d’entendre les eines com una tecnologia immutable, sinó com els marcs mentals i el posicionament del qual partim. Nosaltres apostem pel que deia Han FreeWifi a un dels mems de la seva pàgina d’Instagram: refuncionalitzar les eines de l’amo.

Es integrants del moviment ludista no destrossaven màquines per un rebuig a la tecnologia en si, sinó a la dinàmica d’explotació que permetia que la implantació de maquinari els fes perdre el seu mitjà de subsistència i els empitjorés les condicions de vida.

No som ingènues, sabem que no podem esperar que els instruments del BigTech es tornin al nostre favor màgicament, perquè han sigut creats per respondre a les necessitats del sistema capitalista, amb la màxima d’extraure plusvàlua de la manera més eficient. Però encara seria més ingenu caure en el marc mental de la mistificació tecnològica i pensar que es tracta d’un ens sobre el qual no tenim ni podem arribar a tenir cap agència. És necessari traçar la història oculta darrere de les tecnologies, recordant que gran part d’elles no van ser creades per servir els interessos del capital, sinó que van ser desenvolupades gràcies a un esforç conjunt i popular que buscava no només el benefici privat sinó millorar l’accés al coneixement i a la possibilitat de compartir-lo.

Per altra banda, la solució al dilema no és tan simple com deixar de consumir BigTech, i, per tant, deixar d’existir a l’espai digital majoritari. No podem deixar de banda el seu poder d’influència. Si abandonem aquest terreny, queda buit per l’enemic, que ja ha demostrat destresa en utilitzar-lo per llençar propaganda neoliberal i d’ultradreta. Cal que fem servir tots els mitjans al nostre abast per llençar les nostres tesis, sense perdre de vista la necessitat de construir espais digitals que s’escapin de les lògiques mercantilistes i de control.

És urgent que reflexionem sobre l’internet que volem construir. Què volem conservar i què s’ha d’eliminar. Ens cal Twitter, Facebook, Instagram, YouTube i TikTok, o potser el que necessitem són xarxes socials que parteixin d’una lògica radicalment diferent? Desitgem llistes de correu electrònic, xats, videotrucades per fer assemblees o comunicar-nos amb la família? Bases de dades sobre diferents àmbits de coneixement, enciclopèdies comunitàries, accés a música, pel·lícules, sèries i llibres? O, anem encara més lluny: eines específiques que ens facilitin organitzar-nos? Com hauria de ser la gestió de tot això? Pública, comunitària o autònoma?
En aquest procés, haurem de tenir en compte la sostenibilitat de la proposta en l’àmbit mineral, climàtic i energètic, escapant de la lògica colonial i de creixement infinit del model que coneixem.

Cal que tracem una estratègia per l’àmbit digital, igual que fem per l’habitatge, la sobirania alimentària o la crisi climàtica. S’ha de posar sobre la taula la possibilitat de l’expropiació, però sense perdre de vista els projectes que fa anys que construeixen infraestructura tecnològica lliure que posen a disposició dels moviments socials. El consum individual i col·lectiu, si bé té poques possibilitats d’arruïnar les grans fortunes per falta de clientela, sí que té capacitat transformadora en relació amb la nostra concepció de l’ús de la tecnologia, als marcs externs que ens imposen i, fins i tot, a les mateixes relacions socials i culturals. A més a més, instaurar eines digitals lliures als nostres espais i exigir-les als diferents àmbits de la nostra vida (feina, escola, associacions, etc) és una manera d’anar guanyant parcel·les de realitat en les que podem experimentar lluny del control i la vigilància permanent als que ens sotmet el BigTech.

Cal que ens pensem com a propietàries legítimes de les màquines i executem un pla per recuperar-les.

[1]https://www.youtube.com/watch?v=ioVMoeCbrig&pp=ygUTbWNpIGNvbW1lcmNpYWwgMTk5Nw%3D%3D

[2]https://www.degruyter.com/document/doi/10.1515/culture-2020-0014/html

[3]https://www.xataka.com/servicios/change-org-asi-funciona-gran-negocio-activismo-online

[4]https://elpais.com/elviajero/2022/06/03/actualidad/1654245605_325406.html

[5]Per exemple: Twitter Inc, Ubber Technologies Inc, Snap Inc (Snapchat), Tesla Inc, Vinted

[6]https://mercury2day.com/meta-stops-talking-about-the-metaverse-with-advertisers-reels-is-their-new-priority-according-to-the-information/?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter

[7]https://www.newyorker.com/science/annals-of-artificial-intelligence/there-is-no-ai?utm_source=twitter&utm_medium=social&utm_campaign=onsite-share&utm_brand=the-new-yorker&utm_social-type=earned

[8]https://www.newyorker.com/science/annals-of-artificial-intelligence/there-is-no-ai?utm_source=twitter&utm_medium=social&utm_campaign=onsite-share&utm_brand=the-new-yorker&utm_social-type=earned

[9]Dades a Catalunya, segons l’INE: https://www.ine.es/jaxi/Datos.htm?tpx=29238