Entrevista a Roldan Jimeno: «Les amnisties generals d’antany avui dia són impossibles »

Entrevista al jurista i historiador Roldan Jimeno, autor de nombroses obres de recerca sobre la Transició i l'entramat jurídic de l'Estat espanyol. En conversem a partir del seu darrer llibre.

Entrevista a Roldan Jimeno: «Les amnisties generals d’antany avui dia són impossibles »

Entrevista a Roldan Jimeno: «Les amnisties generals d’antany avui dia són impossibles »

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Entrevista al jurista i historiador Roldan Jimeno, autor de nombroses obres de recerca sobre la Transició i l'entramat jurídic de l'Estat espanyol. En conversem a partir del seu darrer llibre.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Roldan Jimeno (Pamplona, Navarra, 1973) és historiador i jurista. Autor de nombroses obres de recerca, el seu darrer llibre, Amnistías, perdones y justicia transicional. El pacto de silencio español (Pamiela, 2018), té com a objecte la Llei d’amnistia, de 15 d’octubre de 1977, pilar del règim espanyol actual, i les polítiques de memòria aplicades des de llavors pels poders centrals de l’Estat, sense perdre de vista la perspectiva internacional, tant pel que fa al dret com a les polítiques per a la memòria democràtica

Al subtítol del llibre, parles del «pacte de silenci espanyol». Tanmateix, se n’ha parlat molt, de la Guerra Civil. El problema és, més aviat, el punt de vista relativista sobre la República, la guerra i el franquisme, el qual equipara la democràcia i el feixisme, que ha estat un lloc comú de la cultura política espanyola durant anys i anys i que, en certa mesura, avui dia encara perdura…

Una cosa i l’altra estan estretament lligades. Com que en el tipus de transició que hem tingut hi hagut oblit, el franquisme ha quedar legalitzat, tant jurídicament ―sobretot jurídicament― com socialment, perquè hi ha la garantia jurídica: la Llei d’amnistia, les prescripcions… Tot això ha portat un emblanquiment del franquisme, el qual ha implicat que, per exemple, les sentències militars, que són polítiques, encara estiguin vigents. Això seria impensable amb el nazisme, amb el règim de Mussolini o amb la dictadura de Xile. I encara es manté.

Font: Flickr – Miquel Armengol/ Arxiu

Si analitzem amatents a la cronologia les mesures d’excarceració de presos polítics aplicades pel segon govern de la monarquia, veiem que van ser precedides de fortes mobilitzacions, les quals, l’any 1977, ja es limitaven pràcticament al País Basc.

Hi ha dos o tres plans diferents, tot i que es trobin dins la mateixa llei. Un és què demanaven els moviments antifranquistes, de manera molt especial al País Basc: l’amnistia dels presos polítics, que no eren només els d’ETA; també n’hi havia d’altres grups, com ara el FRAP. A més d’això, també hi havia l’amnistia laboral, i aquí també hi va haver un moviment molt important. I, en tercer lloc, també van tenir força les reivindicacions d’altres amnisties, com ara la despenalització de l’adulteri, impulsada pel moviment feminista, i, doncs, l’amnistia de les persones condemnades per adulteri. A més, també hi havia altres moviments, molt menors i minoritaris, com ara els que demanaven l’amnistia per als homosexuals. L’homosexualitat era tractada com si fos una malaltia i, a la pràctica, els homosexuals eren engarjolats. Tots aquests moviments van crear una reivindicació general en favor de l’amnistia, al País Basc, especialment, i en el conjunt de l’Estat, en general.

Què és l’amnistia? Que la diferencia del perdó, de l’indult? Que, quan se t’aplica l’amnistia, desapareixen tots els teus antecedents penals, com si totes les teves accions anteriors s’esborressin. tweet

Als membres d’alguns grups opositors no se’ls va aplicar la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia. Al final del desembre de 1977 encara hi havia 48 presos polítics per accions dutes a termes abans de l’entrada en vigor de la Llei, relacionats amb el Partit Comunista d’Espanya (reconstituït), els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO), el Moviment per l’Autodeterminació i Independència de l’Arxipèlag Canari (MPAIAC) o el Partit Comunista d’Espanya (internacionalista).

I no només això. Què és l’amnistia? Que la diferencia del perdó, de l’indult? Que, quan se t’aplica l’amnistia, desapareixen tots els teus antecedents penals, com si totes les teves accions anteriors s’esborressin. Què va passar amb aquesta llei d’amnistia? Els casos que has esmentat hi són, i van ser molt fumuts, però també hi va haver altres coses, com ara gent que havia estat d’ETA i que, amb l’amnistia, va sortir al carrer i que, quan la policia els aturava en un control, de seguida els apareixien tots els antecedents. I això va passar gairebé fins a la dècada de 1990. I no va passar només amb l’amnistia política, sinó també amb la laboral: a molta gent li va passar que agafava un avió cap als EUA i no podia entrar al país per uns fets que, en teoria, estaven amnistiats. On és l’amnistia?

Font: Flickr – Miquel Armengol/ Arxiu

Tot i la Llei d’amnistia, el desembre de 1977 va ser jutjat en consell de guerra el membre de la Unió Militar Democràtica (UMD) José Ignacio Domínguez. 

El que va passar amb la UMD va tenir molt ressò, no només a la dècada de 1970, sinó també després, quan hi va haver el cop d’estat. Parlem d’amnistia, però la justícia transicional té més coses: recerca de la veritat, reparació, la mateixa justícia i garanties de no-repetició. Els militars, mestres, etc. de la Segona República van tenir reparació (tot i que, com que eren molt grans, aquesta no va ser per a tant). Però, als militars de la UMD, no els van aplicar l’amnistia; es van convertir en un símbol, perquè eren els únics militars que no eren franquistes. Però, alhora, això va tapar tota la resta. Penso que a la dreta i, de manera especial, a UCD, que aleshores era al govern, també li interessava això, perquè així semblava que aquest era l’únic problema de l’amnistia. I un cop que va entrar en vigor, de seguida van aparèixer problemes greus: els que hem esmentat o el fet que l’amnistia laboral no va ser tan amnistia, entre d’altres.

La negociació de l’amnistia, a més, era molt simbòlica, perquè, en aquell moment, era la qüestió que més es reivindicava al carrer tweet

Al llibre (p. 88), apuntes que UCD va acceptar l’amnistia laboral a canvi de l’amnistia dels crims del franquisme. Segons Luis Enrique de la Villa i Aurelio Desdentado, però, ho va fer a canvi que els partits obrers acceptessin una política de rendes.

En aquesta època hi va haver negociacions molt intenses, va caldre negociar tots els temes partint de zero, i entre aquests hi havia l’amnistia. La negociació de l’amnistia, a més, era molt simbòlica, perquè, en aquell moment, era la qüestió que més es reivindicava al carrer, i perquè era la primera llei. Per tant, UCD va utilitzar l’amnistia a favor dels seus interessos. I, per al Partit Socialista i el Partit Comunista, què era el més important? No tant l’amnistia política —tot i que, en teoria, la reivindicaven—, sinó l’amnistia laboral. No podem oblidar que, aquella època, la UGT i el Partit Socialista eren bessons i que CCOO i el PCE anaven de bracet. Amb això, UCD tenia la paella pel mànec, i se’n va servir. Quan parlem dels crims del franquisme, no parlem només dels comesos a la Guerra Civil o amb els maquis; també parlem de Martín Villa, que en aquell moment era ministre, o dels fets de Vitòria, que, cronològicament eren molt pròxims. A ells també els interessava amnistiar-se a si mateixos.

Sobre l’amnistia laboral, dius que «l’ordenament juridicolaboral espanyol, confús i incomplet, no va facilitar la readmissió del treballador amnistiat al seu lloc de feina» (p. 114).

Si vas a la Llei d’amnistia i et mires la part sobre l’amnistia laboral, veus que, d’entrada, la van ficar d’una manera una mica estranya. El text, estilísticament, és molt maldestre, i es veu que l’hi van ficar com a conseqüència d’una negociació. Hi està ficat d’una manera molt oberta. Amb les lleis, passa això: tu pots fer una llei, però després, perquè tingui practicitat, necessita un desenvolupament reglamentari. Però, tot i que s’aprovés la Llei d’amnistia, com que la Transició no va comportar ruptura amb el franquisme, les lleis laborals del franquisme van romandre en vigor i, a sobre, quan les van canviar, no ho van fer precisament per donar garanties a l’amnistia laboral. Per tant, quan una persona amnistiada per l’amnistia laboral va voler exercir els seus drets, sovint l’empresari va tenir tot d’escletxes per a no readmetre-la. Als set primers anys de la dècada de 1970 hi va haver un munt de vagues a tot l’Estat, però al País Basc molt especialment (i no diguem a Navarra); hi havia una crisi econòmica i vagues molt grans, on participaven centenars de persones, vagues violentes i de motivació no purament laboral, ja que també tenien connotacions polítiques: pro amnistia, etc. Hi va haver centenars d’acomiadaments. Quan es va aprovar l’amnistia laboral, el text de la Llei va fer molt fàcil que l’empresari digués: «jo no el vaig acomiadar per això, sinó perquè l’economia anava molt malament, per les necessitats econòmiques de l’empresa». Van sorgir situacions molt complicades. Paradoxalment, van tenir més sort els dirigents d’aquelles vagues, perquè tenien molt fàcil demostrar que els havien acomiadat per això. Però els simples treballadors que van anar a la vaga i van ser acomiadats, van patir. L’amnistia laboral va ser important, però també hi van haver molts drames personals: gent que es pensava que tornaria a la feina, però que, al final, no hi va tornar.

Font: Flickr – Miquel Armengol/ Arxiu

L’aspecte que s’ha criticat més de la Llei 46/1977 és la protecció que dóna als agents de la repressió franquista, en extingir la seva responsabilitat penal pels delictes comeses durant la persecució de les accions amnistiades per la Llei i per vulneracions dels drets de les persones, en general.

Quan va arribar la Llei d’amnistia, la gent estava tan centrada en aquesta reivindicació històrica que UCD hi va ficar l’amnistia dels delictes de l’estat franquista. No vull dir que no se n’adonés ningú —era allà, a la vista—, però l’altra era molt forta i l’acumulació de forces, molt feble. A més, com que era la primera llei de les Corts democràtiques, no hi havia gaire tradició. No hi ha documentació sobre el procés de negociació, no hi ha actes de les reunions de la comissió. D’altra banda, els debats van ser molt polítics, però no gaire jurídics. I les coses que hi van sortir eren apostes per l’oblit o, si no, els presos bascos, l’amnistia laboral i aquestes coses, però no es va debatre sobre aquest emblanquiment del franquisme. Al final, per moltes raons, semblava que la Llei donava l’amnistia que demanava el poble, però, en realitat, la que després ha tingut més conseqüències jurídiques ha estat l’altra. D’altra banda, deixant de banda algunes excepcions, la doctrina tampoc no va estudiar aquest tema. A més, en aquella època i en els anys següents, no es van donar amnisties així enlloc del món. La Constitució espanyola va descartar aquesta forma d’amnistia, però la Llei d’amnistia va quedar com una relíquia, intocable, i, tot i que l’ONU i molts agents internacionals diguin que és una llei preconstitucional i contrària als drets humans, es manté, per raons polítiques.

El fet que l’amnistia no aparegui a la Constitució és molt aclaridor. tweet

La Constitució espanyola de 1978 prohibeix els «indults generals» (art. 62.i), però no esmenta l’amnistia. Per contra, la Llei d’enjudiciament criminal recull l’amnistia, als articles de pronunciament previ (art. 666.4).

El fet que l’amnistia no aparegui a la Constitució és molt aclaridor. En la doctrina especialitzada hi ha un acord ampli sobre el fet que, ara, a l’Estat espanyol, les amnisties generals serien impossibles. La referència de la Llei d’enjudiciament criminal no vol dir que s’autoritzin amnisties generals en el futur; només estableix excepcions per a interpretar decisions relacionades amb amnisties anteriors.

D’acord amb la teva interpretació (p. 208), els partits d’esquerra van donar suport a la Llei d’amnistia per aconseguir «l’amnistia per als opositors al franquisme i l’amnistia laboral», no per protegir els crims del franquisme. Tanmateix, la Proposició de llei presentada al Congrés el 14 de juliol pel Grup Comunista establia l’«amnistia per tots els delictes o faltes d’intencionalitat política comesos en el període comprès entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977», sense excloure’n específicament els crims dels insurgents monarquicofeixistes durant la guerra ni els de les forces policials del règim franquista. A més, ja des d’abans es podien llegir plantejaments semblants des de l’entorn del PCE, com ara a la declaració de la Junta Democràtica d’Espanya emesa el 29 de juliol de 1974. I aleshores mateix els grups a l’esquerra del PCE van denunciar aquest plantejament com una amnistia per a la repressió franquista.

El Partit Comunista es va ficar en aquest discurs ja a la dècada de 1950 i, després, el va recuperar. És veritat que l’any 1974 va tenir una altra posició, com també el Partit Socialista: la de la justícia universal. I, mitjançant els laboristes britànics, van intentar impulsar un judici al franquisme, com els de Nuremberg. Això per què no va continuar? Perquè el Partit Socialista i el Partit Comunista van entrar en una altra via: l’aposta per la transició pactada, amb l’ajut dels EUA. I van bastir una estratègia nova, on l’eix principal era l’oblit dels crims tant d’una banda com de l’altra. El Partit Comunista va ser legalitzat, és clar, perquè tot això anava dins el mateix paquet, i, amb aquest disseny de la transició, es va descartar del tot aquest interessant pla de justícia transicional. I el Partit Socialista es va sumar a aquest discurs del Partit Comunista. Des de la perspectiva d’avui, ens pot semblar sorprenent que els partits nacionalistes, tant del País Basc com de Catalunya, tinguessin aquesta posició, però, com que era la primera llei, l’amnistia era una reivindicació important tant al País Basc com a Catalunya i des de tot arreu es llançava aquest missatge en favor de l’oblit, també hi van entrar.

Roldán Jimeno. Font: Txalaparta.eu

Quan es va aprovar la Llei 46/1977 hi havia alguna norma internacional per a castigar els crims contra la humanitat i, doncs, que es pogués considerar vulnerada per la Llei?

Sí. Aleshores el dret internacional ja havia fet un camí llarg pel que fa als crims contra els drets humans. Hi havia, entre d’altres, les convencions de l’Haia de 1899 i 1977, la clàusula Martens, la doctrina de Nuremberg o les resolucions aprovades per Nacions Unides des de 1945. Amb la Llei d’amnistia de 1977, s’infringia el dret públic internacional aleshores vigent.

L’any 1984, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va resoldre que les desaparicions forçades constitueixen crims contra la humanitat, no es poden considerar delicte polític ni protegir-se amb lleis d’amnistia. I, conforme a l’article 15.2 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, no es pot aplicar el principi d’irretroactivitat de les lleis penals als crims contra la humanitat. Així mateix, la Convenció per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçades, de 2006, estableix que el termini de prescripció només és comptador “des del moment en què acaba la desaparició” (art. 8.1.b). Tanmateix, la jurisprudència espanyola va en direcció oposada i estableix que, quan es va aprovar la Llei 46/1977, el Regne d’Espanya no havia signat cap tractat internacional que l’obligués a perseguir els crims contra la humanitat. Aquesta llei va ser la primera de la democràcia parlamentària i les seves disposicions no estan recollides a la Constitució, però, com conclous, a la pràctica «és per sobre de la Constitució” (p. 196).

Aquesta és la contradicció de la situació jurídica a Espanya i que posa en dubte el suposat caràcter democràtic d’aquest estat. En realitat, hi ha un dret internacional públic anterior a la Llei d’amnistia i que, no cal dir-ho, s’ha continuat desenvolupant posteriorment i fins avui. Aquest dret conclou, clar i ras, que els crims comesos per l’estat franquista no poden prescriure i, doncs, s’haurien de jutjar. I això no és mera teoria. També s’ha pogut veure a la pràctica, quan les víctimes han hagut de prendre el camí de la justícia universal, amb la querella argentina. Una altra cosa és el que passa a Espanya. La transició no va ser una veritable transició democràtica. A la justícia, no hi va haver transició, la justícia espanyola encaraés franquista, en gran mesura. Aquí, els jutges franquistes es van convertir en demòcrates d’un dia per l’altre. I aquests jutges, a més, han controlat les oposicions al poder judicial. És per això que tenim una justícia tan conservadora a l’Estat. El franquisme hi té una influència esfereïdora i s’ha creat una argumentació jurídica sòlida per a no jutjar els crims del franquisme, tot i que l’ONU i altres organitzacions internacionals diguin que això és contrari a la llei. Per tant, no sorprèn la doctrina que el Tribunal Suprem ha establert sobre la Llei d’amnistia. Però això no ha passat amb altres dictadures.

Una llacuna greu de la justícia transicional a Espanya, que encara es manté, és no haver creat comissions de la veritat tweet

Pel que fa als crims del franquisme, la judicatura espanyola ha interpretat de manera massa àmplia l’amnistia continguda a la Llei 46/1977. I és que, tal com assenyala Pablo de Greiff, relator de l’ONU per a la veritat, justícia i garanties de no-repetició, «perquè l’amnistia tingui efecte, s’ha d’aplicar un cop determinats els fets, les responsabilitats i les penes corresponents, en el marc d’una investigació judicial». En aquesta línia, recordes (p. 139) que les amnisties de Sud-àfrica i El Salvador es van aprovar a canvi de reconèixer, en el marc de comissions de la veritat, les vulneracions de drets humans perpetrades.

Una llacuna greu de la justícia transicional a Espanya, que encara es manté, és no haver creat comissions de la veritat. Entre 1977 i 1980 podia ser comprensible, perquè aquesta mena de comissions encara no existien. Però després de les iniciatives internacionals que hi ha hagut des de llavors, és incomprensible que no se n’hagi creat una a l’Estat espanyol. La raó, és clar, és la influència del franquisme, la força que té el pacte de silenci. Quan es veu des de fora, no s’entén gens i, per això, una vegada i una altra es proposen solucions d’aquesta mena a l’Estat espanyol, però aquest sempre respon amb els arguments de la seva amnistia i la prescripció.

Font: Flickr – Miquel Armengol/ Arxiu

La Llei 52/2007, que amplia els drets de les víctimes del franquisme, també pren com a punt de partença l’any 1968, seguint el criteri cronològic de les lleis de protecció de les víctimes del «terrorisme». Això, però, ha comportat l’exclusió dels membres del maquis i dels lluitadors antifranquistes que van patir repressió abans de 1968.

És així. Si mires la legislació espanyola, les lleis per a la protecció de les víctimes del “terrorisme” han estat molt generoses, ficant-hi també les de l’època franquista. I és per això que tenim com a víctimes Melitón Manzanas o el mateix Carrero Blanco, amb tots els beneficis jurídics i econòmics que això comporta. Amb els lluitadors antifranquistes, en canvi, s’ha actuat de manera molt mesquina. Per què es va establir l’any 1968, i no abans? Perquè, per a l’Estat, només hi ha un tipus de víctimes.

Les amnisties generals d’antany avui dia són impossibles tweet

A sobre, el legislador espanyol no considera «víctimes del terrorisme» les víctimes d’atemptats de grups d’extrema dreta. El Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades de l’ONU ho ha denunciat, com també que la llei de 2011 de protecció de víctimes del «terrorisme» reconegui més drets que la Llei 52/2007 i que s’estableixin discriminacions entre víctimes.

La feblesa dels valors democràtics de l’Estat espanyol queda palesa quan l’examina l’ONU. En l’àmbit internacional, crida l’atenció que s’exclogui les víctimes de les tortures policials i dels crims dels grups d’extrema dreta, cosa que retreuen a Espanya una vegada i una altra. Malauradament, l’ONU no té potestat per a imposar multes o altre tipus de sancions a l’Estat espanyol, per la qual cosa, a la pràctica, no passa res.

En la gènesi de la Llei 46/1977, la reivindicació de l’alliberament dels presos polítics bascos hi va tenir una importància cabdal. Quines vies veus per a l’alliberament dels presos polítics bascos actuals?

Les amnisties generals d’antuvi avui dia són impossibles, no només a l’Estat espanyol, sinó també a escala internacional. Ho van veure clar a Irlanda del Nord, per la qual cosa van cercar una altra sortida al problema dels presos polítics. Al País Basc, l’esquerra abertzale també ha hagut d’adaptar el seu discurs històric i començar a reivindicar altres camins. El fet de bandejar completament una reivindicació tan arrelada i que ha tingut tant de simbolisme, costa, és clar. No crec que vegem cap sortida al carrer simultània i massiva de presos polítics bascos, perquè s’assemblaria a una amnistia. Però el dret té altres escletxes per a alliberar-los; l’indult, entre d’altres. I, és clar, si canvies el dret penal, pots crear instruments nous per a treure els presos. Però, per a això, cal que hi hagi voluntat política.

Foto de portada: Pamiela
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És assessor lingüístic i traductor. Ha escrit, compilat i traduït varis llibres. Destaquen els seus escrits sobre qüestions històriques i sociolingüística.

Comentaris

Entrevista a Roldan Jimeno: «Les amnisties generals d’antany avui dia són impossibles »

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.