Del que exposàrem a l’article anterior sobre la crisi constitucional al Quebec, se’n dedueixen les conclusions següents:

• No hi ha hagut cap acord entre les forces polítiques quebequeses i les canadenques a l’entorn de la celebració d’un referèndum sobre l’estatus juridicopolític del Quebec;
• Ni la consulta de 1980 ni el referèndum de 1995 foren acordats, fins al punt que el Tribunal Superior del Quebec (TSQ) declarà que la Llei sobre el futur del Quebec vulnerava la Carta de drets canadenca, de manera que, si en el referèndum hagués guanyat el sí, el resultat no hauria estat executable;
• La «Llei de claredat» federal, lluny de servir de marc per habilitar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació del Quebec, és un instrument per dificultar la negociació d’un nou estatus del Quebec per via de referèndum, per les condicions restrictives que estableix, entre les quals destaquen (a) que la pregunta hagi d’ésser necessàriament sobre la independència, i (b) una amfibològica al·lusió que la majoria sigui «clara», suggerint que podria no ésser suficient un nombre superior de vots afirmatius que de negatius. Precisament per això la rebutjaren la majoria de forces polítiques quebequeses (incloent-hi el Partit Liberal del Quebec, de caràcter no sobiranista), fins al punt que l’Assemblea Nacional del Quebec replicà amb l’aprovació d’una llei que contenia elements oposats: la Llei sobre l’exercici dels drets fonamentals i les prerrogatives del poble quebequès i de l’estat del Quebec.

Tanmateix, des de fa temps alguns sectors polítics a Catalunya proposen com a via de solució per a la crisi constitucional catalana la «Llei de claredat» canadenca. En una conferència pronunciada el 16 d’octubre de 2012, setmanes abans de les eleccions avançades al Parlament, el candidat del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) a la presidència de la Generalitat, Pere Navarro, afirmava que el seu partit voldria «abordar també la regulació d’un referèndum específic sobre la independència», a partir de «l’experiència de la “claredat” canadenca» ―sense aclarir si es referia a l’opinió consultiva del Tribunal Suprem (TS) o a la llei federal que diu que hi dona efecte―, amb la qual identificava «el camí que també estan emprant el Regne Unit i Escòcia».¹ Al programa d’aquest partit per a aquestes mateixes eleccions desaparegué tant que el referèndum hagués d’ésser sobre la independència com la referència al Canadà. Així, el PSC només es comprometia a «promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat».² A les eleccions següents, convocades com un «plebiscit» sobre la independència, aquest partit no consignà al seu programa cap proposta referendària.³ El juny de 2016, però, a la ponència política per al XIII Congrés anunciava que, en cas que «la ciutadania catalana decidís rebutjar el pacte» de caràcter «bilateral entre Catalunya i la resta d’Espanya» en el marc de la «reforma constitucional espanyola de caràcter federal» que deien que defensaven, «els socialistes catalans proposaríem al conjunt dels espanyols altres instruments democràtics (per exemple, una Llei de la claredat com la canadenca) que establissin les condicions per a, si s’escau, verificar el suport ciutadà a una eventual secessió».⁴ Tanmateix, finalment aquest punt no es recollí a la Resolució política del Congrés.⁵

Al 2017, a les eleccions al Parlament convocades pel president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, en el marc de l’ocupació de la Generalitat per aquest amb el suport del mateix PSC, la bandera de la «Llei claredat» la recollí Catalunya en Comú Podem (CECP). Sense esmentar explícitament el Canadà, en una entrevista concedida poc abans de les eleccions del 21 de desembre, el seu candidat a la presidència de la Generalitat, Xavier Domènech, deia que la coalició defensava «un pacte de claredat», el qual, «[u]n cop construït a Catalunya ha de tenir correspondència amb una llei de claredat al Congrés dels Diputats a Espanya». Pel que fa al contingut del referèndum, Domènech afirmava que la proposta de CECP «passa per anar més enllà d’una sola pregunta que ha marcat tota la política catalana, que és la del sí o el no a la independència».⁶ Al programa per a les eleccions al Parlament del 14 de febrer de 2021, En Comú Podem (ECP) deia que el Canadà «va aprovar una “llei de la claredat” i ha reconegut la singularitat del Quebec per canalitzar el conflicte polític amb aquesta província» i proposava el següent per a Catalunya: «Acordar un procediment que permeti consultar la ciutadania sobre el futur polític i reguli el referèndum. Acordar una llei per establir el procediment, les condicions, les majories qualificades i la interpretació de qualsevol consulta popular per via de referèndum sobre la modificació de l’estatus polític de Catalunya i de les comunitats de l’Estat. Es tracta d’aplicar, adaptant-los a la nostra realitat, els principis de “la llei de la claredat del Canadà”: competència per celebrar un referèndum, respecte pels principis democràtics i federals i per l’Estat de dret, normes clares per interpretar el resultat de la consulta i obligació, d’ambdós governs, de negociar lleialment per realitzar els canvis legislatius i constitucionals necessaris que permetin fer efectiva la voluntat popular».⁷

El 27 de setembre de 2022 el grup parlamentari d’aquesta candidatura presentà una Proposta de resolució en el marc del debat sobre l’orientació política general del Govern segons la qual «[e]l Parlament de Catalunya constata la necessitat de convocar la Taula de Partits Catalana per impulsar un acord de Claredat i presentar-lo posteriorment a la Taula de Diàleg, que unifiqui criteris i estableixi les bases i condicions per poder fer un referèndum efectiu i acordat sobre l’estatus polític de Catalunya, on tothom s’hi senti inclòs i on tothom accepti el resultat i[,] com a mínim, s’acordi el procediment, les condicions per a dur-lo a terme i la interpretació del seu resultat».⁸ En la breu al·lusió a aquesta Proposta a la intervenció en defensa de les propostes del seu grup, a la sessió plenària del 30 de setembre, el diputat David Cid esmentà explícitament la «Llei de claredat».⁹ I la diputada d’ERC Marta Vilalta, en parlar del «pacte», de l’«acord», de «la voluntat» de fer possible «un referèndum» a Catalunya per «fer efectiu aquest dret d’autodeterminació a través de treballar un acord de claredat democràtic», digué que així havia ocorregut «a Escòcia» i «al Quebec».¹⁰ La Proposta fou sotmesa a votació en aquesta mateixa sessió i rebutjada, amb els únics vots favorables d’aquests dos grups (41), els contraris de PSC, CUP, Vox i Ciutadans (61) i l’abstenció de Junts (31).

Per no reiterar excessivament els arguments, comentarem conjuntament les interpretacions de la crisi constitucional quebequesa i del marc juridicopolític del Quebec que tenen tots aquests pronunciaments de líders, exlíders, diputats i partits catalans. D’antuvi, és inexacte dir que fou la Llei que dona efecte a l’exigència de claredat formulada pel TS del Canadà a l’opinió sobre la secessió del Quebec que reconegué la «singularitat del Quebec». En realitat, tant els fallits acords del llac Meech i Charlottetown com les resolucions de la Cambra dels Comuns i del Senat canadencs de 29 de novembre i de 14 de desembre de 1995 ja havien declarat que el Quebec és una «societat distinta». Per contra, la «Llei de claredat» tan sols esmenta el Quebec al títol de la norma i al preàmbul.

Sobre l’èxit de la «Llei de claredat» per «canalitzar el conflicte polític» n’hi ha prou amb recordar que l’Assemblea Nacional del Quebec la titllà d’expressió d’una «política del Govern federal dirigida a qüestionar la legitimitat, la integritat i el bon funcionament» de les «institucions democràtiques nacionals» del Quebec i que tingué com a resposta que aquesta aprovés la Llei sobre l’exercici dels drets fonamentals i les prerrogatives del poble quebequès i de l’estat del Quebec (del preàmbul de la qual procedeix la citació). I això és així perquè la «Llei de claredat» no tenia com a objectiu acordar cap referèndum, sinó posar-hi entrebancs establint condicions restrictives per considerar negociable l’aplicació del seu resultat. En realitat, no hi ha cap «acord de claredat», sinó dues lleis, una de federal i una altra del Quebec, que diuen que prenen com a base jurisprudencial l’opinió del TS del 20 d’agost de 1998, però que tenen continguts divergents. Per això, resulta políticament maldestre, especialment entre els partits que diuen que reconeixen el dret d’autodeterminació de Catalunya, posar com a model de solució una llei palesament de part i que, al Quebec, rebutjaren fins i tot la majoria de diputats federalistes.

També s’equivoca ECP quan diu que la «Llei de claredat» canadenca reconeix competència a les províncies per convocar referenda. En efecte, l’Assemblea Nacional del Quebec disposa de competència per convocar consultes populars des de 1978, d’acord amb la Llei sobre la consulta popular. L’únic que afegeix la «Llei de claredat» són condicions per dificultar que aquestes consultes tinguin efectes jurídics. Si escaigués alguna analogia entre el Quebec i Catalunya en aquest àmbit, apuntaria en sentit invers: el TSQ desactivà jurídicament el referèndum de 1995, igual que el Tribunal Constitucional (TC) espanyol anul·là el referèndum de Catalunya del primer d’octubre de 2017 i la consulta del 9 de novembre de 2014, per bé que el TSQ es negà a prohibir-ne la celebració i el finançament públic.

Quant al desideràtum d’«anar més enllà» del «sí o el no a la independència» o que «tothom s’hi senti inclòs» —formulacions que disten de constituir un model de claredat—, n’hi prou amb recordar que la mateixa «Llei de claredat» que diuen que volen aplicar és inequívoca —potser rígidament inequívoca— en el sentit que el referèndum ha d’ésser estrictament sobre la independència. En aquest aspecte, la pregunta del referèndum del primer d’octubre compleix plenament el requisit de claredat exigit en aquesta llei.

Tampoc s’entén la referència d’ECP al «respecte pels principis democràtics i federals» en un hipotètic referèndum a Catalunya, atès que el Regne d’Espanya no és cap estat federal, sinó unitari, com ha recordat el mateix TC espanyol (STC 29/1981, de 24 de juliol, FJ 5).

Tanmateix, més enllà de conferències, esborranys, còpies d’esborranys i altres propostes i discursos escassament documentats, paga la pena establir alguna comparació entre la legislació i la jurisprudència constitucionals al Canadà i al Regne d’Espanya que depassi la «Llei de claredat». Ens limitarem a dues qüestions: la viabilitat juridicopolítica de la separació de parts del territori, i el marc regulador de consultes i referenda.

Clàusules constitucionals d’unitat territorial

En la legislació constitucional del Canadà no hi ha cap precepte específic que estableixi la unitat de les províncies i territoris que el conformen, més enllà del que declara la constitució del domini i les províncies que el componen: l’article tercer de la Llei de la Nord-amèrica britànica (BNA Act), reanomenada Llei constitucional de 1867 amb l’aprovació de la Llei constitucional del Canadà (art. 50). Atesa l’absència d’una tal clàusula, tant Guy Bertrand com Keith Henderson, a les seves demandes contra el Projecte de llei sobre el futur del Quebec i la Llei sobre l’exercici dels drets fonamentals i les prerrogatives del poble quebequès i de l’estat del Quebec, respectivament, es limitaren a al·legar vulneració del procediment de reforma constitucional establert a la part V de la Llei constitucional, sense especificar cap article. En qualsevol cas, l’opinió consultiva del TS del Canadà de 1998 ―que els polítics i partits catalans esmentats confonen amb la llei federal que diu que hi dona efecte― posà la materialització de la voluntat d’independència de qualsevol província per sobre del text escrit de la Llei constitucional pel que fa a la seva reforma, amb les úniques condicions que la pregunta i la majoria siguin «clares» i que les institucions provincials no actuïn unilateralment. En aquest aspecte, és especialment il·lustrativa l’afirmació del Tribunal d’Apel·lacions del Quebec (TAQ) a la Sentència Henderson c. el Quebec, de 9 d’abril de 2021, en què acusa l’apel·lant de pretendre bloquejar qualsevol procés de separació del Quebec mitjançant l’ús del procediment de reforma de la Llei constitucional, la qual cosa implicaria que «cada província i el Govern federal tindrien un dret de vet absolut i unilateral» (§ 94).

Al Regne d’Espanya, en canvi, sí que hi ha una clàusula constitucional específica d’unitat territorial, fins a l’extrem que la unitat esdevé fonament de la mateixa Constitució, invertint el principi de sobirania popular, d’acord amb el qual la font de legitimitat de les institucions jurídiques i polítiques radica en la voluntat ciutadana expressada en el poder legislatiu: «La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols» (art. 2). La cursiva és afegida. Com afirmà un dels ponents constitucionals a la sessió del 12 de maig de 1978 de la Comissió d’Afers Constitucionals i Llibertats Públiques, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (UCD), això significa que «la nació és per damunt i abans que la Constitució».¹¹ Debades denuncià a la mateixa sessió el comissionat de Socialistes de Catalunya, Joan Reventós, el «nacionalisme metafísic» enclòs en aquesta fonamentació i proposà un text que s’avingués amb la filosofia del dret liberal, de manera que fos el pacte polític concretat en la Constitució el fonament de la unitat.¹²

Segonament, a aquesta fonamentació prepolítica i prejurídica de la unitat de l’estat cal afegir-hi la intervenció d’un poder fàctic extraparlamentari en el text del mateix precepte, la cúpula de les forces armades, la qual el remeté a la ponència en una nota tramesa a través del Govern.¹³ En el context històric en què s’elaborà el Projecte de Constitució espanyola, el sentit de la fonamentació de la unitat territorial en la nota marcial és, com ha assenyalat el filòsof del dret Juan Ramón Capella, que «només hi pot haver constitució democràtica si es manté “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”».¹⁴

Juntament amb la clàusula d’unitat, cal destacar el procediment de reforma constitucional establert per als preceptes del títol preliminar, en el qual s’ubica aquest article: una majoria de dos terços a cada cambra, convocatòria d’eleccions, ratificació de la reforma per totes dues cambres amb la mateixa majoria i referèndum ratificatori (art. 168). Aquest rígid procediment converteix la clàusula d’unitat en una clàusula d’intangibilitat de facto, atès que concedeix, com diu el TAQ de l’estratègia de Henderson contra la separació del Quebec, un dret de vet unilateral a les forces parlamentàries contràries al dret d’autodeterminació dels pobles sota sobirania espanyola. En aquest sentit, la interpretació de l’expolític i historiador Xavier Domènech sobre la Sentència 42/2014, de 25 de març, del TC espanyol conté un error elemental, si més no si en pretén deduir alguna conclusió significativa políticament. Domènech sosté que, en aquesta decisió, el màxim intèrpret de la Constitució espanyola conclou que «el dret a decidir no és inconstitucional».¹⁵ Efectivament, el TC admet una interpretació compatible amb la Constitució espanyola del «dret a decidir» proclamat a la Resolució 5/X del Parlament, per la qual s’aprova la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, en tant que concepte abstracte i aplicable a molts àmbits i, com a tal, inexistent en el dret públic internacional. Tanmateix, extreu aquesta conclusió mitjançant una argumentació trivial i que priva aquest «dret» de qualsevol abast polític, és a saber, perquè «el “dret a decidir dels ciutadans de Catalunya” no apareix proclamat com una manifestació d’un dret a l’autodeterminació no reconegut a la Constitució, o com una atribució de sobirania que no hi està reconeguda, sinó com una aspiració política a la qual només es pot arribar mitjançant un procediment ajustat a la legalitat constitucional» (FJ 3.b), és a dir, «en el marc dels procediments de reforma de la Constitució» (FJ 3.c). És a dir, a diferència de la jurisprudència constitucional canadenca, al Regne d’Espanya qualsevol iniciativa independentista s’ha de vehicular, segons la jurisprudència del TC —que no ha modificat ni un bri la seva doctrina—, mitjançant una reforma prèvia de la Constitució, la qual cosa garanteix a les forces contràries un «dret de vet absolut i unilateral». I aquí no és només que l’observança del procediment de revisió constitucional primi sobre la materialització de la voluntat d’un poble expressada em referèndum, sinó que aquest ni tan sols es pot fer sense revisió constitucional prèvia.

Competències referendàries

Hem vist que el Govern i l’Assemblea del Quebec disposen de competència per convocar consultes populars des de 1978. Tot i que la Sentència del TSQ Bertrand c. el Quebec, de 8 de setembre de 1995, suposà un qüestionament de la capacitat de les institucions quebequeses per convocar consultes o referenda de sobirania, arran l’opinió consultiva del TS de 20 d’agost de 1998 és pacífic que sí que en tenen, per bé que això no significa, com matisa el mateix TS, que el resultat tingui efectes jurídics directament executables. Tanmateix, és difícil que hom pugui aplicar a Catalunya la doctrina del TS canadenc si el màxim intèrpret de la Constitució espanyola n’ignora els elements fonamentals o la manipula barroerament, quan en pretén deduir que, al Regne d’Espanya, significaria que «una comunitat autònoma no pot, unilateralment, convocar un referèndum d’autodeterminació per decidir sobre la seva integració a Espanya» (STC 42/2014, FJ 3).

En qualsevol cas, al Regne d’Espanya la mateixa Constitució estableix com a «competència exclusiva» de l’Administració General de l’Estat —que el mateix constituent qualifica, significativament, com «l’Estat», sense més precisions— l’«[a]utorització per convocar consultes populars per via de referèndum» (art. 149.1.32), mentre que la convocatòria del «referèndum consultiu» sobre «decisions polítiques de transcendència especial» correspon al president del Govern espanyol, prèvia autorització del Congrés dels Diputats (art. 92). Pel que fa les competències autonòmiques, l’Estatut d’autonomia de Catalunya (Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol) assigna a la Generalitat «l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l’àmbit de llurs competències, d’enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l’article 149.1.32 de la Constitució» (art. 122), alhora que reconeix als «ciutadans de Catalunya» el «dret a promoure la convocatòria de consultes populars per la Generalitat i els ajuntaments, en matèria de les competències respectives, en la forma i amb les condicions que les lleis estableixen» (art. 29.6). En aquest marc, la Llei del Parlament 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana, preveu «consultes populars no referendàries» d’«àmbit nacional» (art. 3.2), que poden promoure el president o el Govern de la Generalitat, el Parlament i les administracions locals (art. 4), com també «processos de participació ciutadana» (títol III), la iniciativa dels quals correspon a la Generalitat, els ens locals (art. 43.1) o els mateixos ciutadans (art. 44.1). Tanmateix, l’objecte de la consulta no poden ésser afers «de caràcter general o sectorial», com establia l’apartat tercer de l’article tercer, declarat inconstitucional pel TC, que al·legà que «queda fora de la competència autonòmica formular consultes, àdhuc no referendàries, que incideixin “sobre qüestions fonamentals resoltes amb el procés constituent[”]» (STC 31/2015, de 25 de febrer, FJ 6.b.a).

Com a vies alternatives per fer possible una consulta o referèndum d’autodeterminació a Catalunya s’ha proposat adés que el legislador espanyol transfereixi a la Generalitat la competència per autoritzar referenda consultius, en aplicació de l’apartat segon de l’article 150 de la Constitució, adés que el mateix Govern espanyol demani autorització al Congrés per convocar la consulta, d’acord amb el que preveuen els articles 92 de la llei fonamental i sisè de la Llei orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre regulació de les diferents modalitats de referèndum.¹⁶

Tanmateix, sembla que la doctrina del TC també bloqueja aquestes vies (altrament improbables, des del punt de vista polític). En efecte, a parer del màxim intèrpret de la Constitució espanyola, tampoc «poden evitar» la inconstitucionalitat les hipòtesis de «sotmetre la celebració del referèndum [d’autodeterminació] a l’autorització de l’Estat», atès que «un referèndum d’aquestes característiques implica un poder de disposició sobre una qüestió fonamental resolta amb el procés constituent ―la unitat i la titularitat de la sobirania―, la qual resulta sostreta al poder constituït, perquè afecta el fonament mateix de l’ordre constitucional». És a dir, «és fora de l’abast del convocant (i de l’Estat, en la mesura que ha d’autoritzar la consulta) la matèria mateixa objecte del referèndum» (STC 90/2017, de 5 de juliol, FJ 5). En realitat, com hem esmentat, aquesta qüestió també se sostragué al mateix poder constituent, en quedar tancat el debat a l’entorn de l’article segon del Projecte de Constitució amb la nota tramesa pel poder militar. Aquesta concepció restrictiva del dret de participació política mitjançant referèndum enllaça amb el «nacionalisme metafísic» —en l’acurada qualificació del diputat constituent Joan Reventós— que fonamenta la unitat de l’estat recollida a l’esmentat article segon de la Constitució. A parer del pretès màxim intèrpret de la Constitució espanyola, l’única via per fer un referèndum o consulta sobre «projectes de revisió de l’ordre constituït, i especialment sobre els que afecten el fonament de la identitat del titular únic de la sobirania», seria emprendre directament «els procediments constitucionals de reforma» (STC 31/2015, FJ 6.b.a).

Amb tot, resulta paradoxal que el TC espanyol atribueixi conseqüències directes sobre el «fonament mateix de l’ordre constitucional» a un referèndum quan, en realitat, ell mateix ha negat que la diferència entre la institució del referèndum i «altres consultes populars» radiqui en «el caràcter vinculant del resultat» (STC 31/2015, FJ 5), atès que la mateixa Constitució dona caràcter merament consultiu (art. 92) als referenda que no tinguin com a objecte reformes constitucionals o d’estatus d’autonomia. És per això que sorprèn que afirmi que «només es poden convocar i celebrar els referèndums que estan previstos expressament a les normes de l’Estat, incloent-hi els estatuts d’autonomia, d’acord amb la Constitució» (STC 31/2015, FJ 6.b), contradient, així, un principi general del dret com és que tot el que no està prohibit està permès, amb independència que pugui mancar d’efectes jurídics. El TSQ ni tan sols en el seu moment doctrinal més restrictiu mostrà una posició com la del TC espanyol, en negar-se a prohibir el finançament públic del referèndum de 1995, tot i considerar-lo inconstitucional, perquè no hi havia base jurídica per a mesures així (Sentència Bertrand c. el Quebec). En la jurisprudència del TC espanyol, en canvi, la ideologia ultranacionalista i autoritària s’acobla amb una concepció incoherent de la institució del referèndum, ja que les consultes o referenda d’autodeterminació constitueixen exercicis del dret de participació política, no decisions directament executables sobre «qüestions fonamentals» resoltes «amb el procés constituent». I és precisament el caràcter no directament executable dels resultats dels referenda i consultes d’autodeterminació que palesa la necessitat que es facin al marge i amb anterioritat a qualsevol procés de reforma o revisió constitucional, perquè, tal com apunta el constitucionalista i exsotspresident del mateix TC Francisco Rubio Llorente, abans d’emprendre cap procés en aquest sentit, «cal comprovar l’existència» i l’abast real de la voluntat d’independència.¹⁷

Referències

1Pere Navarro, «La solució federal», http://www.noucicle.org/lhora/pere-navarro-la-solucio-federal/, 17 d’octubre de 2012.

2PSC, Eleccions al Parlament de Catalunya 2012. Programa electoral. L’alternativa sensata, 2012, p. 10.

3PSC, El nostre compromís. Solucions justes i acordades. Programa del PSC per a les eleccions catalanes del 27 de setembre de 2015, 2015.

4Ponència política del XIIIè Congrés del PSC. Juny 2016, p. 9.

5PSC, Catalunya, temps de canvi. XIII Congrés, 2016.

6Àngel Ferrero, «Domènech: “Al final del ‘full de ruta’ el que tenim és que Rajoy governa Catalunya”», Entrevista a Xavier Domènech, Públic, 16 de desembre de 2017, https://www.publico.es/public/eleccions-21d-domenech-final-full-ruta-tenim-rajoy-governa-catalunya.html.

7ECP, Programa eleccions al Parlament de Catalunya 2021. El canvi que Catalunya mereix,p. 72, 73.

8Grup Parlamentari d’En Comú Podem, «Proposta de resolució 13. Per l’impuls d’un acord de claredat», 27 de setembre de 2022, Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, 395, 30 de setembre de 2022,p. 83.

9Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, XIV legislatura, 75, 30 de setembre de 2022, p. 22.

10Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, XIV legislatura, 75, 30 de setembre de 2022, p. 29.

11Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados. Comisión de Asuntos Constitucionales y Libertades Públicas, 66, 12 de maig de 1978, p.2279.

12Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados. Comisión de Asuntos Constitucionales y Libertades Públicas, 66, 12 de maig de 1978, p. 2299.

13Jordi Solé Tura, Nacionalidades y nacionalismos en España. Autonomías, federalismo, autodeterminación, Madrid: Alianza, 1985, p. 99-100;Xacobe Bastida, «La senda constitucional. La nación española y la Constitución», dins Carlos Taibo (dir.), Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones, Madrid: Los Libros de la Catarata, 2007, p. 121-122.

14Juan Ramón Capella, «La constitución tácita», Mientras Tanto, 88, 2003, p. 46.

15Roger Tugas, «Xavier Domènech: “L’acord de claredat s’hauria de negociar amb l’horitzó del 2024”», Entrevista a Xavier Domènech, Nació Digital, 27 de setembre de 2022, https://www.naciodigital.cat/noticia/239983/xavier-domenech-acord-claredat-podria-negociar-horitzo.

16Institut d’Estudis Autonòmics, INFORME SOBRE ELS PROCEDIMENTS LEGALS A TRAVÉS DELS QUALS ELS CIUTADANS I LES CIUTADANES DE CATALUNYA PODEN SER CONSULTATS SOBRE LLUR FUTUR POLÍTIC COL·LECTIU, Barcelona: IEA, 2013, p. 25-40.

17Francisco Rubio Llorente, “Un referéndum para Cataluña”, El País, 8 d’octubre de 2012.