Boots Riley: «En el món del cinema s’ha eliminat tota referència a la rebel·lió»

Boots Riley parla de comunisme, de Sorry to Bother You i de l’acció política que exigeix el moment present.

Boots Riley: «En el món del cinema s’ha eliminat tota referència a la rebel·lió»

Boots Riley: «En el món del cinema s’ha eliminat tota referència a la rebel·lió»

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Boots Riley parla de comunisme, de Sorry to Bother You i de l’acció política que exigeix el moment present.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Com a activista de llarga trajectòria i com a vocalista principal del grup de hip-hop The Coup, Boots Riley no és cap profà en l’art polític. Sorry to Bother You és la seva primera incursió al món del cinema.

La pel·lícula, escrita i dirigida pel mateix Riley, narra la història de Cassius Cash Green, un jove afroamericà que va obrint-se camí en una empresa de telemàrqueting fent servir la seva «veu blanca». Alhora que Green va escalant posicions, els seus companys, farts d’uns salaris baixos i de no rebre cap incentiu, decideixen muntar un sindicat, tota una explosió d’acció col·lectiva i organització laboral que pocs cops hem pogut veure a la pantalla gran.

Per bé que el món descrit a Sorry to Bother You és similar al món en què vivim, conté elements de realisme màgic. Al film, l’empresa Worry Free ofereix als treballadors l’oportunitat de no haver-se de preocupar mai més per quedar-se sense feina, menjar ni allotjament si signen un contracte vitalici. Després els instal·len en una presó i els fan treballar sense cap mena de retribució econòmica. Els esclavitzen, en poques paraules. Com explica Riley en l’entrevista següent, aquesta distorsió de la realitat mostra «fins a quin punt estem disposats a acceptar qualsevol cosa si ens la presenten com cal i si pensem que no tenim res a fer-hi».

Sorry to Bother You no és només una pel·lícula entretinguda i al·lucinant; és també una de les millors pel·lícules anticapitalistes que s’han fet en els últims temps. És una de les poquíssimes pel·lícules en què es descriuen a fons lluites laborals col·lectives. I no es limita a ensenyar-nos el que podem arribar a acceptar si pensem que no hi ha res a fer, sinó que ens mostra justament el que podem arribar a fer per combatre l’explotació capitalista.

Jacobin fa poc va estar parlant amb Riley abans d’una projecció de Sorry to Bother You a Washington D. C. sobre la seva aclamada pel·lícula, sobre el paper de l’art en les lluites anticapitalistes i sobre quina mena d’acció política demana el moment actual. L’entrevista l’hem resumida i editada per fer-la més llegidora.

En totes les entrevistes que t’han fet has dit sense embuts que ets comunista. Quan Amy Goodman, de Democracy Now!, va definir-te com a «anticapitalista» tu vas aclarir que eres comunista. Què vols dir quan dius que ets comunista, i en què es diferencia això de l’anticapitalisme normal i corrent?

El cas és que no són conceptes diferents. La majoria de gent que seriosament s’autoanomena anticapitalista sol ser anarquista d’alguna mena o alguna cosa de l’estil. Tinc la sensació que molts dels anarquistes que es fan dir anticapitalistes també es podrien considerar anarquistes socials o anarcosindicalistes. Quan parles amb ells veus que en realitat el món que volen crear [és un món comunista].

I com és aquest món, però?

Aquest món, com jo l’entenc, és un món en què la gent controla democràticament la riquesa que genera amb el seu treball. I això què vol dir? Que és una societat democràtica en el sentit que les coses es voten? Que hi ha assemblees? Aquestes són qüestions que s’aniran veient sobre la marxa.

Dic «comunista» perquè en realitat és d’això del que parlen. De fet, si de vegades la gent s’autoanomena anarquista és perquè l’anticomunisme han calat molt. Molta gent llegirà això i dirà que no és cert, però és com dir «Jo no formo part dels errors que s’han comès en el passat», quan el cas és que sí, que tots formem part dels errors que s’han comès en el passat.

Tant si et consideres hereu d’aquesta tradició com si no, el fet és que en formes part. Aquestes coses s’han de tenir en compte. És per això que dic «comunista», perquè el món que fins i tot els anarquistes diuen que volen crear és comunista.

Sorry to Bother You és una proposta descaradament radical i anticapitalista. Alhora, però, ha estat molt ben rebuda per la crítica d’arreu i ha rebut elogis fins i tot de fonts tan improbables com Politico, que l’ha considerat «la sàtira política més aguda del 2018». T’ha sorprès aquesta reacció?

El que m’ha sorprès és la quantitat de publicitat que està rebent. El sentiment que genera no m’ha sobtat, però sí que no m’esperava que tingués aquesta dimensió.

Deixant de banda la crítica, quina acollida creus que ha tingut el film entre el públic general?

Doncs com que he estat molt posat en la promoció, he parat molt per les xarxes socials. No només faig tuits, també llegeixo; potser de manera obsessiva, però per mi és part de l’experiència. També dec haver projectat públicament la pel·lícula uns quaranta-cinc cops. Per tot això em puc fer una idea de per on va la cosa.

Jo diria que entre el 85 i el 90 % de la gent els ha agradat molt o els ha encantat, o potser a un 80 % els ha encantat i a un 10 % els ha agradat molt. Pot ser que hi hagin trobat defectes, però és que digue’m, si no, una pel·lícula en què no hagis trobat cap pega.

Creus que hi veuen reflectits aspectes de la seva vida?

Sí. En el món del cinema s’ha eliminat tota referència a la rebel·lió. Se suposa que hem de mostrar representacions de la vida, i tant si els protagonistes hi estan d’acord com si no ho estan, la rebel·lió hi és, existeix. Doncs no, s’elimina i en el seu lloc hi posen coses mundanes que realment no formen part del nostre món, com ara cites romàntiques per fer un cafè al migdia.

Després hi ha un grup de gent, un 10 %, que no els ha agradat [la pel·lícula]. Però aquest és el tema: no és que no els agradi pel contingut polític, sinó pel gir argumental.

Segur que en aquest 10 % potser n’hi ha que diuen que no els agrada gens perquè políticament hi estan en contra, però dubto que hi hagi algú que s’aixequi de la butaca dient: «Mira, jo és que no hi estic d’acord, amb això de la vaga».

Justament volia preguntar-te per la vaga. Has dit que la rebel·lió s’ha suprimit de les pel·lícules. De vegades veiem pel·lícules que són sàtires socials, però últimament n’hem vist molt poques que se centrin en conflictes laborals i treballadors que emprenguin accions conjuntes. Per què has decidit centrar-te en aquesta mena de lluites col·lectives en l’àmbit laboral?

Té a veure amb la manera en què analitzo l’origen del problema.

Què és el capitalisme? És l’explotació del treball i tot el que se’n deriva. Aquesta és l’essència del capitalisme, i és també la part que podríem controlar col·lectivament.

Sempre que s’explica la història de Cuba s’explica que Fidel va anar a Mèxic, allà es va ajuntar amb el Che i van començar a cavalcar plegats. Però abans que arribessin ja s’estaven produint vagues, ja hi havia vagues generals. La gent estava preparada. Res de tot allò no hauria estat possible només amb un exèrcit.

Què ho fa que les vagues siguin una eina de pressió tan potent?

Que s’apliquen allà on es genera la riquesa. I, de fet, no són una eina de pressió i prou. Són d’aquelles accions que ensenyen a la gent, tant a la que hi participa com a la que s’ho mira des de fora, com funciona el capitalisme. I encara que tinguin un punt d’espectacle, és un espectacle molt més clar que el que suposa sortir al carrer i entonar un simple «Està tot fatal», o un «Estem contra tal cosa». És un espectacle que instrueix. I també és un espectacle que té el potencial d’exigir compromisos al poder. Pot créixer i la gent el pot fer multiplicar.

Hi ha un documental que es diu Rocking the Foundations, sobre la Federació de Treballadors de la Construcció australiana a la dècada del 1970. Quan es va crear el sindicat, als anys cinquanta, el portava un grup de mafiosos que treballaven amb els amos. Al final van aconseguir fer fora la màfia, i als seixanta va convertir-se en un sindicat molt militant. No necessàriament radical, però sí militant. Feien abaixar persianes. Podien aconseguir el que volien.

Tenien un lideratge radical de debò, i van arribar a tenir tanta força que van començar a fer vagues en nom d’organitzacions locals. Si hi havia un promotor que invertia en alguna empresa que estava fent fora els veïns del seu barri i gentrificant-lo, li tancaven tots els locals i guanyaven. Eren tan efectius que els promotors van començar a segrestar gent i tot.

Si volem tenir un moviment radical que també sigui clar sobre com funciona el capitalisme, haurem d’implicar-nos amb la gent en el seu lloc de treball i en les lluites en què participa tothom. Hem de col·lectivitzar la lluita.

Sorry to Bother You és una crítica mordaç del capitalisme i del racisme als Estats Units. Com es relacionen aquests dos conceptes a la pel·lícula? Com opines que interactuen fora de l’obra?

Començo per la segona. El racisme, o la invenció de la noció de raça i les idees racistes que s’hi van formar al voltant, va ser necessari per a la creació del capitalisme. L’esclavitud era necessària. Fins llavors sempre hi havia hagut grups de persones que no s’agradaven, però era més una cosa entre nacions. No hi havia ningú que pensés que els irlandesos eren com els francesos pel simple fet de tenir un aspecte similar.

Era més fàcil justificar que aquella gent de pell més fosca eren diferents de la resta de la classe treballadora europea, i que estava bé que fos així: «Aquesta és una raça diferent». «Aquesta és una espècie diferent», era el que venien a dir. «Vosaltres no us heu de preocupar, treballadors blancs»; així és com van assegurar-se que el capitalisme pogués funcionar.

És un raonament que segueix sent útil avui dia.

La pobresa actualment s’explica seguint idees racistes sobre la gent de color i es diu que tenim deficiències culturals, com ara que les nostres famílies no estan unides, o fins i tot es fan servir idees directament racistes, com que som estúpids o salvatges o que tenim una agressivitat que hem d’aprendre a corregir.

Tot això serveix per explicar la pobresa com a [producte d’una sèrie de] males decisions. Serveix com a explicació de tot el sistema capitalista, i és tan completa que fins i tot la classe treballadora blanca la dona per vàlida. I, en acceptar-la, la classe treballadora blanca creu que si han arribat on han arribat ha estat per les decisions que han pres. Vet aquí la utilitat que segueix tenint aquest argument.

En la pel·lícula, [la intersecció del capitalisme amb el racisme] per a la gent negra és el pa de cada dia i representa un obstacle en el camí de la supervivència. T’has d’espavilar. No sempre pots parar-te a reflexionar i preguntar-te «Com funciona, això?», sinó que més aviat és una qüestió de «He d’aconseguir aquests diners». Si vosaltres em veieu així, jo m’hauré de disfressar per aconseguir els diners.

I aquí és on apareix la veu blanca, oi?

Sí. Tu segueixes dient el mateix, però ho fas d’una manera que fa que l’altra persona et vegi amb més bons ulls: «Ah, ja veig que ets de fiar, tu no t’has criat en un barri d’aquells, no ets com la idea racista que tinc de vosaltres. Així sí, està bé».

En una altra entrevista vas dir que la veu blanca en si no existeix, que té un component de classe.

Sí, és el mateix raonament. Aquestes idees racistes sobre la gent de color també funcionen a la inversa: com t’ho fas per no reproduir-les tu mateix? Si penses que la pobresa es deu a les males decisions que la gent pren, com t’ho prens, tu, això? Tu no ets algú que prengui males decisions. Encara que potser cobres només 10.000 € a l’any, ets classe mitjana.

Es tracta d’interpretar un paper. Tot plegat és una interpretació; tot el que fem ho és. No dic que no puguis escapar-ne, però la qüestió és quin paper tries fer, i part d’això té a veure amb aquesta idea que tot està sota control.

Que «tens les factures pagades», com diu Danny Glover.

Exacte, el personatge que interpreta Glover diu: «Tens les factures pagades, no necessites aquests diners». Ve a dir que la veu blanca no existeix, sinó que és la veu que els blancs creuen que han de tenir, la veu que els agradaria tenir.

Una persona blanca perquè sigui llegida com a pobra ha de tenir molts indicadors en aquest sentit; ha d’anar vestida quasi com si visqués al carrer. Una persona negra, en canvi, ha de tenir molts indicadors en el sentit contrari perquè no es pensin que és pobra.

Foto: Wikipedia

Raça i classe són elements indissolubles, però sovint els concebem per separat. Quin dels dos és més important? Bé, tenim un sistema de classes i el racisme és necessari per sostenir-lo. No ens desfarem del racisme sense desfer-nos també del capitalisme. I, a la vegada, tampoc podem tenir un moviment que ens deslliuri del capitalisme sense esforçar-nos alhora per deslliurar-nos del racisme.

T’has mostrat contrari a qui ha intentat defensar que Sorry to Bother You parla de l’era Trump. Has fet notar que el guió es va acabar de redactar el 2012, just després del moviment Occupy. Com tu, jo també vaig participar-hi, i ara quan veia la pel·lícula vaig pensar que Sorry to Bother You podria haver sortit en aquell moment i hauria passat perfectament per una pel·lícula sobre Occupy. Alhora, també entenc per què la gent la veu i pensa que se centra en l’època Trump. Tu què creus que té el film que resulta tan extraordinari i tan creïble en dos moments polítics aparentment diferents?

El capitalisme. Encara hi és. No m’imagino en quin moment podria no haver semblat creïble. Suposo que potser hi ha hagut moments en què no hauria tingut tanta acceptació, això sí.

És curiós, perquè un dia estava amb en Jordan [Peele, el director de Déjame salir] i m’explicava que estava pensant de canviar el final de la pel·lícula. Primer l’havien rodada d’una manera en què el protagonista acaba a la presó. La qüestió és que la va escriure en l’època Obama, quan es deia que vivíem en una societat «postracial», i ell amb la pel·lícula intentava defensar el contrari, que no havíem superat el racisme. Quan havia d’estrenar-se, el sentiment majoritari havia canviat i era que no érem postracials, així que en Jordan va voler donar un punt de victòria al protagonista.

De manera similar, penso que Sorry to Bother You potser podria haver sortit quan la gent estava una mica més per la causa. De totes maneres, però, penso que té la capacitat de recuperar la crítica original i evitar que se centri només en Trump.

T’hem sentit explicar que Regal View neix de la teva experiència en telemàrqueting, però en el cas de Worry Free, què et va dur a concebre aquesta empresa? Worry Free té un model de negoci particular, que consisteix bàsicament a recuperar l’esclavitud. Creus que anem en aquesta direcció?

Més que intentar predir com anirien les coses pretenia mostrar fins a quin punt estem disposats a acceptar qualsevol cosa si ens la presenten com cal i si pensem que no tenim res a fer-hi.

De totes maneres el que sí que diré és que aquestes pràctiques empresarials ja existeixen en altres països. I amb això no pretenc excusar ningú, perquè justament són empreses dels Estats Units les que financen aquests negocis a l’estranger. La gran exageració de la pel·lícula és que passi a casa nostra.

Sorry to Bother You ha estat classificada com una obra surrealista, de realisme màgic o fins i tot de ciència-ficció. Hi ha res en aquests gèneres, caracteritzats tots per un distanciament de la realitat tal com la coneixem, que t’hagi anat especialment bé per expressar el teu missatge polític?

En realitat, no va ser així com va anar. Soc molt crític amb moltes de les pel·lícules de ciència-ficció, perquè penso que són un amagatall per als guionistes d’esquerres.

A vegades hi ha ciència-ficció que crea mons nous, com és La guerra de les galàxies. L’origen va ser Apocalypse Now, que en un principi havia de ser dirigida per George Lucas. Tant ell com Francis Ford Coppola van traslladar-se de Los Angeles a San Francisco, perquè allà hi havia el caldo de cultiu del radicalisme. Volien crear un col·lectiu de cinema radical i al final no va ser així. Però després de fer American Graffiti, Lucas va pensar «Bé, ja tinc un èxit. Ara faré Apocalypse Now», que havia de ser la seva adaptació cinematogràfica d’El cor de les tenebres.

Foto: Wikipedia

Els protagonistes [havien de ser] el Vietcong: els seguíem, els vèiem endinsar-se en territori enemic, en territori conquerit pels Estats Units, amb la missió de trobar el coronel Kurtz, que era algú que havia sortit de les files del Vietcong i s’havia unit a l’exèrcit nord-americà, on havia anat escalant posicions gràcies a la informació que tenia i a la salvatgia que mostrava contra la seva pròpia gent.

Però no va aconseguir finançament. «Com? No ho entenc! Però si acabo de guanyar tots aquests diners…». «És massa radical», li deien. «No trobaràs qui t’ho vulgui finançar, ja ho pots deixar córrer». «Molt bé, doncs agafaré aquesta mateixa història i la traslladaré a l’espai». I així és com el Vietcong va ser substituït pels rebels, els Estats Units van passar a ser l’Imperi i el coronel Kurtz va acabar sent Darth Vader.

I amb això arribo al que volia dir. La guerra de les galàxies és potser l’obra cultural més important dels últims cent anys. Passa res perquè tingui alguna idea radical? La història que explica està tan allunyada de tot que hem de pensar que no. Fins i tot encara que un 1 % de la gent hi hagués vist alguna cosa i s’hagués sentit inspirada, estaríem parlant de tants habitants com té un país. Però com que la ciència-ficció és tan al·legòrica, es pot interpretar de mil maneres diferents. Jo no volia crear mons tan llunyans.

Necessitava el món [de Sorry to Bother You]. Quan vaig començar a escriure’l no hi havia elements fantàstics. Al final els hi vaig acabar posant perquè em calien per desenvolupar els personatges. Em calien per contextualitzar certes coses sense haver-les de fer sortir al diàleg.

Havia de trobar una manera d’aconseguir plasmar en l’acció un context i unes idees filosòfiques sense haver de recórrer a algú que digués: «Mireu, així és com van les coses». La manera que vaig trobar de fer-ho va ser distorsionant la realitat. I el primer cop va ser, de fet, amb el discurs de Danny Glover.

Tot el que té la pel·lícula, per molt estranya que tothom digui que és, absolutament tots els disbarats i bogeries que hi surten són elements que vam acabar necessitant, que vam veure que ens eren imprescindibles.

Quina mena d’organitzacions o moviments polítics consideres que necessita el moment actual?

Penso que el que necessitem és un moviment radical que utilitzi la vaga per guanyar lluites. Això vol dir que haurà de començar per lluites salarials, però haurà de tenir una visió radical i haurà de tenir clar que aquesta no és l’única finalitat que persegueix. Penso que portarà més victòries perquè la gent no vol millorar la seva feina i prou; la gent vol estar connectada amb alguna cosa més, vol creure que les persones que s’estan organitzant lluitaran amb la intenció de guanyar.

Crec que el moviment ha d’organitzar-se més enllà dels sindicats que ja hi ha i incloure la resta del 93 % de la població activa que no està organitzada.

Quin penses que és el paper que han de tenir els artistes com tu en la lluita anticapitalista?

Aquesta pel·lícula, per exemple, penso que la funció que té és aconseguir que molta gent parli d’aquestes idees, però malauradament a molta d’aquesta gent el nostre moviment no hi arriba perquè no és prou ampli. Però crea oportunitats, això sí.

Oportunitats de construir el moviment?

Per construir el moviment calen organitzacions. El que vull dir és que la pel·lícula crea oportunitats perquè les organitzacions puguin fer campanyes que arribin a la gent i la convidin a reflexionar sobre aquests temes des d’un altre punt de vista.

Foto de portada: Wikimedia Commons
Article publicat originalment a Jacobin
Traducció de L’Entrellat
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

periodista que ha treballat a These Times i el Nation. Director de Defending Rights i Dissent 

Comentaris

Boots Riley: «En el món del cinema s’ha eliminat tota referència a la rebel·lió»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.