El nostre Marx

Glorificant Karl Marx en el centenari del seu naixement, el proletariat internacional es glorifica a si mateix, glorifica la seva força conscient, el dinamisme de la seva agressivitat conquistadora, que va desballestant el domini del privilegi i es prepara per a la lluita final que coronarà tots els esforços i tots els sacrificis.

El nostre Marx

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Glorificant Karl Marx en el centenari del seu naixement, el proletariat internacional es glorifica a si mateix, glorifica la seva força conscient, el dinamisme de la seva agressivitat conquistadora, que va desballestant el domini del privilegi i es prepara per a la lluita final que coronarà tots els esforços i tots els sacrificis.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Som marxistes? Hi ha marxistes?[1] Només tu, estupidesa, ets eterna. Aquesta qüestió ressuscitarà probablement aquests dies, amb ocasió del centenari,[2] i consumirà rius de tinta i d’estultícia. La vana xerrameca i el bizantinisme són herència immarcescible dels homes. Marx no ha escrit una doctrineta, no és un messies que ha deixat un enfilall de paràboles carregades d’imperatius categòrics, de normes indiscutibles, absolutes, fora de les categories del temps i de l’espai.[3] El seu únic imperatiu categòric, la seva única norma. és: «Proletaris del món, uniu-vos». Per tant, la discriminació entre marxistes i no marxistes hauria de consistir en el deure de l’organització i la propaganda, en el deure d’organitzar-se i associar-se. Massa, i poc: qui no seria marxista?

I, no obstant això, així són les coses: tots són una mica marxistes sense saber-ho. Marx ha sigut gran i la seva acció ha sigut fecunda no perquè hagi inventat a partir del no res, no per haver engendrat amb la seva fantasia una original visió de la història, sinó perquè amb ell, allò fragmentari, inacabat, immadur, s’ha fet maduresa, sistema, consciència. La seva consciència personal pot convertir-se en la de tothom i és ja la de molts; per això Marx no és només un científic, sinó també un home d’acció; és gran i fecund en l’acció igual que en el pensament, i els seus llibres han transformat el món, així com han transformat el pensament.

Marx significa l’entrada de la intel·ligència en la història de la humanitat, significa el regne de la consciència.

La seva obra cau precisament en el mateix període en què es desenvolupa la gran batalla entre Thomas Carlyle[4] i Herbert Spencer[5] sobre la funció de l’home en la història.

Carlyle: l’heroi, la gran individualitat, mística síntesi d’una comunió espiritual, que condueix els destins de la humanitat cap a ribes desconegudes, evanescents, en el quimèric país de la perfecció i de la santedat.

Spencer: la natura, l’evolució, l’abstracció mecànica i inanimada. L’home: àtom d’un organisme natural que obeeix una llei abstracta com a tal, però que es fa concreta històricament en els individus: la utilitat immediata.

Marx se situa en la història amb el sòlid aplom d’un gegant: no és un místic ni un metafísic positivista; és un historiador, un intèrpret dels documents del passat, però de tots els documents, no només d’una part.

Foto: Fotograma de Le Jeune Karl Marx (2017)

Aquest era el defecte intrínsec a les històries, a les investigacions sobre els esdeveniments humans: no examinar ni tenir en compte més que una part dels documents. I aquesta part s’escollia no per voluntat històrica, sinó pel prejudici partidista, que ho segueix sent encara que sigui inconscient i de bona fe. Les investigacions no tenien com a objectiu la veritat, l’exactitud, la reconstrucció íntegra de la vida del passat, sinó l’accentuació d’una determinada activitat, donar valor a una tesi apriorística. La història era domini exclusiu de les idees. L’home es considerava com a esperit, com a consciència pura. D’aquesta concepció es derivaven dues conseqüències errònies: les idees accentuades eren sovint arbitràries, fictícies. I els fets als quals es donava importància eren anècdota, no història. Si tot i això s’ha escrit història, en el sentit real de la paraula, això ha sigut per la intuïció genial d’alguns individus, no per una activitat científica sistemàtica i conscient.

Marx significa l’entrada de la intel·ligència en la història de la humanitat, significa el regne de la consciència.

Amb Marx la història segueix sent domini de les idees, de l’esperit, de l’activitat conscient dels individus aïllats o associats. Però les idees, l’esperit, es realitzen, perden la seva arbitrarietat, no són ja fictícies abstraccions religioses o sociològiques. La substància que cobren es troba en l’economia, en l’activitat pràctica, en els sistemes i en les relacions de producció i de canvi. La història com a esdeveniment és pura activitat pràctica (econòmica i moral).[6] Una idea es realitza no perquè és lògicament coherent amb la veritat pura, amb la humanitat pura (que no existeix sinó com a programa, com a finalitat ètica general dels homes), sinó perquè troba en la realitat econòmica la justificació, l’instrument, per afirmar-se. Per conèixer amb exactitud quins són els objectius històrics d’un país, d’una societat, d’un grup, el que importa sobretot és conèixer quins són els sistemes i les relacions de producció i canvi d’aquell país, d’aquella societat. Sense aquest coneixement és perfectament possible redactar monografies parcials, dissertacions útils per a la història de la cultura, i es captaran reflexos secundaris, conseqüències llunyanes, però no es farà història, l’activitat pràctica no serà copsada amb tota la seva sòlida compacitat.

Cauen els ídols dels seus altars i les divinitats veuen com es dissipen els núvols d’encens olorós. L’home cobra consciència de la realitat objectiva, s’apodera del secret que impulsa la successió real dels esdeveniments. L’home es coneix a si mateix, sap quant pot valer la seva voluntat individual i que pot arribar a ser més potent si obeint, disciplinant-se a la necessitat, acaba dominant la necessitat mateixa identificant-la amb els seus fins. Qui es coneix a si mateix? No l’home en general, sinó el que pateix el jou de la necessitat. La cerca de la substància històrica, fixar-la en el sistema i en les relacions de producció i canvi, permet descobrir que la societat dels homes està dividida en dues classes. La classe que posseeix l’instrument de producció es coneix ja necessàriament a si mateixa, té consciència, encara que sigui confusa i fragmentària, de la seva potència i de la seva missió. Té fins individuals i els realitza a través de la seva organització, fredament, objectivament, sense preocupar-se de si el seu camí està empedrat amb cossos extenuats per la fam o amb els cadàvers dels camps de batalla.

La comprensió de la real causalitat històrica té valor de revelació per a l’altra classe, es converteix en el principi d’ordre per a l’il·limitat ramat sense pastor. La multitud aconsegueix consciència de si mateixa, de la tasca que ha de realitzar actualment perquè l’altra classe s’afirmi, pren consciència que els seus fins individuals quedaran en mera arbitrarietat, en pura paraula, en vel·leïtat buida i emfàtica mentre no disposi dels instruments, mentre la vel·leïtat no es converteixi en voluntat.

Voluntat significa consciència de la finalitat, la qual cosa vol dir, alhora, noció exacta de la potència que es té i dels mitjans per expressar-la en l’acció.

Voluntarisme? Aquesta paraula no significa res, o s’utilitza en el sentit d’arbitrarietat. Des del punt de vista marxista, voluntat significa consciència de la finalitat, la qual cosa vol dir, alhora, noció exacta de la potència que es té i dels mitjans per expressar-la en l’acció. Significa, per tant, en primer lloc, distinció, identificació de la classe, vida política independent de l’altra classe, organització compacta i disciplinada als fins específics propis, sense desviacions ni vacil·lacions. Significa impuls rectilini fins a l’objectiu màxim, sense excursions pels verds prats de la cordial fraternitat, entendrits per les verdes herbetes i per les toves declaracions d’estima i amor.

Però l’expressió «des del punt de vista marxista» és inútil i fins i tot pot produir equívocs i inundacions fàtues i de verborrea. Marxistes, des d’un punt de vista marxista…: són totes unes expressions gastades com monedes que han passat per massa mans.

Foto: Fotograma de Gramsci 44 (2016)

Karl Marx és per a nosaltres un mestre de vida espiritual i moral,[7] no un pastor amb bàcul. És estimulador de les mandres mentals, és el que desperta les bones energies adormides que cal despertar per a la bona batalla. És un exemple de feina intensa i tenaç per aconseguir la clara honradesa de les idees, la sòlida cultura necessària per no parlar vàcuament d’abstraccions. És bloc monolític d’humanitat que sap i pensa, que no es contempla la llengua en parlar, ni es posa la mà al cor per sentir, sinó que construeix sil·logismes de ferro que aferren la realitat a la seva essència i la dominen, que penetren en els cervells, dissolen les sedimentacions del prejudici i la idea fixa i l’enrobusteixen de caràcter moral.

Karl Marx no és per a nosaltres ni l’infant que gemega al bressol ni el barbut terror dels sagristans. No és cap dels episodis anecdòtics de la seva biografia, cap gest brillant o groller de la seva exterior animalitat humana. És un vast i serè cervell que pensa, un moment singular de la laboriosa, secular, cerca que realitza la humanitat per aconseguir consciència del seu ésser i el seu canvi, per captar el ritme misteriós de la història i dissipar el seu misteri, per ser més fort en el pensament i en l’actuació. És una part necessària i integrant del nostre esperit, que no seria el que és si Marx no hagués viscut, pensat, arrencat espurnes de llum amb el xoc de les seves passions i les seves idees, de les seves misèries i els seus ideals.

Glorificant Karl Marx en el centenari del seu naixement, el proletariat internacional es glorifica a si mateix, glorifica la seva força conscient, el dinamisme de la seva agressivitat conquistadora, que va desballestant el domini del privilegi i es prepara per a la lluita final que coronarà tots els esforços i tots els sacrificis.

Publicat dins Qui vol el fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926)
Traducció de Joan Tafalla i Mercè Tafalla
Foto de portada: Fotograma de Le Jeune Karl Marx (2017)

Referències

[1] Il Grido del Popolo, 4 de maig de 1918. No firmat. Com el lector podrà comprovar, aquest article és clau per a la discussió sobre el marxisme del jove Gramsci. Sembla un resum de la reflexió realitzada en articles anteriors com «La revolució contra El Capital», «L’última traïció» i «La crítica crítica» (vegeu supra) o un esglaó de la cadena de reflexió que el portarà fins a textos com «La cultura en el moviment socialista», «Utopia», «L’obra de Lenin» o  «Leninisme i marxisme de Rodolfo Mondolfo» (vegeu infra).
[2] L’endemà de la publicació d’aquest article es complia el centenari del naixement de Karl Marx. Segons Ligouri, «Probablement sota l’impuls de la Revolució Russa, Gramsci està llegint o rellegint Marx i iniciant la superació de la seva impostació influïda fortament per l’idealisme. Ara defineix l’autor d’El Capital com a “part integrant i necessària del nostre esperit, que no seria el que és, si ell no hagués viscut”» (Masse e partito, 2016, 131).
[3] Ortodòxia marxiana radical la de Gramsci, que cita aquí implícitament la frase del Manifest del Partit Comunista: «Els postulats teòrics del comunisme no es fonamenten de cap manera en idees o principis que hagin sigut inventats o descoberts per un reformador o altre del món» capítol II, «Proletaris i comunistes».
[4] Thomas Carlyle (1795-1881), assagista, professor escocès, defensor del rol de l’heroi en el desenvolupament de la societat, autor d’una conservadora història de la Revolució Francesa, crític del desenvolupament capitalista i defensor de l’esclavitud.
[5]  Herbert Spencer (1820-1903), filòsof, psicòleg i sociòleg anglès, positivista, va aplicar una amalgama de les doctrines de Lamarck i de Darwin a l’estudi de la societat, que van donar lloc a l’anomenat darwinisme social, que justifica la desigualtat social com a producte de la natura i no de la cultura.
[6] Un antecedent, potser el primer, de la locució filosofia de la praxi que Gramsci utilitzarà habitualment als Quaderns de la presó per referir-se al marxisme. Qui la va utilitzar per primera vegada fou Antonio Labriola en la seva obra Discorrent sobre socialisme i filosofia (1897), d’on, amb tota seguretat, la va extreure Gramsci. En els Quaderns podem trobar aquesta expressió en nombroses ocasions, per exemple: Q5, 127; Q8, 220; Q8, 235; Q10, 1; Q11, 17; Q11, 30; Q11, 62, o Q 16, 9).
[7] Expressió que Gramsci havia aplicat a Lenin en el text «Kérenski-Chernov». Trobem aquí un marxisme càlid, un marxisme com a concepció del món, rector del que en els Quaderns anomenarà «reforma intel·lectual i moral».
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

(Ales, Sardenya, 1891 - 1937, Roma, Itàlia) Va ser un intel·lectual, activista polític i un dels revolucionaris més brillants en la història del socialisme. Va estudiar a la Universitat de Torí on va rebre la influència de Croce i dels socialistes. El 1913 es va afiliar al Partit Socialista Italià, esdevenint de seguida líder de la seva ala esquerra. Ferm defensor de la revolució russa va escindir-se del Partit Socialista i va ser un dels fundadors del Partit Comunista d’Itàlia el 1921. De seguida va haver de passar a la clandestinitat en una Itàlia que vivia sota el règim feixista de Mussolini. Va ser detingut el 1926 i va passar la resta de la seva vida a la presó, on va morir deu anys més tard a causa d’una tuberculosi provocada per les males condicions i l’aïllament. Malgrat la dura situació a la qual va ser sotmès, va ser capaç d’escriure a la presó la seva obra més destacada: Quaderni di carcere, publicada pòstumament i que el van situar com un dels intel·lectuals referents del marxisme.

Comentaris

El nostre Marx

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.