Hi ha una frase mítica de John Adams, qui fou el segon president dels EUA, que diu: «hi ha dues maneres de conquerir i esclavitzar una nació. Una és l’espasa i l’altra el deute». És una frase que s’ha utilitzat en múltiples escrits de denúncia del fenomen del deute extern, el qual durant dècades ha servit i segueix servint per mantenir molts estats considerats «subdesenvolupats» sota les normes dictades per organismes internacionals com l’FMI i el Banc Mundial. Dirigits per assegurar els interessos del govern i grans empreses dels Estats Units, i també de la UE, han imposat els famosos Plans d’Ajust Estructural mentre asseguraven als creditors del nord guanys permanents fruit dels interessos infinits del deute, de l’extracció de matèries primes i de l’explotació internacional del treball dels pobles del sud global. Deixant enriquir una oligarquia local minoritària per controlar amb mà de ferro els possibles esclats socials de la població explotada i depauperada.

A les últimes dècades, però, amb casos com els dels estats grec i italià, hem vist com aquest atac a la sobirania dels pobles i dels propis estats també arribava al nord, en el context de les crisis econòmiques. I ens hem adonat que a la perifèria europea també vivim endeutades i condicionades políticament per aquest deute.

Però l’estat més endeutat del món no és un estat del sud global ni de la perifèria europea. Són els Estats Units d’Amèrica, amb un deute públic que ja supera els 30 bilions de dòlars. I malgrat tot, ningú li exigeix mesures d’austericidi ni l’obliga a ser saquejat Un dels elements que permet aquesta anomalia, al costat de l’aparell militar, és la moneda, el dòlar.

En el marc dels acords de Bretton Woods posteriors a la Segona Guerra Mundial, el govern dels EUA va aconseguir situar el dòlar com la principal moneda de reserva del planeta, en aquell moment recolzada per les grans acumulacions d’or que en part havia aconseguit en els negocis de la guerra. Aquest fet ha facilitat que la major part de les reserves internacionals dels estats del sud global es trobin en bancs nord-americans i en dòlars, i a la vegada es converteixin en creditors gairebé infinits dels Estats Units.

A la dècada de 1970 el govern dels EUA va establir un acord amb la OPEP (recolzat sobretot en la seva aliança amb la monarquia de l’Aràbia Saudita) per tal de que les transaccions petrolieres es realitzessin en dòlars. Creant el que es coneix com a petrodòlars. I es va separar la paritat del dòlar amb l’or, permetent al govern dels EUA imprimir moneda sense aquest límit i condicionant el valor de les reserves internacionals de molts estats.

Des d’aleshores, aquesta imposició del dòlar com a moneda de reserva internacional, recolzada sobretot en els petrodòlars, ha estat prioritària en la política exterior dels EUA. Així com l’Estat francès cuida gelosament de que les seves antigues colònies no abandonin el franc CFA, la seva moneda internacional creada també al finalitzar la Segona Guerra Mundial i que li permet beneficiar-se i controlar les finances d’aquests estats.

Voler sortir de l’encotillament d’aquestes monedes ha sigut un tema clau per aquells governs que s’han decidit a recuperar la sobirania monetària i financera, i per tant, un tema per entendre diferents conflictes vinculats a intervencions militars dels EUA, l’Estat francès, la UE i l’OTAN.

Iraq i la substitució dels petrodòlars per l’euro

A la tardor de l’any 2000 el govern de l’Iraq, liderat per Saddam Hussein, va decidir deixar d’utilitzar els petrodòlars i passar a utilitzar euros en les seves transaccions petrolieres. L’Iraq era un estat important membre de l’OPEP, amb unes grans reserves de petroli i, després de la Primera Guerra del Golf, era víctima d’un bloqueig econòmic imposat pel govern dels EUA. Aleshores el dòlar es trobava en recessió i semblava que l’euro es podria convertir en una moneda forta capaç de substituir-lo en el comerç internacional.

La pregunta que es va fer el govern i l’oligarquia dels Estats Units va ser: què podria passar si l’OPEP en bloc decidís abandonar el petrodòlar?

El març de 2003 una coalició militar liderada pel govern dels EUA invadia l’Iraq després de mesos de propaganda de guerra destinada a vincular el govern de l’Iraq amb Al-Qaeda i amb la fabricació d’armes de destrucció massiva. A dia d’avui no s’ha pogut demostrar cap d’aquestes acusacions.

El SUCRE, una nova arquitectura financera per a l’Amèrica Llatina

La victòria d’Hugo Chávez a les eleccions presidencials veneçolanes de 1998 va marcar un nou període històric a l’Amèrica Llatina, després de la «dècada perduda» dels anys ‘90, on l’establiment dels governs de dretes post-dictatorials van obrir encara més les venes del subcontinent a la voracitat de les multinacionals nord-americanes i europees.

L’èxit del nou govern chavista va donar aire a altres moviments polítics d’esquerres, que a través del descontentament popular vers les mesures neoliberals van aconseguir el poder polític a estats com el Brasil (2003), Bolívia (2006) o l’Equador (2007).

La forta dependència de l’economia d’aquests estats als mercats internacionals de matèries primeres, dominats per les grans multinacionals de matriu estatunidenca i europea, els va fer plantejar que per defensar les seves polítiques de repartiment de la riquesa, entre varis aspectes, era imprescindible generar el que s’ha anomenat una Nova Arquitectura Financera Internacional. Basada en la regulació del sistema bancari, dels moviments de capitals i dels mercats de valors; en la reforma de les institucions financeres internacionals; i per últim, en la discussió entorn a la centralitat del dòlar com a moneda de reserva i intercanvi internacional.

En aquest context, i en el marc de la crisi global de 2008, que va deslegitimar les institucions financeres internacionals neoliberals, l’octubre de 2009 l’Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA), una aliança político-econòmica conformada aleshores pels estats de  Cuba, Veneçuela, Equador, Bolívia i Nicaragua, van enunciar la creació del Sistema Únic de Compensació Regional de Pagaments (SUCRE). Una alternativa monetària per als intercanvis comercials entre estats amb mires a la conformació d’una moneda comuna que pogués anar minvant la dependència del dòlar. El projecte constava de tres elements interrelacionats: Una unitat monetària; un fons d’estabilització monetària; i un Banc del Sud que utilitzés les reserves pel desenvolupament de la regió.

L’estat d’Hondures també havia d’haver-se adherit a aquest nou sistema de pagaments, doncs era l’últim estat que s’havia unit a l’ALBA, a l’agost de 2008. Però el setembre de 2009 va patir un cop d’estat de la dreta vinculada als interessos d’empreses i govern dels EUA, que marcaria l’inici del període de la reacció a l’Amèrica Llatina. S’iniciaven també els diferents episodis de «lawfare», amb els nous cops d’estat judicials que acompanyaven les pressions econòmiques i les campanyes de desestabilització mediàtiques. Tot plegat, juntament amb la incapacitat dels diferents governs d’esquerres per desavinences internes de tirar endavant el projecte, va contribuir a paralitzar la desconnexió del dòlar i de les institucions financeres com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.

Líbia, el franc CFA i la moneda africana

«El govern de Gaddafi guarda 143 tones d’or i una quantitat similar de plata… Aquest or fou acumulat amb anterioritat a la rebel·lió en curs i es pensava utilitzar per establir una moneda panafricana basada en el dinar libi. El pla tenia com a objectiu proporcionar als països africans francòfons una alternativa al franc CFA».

Aquest és un paràgraf d’un e-mail datat el 2 d’abril de 2011 enviat a Hillary Clinton (aleshores Secretària d’Estat dels EUA) pel seu assessor de confiança Sidney Blumenthal, que es va fer públic el desembre de 2015, i que forma part d’un conjunt d’e-mails que justifiquen els bombardeigs a Líbia no des d’un punt de vista «humanitari», sinó per interessos polítics i econòmics.

L’actual acrònim del franc CFA (franc de la Comunitat Financera Africana) prové de l’instaurat el final de la Segona Guerra Mundial franc de les Colònies Franceses d’Àfrica. L’aleshores govern de De Gaulle va establir l’arquitectura financera per tal de que les ja inevitables independències polítiques de les colònies africanes seguissin lligades econòmicament a l’estat francès.

L’establiment del franc CFA als nous estats africans, presentat com una moneda estable i robusta que ajudaria la seva economia, va suposar una paritat fixa entre el franc CFA i el franc francès (avui amb l’euro), perdent els estats africans el control de la devaluació de la seva moneda. A més, obliga els estats a dipositar un 50% de les seves reserves de divises al Banc nacional francès, més un altre 20% per les transaccions diàries de divises o passius financers. Aquest fet suposa no poder disposar lliurement dels seus propis fons i haver de demanar crèdits per accedir als seus propis dipòsits. Finalment, obliga a acceptar la lliure transferibilitat, amb la qual cosa l’estat no pot impedir el límit de transferències de diner que fuig cap a França i Europa.

Aquest model monetari entronca amb la crisi del deute extern dels anys 80, doncs la necessitat d’una moneda amb equivalència reconeguda per institucions internacionals com el Banc Mundial, i el segrest de divises derivades d’aquesta (el franc CFA), els va obligar a viure en un espiral de deute permanent fins al seu esclat, que vingué acompanyat dels Plans d’Ajust Estructural.

Tal arquitectura financera del saqueig ha comptat amb el suport d’oligarquies locals, acumulant immenses riqueses mentre governaven amb mà de ferro sobre una població empobrida, amb el beneplàcit de l’imperialisme francès i europeu. Però també ha existit una forta oposició política, de diferents moviments i governs, que ha defensat la sortida d’aquest encotillament plantejant l’ús de monedes estatals o regionals desvinculades del franc CFA. La resposta de la metròpoli francesa ha estat l’agressió econòmica en forma d’ofec (incloent la introducció de grans quantitat de bitllets falsos a Guinea Conakry per desequilibrar la seva economia a través de la Opération Persil), o entrenant i finançant grups paramilitars com els que van assassinar el president de Togo el 13 de gener de 1963, pocs dies després de que es comencés a imprimir la nova moneda pròpia del país, així com promovent diferents cops d’Estat.

Els bombardeigs sobre Líbia de 2011 s’emmarquen dins la llarga llista d’intervencions franceses a l’Àfrica per salvaguardar la seva enginyeria financera neocolonial, i en la nova pugna capitanejada pel govern dels Estats Units per tal d’evitar pols financers i monetaris regionals alternatius al seu engranatge econòmic mundial liderat pel dòlar, i que té en la posició de la Xina el seu màxim adversari.

El projecte del govern francès de substitució de bitllets del franc CFA pel 2024, amb el pretext de controlar la inflació i que afectaria a l’economia submergida, juntament a la bel·ligerància que estan mostrant alguns caps d’estat africans vers la tutela francesa, pot esdevenir en una nova font de conflictes al continent africà.

Ucraïna i Taiwan: les espurnes del gran conflicte mundial

El 31 de març de 2022 el govern rus va anunciar que els països considerats «hostils» (fent referència sobretot a Estats Units i la Unió Europea) només podrien pagar el gas rus en rubles, la moneda russa, enlloc de fer-ho en dòlars o euros. Això obligaria a aquests estats a disposar de comptes en rubles en bancs russos.

Degut a les sancions promogudes pel govern dels Estats Units, es comptabilitzava que al govern rus se li havien congelat 624.000 milions de dòlars en reserves de divises. Una arma de política exterior ja utilitzada pel govern nord-americà per pressionar altres governs, com el de Veneçuela, aprofitant la supremacia del dòlar en el comerç mundial i en l’obligació dels estats de tenir reserves en aquesta moneda en bancs estrangers.

De fet, ja feia temps que el govern de Moscou anava fent passos per minimitzar la dependència del dòlar. El desembre de 2018 anunciava un acord amb el govern sirià per deixar d’utilitzar el dòlar en les seves transaccions bilaterals. El govern sirià el 2006 ja havia anunciat que utilitzaria euros enlloc de dòlars pels pagaments a companyies estrangeres (el 2002 el govern de Washington l’havia incorporat a la seva llista de «l’eix del mal»). I en els últims mesos, el govern rus havia anat rebaixant les divises internacionals que posseïa, tant de dòlars com d’euros (des del 2004 havia introduït l’euro en detriment del dòlar), per afavorir les de iuans xinesos.

Tot i que el dòlar segueix tenint un clar predomini com a moneda de divisa més utilitzada en les transferències internacionals, un dels reptes del govern xinès és promoure el iuan com a divisa alternativa al dòlar o a l’euro, per tal d’enfortir una nova xarxa d’enginyeria financera i comercial que comptaria també amb l’anomenada Nova ruta de la seda pel que fa a la xarxa de rutes comercials, i amb el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructura com a alternativa al Banc Mundial.

Tot aquest operatiu va més enllà de l’actual i evident aliança del govern xinès amb el rus, i així com el 2017 el iuan es convertia en moneda de referència del Ministeri del Petroli de Veneçuela, també s’està fent un lloc en importants estats petroliers tradicionalment aliats incondicionals dels Estats Units, com és el cas d’Aràbia Saudita, amb qui ja negocia compres importants de petroli amb iuans. O el cas de Guinea Equatorial, amb el govern de la qual aquest passat agost de 2022 ha firmat un contracte per la construcció de la primera refineria en el que és el tercer productor petrolier de l’Àfrica subsahariana, i amb qui està negociant la instal·lació del que seria la primera base militar xinesa a l’Atlàntic.

En aquest context, el conflicte amb Taiwan, en el marc dels diferents moviments militars que s’estan produint al sud-est asiàtic, adoptaria certa similitud amb el d’Ucraïna. Conflictes externalitzats d’una nova guerra freda entre l’imperialisme estatunidenc i potències emergents ja consolidades, que els interessa tenir la seva pròpia política exterior. Amb el titubeig d’una Unió Europea lligada amb els pactes atlantistes als EUA, i la contradicció d’haver de rebutjar aliances polítiques i econòmiques que li permetrien un millor creixement econòmic seguint les pautes del capitalisme.

Els reptes financers i monetaris per la construcció de la República Socialista dels Països Catalans

Actualment, tot estat que pretengui ser sobirà també ha de tenir en compte el joc de les divises internacionals. I per tant, el nostre projecte d’una república socialista dels Països Catalans també l’ha de tenir present. En el nostre cas, partint de la submissió als estats espanyol i francès, restem sota l’encotillament de la Unió Europea i de la seva Unió Econòmica Monetària (l’euro), vinculada al Banc Central Europeu.

El sistema polític-econòmic heretat i controlat per aquestes estructures és qui ha exigit i assegurat la reconversió industrial, el blindatge de les mesures liberals de privatitzacions i lliure mobilitat de capitals, la dependència al deute permanent, i una política monetària controlada pel Banc Central Europeu que agreuja i aprofita la desigualtat entre regions europees. L’exemple de l’intent fallit del govern grec per sortir d’aquesta gàbia en defensa de mesures socials bàsiques per a la seva població l’any 2015 és d’una claredat tant dura com nítida.

La gran desigualtat i crisis econòmiques periòdiques inevitables dins d’aquest sistema poden facilitar l’acceptació popular de projectes de recuperació de la sobirania i de planificació econòmica socialista. Però la supervivència d’aquests projectes un cop derrotada (o en procés de derrota) la classe burgesa interna i els representants interns de burgesies internacionals, dependrà de la capacitat de resistència a les agressions econòmiques i militars que vindran de les institucions europees i les seves aliances internacionals. I més, tenint en compte la dificultat de controlar les fugues de capitals i la creació d’ens financers sobirans que ens permetin mantenir i ampliar la diversitat de l’estructura productiva.

De la mateixa manera que necessitarem i promourem una expansió territorial internacionalista del socialisme, també necessitarem a l’instant alternatives de divises, accés a recursos energètics i xarxes comercials internacionals. I així com necessitarem una moneda pròpia per no estar encotillades a les exigències de pertànyer a l’euro, necessitarem l’accés a monedes amb acceptació internacional més enllà de l’euro i el dòlar. Necessitarem monedes amb les que pagar i defensar la nostra sobirania en l’etapa de transició cap al comunisme.