Al seu assaig de 1975 «The Modern Janus», Tom Nairn va descriure la teoria del nacionalisme com «el gran fracàs històric del marxisme». Es poden trobar afirmacions similars al llarg de l’abundant literatura sobre el tema.

L’argument sol ser més o menys el següent. Des de Karl Marx endavant, els socialistes esperaven que els treballadors s’identifiquessin amb la seva classe més que amb la seva nació, i amb el socialisme internacional més que amb qualsevol forma d’ideologia nacionalista. Quan les accions dels treballadors reals de carn i ossos no es van ajustar a aquest esquema abstracte -espectacularment en esclatar una guerra general europea en 1914- els socialistes no van poder explicar l’atractiu del nacionalisme en termes marxistes, excepte com el producte de la manipulació burgesa destinada a desviar a la classe obrera de la seva veritable missió històrica.

Ernest Gellner va ridiculitzar la perspectiva marxista en el seu llibre Nacions i nacionalisme:

En el fons, als marxistes els agrada pensar que l’esperit de la història o la consciència humana van cometre un error terrible. El missatge per l’aixecament estava destinat a les classes, però per algun terrible error postal va ser lliurat a les nacions. Ara és necessari que els activistes revolucionaris persuadeixin al destinatari equivocat perquè lliuri el missatge, i el zel que engendra, al destinatari legítim i previst. La falta de voluntat tant del destinatari legítim com de l’usurpador per a complir amb aquest requisit causa una gran irritació a l’activista.

Aquesta és sens dubte una cita memorable, però no pot fer justícia a l’amplitud i complexitat del pensament marxista sobre el tema. En el que segueix, em concentraré en una selecció d’idees de finals del segle XIX i principis del XX, un període en el qual se suposava que el marxisme estava voluntàriament cec a la importància d’aquesta qüestió. No constitueixen una teoria completa i exhaustiva del nacionalisme, però ens proporcionen algunes eines inestimables per a reflexionar sobre ell.

Nacions i Estats

La idea del nacionalisme tal com l’entenem encara estava prenent forma quan Marx i Friedrich Engels van publicar El Manifest Comunista el 1848. L’Estat-nació territorial encara no s’havia convertit en el model polític estàndard. Alguns dels majors Estats-nació de l’Europa actual -Alemanya, Itàlia, Polònia- estaven composats llavors per ciutats-estat subnacionals i principats o fragments sota el control d’imperis dinàstics.

Dues famoses línies del Manifest semblen exemplificar el que Gellner va batejar com la «Teoria de l’adreça equivocada» del nacionalisme: «Els treballadors no tenen pàtria» i «Les diferències nacionals, i els antagonismes entre els pobles, s’esvaeixen cada dia més». En primer lloc, situem aquestes línies en el context complet del que van escriure Marx i Engels:

Els treballadors no tenen pàtria. No podem llevar-los el que no tenen. Com que el proletariat, abans de res, ha d’adquirir la supremacia política, ha d’elevar-se a ser la classe dirigent de la nació, ha de constituir-se com la nació, és, fins ara, ell mateix nacional, encara que no en el sentit burgès de la paraula. Les diferències nacionals i els antagonismes entre els pobles desapareixen cada dia més, a causa del desenvolupament de la burgesia, la llibertat de comerç, el mercat mundial, la uniformitat del mode de producció i de les condicions de vida que li corresponen. La supremacia del proletariat farà que desapareguin encara més ràpidament.

D’entrada, sembla que aquí hi ha quelcom més complicat. Si els obrers «no tenen pàtria», com poden ser «nacionals, encara que no en el sentit burgès de la paraula»? Quins altres sentits pot haver-hi?

Erica Benner suggereix una resposta al seu llibre Really Existing Nationalisms, assenyalant que la versió original alemanya del Manifest deia que els treballadors no tenien pàtria: «En l’època en què Marx i Engels estaven escrivint, la paraula Vaterland ja havia adquirit connotacions polítiques molt carregades, molt diferents de les de la paraula anglesa ‘country‘, que ara sona neutra: el llenguatge de Vaterland era utilitzat amb freqüència i eloqüència tant pels defensors de l’Estat tradicional com pels profetes romàntics de la nacionalitat ètnica». Des de 1848, per descomptat, Vaterland ha adquirit encara més bagatge de l’experiència de la història alemanya del segle XX.

Benner ofereix a continuació la seva pròpia interpretació del passatge:

Els treballadors no tenen una lleialtat exclusiva a l’Estat-nació, ni interès en la supervivència de les institucions i pràctiques culturals que contribueixen a mantenir la dominació de classe sobre ells. Per tant, manquen de nacionalitat en el «sentit burgès de la paraula», que sosté que els interessos protegits pels Estats existents són idèntics als de la societat en el seu conjunt.

Roman Rosdolsky va proposar una lectura similar: «Quan el Manifest diu que els treballadors ‘no tenen pàtria’, es refereix a l’Estat nacional burgès, no a la nacionalitat en el sentit ètnic«.

En aquest punt, és important distingir entre dos conceptes que sovint es barregen: consciència nacional i nacionalisme. El primer es refereix a la sensació que pot tenir la gent de pertànyer a una nació concreta; el segon, a les conclusions polítiques que poden extreure d’aquesta sensació de pertinença. Escòcia, per exemple. Durant gran part del segle XX, el suport a un Estat escocès independent va ser insignificant; avui és prou alt com per a fer de la independència escocesa una perspectiva realista en els propers anys.

Això no es deu a un augment sobtat del nombre de persones que es consideren escoceses. Durant molts anys, el sentiment d’escocès va coexistir amb el suport a la unió amb Anglaterra. Un moviment polític va haver de persuadir a una massa crítica d’escocesos que era necessari un Estat separat per a promoure els seus interessos, i haurà de persuadir encara a més si es vol aconseguir la independència.

Al món modern, si algú es defineix com a nacionalista en el sentit polític, no significa simplement que s’identifiqui amb una nació concreta. També significa que s’identifica amb l’Estat que governa la nació (o amb la lluita per establir tal Estat en un cas com Escòcia).

D’altra banda, l’objectiu dels internacionalistes no és persuadir a la gent que ha de deixar de considerar-se francesa, grega, tailandesa o mexicana en termes culturals. Es tracta de qüestionar el supòsit polític pel qual la seva lleialtat primària ha de dirigir-se cap a l’Estat nacional que la reclama.

Diferències nacionals

Per descomptat, l’afirmació que «les diferències nacionals i els antagonismes entre els pobles» estaven «desapareixent cada vegada més« davant el desenvolupament capitalista va resultar ser molt equivocada. Però hem de ser més precisos sobre en què es van equivocar Marx i Engels. Òbviament, no creien que les distincions culturals basades en la llengua i altres factors anessin a desaparèixer ràpidament (encara que sí que esperaven el desenvolupament d’una «literatura mundial» en la qual les «creacions intel·lectuals de les nacions individuals« es convertissin en «propietat comuna»).

Més aviat semblen haver previst que l’auge del capitalisme crearia un model econòmic mundial més o menys homogeni basat en la indústria a gran escala, amb la mateixa polarització entre treballadors i capitalistes com a principal antagonisme social. En aquest escenari, hi hauria hagut poca diferència en termes socioeconòmics entre haver nascut a Londres o a Lagos, a Nova York o a Nova Delhi.

Una famosa secció del Manifest argumentava que «la necessitat d’un mercat en constant expansió per als seus productes persegueix la burgesia per tota la superfície del globus« i que «els preus barats de les seves mercaderies són l’artilleria pesant amb la qual derroca totes les muralles xineses». En fer-ho, segons Marx i Engels, la burgesia «obliga a totes les nacions, sota pena d’extinció, a adoptar la manera de producció burgès; les obliga a introduir en el seu si el que anomena civilització, és a dir, a convertir-se elles mateixes en burgeses».

No obstant això, no van ser simplement els preus barats els que van funcionar com a «artilleria pesant« en l’expansió del capitalisme global. Amb Gran Bretanya al capdavant, les grans potències europees també van utilitzar artilleria pesant real per a promoure els seus interessos econòmics. A la fi del segle XIX, la majoria dels països africans i asiàtics estaven sota el seu control directe. Durant la dècada de 1850, Marx va escriure amb salvatge menyspreu sobre les guerres que Gran Bretanya havia estat lliurant per a obrir la Xina al comerç de l’opi i va rebutjar els arguments utilitzats per a legitimar-les: «Els xinesos tenen almenys noranta-nou ferides de les quals queixar-se per una de part dels anglesos«.

En una sèrie d’articles sobre el domini britànic a l’Índia, publicats pocs anys després del Manifest, Marx suggeria que la burgesia britànica exerciria allí el mateix paper que ja havia exercit en el front intern, promovent el desenvolupament industrial. Això, segons Marx, «no emanciparia ni milloraria materialment la condició social de la massa del poble», que depenia «no sols del desenvolupament de les forces productives, sinó de la seva apropiació pel poble». Aquest moment d’emancipació social no arribaria «fins que a la mateixa Gran Bretanya les classes ara dominants haguessin estat suplantades pel proletariat industrial, o fins que els propis hindús s’haguessin fet prou forts com per a desfer-se per complet del jou anglès».

Però, i si l’efecte de la dominació colonial fos frenar el desenvolupament de les forces productives a Àsia? Marx es va acostar a aquesta posició en els seus últims escrits sobre l’Índia i va descriure la revolta de 1857 com una resposta natural a les atrocitats britàniques, inclòs l’ús rutinari de la tortura per a extreure ingressos de la població. El 1914, Vladimir Lenin podia observar que la major part d’Àsia consistia «o bé en colònies de les ‘Grans Potències’, o bé en Estats extremadament dependents i oprimits com a nacions», i no obstant això les condicions per al «creixement més lliure, ampli i ràpid del capitalisme» s’havien creat «només al Japó, és a dir, només en un Estat nacional independent».

A Europa i Amèrica del Nord, la possessió d’un Estat independent va ser també una eina important en el desenvolupament del capitalisme. Països com Alemanya i els Estats Units van fer un ampli ús dels aranzels i altres formes d’intervenció estatal per a construir els seus propis sectors manufacturers, abans de predicar les virtuts del lliure comerç als països que encara intentaven posar-se al dia. En les últimes dècades, Estats d’Àsia Oriental com Taiwan i Corea del Sud han seguit un plantejament similar, per no parlar de la Xina.

No podem reduir l’atractiu popular del nacionalisme en els segles XIX i XX a una qüestió econòmica. Però el desenvolupament desigual i combinat del capitalisme a tot el món va donar sens dubte un poderós impuls als moviments per la independència nacional, especialment en el que es va conèixer com el Sud Global. També va contribuir a reproduir i exacerbar les «diferències nacionals i els antagonismes entre els pobles» als quals es referien Marx i Engels en el Manifest.

Classe i nació

Encara que el Manifest sigui l’escrit més influent de Marx i Engels, representa una petita part del material que van publicar, incloses les seves idees sobre els moviments nacionals de la seva època. Es van interessar especialment pels assumptes de Polònia i Irlanda. Poc abans que esclatessin les revolucions de 1848, tots dos van intervenir en reunions celebrades a Londres i Brussel·les per a donar suport a la causa de la independència polonesa. Engels va proposar una senzilla màxima, dirigida en particular als seus compatriotes alemanys: «Una nació no pot ser lliure i al mateix temps continuar oprimint a altres nacions».

Cap al final de la seva vida, Marx va continuar sent un ferm defensor de la independència polonesa. Els seus comentaris sobre el tema el 1875 van revelar una perspicaç comprensió de la relació entre nació i classe:

No és en absolut una contradicció que el partit obrer internacional lluiti per la creació de la nació polonesa. Al contrari; només després que Polònia hagi conquerit de nou la seva independència, només després que sigui capaç de governar-se a si mateixa de nou com a poble lliure, només llavors podrà començar de nou el seu desenvolupament interior i podrà cooperar com a força independent en la transformació social d’Europa. Mentre la vida independent d’una nació és suprimida per un conqueridor estranger, dirigeix inevitablement tota la seva força, tots els seus esforços i tota la seva energia contra l’enemic exterior; durant aquest temps, per tant, la seva vida interior roman paralitzada; és incapaç de treballar per l’emancipació social.

Quan va analitzar la lluita irlandesa per la reforma agrària, Marx va reconèixer que el descontentament generat per la desigualtat social podia ser més explosiu quan es combinava amb el domini estranger. Va sostenir que seria «infinitament més fàcil» enderrocar a l’aristocràcia terratinent a Irlanda que a Anglaterra, «perquè a Irlanda no es tracta només d’una simple qüestió econòmica, sinó al mateix temps d’una qüestió nacional, perquè els terratinents no són allí, com a Anglaterra, els dignataris i representants tradicionals de la nació, sinó els seus opressors mortalment odiats.» Aquí hi ha pocs indicis d’un home que subscrivís una simplista «Teoria de l’adreça equivocada» pel que fa al nacionalisme.

Les observacions de Marx sobre l’experiència dels treballadors immigrants irlandesos a les ciutats britàniques van prefigurar la teoria del «salari psicològic» que W. E. B. Du Bois va desenvolupar més tard per a explicar l’arrelament de les actituds racistes entre els treballadors blancs als Estats Units:

El treballador anglès ordinari odia al treballador irlandès perquè veu en ell a un competidor que rebaixa el seu nivell de vida. Comparat amb l’obrer irlandès, se sent membre de la nació dominant i, per aquesta mateixa raó, es converteix en un instrument dels aristòcrates i capitalistes contra Irlanda, reforçant així la seva dominació sobre si mateix.

Al cas d’Amèrica del Nord, Marx va ser un apassionat partidari de la causa abolicionista i va agitar a favor de la Unió durant la Guerra Civil, predient que els seus líders no tindrien més remei que abolir l’esclavitud si volien prevaldre sobre la Confederació. Va incorporar al text del Capital una de les principals lliçons que s’extreien de l’altre costat de l’Atlàntic: «El treball de pell blanca no pot emancipar-se allà on s’estigmatitza el treball de pell negra».

Per desgràcia, Marx i Engels mai van generalitzar les seves opinions sobre Irlanda o Polònia en un sistema teòric coherent. Després de les revolucions de 1848, Engels va fer molt més mal que bé en intentar distingir entre nacions «històriques» i «no històriques». Es va mostrar hostil als moviments nacionals dels eslaus del sud perquè les monarquies d’Europa Central havien estat capaces d’allistar-los en el bàndol de la contrarevolució.

En lloc d’explicar aquesta alineació de forces com el producte d’un moment històric, Engels afirmava que comunitats com els serbis i els romanesos eren permanentment incapaços d’una acció política independent i només estaven destinades a ser l’eina de poderosos estats reaccionaris. Els pobles que Engels va identificar com «no històrics» van falsificar les seves prediccions durant el segle i mig següent.

Autodeterminació

Els crítics del marxisme argumenten que aqauest és irremeiablement esclau del que anomenen «reduccionisme de classe». No obstant això, Lenin, que es considerava a si mateix un marxista perfectament ortodox de la generació posterior Marx i Engels, va rebutjar emfàticament la idea que els conflictes per la identitat nacional fossin simplement una forma encoberta de lluita de classes. També va negar que la consciència de classe dissolgués el problema de les disputes nacionals, fins i tot al context d’una revolució socialista:

Encara que es basi en l’economia, el socialisme no pot reduir-se només a l’economia. Una base -la producció socialista- és essencial per a l’abolició de l’opressió nacional, però aquesta base ha de portar també un Estat organitzat democràticament, un exèrcit democràtic, etc. En transformar el capitalisme en socialisme, el proletariat crea la possibilitat d’abolir l’opressió nacional; aquesta possibilitat es fa realitat només -només! – amb l’establiment de la democràcia plena en totes les esferes, inclosa la delimitació de les fronteres estatals d’acord amb les simpaties de la població.

De forma més conseqüent que Marx i Engels, Lenin va insistir en el missatge que les comunitats nacionals sense Estat propi haurien d’obtenir el dret a l’autodeterminació. Això no significava que els socialistes haguessin de desitjar activament la desintegració dels Estats existents: «Acusar als qui donen suport a la llibertat d’autodeterminació, és a dir, la llibertat de secessió, de fomentar el separatisme, és tan insensat i hipòcrita com acusar als qui defensen la llibertat de divorci de fomentar la destrucció dels llaços familiars».

Per a Lenin, els estats grans presentaven «avantatges indiscutibles« davant dels petits, cosa que significava que les minories nacionals «recorrerien a la secessió només quan l’opressió nacional i la fricció nacional fessin la vida en comú absolutament intolerable». Creia que el moviment obrer descoratjaria en realitat la tendència a la fragmentació política concedint a aquestes minories plens drets democràtics, inclòs el dret a formar un Estat propi: «Com més s’acosti un sistema estatal democràtic a la completa llibertat de secessió, menys freqüent i ardent serà en la pràctica el desig de separació».

Aquesta era una qüestió política urgent per a Lenin i els seus camarades del moviment socialista rus, perquè les nacionalitats no russes constituïen la majoria de la població en els territoris governats pel tsar. Lenin sembla haver sentit un odi visceral pel xovinisme de les grans nacions. Es va referir amb menyspreu a les autodenominades «grans nacions» que eren «grans només per la seva violència, grans només com a pinxos», i va condemnar als socialistes europeus que es negaven a donar suport a les lluites anticolonials d’alliberament a Àfrica i Àsia com a «xovinistes i lacais de monarquies imperialistes immundes i tacades de sang».

Volia que el nacionalisme en totes les seves varietats donés pas a l’«internacionalisme, la fusió de totes les nacions en la unitat superior», però només sobre una base voluntària. El líder bolxevic va instar els socialistes de les nacions petites i sense Estat a donar suport al dret dels seus connacionals a l’autodeterminació, però al mateix temps a «lluitar contra l’estretor de mires, la reclusió i l’aïllament de les nacions petites».

En els seus últims articles, cap a finals de 1922, a Lenin el preocupava que alguns dels seus associats a la direcció soviètica estiguessin començant a reviure el xovinisme gran rus sota una façana internacionalista. Va subratllar que l’internacionalisme per part dels socialistes d’un país com Rússia «ha de consistir no sols en l’observança de la igualtat formal de les nacions, sinó fins i tot en una desigualtat de la nació opressora, la gran nació, que ha de compensar la desigualtat que existeix en la pràctica». Amb aquest rerefons en ment, era «millor exagerar que subestimar les concessions i la indulgència cap a les minories nacionals».

Joseph Stalin era un dels líders soviètics en els quals pensava Lenin quan va llançar aquest advertiment. Encara que el propi Stalin era georgià, Lenin va observar que era «de domini públic que les persones d’altres nacionalitats que s’han russificat exageren aquest tarannà rus». Només podem imaginar què hauria dit Lenin quan Stalin va dur aquest «marc mental» fins al punt d’ordenar la deportació de nacionalitats senceres, com els txetxens, a Àsia Central, abans d’imposar per la força administracions titelles en tota Europa de l’Est.

Resulta irònic que aquesta falta de respecte pel dret de les comunitats nacionals a l’autodeterminació acabés exercint un paper crucial en la desaparició final de la Unió Soviètica. No obstant això, el resultat de la política seguida per Stalin i els seus successors probablement no hauria sorprès a Lenin.

Des de la mort de Lenin, el nombre d’Estats-nació independents a tot el món ha crescut espectacularment. Podem aplicar el seu argument més directament en els casos clars d’opressió nacional que queden, des de Palestina fins al Sàhara Occidental, Caixmir i Xinjiang. No obstant això, també s’aplica a països com Escòcia i Catalunya: pot ser que els seus ciutadans no pateixin la mateixa opressió que els palestins o els sahrauís, però també haurien de ser lliures per decidir si volen un Estat propi.

Això continua deixant una qüestió important per a qualsevol que invoqui el dret d’autodeterminació. Com decidim la unitat política en la qual ha d’exercir-se aquest dret? Quan hi ha comunitats nacionals que se solapen, una majoria pot convertir-se aviat en una minoria, depenent d’on es traci la línia en el mapa. No hi ha una resposta senzilla a aquesta pregunta, que ha alimentat alguns dels conflictes moderns més insolubles.

Comunitats de destí

Lenin va partir del supòsit que la consciència nacional era un fenomen important que els socialistes no podien ignorar. En general, no va intentar explicar per què la gent s’identificava amb les nacions. L’intent més ambiciós de fer-lo per part d’un dels seus contemporanis va aparèixer en un llibre de 1907 del líder socialista austríac Otto Bauer, La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia.

L’obra de Bauer va ser oblidada durant gran part del segle XX, i fins a l’any 2000 no va aparèixer una traducció completa a l’anglès. Va quedar entre dues aigües quant al seu llegat polític: massa marxista per als socialdemòcrates i massa socialdemòcrata per als marxistes. Va ser una gran pèrdua, ja que l’obra de Bauer va anticipar alguns dels millors escrits moderns sobre el nacionalisme.

Bauer rebutjava la idea que les nacions, tal com les entenem, haguessin existit des de temps immemorials, considerant-les un desenvolupament vinculat a l’auge del capitalisme industrial, que havia donat lloc a «una distribució espacial i professional de la població completament nova». Desarrelats de comunitats rurals en les quals «ni tan sols coneixien als pagesos del poble del costat, ja que una cadena muntanyenca dificultava la comunicació entre tots dos», innombrables persones es trobaven ara en pobles i ciutats on eren «llançats d’aquí cap allà sota els vaivens del cicle comercial».

Aquest món de beneficis i poder requeria un nou tipus d’educació per a les masses, que havia d’impartir-se en un llenguatge estandarditzat que la majoria de la gent pogués entendre:

El capitalisme modern necessitava un major nivell de formació popular, ja que sense ella la complicada administració dels negocis a gran escala seria impossible; el pagès modern necessitava educació, si volia convertir-se en un agricultor modern; l’Estat modern la necessitava, si volia crear l’administració local i l’exèrcit modern.

El reclutament en els exèrcits nacionals «arrenca al fill del pagès de l’estret àmbit de la vila» i «el reuneix amb companys de la ciutat i d’altres parts del país». Mentrestant, la difusió de la democràcia política «es converteix en el mitjà per a dur les grans qüestions del dia a cada vila rural i a cada taller.. Cada discurs a l’assemblea, cada pàgina del diari, porta un tros de la nostra cultura mental fins a l’últim votant».

Bauer va definir el caràcter nacional com «el conjunt de característiques físiques i mentals que distingeix a una nació d’unes altres». Va subratllar que no era «una explicació» sinó «quelcom que cal explicar». Per a Bauer, el caràcter nacional era un producte de la història, no de la biologia o la geografia: «Res més que un precipitat de la història, canvia amb cada hora, amb cada nou esdeveniment que experimenta la nació… Situada de nou enmig dels esdeveniments mundials, ja no és un ésser persistent, sinó un constant esdevenir i desaparèixer». Aquesta visió històrica és una rèplica crucial als advocats de la por que afirmen que la immigració extingirà una forma de vida nacional suposadament intemporal.

Bauer distingia entre «comunitat de destí», que implicava «l’experiència comuna d’un mateix destí en constant comunicació i interacció permanent entre els uns i els altres», i «similitud de destí», en la qual faltaven aquesta comunicació i interacció. Considerava que les classes treballadores dels diferents països europeus eren un exemple d’això últim:

Qualssevol que siguin els vincles de comunicació que pugui haver-hi entre els obrers alemanys i els anglesos, aquests són molt més laxos que els que uneixen a l’obrer anglès amb el burgès anglès -que  viuen ambdós a la mateixa ciutat, llegeixen els mateixos cartells a les parets, els mateixos diaris, participen en els mateixos esdeveniments polítics o esportius, i ocasionalment parlen entre si o almenys tots dos parlen amb els mateixos individus, els diversos intermediaris entre capitalistes i obrers.

Es podrien escriure llibres sencers explorant les idees que Bauer va esbossar, i algunes autores ho van fer durant l’efervescència d’escrits sobre el nacionalisme que ha itngut lloc desde la dècada de 1970. Ernest Gellner va basar la seva pròpia teoria del nacionalisme en la necessitat de la societat industrial d’una cultura de masses alfabetitzada en la qual la gent pogués instruir-se. Benedict Anderson va subratllar la importància de «una interacció mig fortuïta, però explosiva, entre un sistema de producció i relacions productives (el capitalisme), una tecnologia de comunicacions (la impremta) i la fatalitat de la diversitat lingüística humana».

El que uneix a Gellner, Anderson i altres que pertanyen a l’escola teòrica «modernista» sobre el nacionalisme és la idea que els estats nacionals no sempre han existit com a forma d’organitzar les societats humanes i, per implicació, no tenen per què existir sempre en el futur. Al món actual, el principal perill no és que subestimem la força del nacionalisme, sinó que el vegem com una força que totpoderosa i com a part eterna de la condició humana.

Article publicat originalment a Jacobin Magazine