Depressió i recuperació enmig de la voràgine

La depressió està molt condicionada per diferents característiques socioculturals, com el cisheteropatriarcat i el sistema econòmic capitalista. Però aquest malestar social es pot pal·liar a força de col·lectivitat i de suport mutu. És a dir, si el sistema cultural actual ens aboca a la competència, a l’individualisme i a l’autosuficiència, l’única manera de fer-hi front és amb reciprocitat, cures col·lectives i autonomia.

Depressió i recuperació enmig de la voràgine

La depressió està molt condicionada per diferents característiques socioculturals, com el cisheteropatriarcat i el sistema econòmic capitalista. Però aquest malestar social es pot pal·liar a força de col·lectivitat i de suport mutu. És a dir, si el sistema cultural actual ens aboca a la competència, a l’individualisme i a l’autosuficiència, l’única manera de fer-hi front és amb reciprocitat, cures col·lectives i autonomia.

La depressió és un malestar que afecta una de cada tres dones i un de cada cinc homes, i la probabilitat de patir-ne no només augmenta amb el gènere, també amb l’edat i un baix nivell d’ingressos i d’estudis. En altres paraules: les persones amb més probabilitat de patir una depressió són dones, més grans de 65 anys, i amb un nivell d’ingressos i d’estudis baix. Aquest perfil es compleix tant a Catalunya com a l’Estat espanyol i al continent europeu. Però de què ens avisa aquesta situació? Sembla clar que les desigualtats i violències socioculturals amb què convivim afecten la nostra salut, i posa en qüestió la idea, tan estesa, que l’aparició de les depressions està relacionada amb disfuncions neurobiològiques (nivells baixos de serotonina, canvis en els nivells d’estrògens, etc.). És a dir, la nostra ideologia cultural, que és el conjunt d’idees esteses i que compartim com a grup social, ens diuen que les depressions són malalties amb un origen biològic, i concretament, que el problema és al cervell i en les substàncies que el componen. Amb tot, davant d’això, proposo una explicació sociocultural de l’origen del malestar, i per això aplegaré algunes idees que van sorgir en una investigació que he dut a terme els darrers anys sobre les depressions, en què han participat una vintena de persones que han passat per una o diverses depressions, totes residents a Catalunya o al País Basc.

Totes aquestes històries de malestar, inclosa la meva, comparteixen un origen social del patiment, i són narratives de malaltia marcades per multitud de situacions i esdeveniments socioculturals, nocius i inesperats en la majoria de casos, i davant dels quals les persones que no tenien les eines necessàries per fer-hi front. Aquests factors socioculturals que propicien l’aparició de les depressions podrien dividir-se en tres àmbits: desigualtats i violències de gènere, maneres culturals d’afrontar el dol, i sistema econòmic neoliberal.

Factors socioculturals que ens emmalalteixen

El primer àmbit es refereix a les conseqüències del sistema cisheteropatriarcal: desigualtats i violències de gènere. Una depressió no és produïda per una única situació, sinó que són l’acumulació de moltes que, gradualment, acaben creant un sofriment tan gran que la persona queda sense eines per poder-hi fer front. Però hi ha diferències entre el tipus de situacions que ens afecten depenent de la persona; les violències i les desigualtats de gènere són l’arrel del malestar de la majoria de les dones i, en general, de tots els subjectes dissidents del sistema hegemònic de gènere. Anem per parts. Començant per les desigualtats, tenim la qüestió de la sobrecàrrega de cures de tipus informal, un rol molt feminitzat i que provoca un gran cansament físic i psicoemocional. Les cuidadores informals (familiars que no cobren cap remuneració) dediquen tot el seu temps a la cura de la persona dependent, i ajornen les necessitats pròpies i, en general, tota la seva vida. Una situació que provoca un gran patiment en les cuidadores, que moltes vegades (33% del total) pren forma de depressió.

Una depressió no és produïda per una única situació, sinó que són l’acumulació de moltes que, gradualment, acaben creant un sofriment tan gran que la persona queda sense eines per poder-hi fer front

Per altra banda hi ha els conflictes amb la maternitat. Les dones ens debatem entre el rol de mare i el de treballadora, i molts sentiments de culpa i de frustració intervenen en aquesta discussió. Aspirem a ser persones independents i competitives (tal com marca el mercat laboral), i alhora cuidadores entregades en relacions estretes d’interdependència afectiva i material. És curiós que, encara que molts dels homes també són pares, cap assenyala aquest conflicte com a origen del seu malestar. Potser perquè la corresponsabilitat encara no és real?

També, i com a part de les desigualtats de gènere, hi ha el tema de la menopausa com una altra situació que afavoreix l’aparició de les depressions. En aquest sentit, podríem pensar que els canvis hormonals són a l’origen del malestar, però novament hem de ser cautes perquè la nostra ideologia cultural sobre la menopausa està condicionada pel model biomèdic, que és l’hegemònic en la nostra societat –catalana, ibèrica, europea-. Aquest model mèdic sosté una concepció del cos de les dones com a únic i universal, sempre en relació amb el cicle reproductiu, i molt lligat a les funcions hormonals. Amb tot, la menopausa també és una construcció sociocultural, com demostren algunes antropòlogues que han estudiat experiències i representacions de la menopausa que són molt diverses entre dones de diferents cultures. Per tant, si la menopausa facilita l’aparició de les depressions, no és tant pels canvis hormonals, sinó per la representació cultural tan negativa que tenim d’aquesta etapa del cicle vital de les dones i que es caracteritza, entre altres coses, per una revisió personal de la pròpia trajectòria biogràfica. Vivim en una societat que és edatista, és a dir, que discrimina les persones per ser velles, i molt més en el cas de les dones, perquè el patriarcat intersecciona amb altres variables com l’edat. Així, no és difícil d’entendre per què les possibilitats de patir una depressió augmenten entre les dones més grans de 65 anys.

En darrer lloc, i continuant amb l’àmbit de les desigualtats de gènere, hi ha la vivència conflictiva amb els models hegemònics de gènere. Algunes dones assenyalen que no acomplir el model ideal de feminitat, o simplement pensar-hi, els genera sofriment. Això és així perquè no tenim referents, però a més, perquè el simple intent de fuga és un esforç sempre dolorós i moltes vegades solitari. Quant als homes, el patiment que comporta sortir del model hegemònic de masculinitat també pot ser a l’origen de les depressions. Per exemple, s’anomena l’homosexualitat o el fet de ser un home «més emocional» o «més submís» com a situacions que generen conflictes amb l’entorn i amb un mateix.

La salut i la recuperació del benestar són una cosa relacional. Una persona és la protagonista del malestar, però entre totes creem i re-produïm tant la salut com la malaltia.

Unides a aquesta qüestió de les desigualtats hi ha les violències de gènere, directes o indirectes, i que apareixen amb molta freqüència a l’origen de les depressions. Parlem de violacions, de maltractament físic i/o d’amenaces i vexacions constants. Un efecte de la violència que no només pateixen les dones (o subjectes dissidents de gènere) que el viuen en primera persona, sinó que la totalitat de les dones* patim a través de l’efecte intimidatori. Situacions de dolor emocional intens, que faciliten l’aparició de molts malestars, entre els quals les depressions.

Un altre dels factors socioculturals que afavoreix l’aparició d’aquest sofriment és la manera cultural de gestionar el dol. Primer, és important assenyalar que l’experiència del dol és molt semblant a la mateixa experiència depressiva, per això no és difícil que el patiment per una pèrdua acabi enquistant-se i prenent forma de depressió. Amb tot, durant les darreres dècades hem assistit a una privatització del dolor per les pèrdues, ja siguin per mort, malaltia, amor, etc. Vivim en una societat que ens convida constantment a mostrar el nostre èxit i felicitat, mentre que genera mecanismes per amagar el dolor i les seves expressions. Pensem en el dol per mort: hem deixat de vetllar les nostres mortes a casa mentre ens acompanyen les veïnes i una comunitat de proximitat; els tanatoris (antisèptics i impersonals) se situen als afores de les ciutats, a les nostres xarxes socials no parlem del dolor per aquestes pèrdues perquè només hi ha «m’agrada» per l’èxit i els somriures, etc. En aquest sentit, hem deixat de compartir el dolor per «gestionar-lo» de manera individual. I poso entre cometes el terme «gestionar», que prové de l’àmbit empresarial, i que s’ha esquitllat en el nostre vocabulari popular per parlar de les emocions. Ja no es tracta de donar via lliure al nostre patiment i compartir-lo amb les altres persones, fer-lo comú, sentir-lo, travessar-lo, sinó dosificar-lo i expressar-lo en els llocs privats i privatius per a aquesta finalitat, sense interrompre el ritme productiu. Així, la ideologia cultural dominant que ens convida a l’individualisme i a l’autosuficiència radical és a la base de l’aparició de les depressions, i dificulta maneres col·lectives de viure les pèrdues.

El tercer i últim àmbit és el socioeconòmic. El nostre sistema econòmic és el capitalisme neoliberal, on el que és productiu se situa al centre, desplaça l’àmbit reproductiu al marge i propicia una subjectivitat centrada en la feina. Un conjunt de valors i de pràctiques que provoca sofriment tant a les treballadores com a les excloses del sistema (aturades, jubilades, «incapacitades», etc.). És interessant que, en el cas dels homes, una falta d’èxit en aquest àmbit o no haver complert les expectatives laborals que es tenien és una font important de malestar i origen de moltes depressions. També són freqüents les depressions després de la jubilació o durant algun període d’incapacitat en el cas d’ells. Pel que fa a les dones, aquesta situació de falta d’èxit és poques vegades font de sofriment –com a mínim conscient-, però sí que són més freqüents les situacions en què s’exigeix una gran flexibilitat en jornades i llocs de residència i que fan impossible compatibilitzar-ho amb la vida reproductiva. I en tots els casos, les persones parlen d’un gran sofriment per la competitivitat constant a què es veuen sotmeses, i a causa d’aquest ideal de subjecte autosuficient, alhora amo i esclau de si mateix, i que de nou ens revela una ideologia cultural individualista en què es premia la recerca de l’èxit constant, per més que sigui un impossible carregat de frustració. A més, aquests ritmes productius actuals suposen molt de cansament i esgotament físic i psicoemocional, cosa que també es converteix en un impuls per a l’aparició de les depressions.

Vivim en una societat que ens convida constantment a mostrar el nostre èxit i felicitat, mentre que genera mecanismes per amagar el dolor i les seves expressions

Resumint, l’aflicció que ens comporta viure en una societat cisheteropatriarcal, individualista i neoliberal és determinant per acabar patint una depressió. És a dir, encarnem el malestar social i fem cos les pròpies deformitats i disfuncions de la nostra societat. Però aleshores, la depressió és una malaltia o una manera de patologitzar el nostre sofriment per les desigualtats? Davant d’aquesta pregunta, per a la qual no acabo de tenir una resposta clara, és important no perdre de vista que les malalties no són només una cosa biològica. Com he apuntat al principi, influeixen molts factors en la nostra salut, i els socioculturals són molt determinants. Amb tot, tampoc no podem oblidar que vivim en una societat profundament medicalitzada, en què la medicina es constitueix (d’ençà de finals del segle XIX) com a rectora de l’ordre moral i polític, relleva la religió en aquestes funcions biopolítiques i porta les pràctiques i els discursos mèdics a qualsevol racó de la nostra vida. Per tant, s’està silenciant el patiment social a base de diagnòstics i antidepressius? O assistim (a Occident) a una epidèmia creada per les nostres formes d’organització social? La línia entre una i altra qüestió és fina i difícil de traçar, i potser ni tan sols té sentit voler traçar-la. De què sí que podem estar segures és que la situació sociocultural influeix, i molt, en aquest sofriment.

Depressió i crisis socioeconòmiques

Les crisis socials i econòmiques afecten la nostra salut mental? Evidentment que sí. Totes sabem que situacions de precarietat laboral o d’inseguretat en el nostre habitatge creen molt malestar. De fet, entre 2011 i 2013, durant l’anterior crisi econòmica, el nombre de persones diagnosticades amb depressió i ansietat va augmentar bastant, i també el de diversos tipus de psicosi, a més del nombre total de suïcidis. D’una banda, com comentava, tenim la subjectivitat molt centrada en l’àmbit laboral, i perdre la nostra feina, sense saber, a més, quan podrem trobar-ne una altra, va generant una pèrdua del sentit amb un/a mateix/a i amb el món. Una crisi existencial, que ens deixa exposades al món, suspeses en el buit, sense amarradors de significació compartida. Ens sentim completament sol/e/s davant de situacions com aquestes. I a més, en moments així, potser s’hi sumen problemes econòmics que posen en perill casa nostra, el nostre cistell de la compra o les necessitats d’altres persones dependents que estan a càrrec nostre. Un còctel de sofriment difícil de sostenir.

Què passa i què passarà d’aquí uns mesos amb l’actual pandèmia de covid-19? Les primeres setmanes, quan vaig escriure aquest article, van ser el moment del shock. La por és l’emoció predominant: por al contagi, por a la mort de persones estimades, por a les forces repressives de l’estat, por a la futura situació socioeconòmica, etc. La por immobilitza i deixa un pòsit. Els nostres cossos tenen memòria, i la inquietud i la ràbia o la tristesa que venen amb la por també ens afecten. A més d’un tancament prolongat, que ens despulla de relacions afectives de qualitat, dels raigs del sol o de les nostres activitats de lleure. Una situació que apareix de manera sobtada i sense avisar, que és incontrolable. Un nou ordre social i de rutines quotidianes per a les quals no totes tenim les mateixes capacitats o possibilitats d’adaptació. Però, sobretot, és una nova realitat que no coneixem, i moltes vegades ens podem trobar aquesta crisi existencial de pèrdua de sentit, que tant de sofriment genera.

Entre 2011 i 2013, durant l’anterior crisi econòmica, el nombre de persones diagnosticades amb depressió i ansietat va augmentar bastant, i també el de diversos tipus de psicosi, a més del nombre total de suïcidis

Però també en moments així neixen noves iniciatives de cures i de suport mutu. Si la individualitat i la competència ens emmalalteixen, la reciprocitat i la vida en comú ens guareixen. En aquest sentit, en les depressions, l’ajuda de les altres persones és imprescindible per a la recuperació. El suport rebut pot ser de molts tipus i tots són necessaris. Pot ser informacional, quan una amiga ens parla de les noves classes de ioga que està provant i que nosaltres també comencem, o quan la veïna ens comenta que ha sentit a la ràdio un nou remei de plantes per a la malenconia. També pot ser logístic, quan la teva mare es compromet a pagar el lloguer del mes i et cuida el gat, o quan el teu cosí es compromet a portar-te la compra cada setmana mentre no puguis sortir de casa. I, sobretot, a més a més pot ser emocional, quan la teva parella t’abraça cada nit al llit, o la teva companya de feina et demana cada matí com estàs amb un somriure ple d’afecte.

La salut i la recuperació del benestar són una cosa relacional. Una persona és la protagonista del malestar, però entre totes creem i re-produïm tant la salut com la malaltia. No vivim de manera individual, encara que part del nostre sistema sociocultural ens aboqui a l’aïllament. Ens necessitem unes a altres, som éssers eco-interdependents, i això vol dir que, des que naixem, necessitem les altres persones per sobreviure, així com la resta d’éssers vius i recursos del planeta. I aquí hi ha la paradoxa. D’una banda, el sistema capitalista cisheteropatriarcal ens empeny a l’individualisme i a creure’ns autosuficients, és a dir, a pensar que no necessitem ningú més que nosaltres mateixos/es, amb el seu eslògan de «fes-te a tu mateix» i la màxima del darwinisme com a llei de vida. Una ideologia, d’altra banda, que recorda molt a les característiques de la masculinitat hegemònica (homes forts, competitius, capaços de tot, etc.). A la banda del que és femení, o del que hegemònicament s’hi associa, veiem una altra realitat en què la relació amb les altres persones basada en donar i rebre, és a dir, en la reciprocitat, són essencials per a la nostra supervivència individual i col·lectiva. Només cuidant-nos les unes a les altres podrem viure. Aquí cal que siguem cauteloses i no confonguem autonomia amb autosuficiència: la primera es refereix a la capacitat o possibilitat de prendre decisions per nosaltres mateixes, però l’autosuficiència vol dir que no necessitem les altres persones per cobrir les nostres necessitats. Fa anys que lluitem per l’autonomia de les dones* des de la lluita feminista, no caiguem ara en l’autosuficiència, i cuidem-nos entre nosaltres, compartim aquestes tasques per no fer-nos esclaves de les cures, però per poder viure de manera saludable. Només en comunitat podrem sostenir la (bona) vida.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Antropòloga i doctora en Estudis Feministes i de Gènere, activista transfeminista. Ha format part de diversos projectes artístics que promouen l’empoderament col·lectiu en salut mental i la crítica social davant l’estigma de la bogeria.

Comentaris

Depressió i recuperació enmig de la voràgine

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.