El marxisme -explica Roggerone (2014)- és «la pedra angular de la crítica no sols de l’economia política; sinó també del capitalisme; no sols de la política de les classes dominants, sinó també de la política i de les classes mateixes, no sols del dret i de les lleis de l’Estat burgès sinó també de l’Estat en si mateix -en suma, una veritable i implacable teoria crític-radical de tot allò existent». Alhora, suposa «la coexistència de tres projectes que si bé es troben relacionats en allò essencial són relativament autònoms: un projecte polític -la consecució del socialisme i el comunisme-, un projecte científic -la comprensió de la realitat social a través del materialisme històric- i un projecte filosòfic -el desenvolupament de la concepció materialista-». És, segons Piqueras, l’única teoria social arrelada a la pràctica que té alguna possibilitat d’oposar un projecte sòlid al remolí planetari que suposarà, que està suposant ja, el llarg col·lapse del capital.

No obstant això, per tal de recuperar el marxisme en tot el seu potencial transformador, cal abans trencar amb les noves lectures d’un Marx sense comunisme ni revolució, sense organització ni partit -ni Internacional-, sense programa ni estratègia (Bensaïd, 2011). El marxisme és un mètode pràxic que, com a tal, es pot enriquir i, fins i tot en algun moment històric, superar. Però el que no és vàlid és reclamar-se’n per desfer-lo, negant-ne els elements constitutius.

A la segona part del llibre, Andrés Piqueras discuteix amb aquestes noves lectures inclinades a la in-política i la integració complaent al món del capital, tractant de contraposar-hi la que podria ser una renovada praxi marxista. Les primeres d’aquestes noves lectures amb les quals l’autor passa comptes són els anomenats neomarxismes; principalment les anomenades la Nova Lectura de Marx (NLM), la Nova Crítica del Valor (NCV), el Marxisme Obert (MO) i el Marxisme Autonomista (MA).

En primer lloc, Piqueras reconeix aportacions de rellevància en totes aquestes corrents pel que fa a aspectes que han estat descuidats pel marxisme històric, que poden corregir algunes de les seves mancances i dotar-lo d’encara major profunditat en certs punts d’inflexió. Algunes d’aquestes contribucions serien:

• La insistència en les formes de fetitxització i de mistificació (especialment desenvolupades per la NLM i la NCV).
• La tensió dipositada a la mercaderia i el valor com a elements bàsics de l’anàlisi de les nostres societats capitalistes (sobretot la NCV, però també la NLM).
• L’assenyalament de la potencialitat disruptiva i creadora del Treball en el condicionalment del mateix Capital (MA).
• L’advertència que el Capital té ja incorporat el Treball en si mateix i que aquesta és també la seva gran debilitat (MO).

No obstant això, segons Piqueras, aquestes lectures concedeixen una especial importància a uns o altres elements teòrics del marxisme, sovint confrontant -o com a mínim desinteressant-se per- la resta de panells que en constitueixen el seu sentit general. Les seves elaboracions tendeixen a restar tancades en sí mateixes, a vegades ratllanes a una mena de solipsisme teòric. Les noves lectures de Marx tendeixen a donar-se l’esquena entre sí, patint d’una falta de diàleg, quan directament no s’ataquen entre elles.

Aquestes tendències segellen la jibarització del marxisme, a la que contribueixen amb la negació d’algun dels seus punts nodals. Els principals d’aquests elements constitutius negats per totes o algunes d’aquestes lectures són la caiguda tendencial de la taxa de guany, el materialisme històric -quan no el mateix materialisme- i la dialèctica, fins i tot el procedir científic.

Segons Piqueras, la detestació de la dialèctica per la majoria d’aquestes escoles suposa precisament la negació de les mediacions socials i de la Política en general. La tendència d’aquestes lectures de portar les seves propostes a un terreny merament filosòfic-abstracte deslligat de la praxi -i, per tant, de la lluita de classes- res té a veure amb el que sempre ha sostingut el marxisme: el paper de les idees en tant que forces socials, alhora cenyides per les construccions materials i la construcció de cosmovisions hegemòniques entorn d’aquestes.

La deformació del marxisme en un element abstracte i políticament innocu ha acompanyat el sistemàtic desmantellament del projecte revolucionari comunista que aquest mètode pràxic duia implícit en si mateix (Basso, 2019). No és d’estranyar, com apunta Salvia (2011), que aquest abandonament de la praxi de classe es produeixi en un context d’avenç d’una tendència al debat intel·lectual signada per tòpics com la fi de la història i el triomf del capitalisme com a sistema social. D’alguna manera, és part de la impotència -quan no connivència- de la majoria de la teoria que acompanya la decadència del valor, ja s’anomeni «neo-» o «post» quelcom, aliena tant al Poder metabòlic del capital com als poders institucionals i de classe en què coagula.

El marxisme «tracta d’entendre els sistemes socials com totalitats complexes que adquireixen una explicació central a través de la producció i reproducció humana involucrada en la natura i el seu intercanvi energètic, on les formes de consciència i acció (l’agencialitat humana en la seva multiplicitat d’expressions), no són sols resultat sinó també motor permanentment transformador de tal dinàmica sistèmica» (Piqueras, 2022). La teoria, fora de la imbricació material-dialèctica i de la seva projecció cap a la realitat concreta, es fa estèril i ens aboca a la indefensió col·lectiva, a la impotència social i a la inoperància política. No transformem el món per mitjà de la contemplació sinó per la nostra activitat (encara que hi va encastat el pensament) i amb això alterem la nostra dimensió social-cultural, històrica.

Les mateixes lluites les duen a terme subjectes com a mínim no del tot des-alienats, que d’una manera o l’altra estan danyats per la llei del valor. La Política és exigida en tant que dinàmica interactiva de pugnes i aliances mitjançant la qual es construeix el consens o la legitimitat, es regula l’antagonisme o es dirimeixen els conflictes o dissensos, alçant l’àmbit d’allò social en el que conflueixen (de manera desigual) els agents i les classes socials, i també els subjectes en lluita. És per això que qualsevol societat generarà sempre mediacions en algun grau institucionalitzades entre les diverses posicions socials i maneres d’entendre el món.

Això ens condueix a una qüestió pràxica de primer nivell, denigrada pels neomarxistes juntament amb els programes i condensacions polítiques orgàniques que poden conduir-hi: la de l’hegemonia. Paradoxalment, són construccions teòriques ja decididament postmarxistes les que recuperen la importància d’aquesta. Llàstima que no siguin capaces de pensar-la per anar més enllà del capital.

En general, explica Piqueras, els autodenominats postmarxismes comencen amb una presentació grotesca i summament reduccionista de Marx i del marxisme, per a després presentar-se a si mateixos com a superadors d’aquelles imperdonables mancances i determinismes, d’aquesta «filosofia de la història» i els seus consegüents principis teleològics, de l’essencialitat dels subjectes inserida en aquesta «tradició» i altres tergiversacions similars. A aquest espantall al qual deformen el marxisme és anomenat per l’autor com a lectura garrepa.

La base d’aquestes deformacions són tres manipulacions que Laclau i Mouffe (2011) pretenen identificar com a tesis de Marx:

• La condició del caràcter endogen de les lleis de l’economia, mitjançant la tesi de la neutralitat de les forces productives.
• La condició de la unitat en l’àmbit econòmic dels agents socials, mitjançant les tesis de l’homogenització i pauperització creixents de la classe obrera.
• La condició que les relacions de producció siguin el locus d’«interessos històrics» que transcendeixen l’esfera de l’economia, mitjançant la tesi que la classe obrera té un interès fonamental en el socialisme, que la converteix automàticament en subjecte revolucionari.

Aquestes tesis no proporcionen sols una lectura garrepa de Marx sinó «un autèntic exercici de deformació intel·lectual i simplificació de la construcció teòrica de Marx a combatre amb tot el rigor de la teoria» (Sánchez Berrocal, 2019).

Aquests falsejaments condueixen els postulats teòrics dels autors -altament representatius del postmarxisme, en tant que deslliguen tota materialitat dels processos sociopolítics- a l’autonomització de la política i la ideologia, que perden la seva relació amb l’economia i amb les condicions materials d’existència. És la ideologia (el «discurs») el que constitueix la societat. La concatenació de pressupòsits erronis condueix en darrera instància a la concepció de l’Estat com un ens neutral que pot ser objecte d’apropiació per interessos contraris, podent així passar a mans dels sectors subalterns per extensió de la democràcia. Això és possible per la concepció economicista de la democràcia liberal i l’economia de mercat com esferes autònomes.

L’abstracció de la igualtat formal capitalista és una necessitat del mateix capital i, per tant, una suposada extensió d’aquesta abstracció no implica cap amenaça per a les relacions capitalistes de dominació. Per contra, una veritable política radical el que suposa és l’antagonització de classe.

«La societat capitalista restringeix qualsevol ‘contingència radical’ politicista. La lluita de classes posseeix un moment subjectiu i contingent; sols que aquest no és autònom respecte la lògica objectiva i cega del capital sinó que es munta sobre ella. La vella i adequada pregunta sobre l’articulació entre els factors objectius i els factors subjectius suposa que els marges de l’acció política són causats per la inunció de l’acció humana contingent entre les contradiccions oferides per les constriccions necessàries de la lògica del capital. Aquesta concepció portaria, per tant, a recuperar una noció limitada de la contingència política, contra l’ontologització postmarxista de la contingència com a determinació originària o radical de la sociabilitat». (Martín, 2014)

Borón i Cuéllar (1983) avisaren amb temps i profunditat crítica que, reaccionant a les versions més economicistes del marxisme històric, els autors postmarxistes estaven en realitat duent a terme una inversió de la problemàtica althusseriana de la sobredeterminació; cedint el lloc central d’allò econòmic a allò discursiu. Aquesta inversió sols podia conduir al desplaçament de l’organització de classe per una maquinària acadèmica orientada a guanyar eleccions. En negar l’existència d’un subjecte objectiu, són les elits intel·lectuals, les capes acomodades de la societat -en tant que elevades del món de la necessitat i dipositàries, per tant, de suposats objectius racionals i universalistes-, les que han d’inventar-se discursivament el subjecte. Meiksins Wood (2013) ho anomena marxisme platònic, que a «la seva teoria de l’Estat estableix el predomini d’allò polític, a la seva teoria de les classes desplaça l’explotació i eleva la ideologia a estatus de determinació principal (i per tant també redueix la classe obrera a una rereguarda diluida dins de l’ ‘aliança popular’)». En aquest punt, compartim amb l’autor l’opinió que l’únic prefix que mereixen aquestes corrents és el d’anti-marxisme.

El revers de la socialdemocràcia postpolítica és el movimentisme inpolític. Amb la derrota històrica del comunisme, aquests moviments rebutgen la idea de totalitat, concebent la societat com una sumatòria de dominacions sense subjecte arrel. D’aquesta manera, destrien la lluita pel Poder Polític i l’organització classista, limitant-se a la denúnica de les opressions i a la creació d’espais micro relativament autònoms que acostumen a ser força volubles en tant que no poden interrompre la coordinació política dels processos del capital. El caràcter inpolític del movimentisme és, com en el cas de la socialdemocràcia postpolítica, rubricat per allò neo o post a l’acadèmia i impregna de manera creixent el cos teòric-pràctic dels principals moviments transformadors de la societat.

Piqueras no es molesta a discutir amb el feminisme obertament liberal, però sí que fa una rigorosa lectura crítica del feminisme postmarxista, que també anomena feminisme Federici. El gruix de la crítica feminista al marxisme històric és el rebuig de l’obrerisme que ha caracteritzat bona part del moviment socialista durant el cicle industrial-fossilista-keynesià i l’èmfasi en les relacions de producció-reproducció de la força de treball. L’autor concedeix que són crítiques pertinents a cert desenvolupament teòric-pràctic del marxisme, però que en cap cas aquest es desprèn necessàriament de les bases metodològiques aportades per Marx i Engels.

«Si bé és cert que el materialisme històric col·loca les relacions de producció a la base de la societat, no hi ha res de simple o reductor en com aquestes relacions estructuren les opressions. Més aviat, les anàlisis materialistes històriques, en lloc d’examinar sols una forma d’opressió (com el sexisme, el racisme o l’homofòbia), explorarien la manera que tots aquests funcionen dins del sistema general de dominació de classes per determinar les opcions de vida de les persones. (…) L’acusació de reduccionisme podria ser més precisa contra el feminisme antimarxista. (…) El feminisme no marxista, amb la seva manca d’atenció a les relacions de producció, està començant a semblar molt més inadequat que fins i tot el marxisme més cec al gènere a l’hora d’explicar les condicions de les dones.» (Stabile, 1995)

És precisament aquest allunyament del materialisme històric-dialèctic, que es produeix en desplaçar el focus de l’anàlisi d’un àmbit social a un altre en lloc de contemplar-los indissociablement vinculats en la totalitat capitalista, el que condueix a importants mancances pel que fa a les possibilitats d’articular subjectes polítics capaços dur a terme una transformació política radical. Si neguem un antagonisme principal que articula el conjunt de les relacions socials, quin és el subjecte capaç de transcendir el capitalisme?

És en aquest punt que el feminisme postmarxista -de la mà dels moviments autònoms- dilueix la seva proposta política en un seguit de proposicions normatives, idealistes i anarquitzants, de petites comunitats i dels comuns. Aquests plantejaments mai poden sobreposar-se al desplegament de la llei del valor i els seus centres de comandament i, per tant, a llarg termini, acaben sempre reabsorbides pel capital.

Així i tot, Piqueras aprecia aquesta mena de propostes en dos sentits. En primer lloc, com a aprenentatges d’associació per al socialisme que, per si soles, no poden fer arribar. En segon lloc, com a formes de supervivència comunal enfront del col·lapse civilitzatori que, per si mateix no comporta una transició socialista sense lluita Política. L’autor estén aquesta darrera reflexió a l’ecologisme ‘polític’ i al conjunt dels moviments socials autonomistes.

Així arriba a la qüestió del Poder Polític, a la crítica de l’Estat i de l’antiestatisme. Es continua pensant en l’Estat com si es tractés d’una entitat ‘a part’ d’allò social, que es resumeix en llocs de comandament institucional, de gestió i administració social, i de control i repressió.

«La ruptura entre economia i política al món del capital exerceix un paper destacat en aquest procés: la necessària presència com a no-econòmic d’allò polític perquè allò econòmic es pugui presentar com a no-polític» diu Osorio (2014). L’Estat és la síntesi del Poder en tant que «capacitat de certes classes socials d’organitzar la vida en comú d’acord amb els seus interessos i projectes, relegant o rebutjant els projectes o interessos d’altres classes. (…) L’Estat absorbeix i condensa el conjunt de relacions de poder diferents que travessen la societat. No és, per tant, una simple xarxa homogènia de poder, sinó que presenta condensacions de les relacions de poder i domini diferenciades». Per això, diu Piqueras, pretendre desfer-se d’unes o altres relacions de poder sense preocupar-se de l’Estat, és caure en la mistificació d’allò social com a aliè als poders.

S’acostuma a confondre Estat amb aparell d’Estat -el que Osorio anomena cosificació de l’Estat- però l’Estat penetra a la societat, és part d’aquesta, a la vegada que és constituït per la societat del capital, com a resultat lògic d’aquesta. Si l’Estat resulta una relació social entre les forces de classe per la instrumentalitat dels poders polític-jurídics, per què el mecanisme de constrenyiment de l’Estat no està constituït com el mecanisme privat de la classe dominant, per què està dissociat d’aquesta com un mecanisme impersonal d’autoritat pública aïllat de la resta de la societat? Això és perquè, idealment, els capitalistes particulars s’abstenen d’exercir directament la coerció dins dels processos laborals i en la competició entre si a canvi que l’Estat s’erigeixi en legítim aplicador d’aquesta per protegir la sacrosanta propietat privada. Així, les classes subalternes poden accedir a alguns dels aparells estatals o de les formes institucionalitzades en les quals es dilueix l’Estat a la societat sempre que no pretenguin una ruptura amb la llei del valor del capital.

Precisament, si l’Estat modern està concebut com a instància especialitzada i un instrument de confiscació per les classes dominants de la gestió de la vida social, el seu control esdevé un pas ineludible per a la desorganització del poder de classe. Això és: la presa del poder polític.

Marx reflexionava que «totes les revolucions perfeccionaven aquesta màquina. En lloc de destruir-la. Els partits que lluitaven alternativament per la dominació, consideraven la presa de possessió d’aquest immens edifici de l’Estat com el botí principal del vencedor» (1867) i asseverava que «la classe obrera no pot prendre senzillament la màquina de l’Estat tal qual està i posar-la en moviment per als seus propis fins» (1852). Després de la presa del poder polític, explica Piqueras, el repte és exercir-lo en un ferri control sobre la classe i fraccions de classe interessades a mantenir o tornar a l’explotació i la dominació mentre s’erigeixen les mediacions instituents per a la participació democràtica del conjunt dels membres de la societat en la planificació racional de la seva (re)producció. Això no és altra cosa que el que tradicionalment s’ha anomenat dictadura del proletariat.

Renunciar a aquest procés d’ocupació-desbaratament de l’Estat o subordinar-lo a les formes de participació tolerades per aquest són dues cares de la mateixa moneda que condueixen indefectiblement a la impotència política i que, com hem vist, arrelen en la mateixa ideologia que emana del capital.

Front la més que possible extinció en massa de formes de vida que acompanya la decadència del valor, l’única alternativa a sucumbir a la barbàrie és intentar l’acció conscient, col·lectiva i planificada de la transformació integral de la societat: la Revolució. En aquesta lluita a vida o mort, el sensacional «De la decadencia de la política en el capitalismo terminal: Un debate crítico con los ‘neo’ y los ‘post’ marxsimos. También con los movimientos sociales» és una incommensurable contribució d’Andrés Piqueras al que el seu company de l’OIC Wim Dierckxsens considera la nostra millor arma: l’acció política teòricament ben informada, la Política en la seva plenitud.