De què parlem quan parlem de prostitució? 

Aquest article pretén reflexionar des d’una postura feminista i de classe sobre el debat al voltant del treball sexual. Defugint postures reduccionistes i polaritzades, destaca el treball, les violències masclistes i la sexualitat com punts ineludibles per aquesta discussió.

De què parlem quan parlem de prostitució? 

Aquest article pretén reflexionar des d’una postura feminista i de classe sobre el debat al voltant del treball sexual. Defugint postures reduccionistes i polaritzades, destaca el treball, les violències masclistes i la sexualitat com punts ineludibles per aquesta discussió.

En els últims mesos ha tornat a guanyar centralitat, especialment en l’àmbit institucional i mediàtic, la prostitució com a tema de debat. El motiu principal han estat les propostes de llei de Podemos i el PSOE, primer amb l’intent de recuperació de la terceria locativa (que castigava aquelles persones que lloguessin espais on es duguessin a terme serveis sexuals) a la Ley de Garantía Integral de la Libertad sexual i actualment amb la Proposición de Ley para la modificacion del Codigo penal para prohibir el proxenetismo en todas sus formas.

En el primer cas, les treballadores sexuals organitzades i una part del moviment feminista juntament amb entitats especialitzades, va advertir dels perills i les greus conseqüències d’aquest article que finalment va ser retirat. La resposta del PSOE no es va fer esperar. Emparat en un argument que victimitza les dones però paradoxalment les  criminalitza a elles i la seva ocupació,  ha posat sobre la taula una proposta de llei. Tot i que ens caldria un article sencer per analitzar i poder aprofundir en la proposta des del punt de vista jurídic, hi ha una primera conclusió clara, gens sorprenent i molt coherent amb les propostes històriques del PSC/PSOE  en aquesta matèria: aprofita la confusió que genera l’ambigua definició del concepte  de proxenetisme i la forta càrrega que té aquest en l’imaginari social per perseguir i castigar totes les dones que exerceixen prostitució. I fer-ho, per suposat, sense diferenciar entre prostitució i Tràfic d’Éssers Humans (d’ara en endavant TEH) o prostitució coactiva. La seva aprovació impactaria directament en les seves condicions d’exercici però per suposat també de vida alhora que actuaria com un reforç dels imaginaris més patriarcals.

El debat sobre el treball sexual no és nou com ja s’ha apuntat diverses vegades i alhora sembla que no s’acabi de resoldre mai. El fet que es reobri a partir de propostes de llei  i permetem que  el feminisme institucional ens marqui l’agenda, és una mostra de diverses febleses tant en el moviment feminista com en l’esquerra revolucionaria i de com alguns sectors d’ambdós han obviat les problemàtiques que les treballadores sexuals organitzades i feministes pro-drets denuncien des de fa dècades. 

Pensar sobre treball sexual i prostitució implica contemplar un gran ventall d’elements i per a debatre’n cal situar molt bé sobre què debatem i des d’on. Alhora és imprescindible fugir de la polarització i  la simplificació que sovint hi trobem però també apuntar aquelles particularitats que son les mateixes que acostumen a generar controvèrsia. I és que de què parlem quan parlem de prostitució?

En la meva opinió, fer-ho des de postures revolucionàries i des del feminisme de classe, implica parlar de temes històrics de la lluita feminista com és la configuració del seu subjecte, implica pensar sobre quin feminisme defensem fugint de pensar-lo com un tot homogeni, d’estigma, de redistribució de la riquesa, de moviments migratoris i llei d’estrangeria, de divisió sexual del treball, de moral sexual, d’estratègia política, de relacions, de consentiment, de força de treball… I tan sols amb coneixement de la realitat que dialogui amb la teoria podem plantejar-nos les preguntes correctes i que puguin esdevenir respostes fructíferes.

Aquest article,  pretén recuperar, superficialment degut a les limitacions del propi format, tres elements que considero claus per situar algunes coordenades per al debat.  I pretén fer-ho fugint d’imaginaris reduccionistes, dicotòmics i construïts ignorant la realitat com ho son els imposats pel feminisme liberal i institucional del PSOE i PODEMOS.

Parlarem en aquesta ocasió de treball, sexualitat i violències des d’una visió feminista de classe i  apuntant algunes pistes que no podem obviar per a una discussió rigorosa i sent conscient que cadascun d’aquests elements podria valer ben bé un article sencer. 

Sobre el treball

Com altres companyes han apuntat en diversos moments, i com deia l’Anna Saliente en un article en aquesta mateixa publicació l’any passat, és evident que la prostitució és una institució patriarcal, com ho és el matrimoni o com ho són diverses activitats econòmiques més. La càrrega que pesa però sobre el treball sexual en aquelles dones que l’exerceixen és especialment cruenta i compta amb una virulència especialment notable des d’alguns sectors del feminisme, de l’acadèmia i els mitjans de comunicació. 

Pel que fa a aquests últims, és prou curiós que des de postures revolucionàries, per exemple, comprem de forma acrítica el llenguatge i les dades que ens ofereixen sovint sense qüestionar-nos ni tan sols la veracitat de les xifres, donant credibilitat a informes, mitjans i institucions molt poc sospitosos de procurar per l’emancipació de classe de o gènere. És evident que quan parlem d’una activitat tan estigmatitzada i perseguida és difícil trobar xifres rigoroses, però també caldria preguntar-nos per què, en el cas de la prostitució, no s’han considerat vàlides les opinions d’entitats especialitzades i col·lectius de treballadores sexuals organitzades i sota quina voluntat es silencien veus, dades o discursos que contradiuen el missatge hegemònic quan es tracta d’aquest àmbit.

Per poder fer una bona anàlisi de la situació del treball sexual i les qui l’exerceixen, és cabdal conèixer quines són les condicions materials d’exercici que tenen i tot que ens caldria molt més que un article, cal tenir en compte dues idees: la diversitat de condicions en l’exercici de la prostitució i la diferenciació entre fenòmens que suposa la prostitució, el tràfic d’éssers humans i el tràfic de persones. Cal alhora posar en qüestió conceptes especialment preocupants venint de les esquerres o d’entorns marxistes com el “d’explotació sexual”. Aquest, a part de poc definit  i ambigu, desvirtua el concepte d’explotació en favor de carregar d’emocionalitat l’imaginari de la situació de les dones  posant la centralitat en el fet sexual. Ens hauríem de preguntar per què comprem aquest marc conceptual en comptes de pensar en una situació d’explotació laboral en el marc del treball sexual.

Pel que fa a la primera idea, no és sorprenent que a manca d’un marc regulador (no estic dient en cap moment que sigui el desitjable pel que fa a regulació laboral), la prostitució s’exerceixi de diverses formes, en diferents espais i amb múltiples condicions. La negociació de pràctiques, de preus, de temps i fins i tot de la plusvàlua que genera un servei sexual en el marc de la prostitució és àmpliament variable depenent de molts factors. Pensar, com es reprodueix sovint als discursos, que les dones no tenen capacitat de negociació, que són obligades a pràctiques que no consenten o que treballen en condicions d’insalubritat, no tan sols les victimitza i les estigmatitza encara més sinó que ens dibuixa un fenomen totalment diferent i que respon a un delicte com és el Tràfic d’éssers humans amb finalitats de prostitució forçada o a una situació de prostitució coactiva. 

I és que és innegable que la prostitució no és un treball com un altre, principalment per l’alt grau de feminització i per l’absència de regulació que com sabem, és un camp perfecte per als abusos laborals. Però també és innegable que en el debat sobre ella s’hi apliquen axiomes i s’hi fan afirmacions que serien impensables en altres sectors laborals amb condicions similars com poden ser el de la neteja i cura de la llar i de les persones, el de la venda ambulant o la recol·lecció de ferralla. Negar l’existència i la condició de treballadores o intentar prohibir-ne per sobre de les afectades quan és una de les alternatives més rendibles de moltíssimes dones en el capitalisme, és sens dubte un acte de violència patriarcal que a més a més dificulta i invalida la lluita per una millora de condicions laborals i de vida de les treballadores del sexe.

Crec que és el nostre deure com a anticapitalistes, fer una bona lectura de la realitat i fer-ho amb perspectiva de gènere abans d’emetre opinions respecte  aquest (i qualsevol) tema. Del contrari, correm el risc d’imposar sobre la realitat teories que no hi encaixen, deixant pel camí companyes de lluita perquè no responen als imaginaris que n’esperem o deslegitimant lluites per no afrontar incomoditats de caràcter teòric i  moral.

Violències masclistes

El segon element important sobre el qual reflexionar quan abordem el debat de la prostitució és el de les violències masclistes. 

La relació entre aquests dos fenòmens és molt estreta indubtablement per diferents motius que ens han de fer pensar el com, el perquè i quina volem que sigui aquesta relació. Alguns punts a tenir en compte son la tendència a simplificar les violències masclistes interpersonals, a invisibilitzar les estructurals i sistèmiques i per aquestes dues coses, errar en el plantejament tant tàctic com estratègic en vers elles i el seu subjecte/s de lluita. 

El moviment feminista més transversal, ha tendit a homogeneïtzar el concepte “VIOLÈNCIA MASCLISTA” amb un objectiu de sensibilització de la població especialment sobre les violències en l’àmbit afectivosexual, i és indubtable que en alguns moments ha funcionat.  Ara bé, això ha dut a una simplificació, que les que treballem acompanyant dones en els processos de recuperació i que assenyalem la divisió sexual del treball del capitalisme com a motiu primigeni d’aquestes violències, sabem que no fa cap favor a la lluita contra elles.

La simplificació de les violències en l’àmbit afectivosexual ha anat acompanyada d’una deriva identitària i essencialitzadora pel que fa als atributs masculins i femenins, que com veurem més endavant a impactat directament en com concebem la sexualitat però també en com concebem la feminitat i la masculinitat. En aquest marc en el que s’alinien per exemple,  de forma natural la masculinitat amb l’agressivitat i la feminitat amb la passivitat, sovint ens oblidem de fer un exercici tan bàsic com el de diferenciar actituds, d’agressions i de processos de violència però al meu parer cometem diversos errors; entre d’altres el d’expulsar tots els homes de la lluita contra les violències patriarcals, sobrevictimitzar les dones  i despullar-les  d’eines efectives per lluitar-hi.

Font: Pikara Magazine

Aquest repartiment de característiques, que genera subjectes (víctima i dona) delimitats, uniformes i homogenis, dibuixa també la vivència de les dones en front les diverses violències i per tant, d’alguna forma descriu aquelles respostes i estratègies individuals i col·lectives que es consideren “correctes” o “feministes” per fer-hi front. Les conseqüències poden ser nefastes, tan per qui pateix violències afectivosexuals com per qui no. Per les primeres, perquè limita el marge d’actuació en quan al procés de recuperació i per les que no perquè reforça els discursos en quant a una feminitat correcta. Cal estar atentes doncs, com a feministes, a, amb la intenció de trencar imaginaris i normes patriarcals, generar-ne de noves igual de restrictives. 

Les dones que exerceixen prostitució representen molt graficament, el punt de trobada pel què fa a la configuració d’aquest subjecte femení, les violències interpersonals i aquelles de caràcter més sistèmic i estructural. L’exemple més flagrant en són afirmacions del tipus “la prostitució és una violació pagada” sobre la que ens hauríem de plantejar en quin lloc deixa això la dona que “s’està deixant violar (sic) per diners”, com afronta llavors una agressió sexual i en la possible indefensió en la que es tradueix això quan es decideix a denunciar-ho. Un altre dels riscos, és  el de negar la categoria de víctima de violència de gènere a aquelles treballadores del sexe que pateixen la situació en l’àmbit de la parella. I és que la sobrevictimització de les dones comporta  invisibilització i poca cura en l’abordatge de les violències, fet especialment observable i flagrant en l’àmbit del treball sexual quan assimilem aquest a la prostitució coactiva o el TEH. 

Per acabar aquest punt, crec que cal recuperar la importància de diferenciar les violències patriarcals entre aquelles de caràcter interpersonal i sistèmic i en com aquestes últimes afecten especialment a les dones que exerceixen prostitució i els sectors més precaritzats. La llei d’estrangeria per exemple, és per definició un exercici de violència patriarcal i amb un impacte directe i quotidià en les seves vides que, de fet, podríem considerar sens dubte que  és un dels motius principals que porta les dones a exercir la prostitució. Aquesta llei, juntament amb la divisió sexual del treball o de forma més concreta les lleis criminalitzadores com la llei mordassa, les ordenances de civisme o la llei de carreteres (totes subterfugis  per perseguir i multar dones que oferien serveis sexuals), han de ser elements diana a combatre per una vida lliure de violències masclistes per a les treballadores del sexe, per les dones i per la classe treballadora en general.

Cal, doncs, que de forma urgent ens plantegem a quins discursos i interessos servim i quin preu polític estem pagant quan reproduïm una idea simplificada de les violències, uns subjectes femenins victimitzats i essencialistes o un subjecte feminista que fàcilment es confon amb el femení.

I és que al voler limitar tan bé el que és i fa una una dona i com és una víctima, paguem un preu molt alt: A escala material, per exemple, en l’atenció i accés a drets a recursos o la creació de polítiques publiques, lleis i protocols d’atenció però també a nivell simbòlic per tota la societat quant a quin subjecte femení i masculí  estem avalant i quina lectura del gènere fem i desitgem.

Sexualitat i gènere

El tercer i últim element imprescindible per abordar “el debat” sobre prostitució és la sexualitat, o més ben dit, la relació entre sexualitat i construcció de gènere.

La sexualitat juntament amb la maternitat, són segurament els dos dispositius de configuració de la feminitat on s’ha posat més intenció adoctrinadora per les institucions i discursos patriarcals. Però també han estat dos dels eixos a combatre des de les files del moviment feminista. Els drets sexuals, l’emancipació sexual i els drets reproductius en el seu més ampli espectre, han aconseguit, de forma inqüestionable, victòries amb important repercussió simbòlica i material per a les dones i les persones LGBTI i, per tant, per al conjunt de la població.

Aquestes lluites tenien/tenen a veure tant amb les condicions materials més immediates (accés a salut reproductiva, per exemple) com amb les derivades de la ideologia capitalista. És a dir, són un combat en tota regla al capitalisme i la seva utilització de la moral com una forma de control social. Aquest és el cas també de la lluita de les treballadores del sexe i que cal valorar com a feministes en ambdues dimensions. 

La prostitució i les treballadores sexuals, encarnen òbviament i de manera individual el desafiament a molts mandats de gènere i això implica fer-ho també en l’àmbit econòmic. Per exemple si pensem en què és una via d’escapament del ventall d’ocupacions tradicionalment femenines i precaritzades, en com és i ha estat una eina per sortir de situacions de violència de gènere, per mares sense parella, o com ha dit algun cop la Maria Jesús Izquierdo, pel valor subversiu de veure una dona negociant el seu salari o negociant condicions del seu servei professional. 

Per altra banda, és tan sorprenent com preocupant la centralitat que agafa el sexe i la sexualitat femenina entorn d’aquest debat, però sobretot que ho faci des d’alguns sectors del feminisme. I és que en el debat entorn la prostitució hi podem veure sovint com es posa en dubte el consentiment i com aquest es perverteix, per exemple, assimilant-lo al desig, fet que nega la capacitat d’agència de les dones que de forma autònoma decideixen com i amb qui relacionar-se sexualment, infantilitzant-les alhora. Això, per una banda, genera una inquietant i conservadora definició de la sexualitat femenina (la masculina en seria el revers, però necessitaríem diversos articles per això) però també està impregnat d’una concepció naïf del desig versus la voluntat en el sistema capitalista, tant ingènua com contradictòria venint de certes esferes del feminisme i organitzacions revolucionàries.

Però aquesta deriva, no la trobem tan sols parlant de les treballadores del sexe, sinó que podem observar més àmpliament en els debats feministes com es posa en dubte el consentiment, les preferències o decisions sexuals i s’essencialitza l’experiència femenina retornant-la al binomi amor-sexe. Defensant un cert concepte de dona (en aquest cas pur, innocent o sense voluntat) es fa la pinça discursiva amb el feminisme institucional, però també amb tots aquells valors contraris a l’emancipació sexual i de gènere: tornem al conservadorisme alhora que s’estén l’extrema dreta i girem la cara a les nostres antecessores que van lluitar per alliberar-se (alliberar-nos) col·lectivament de la construcció patriarcal dels gèneres. D’aquesta manera acabem falcant els valors del capitalisme patriarcal que té molt clar quin és el lloc de la sexualitat perquè li sigui útil. 

Queda clar doncs que parlar de Treball sexual o de prostitució no és doncs només parlar de moral o de divisió sexual del treball sinó que és parlar de quina construcció i concepció dels gèneres estem contribuint amb els nostres discursos, quins subjectes feministes i revolucionaris defensem i quina diferència tenen amb el subjecte femení que dibuixem. Amb tot, aquest debat ens permet plantejar-nos quin ha de ser el camí cap a deslligar-nos de l’opressió patriarcal. 

No es tracta, d’estar a favor o contra la prostitució, aquest dilema no existeix, es tracta de decidir del costat de qui estem, es tracta de drets bàsics, però també es tracta de revolució i cap on i amb qui la fem tant en el treball, en la sexualitat i en les violències patriarcals.


Foto de portada: Wikimedia Commons

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Laura Labiano és educadora social i militant de la COS i Endavant.

Comentaris

De què parlem quan parlem de prostitució? 

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.